"Bring It On" (2000) [12/07/2013]

A por todas (Peyton Reed, 2000)

Baixada d'internet

Nota: 8

Hi ha pel·lícules que semblen un videoclip i n'hi ha d'altres que són directament un videoclip d'hora i mitja de durada. És el cas de Bring It On, una teen movie dissenyada per a major glòria de la seva protagonista i del seu lluïment físic. Un producte comercial (com ho foren els musicals dels anys 50) on adolescents guapos amb cossos esculturals ballen, lluiten, s'enamoren i s'ho passen la mar de bé al ritme de les músiques utilitzades pels animadors del futbol americà. Malgrat tot, Bring It On aconsegueixen transportar-nos a la nostra època pre-universitària, quan somiaven en ser perfectes i enamorar-nos de la persona perfecta amb qui triomfar socialment en un món perfecte sense els problemes mundans que comencem a descobrir amb el primer desengany o el dia que ens arriba a casa la primera factura. Afortunadament l'actriu Kirsten Dunst, amb la seva cara d'eterna pre-adolescent dins d'un cos que treu el singlot (el vestuari utilitzat en aquest film no amaga en cap moment els seus descomunals pits ni la seva sensualitat hiperhormonada), ens fa el favor de mostrar-nos aquí els seus veritables dons interpretatius, dels quals hem gaudit en pel·lícules posteriors, com si aquest fos un laboratori de prova per a futures produccions de veritat. En definitiva, Bring It On és un producte "pijo" entretingut i agradable de mirar, amb un argument superficial i un ritme trepidant. Una mena d'onanisme melancònic que ens permet gaudir mentalment d'ideacions utòpiques en les qual tornem a ser joves en un món ideal i materialista que realment no existeix. Sense procupacions, amb pares pràcticament invisibles, residint en urbanitzacions de luxe i complint amb els valors estúpids i tòpics del somni americà: que amb esforç tot es pot aconseguir en aquesta vida, fins i tot ser una pobra noia negra i esdevenir una cheerleader d'èxit que té com a amiga a la rossa perfecta que, a més, és honrada i generosa. En definitva, un d'aquells somnis nocturns que ens farien ejacular sense necessitat d'utilitzar les mans.

"American Pie" (1999) [26/06/2013]

American Pie (Paul i Chris Weitz, 1999)

Baixada d'internet
Nota: 8

Comèdia teenager gamberra i provocadora ambientada en un junior college nord-americà i protagonitzada per un grup d'adolescents que busca sobreviure als rituals iniciàtics propis d'aquest context social. Malgrat pugui semblar una pel·lícula frívola, American Pie aborda temes de màxima preocupació entre els joves actuals -sexe, drogues, festa i prestigi social- i ho fa d'una manera contundent i humorística però sense deixar de banda la reflexió sobre la construcció d'una identitat individual pròpia, la supervivència en un món competitiu i la sempre difícil conviència intergeneracional. Òbviament no és una tesi doctoral sociòlogica, ni pretén ser-ho. Les escenes de sexe són hilarants i salvatges, amb la intenció de provocar el riure fàcil i escandalós entre el públic adolescent. Però és inevitable que les noves generacions se sentin atretes per algun d'aquests personatges. I que els més grans suspirin per un temps que ningú ha sabut aprofitar al màxim. Divertida.
 

"Life of Brian" (1979) [25/06/2013]

La vida de Brian (Terry Jones, 1979) [V.O. anglès]

Baixada d'internet
Nota: 9

Espatarrant comèdia bíblica amb el segell dels magistrals Monty Python, inventors de l'humor absurd britànic a qui tant li deuen molts artistes que han imitat aquest estil. Ambientada en l'epoca del naixement de Jesucrist, Life of Brian no resulta irreverent en excés sinó que crea paral·lelismes humorístics entre fets que ens han arribat a través de la tradició cultural cristiana i esdeveniments de l'actualitat, aconseguint un contrast en format d'esquetx amb efectes hilarants. Pel·lícula cosiderada de culte avui dia, el grupet format per Cleese, Jones, Gilliam, Idle, Palim i Chapman (el Brian del film, mort prematurament l'any 1989) van firmar aquí la seva millor obra i una de les millors de la història de la comèdia. Encara que el pas del temps ha pogut maltractar aquest film (no estem acostumats a aquest humor minoritari i intel·ligent), segueix essent una mostra de llibertat creativa, originalitat i trencament absolut de les barreres de la censura (i l'autocensura).

