divendres, 2 d’agost de 2013

"The Towering Inferno" (1974) [22/03/2013]


Nota: 10(!)


La dels 70 fou la dècada del gènere catastrofista. Si un pensa en un terratrèmol, automàticament ho relacionem amb Charlton Heston. Si un pensa en un tauró, de seguida ens ve al cap el rostre de Roy Scheider. Si un pronuncia la paraula "aeroport"... bé, hi va haver tantes seqüeles d'aquesta pel·lícula que resulta difícil recordar-se'n d'un protagonista en concret. Però si un dia llegim en un diari que un edifici s'ha cremat, és probable que moltíssima gent de més de cinquanta o seixanta anys pensi en The Towering Inferno (l'endemà de l'11-S una cadena privada espanyola de TV va projectar aquesta pel·lícula). Fins i tot persones molt més joves poden relacionar el foc amb aquest film, sobretot gràcies als nous mitjans audiovisuals. Sigui com sigui, si la gent recorda aquest "colós en flames" és també per les interpretacions de Paul Newman i Steve MacQueen, lligats per sempre a aquests papers protagonistes (el guapo arquitecte i l'inte·ligent bomber). El temps ha tractat bé aquesta producció: els efectes especials són extraordinaris malgrat que va ser rodada fa gairebé quaranta anys. Si exceptuem algunes escenes en què l'efecte croma resulta molt evident (per exemple, quan baixen l'ascensor amb un cable i es veu la ciudad de fons), la pel·lícula és impecable des del punt de vista tècnic. Fins i tot avui dia algunes seqüències tallen la respiració, sobretot quan els personatges han d'enfrontar-se cara a cara amb el foc o amb altures de vertigen amb els vidres de les finestres trencats. La major part del repart està format per actors famosos, una tendència molt en voga en aquella època. Velles glòries de Hollywood -com ara William Holden, Fred Astaire i Jennifer Jones- que tingueren l'oportunitat d'acomiadar-se del seu públic formant part d'una megaproducció històrica. Tanmateix, la pel·lícula té escenes inversemblants, per exemple la que comentava abans: l'helicòpter baixant un ascensor mitjançant un cable. I no pel fet d'utilitzar un cable sinó perquè l'helicòpter s'hauria d'apropar tant a l'edifici que seria impossible realitzar una maniobra com la que suggereix el film. Ara bé, comparat amb les animalades fetes amb ordinador de les pel·lícules actuals, aquest detalls resulta insignificant.

Quan era petit, recordo haver sentit a la meva mare parlar d'aquesta pel·lícula durant molt anys. Fins el dia en què, essent jo un adolescent, la van fer per televisió. Les expectatives es van complir amb escreix: vaig quedar embadalit davant d'aquella situació que em va semblar de les més emocionats que havia vist mai a la pantalla. En l'actualitat, més o menys trenta anys després d'haver-la vist per primera vegada, no puc estar-me de mirar-me-la de tant en tant en DVD, produïnt-me el mateix efecte d'emoció, fascinació, angoixa i admiració per personatges tan assenyats com els interpretats per Newman i MacQueen. Tot i que sigui una bestiesa, la veritat és que fa ganes poder quedar atrapat en un incendi com el de The Towering Inferno. Sempre i quan ho puguem explicar després, sans i estalvis.