divendres, 21 d’octubre de 2011

Urdangarín, el rei del pelotazo

CORRUPCIÓ A LA FAMÍLIA REAL ESPANYOLA

Que el règim imperant a Espanya es podria definir com una cleptocràcia disfressada de monarquia constitucional és una obvietat que cada dia es fa més evident. I que part d'aquesta corrupció organitzada i mafiosa emana de cercles propers al que se'n diu la Jefatura del Estado, ja no pot ser ignorat per ningú amb dos dits de seny.

Al cap de la piràmide del poder absolut, Juan Carlos I, rei d'Espanya, s'ha permès diagnosticar que als espanyols els esperen "bastants, molts" sacrificis. -Dit això, els catalans tenim ben clar que ens haurem de sacrificar el doble, tant per diners espoliats com per insults rebuts, que qualsevol mesetario-.



És curiós que qui fa aquesta anàlisi tan lúcida sigui un personatge que, des que el dictador Franco el va nomenar hereu polític, ha acumulat una fortuna estimada de més de 1790 milions d'euros segons la prestigiosa revista Forbes. Queda doncs ben clar que els borbons no patiran la crisi, almenys econòmicament.

Tots els esforços per conèixer l'origen i la quantitat exacta d'aquest ingent patrimoni han estat avortats per la Constitució i el Codi Penal del Reino de España. El senador basc Iñaki Anasagasti, en el seu llibre intitulat Una monarquía protegida por la censura, afirmava sobre el monarca: "Su vida privada no es nada ejemplar, sus gastos y relaciones con amigos comisionistas son impropios y su falta de responsabilidad ante el delito es algo único en una Europa democrática".

En canvi, judicialment, qui està a punt de patir una crisi de les grosses és el Duc de Palma, conegut pel nom plebeu d'Iñaki Urdangarín. Aquest noi, que malgrat semblar-ho no té un pèl d'enze, era un jugador d'handbol del Barça que al veure acostar-se el final de la seva carrera esportiva va optar per edificar el seu futur sobre dos sòlids pilars molt castissos: el braguetazo i el pelotazo.



Així, va aprofitar la coneixença amb la infanta Cristina als Jocs Olímpics d'Atlanta del 1996 per tallar amb la seva parella i just un any més tard, casar-se amb la filla del rei espanyol. L'octubre del 1997 van contreure matrimoni a Barcelona, i no van tardar en fixar la seva residència en un luxós palauet de tres pisos i jardí de 1300 metres quadrats a Pedralbes. El cost de la compra i la reforma (segons el diari El Mundo) va suposar una despesa de més de sis milions d'euros, més del 50% del pressupost oficial de l'estat per a la manutenció de tota la Casa Real. Recordem que el sou "declarat" de la filla del Borbó era llavors de 1800 € per fer veure que treballava a La Caixa. Els números no quadraven per enlloc però el braguetazo havia reeixit.

Però tot i ser elevat a la dignitat de Duc de Palma, Undargarín no en tenia prou i, potser motivat per les inquietuds empresarials del seu sogre, va decidir jugar fort. Tenia els temps a favor. Eren els anys de majoria absoluta de José María Aznar, l'edad d'or dels pelotazos. Com se n'estaria aquell que tanta pilota havia tocat amb la samarreta blaugrana? I com aquell qui no vol la cosa, aprofitant la seva posició de privilegi, el 2003 va impulsar l'opac Instituto Nóos, una entitat sense afany de lucre destinada -sembla que només teòricament- al patrocini i al mecenatge.

Se sap que Urdangarín, com a president de Nóos, va arribar a cobrar més de quatre-cents mil euros diaris per la seva "participació" en l'Illes Balears Fòrum; i que el polèmic Teddy Bautista li va donar a dit uns 300.000 euros per un estudi sobre com "millorar" la imatge de la SGAE. A la vista dels resultats, sembla que aquest estudi va servir de ben poc.

Però el fet que va disparar la investigació judicial va ser que només entre els anys 2004 i 2006, Nóos va rebre gairebé 5 milions d'euros del govern balear i de la Generalitat valenciana. El 2005 aquest institut va subscriure convenis d' 1,2 milions d'euros amb l'executiu presidit per Jaume Matas (PP) amb la finalitat d'organitzar fantasmagòrics congressos per analitzar temes tan "transcendents" i "estratègics" com ara la relació entre turisme i esport. Dotze mesos després van repetir l'operació, ara per valor d' 1,1 milions d'euros.

Encara avui no ha estat possible justificar el destí final de tota aquesta gran quantitat de diners. Un cop revisades per la Fiscalia Anticorrupció, els conceptes d'algunes factures presumptament falses apareixen relacionades com a "gestions logístiques", "assessoria fiscal" i "comissions futures".

D'altra banda, a València, l'ex-president Francisco Camps (PP), imputat per diversos delictes, va encarregar a l'organització d'Urdangarín un seguit de conferències i d'informes absurds per estudiar la repercussió econòmica dels grans esdeveniments esportius per un valor estimat de 2,2 milions d'euros carregats als comptes del govern valencià. Preguntat sobre aquests pagaments, Camps es va negar a revelar-ne la quantitat exacta al·legant que es tractava d'un "contracte confidencial" amb un membre de la família reial.

Alertat de la situació perillosa en que es trobava possiblement pel propi sogre, Urdangarín va renunciar a la presidència de Nóos i gràcies a César Alierta -que deu multitud de favors als borbons- va fitxar per Telefónica Internacional, al mateix temps que preparava la seva sortida de l'estat per instal·lar-se a Washington, i de fet no ha tornat a l'estat excepte en ocasions molt excepcionals.

Aquesta fugida no és casual. Ho reafirmen els periodistes Esteban Urreiztieta i Eduardo Inda en el recent reportatge titulat Anatomía de un pelotazo publicat a El Mundo (25/09/2011): "Iñaki Urdangarín se mudó con toda su familia a Washington ya hará más de dos años, coincidiendo con el impulso judicial de la investigación del Palma Arena, en la que el juez Castro también sigue la pista de la presunta intervención del duque en la compra de algunos elementos del velódromo."

De moment, José Castro, el jutge instructor del cas Palma Arena, ja ha cridat a declarar com a imputats a Diego Torres i Pepote Ballester, exsocis i companys de farres d'Undargarín, i s'està a l'expectativa de si citarà també a la que pot ser la peça clau de tota aquesta gran trama de frau i corrupció: el gendre del Borbó.

Per aquest camí, Urdangarín i la seva esposa (aquella que alguns botiflers imbècils li deien "la nostra") ben aviat podrien incrementar el seus reials títols amb el de Duques de Palma Arena.

PS. Per exorcitzar-me d'haver invocat a tants cleptòcrates, caradures, pocavergonyes i barruts, permeteu-me acabar amb una pregària laica:

Ai, República, torna ben aviat i deslliura'ns de tots aquests penques!