Enyorant Montilla
Jaume Reixach
Parlo amb molta gent i de tota mena: professors, metges, petits empresaris, funcionaris, directius de grans empreses, botiguers, advocats, pagesos, bancaris, gent de la cultura… La feina de periodista-editor té això: et dóna la possibilitat de tenir una visió panoràmica i plural de la societat, de dalt a baix.
El diagnòstic que em fan és, des de totes bandes, nefast. Tant pel que fa a la marxa de l’economia, com de les perspectives a mig termini; tant dels polítics amb responsabilitats de govern (el PSOE, a Madrid; CiU, a Catalunya) com de l’alternativa que es prefigura l’any vinent (Mariano Rajoy). Porto anys fent aquest ofici i mai, mai com ara he vist la gent amb qui parlo tan fotuda, tan preocupada, tan espantada, tan perduda.
Certament, l’horitzó que tenim per davant és, tal i com ens el pinten, paorós: més empreses tancades, més atur, severes retallades del precari Estat del Benestar que tenim, rebaixa de salaris, esclat de la inflació, crisi cardíaca del sistema financer, increment de la pressió fiscal per tal de paliar l’oceà de deute públic que ens aclapara…
El nou president de la Generalitat, Artur Mas, no ha contribuït, precisament, a apaivagar els neguits de la ciutadania. Al contrari, ha entrat al Palau de la plaça de Sant Jaume com un elefant en una terrisseria i es dedica a “terroritzar” amb l’anunci de mesures draconianes i impopulars l’astorada i indefensa societat catalana. Un polític ha de dir la “veritat” (la seva), sí, però, per sobre de tot, ha d’aportar solucions factibles. Per això se’l vota i per això se’l paga.
En aquest context, molta gent amb la que parlo –independentment de la seva condició econòmica i ideologia política- comença a rememorar, amb nostàlgia i admiració, el “petit” president José Montilla. Amb Montilla, la Generalitat feia escoles i hospitals. Amb Montilla, la Generalitat feia carreteres i aeroports. Amb Montilla, les empreses es veien obligades a negociar els ERO i l’ICF feia viables molts projectes empresarials. Amb Montilla, empresaris i treballadors eren escoltats i es donava resposta als seus problemes. Amb Montilla, el món de la cultura rebia suport i subvencions. Amb Montilla, i malgrat la crisi, Catalunya bategava i tenia horitzons de prosperitat.
Des del 28-N del 2010, tot això s’ha acabat. Artur Mas ha tret la destral –més que no les estisores- i ha començat a trinxar-ho tot a tort i a dret: escoles, hospitals, metro, carreteres, aeroports, empreses, treballadors, professionals de la cultura, mitjans de comunicació (tret de “La Vanguardia”), etc., etc.
Què ha canviat entre el mes de novembre de l’any passat i aquest mes d’abril de 2011? A nivell macroeconòmic europeu -l'àmbit de Catalunya-, no gaire cosa, tret del naufragi de Portugal i de la revisió a l’alça de les previsions de creixement d’Alemanya. Per tant, no hi ha cap raó objectiva per la qual la Generalitat de Catalunya hagi experimentat aquest tomb tan traumàtic en la seva estratègia econòmica.
O sí: el president José Montilla ja no hi és i el seu lloc l’ocupa, democràticament, el president Artur Mas. Han passat només cinc mesos des del 28-N i constato que moltíssima gent –inclosos antisocialistes primaris i patològics- ja enyora els vells, bons temps del president Montilla i del “maleït Trispartit”. Montilla aportava solucions, Mas amplifica els problemes. Heus ací la diferència.