"The Reef" (2010) [16/03/2013]

El arrecife (Andrew Traucki, 2010)

Baixada d'internet (vista prèviament a La Sexta 3)

Nota: 10

Una càmera, quatre actors en vestits de neoprè i l'immens oceà Pacífic. De vegades no cal res més per fer una veritable obra mestra. Una pel·lícula senzilla i austera, amb una posada en escena necessària i suficient per provocar una sensació de terror i impotència insuportables (a l'estil de Paranormal Activity). Aquesta austeritat -la càmera acompanya als quatre protagonistes dins de l'aigua- dota al film d'un realisme que amb una fotografia diferent l'hagués convertit en l'enèsima producció mediocre sobre monstres marins. Basada en fets reals (la qual cosa la fa més terrorífica), The Reef és una de les poques pel·lícules dels darrers temps que aconsegueixen introduir-nos en la història, fins al punt de sentir com les dents del tauró freguen les nostres cames. Imprescindible per a amants del gènere.

"Séraphine" (2008) [20/02/2013)

Séraphine (Martin Provost, 2008) [V.O. francès]

Nota: 10(!)

El biopic és un gènere cinematogràfic molt perillós. Una pel·lícula biogràfica pot esdevenir fàcilment en una simple enumeració de fets personals -i sovint coneguts- explicats en primera o tercera persona. O pot caure també en la caricatura absurda del personatge, a partir d'imitacions exagerades i molt maquillatge (és el cas de les vides portades a la pantalla de Hoover, Thatcher o Nixon). El millor argument biogràfic és aquell que ens parla del personatge però també del seu entorn i dels diferents punts de vista sobre la realitat de les persones properes. Séraphine compleix amb escreix amb aquesta segona condició i no cau en la trampa de la imitació fàcil o del relat pautat. Perquè el veritable protagonista d'aquest film és el seu descobridor, Wilhelm Uhde (magníficament interpretat per Ulrick Tukur). Des del primer minut esbrinem que Séraphine Louis (pintora enquadrada dins del moviment del 'primitivisme modern') és una dona gran, solitària, treballadora domèstica i amb una personalitat molt especial a qui li agrada pintar. El descobriment, per part de l'espectador, de la seva genialitat succeeix alhora que el galerista Uhde s'instal·la com a llogater a la casa on ella treballa. La relació d'amistat, respecte i admiració que s'estableix entre ells dos és el punt àlgid d'un film que commou fins a la compassió més dolorosa. Però també sap treure de l'espectador un somriure relaxant davant certes situacions esperpèntiques. Perquè malgrat la tragèdia de la seva vida, Séraphine Louis (o de Senlis, localitat on treballava de minyona) té un projecte personal, inspirat per Déu, que l'aïlla de l'entorn social dels primers anys del segle XX. Un entorn social que, al capdavall, resulta més patètic i esquizofrènic que la seva pròpia psicologia (quedaven pocs anys pel desencadenament de la I Guerra Mundial). El personatge interpretat per l'extraordinària Yolande Moreau convida a la reflexió més íntima sobre el sentit de les nostres existències, la bellesa, la soledat, el lliurament a una causa vital i l'amor més profund per la vida. La banda sonora, un tema inspirat en els músics de l'antiguitat, lliga a la perfecció amb l'estic pictòric (i de vida!) d'aquesta genial pintora. Un film imprescindible.

"Cal" (1984) [20/10/2012]

Cal (Pat O'Connor, 1984) [V.O. anglès]

Baixada d'internet

Nota: 10(!)

Història d'amor entre un col·laborar de l'IRA i una víctima de la violència a l'Ulster. Una pel·lícula brillant de Pat O'Connor protagonitzada per Helen Mirren i John Lynch. Una petita obra mestra que ens demostra que la força dels sentiments està per sobre de les idees i els prejudicis.