divendres, 30 d’agost de 2013

"Munich" (2005) [22/05/2013]

Munich (Steven Spielberg, 2005)

Nota: 10(!)


Munich és la clàssica pel·lícula d'Steven Spielberg que gairebé ningú identifica amb la seva filmografia i que ha resultat ser una de les millors obres del director jueu nord-americà. Basada en el segrest i assassinat d'atletes israelians perpetrada per l'organització palestina "Setembre Negre" durant les Olimpiades celebrades a Munich l'any 1972, narra els fets reals que succeïren immediatament després d'aquella matança: la persecució i execució sense judici dels seus responsables (de facto o intel·lectuals) per part d'agents del Mossad, els serveis secrets d'Israel. Amb una posada en escena espectacular i una fotografia impecable (la textura de les imatges recorda la d'un film dels anys 70), Spielberg explica -sense caure en el clàssic maniqueisme hollywoodià- el procés mitjançant el qual un Estat que va ser atacat per un grup de terroristes esdevingué un Estat terrorista, matant indiscriminadament a tot aquell que tingués una relació, encara que fos remota, amb la matança de Munich (inclosos nens i víctimes col·laterals). Transmet de forma valenta i sense eufemismes com l'ànsia de revenja d'un ciutadà normal i corrent el porta a la bogeria, a l'autodestrucció i a veure's immers en una guerra que no té final i que al capdavall ja no considera seva. El guió no permet que l'espectador caigui en l'exercici fàcil de categorització entre bons i dolents: la sensació és que tothom és víctima de la seva identitat, del país on ha nascut, de la cultura que el representa i del temps que li ha tocat viure. Cada individu té una personalitat i una vida pròpia que convida a la compassió (el protagonista té dona i un nen petit, el responsable dels artefactes explosius fabrica alhora simpatiques joguines, els àrabs són éssers humans que volen apropar-se al món occidental). Però, ja ho deia Ortega y Gasset, cada persona és ella i la seva circumstància, i si no salva la seva circumstància no salva a la persona. La imatge final, amb les Torres Bessones de Nova York al fons del paisatge, són un exercici de sinceritat i honestedat davant d'una realitat (la suma de les perspectives individuals, segons Gasset) que Spielberg reconeix com a complexa i tràgica. Una obra mestra.