Presentació

Suposo que quan hom llegeix un diari escrit per un mestre d'escola s'espera trobar una dissertació sobre pedagogia. Però els meu catorze anys d'experiència com a professor de secundària, i els estudis de psicologia que tot just ara estic finalitzant, m'han aportat una perspectiva, si més no, diferent. Recordo que a una feina sobre psicologia social vaig haver de fer el resum d'un hipotètic article sobre l'escola. I el que em va sortir va ser el següent:

Retrat d'en Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909) pedagog i lliurepensador català

"La institucionalització de l’escola pública al segle XIX va suposar la intervenció políticopedagògica en el món de la infància i la instrucció acadèmica. El concepte d’infant va ser definit a partir de les ideologies dels nous estats i de les necessitats productives del capitalisme industrial. I no va ser definit de forma unívoca sinó que aquesta conceptualització depenia de la classe social i dels objectius disciplinaris de l’ordre social imperant. Paral·lelament a aquesta institucionalització de la educació neix la figura del docent. Un subjecte amb un rol social construït i desenvolupat en paral·lel amb el rol del policia, el psiquiatra o el vigilant d'una presó. El mestre d'escola és, doncs, un dels agents que intervé en el “gran tancament” (Foucault, 1967) que es va veure agreujat durant la Revolució Industrial. La consideració i rellevància socials de la figura del docent ha evolucionat des d’aleshores ençà d’una manera gradual sempre d’acord amb l’ordre social emmarcat per la realitat històrica, cultural i política de cada moment i cada indret. Aquesta figura històricament heretada s’ha institucionalitzat fins al punt que existeixen unes representacions socials construïdes i consolidades al voltant del món educatiu. Una de les formes d’arribar fins a aquestes representacions i d’aprofundir en el procés de construcció de la identitat dels professors és mitjançant l’anàlisi del discurs. Un discurs que inclou uns repertoris interpretatius basats en els significats construïts a través del llenguatge verbal i no verbal. La figura del docent és un element de l’ideari col·lectiu sobre una part institucionalitzada de les vides quotidianes de tots els individus. De la mateixa manera que s’ha construït socialment la figura del polític, del metge o del jutge a partir d’un joc de categoritzacions i estereotips, el mestre d’escola ha esdevingut també una tipologia consensuada socialment. Es tracta d’una categoria que s’utilitza per a l’establiment d’un tipus concret d’interacció amb la institució escolar i per a la construcció deframes o marcs cognitius sobre la realitat del sistema educatiu. Aquesta caracterització converteix al professor en un individu que ha de desenvolupar un rol institucional en el marc d’unes normes i uns objectius determinats. Aquest estudi pretén esbrinar, fonamentalment, fins a quin punt la identitat com a docent forma una part visible lligada plenament a la institució educativa. Pretén també entendre com entre la institució i les representacions socials que s’han construït al seu voltant existeix un vincle d’interdependència que immobilitza la primera i converteix les identitats en artefactes reproductors de l’ordre social (donant la raó, tal com deia al començament, a un punt de vista foucaultià del procés educatiu)."

Lev Tolstoi (1828-1910). Escriptor, pedagog i anarquista rus

No sé si aquest escrit és sociològicament correcte. Al meu mestre de la universitat no li va semblar ni bé ni malament. Bé, almenys així ho va qualificar globalment. Tanmateix, resulta significatiu que a un simple professor de matemàtiques com soc jo, quan se li demana per l'escola actual esmenti l'etnometodologia de Harld Garfinkel, l'enfocament dramatúrgic d'Erving Goffman, l'interaccionisme simbòlic de H.G. Mead i la sociologia fenomenològica de Schutz. El més normal seria parlar de Piaget, del constructivisme i dels clàssics en la literatura psicopedagògica que parlen de bastides, cognitivisme i representacions mentals. Sigui com sigui, a mesura que tenim més experiència en aquesta vida (sobretot la que dóna l'edat) resulta del tot impossible separar en compartiments diferents la sociologia, la política, la història, l'educació i la filosofia (per esmentar només els camps de coneixement més importants).