dissabte, 10 de juliol de 2010

Intercanvi d'espies al segle XXI (II)

FI DE LA CRISI ENTRE LES SUPERPOTÈNCIES

Del pont dels espies a la nòria del Prater

Dissabte, 10 de juliol del 2010

Rosa Massagué Periodista

L'històric Glienicker Brücke (A) sobre el riu Havel, al nord-est de la ciutat de Postdam. A la part inferior esquerre de la imatge es troba aquesta ciutat i més al sud els Parcs Charlottenhof i Sanssouci que vaig visitar breument al 2003

El 1962, el pont Glienicke entre Berlín occidental i Potsdam, a la zona ocupada pels soviètics, va ser escenari del primer intercanvi d'espies entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Rudolf Abel, coronel de la policia política soviètica KGB, va travessar la passarel·la sobre el riu Havel, d'oest a est, mentre que el pilot nord-americà Gary Powers amb el seu l'avió espia U-2 havia estat abatut dos anys abans sobrevolant territori de l'URSS, ho feia en sentit contrari.


El Glienicker Brücke l'any 1975


Aquell pont va quedar embolicat en la nebulosa de misteri que va envoltar els altres intercanvis que es van repetir en aquell escenari fins a l'últim que va tenir lloc allà, el del dissident jueu Anatoli Xaranski a canvi de dos agents del KGB. Però la imatge més viscuda d'aquell pont l'hi devem a Michael Caine en el paper de l'espia Harry Palmer a Funeral en Berlín. Gràcies a les imatges d'aquella cinta vam poder construir en el nostre imaginari l'escena d'un canvi d'espies en què agents dels Estats Units i de l'URSS es veien cara a cara en una nit gèlida, mantenint el suspens fins a l'últim segon. John Le Carré i la seva gran creació de George Smiley alimentaria el misteri d'aquelles trobades que en plena guerra freda permetien al món respirar una mica. Malgrat les amenaces mútues, els grans enemics podien parlar entre ells.


Glienicker Brücke


BERLÍN VA SER un escenari que va generar molta ficció en aquella guerra en què no hi havia un camp de batalla convencional, però a Viena, la capital austríaca, hi havia molta més realitat. Ho va anticipar Orson Welles a El tercer home, que tenia per escenari una ciutat encara dividida en quatre sectors en què les clavegueres eren les vies per les quals circulava tota mena de tràfics.


Glienicker Brücke


Viena tenia sobre Berlín el gran avantatge d'haver estat la capital cosmopolita d'un enorme imperi multiètnic que s'estenia cap a l'est, en què es parlaven nombroses llengües. Bona part de les intrigues que van farcir la història europea de finals del segle XIX i principis del XX es van cuinar a la ciutat de l'emperadriu Sisí. El mateix va passar en el període d'entreguerres quan aquell imperi va desaparèixer, però quan Viena va assolir l'estatus d'autèntica capital de l'espionatge va ser durant la guerra freda.


El Glienicker Brücke des del nord-oest (a la part inferior dreta de la fotografia es poden veure les columnes que hi ha a la banda de Postdam)


ÀUSTRIA VA OPTAR per la neutralitat absoluta el 1955. La seva situació geogràfica, a cavall entre est i oest, no li permetia gaires més opcions. A l'oest tenia Alemanya i al sud-oest Itàlia, els dos països europeus de l'eix que aleshores mereixien totes les atencions dels aliats amb el Pla Marshall. Però per l'est, el país marcava la frontera que Winston Churchill va definir com el teló d'acer. Aquella frontera no era únicament amb Iugoslàvia, Txecoslovàquia o Hongria. Era la frontera entre l'Europa occidental i l'Europa oriental, entre el capitalisme i el comunisme. 




No és estrany, doncs, que Viena, amb una gran població de refugiats, es convertís en un gran teatre d'operacions per als agents de la CIA, del KGB o del MI5 que ja durant els anys de la postguerra i de la divisió en quatre zones s'havien instal·lat a la ciutat del Danubi competint entre ells.


La nòria del Prater vienès no reprodueix el gran misteri que emanava del pont dels espies berlinès. Encara menys, dos avions aparcats a plena llum del dia a la pista d'un aeroport internacional en un intercanvi curiós i insòlit en aquests temps en què ja no hi ha teló d'acer. Però sempre ens quedarà Harry Palmer. O sigui, Michael Caine. 


 El dissident jueu Anatoli Xaranski travessant el pont l'any 1986


El Periódico 10/07/10