divendres, 27 de setembre del 2013

"Life of Brian" (1979) [25/06/2013]

La vida de Brian (Terry Jones, 1979) [V.O. anglès]

Baixada d'internet
Nota: 9


Espatarrant comèdia bíblica amb el segell dels magistrals Monty Python, inventors de l'humor absurd britànic a qui tant li deuen molts artistes que han imitat aquest estil. Ambientada en l'epoca del naixement de Jesucrist, Life of Brian no resulta irreverent en excés sinó que crea paral·lelismes humorístics entre fets que ens han arribat a través de la tradició cultural cristiana i esdeveniments de l'actualitat, aconseguint un contrast en format d'esquetx amb efectes hilarants. Pel·lícula cosiderada de culte avui dia, el grupet format per Cleese, Jones, Gilliam, Idle, Palim i Chapman (el Brian del film, mort prematurament l'any 1989) van firmar aquí la seva millor obra i una de les millors de la història de la comèdia. Encara que el pas del temps ha pogut maltractar aquest film (no estem acostumats a aquest humor minoritari i intel·ligent), segueix essent una mostra de llibertat creativa, originalitat i trencament absolut de les barreres de la censura (i l'autocensura).

"Braveheart" (1995) [19/06/2013]

Braveheart (Mel Gibson, 1995) [V.O. anglès]

Nota: 10(!)


Braveheart és un biopic magistral i èpic sobre William Wallace (1270-1304), líder nacionalista escocès que va lluitar contra Eduard I a la Guerra d'Independència d'Escòcia. A més a més del seu interès històric i llevat d'un cert narcisisme que Gibson imprimeix a les produccions que també protagonitza, el film explica de manera fresca i espectacular la construcció de la figura del guerrer que lluita contra el totalitarisme de l'imperi que sotmet la seva nació. Amb una fotografia, una direcció artística i una banda sonora impecables, els escenaris naturals on es rodà el film (Fort William i certes localitzacions d'Irlanda) ajuden a provocar l'empatia i les emocions que li calen a una pel·lícula d'aquestes característiques. És una llàstima que els problemes personals de Mel Gibson hagin enterbolit una carrera com a director que podria haver donat més joies com aquesta, productes comercials però amb un rerefons artístic de gran factura. Guanyadora de cinc Oscar, Braveherat és una pel·lícula feta per agradar a tothom, la qual cosa no és cap retret sinó un gran mèrit. Imprescindible.

Per qui tingui l'edició en DVD amb Extres, recomano tornar a veure la pel·lícula amb les explicacions en off del propi Mel Gibson. Demostra uns coneixements com a director i un sentit de l'humor irònic que a mi em van fer apreciar encara més la seva creació, una veritable obra d'orfebreria cinematogràfica. No s'oblida, en les seves explicacions, de fer referència als mestres que li van ensenyar l'ofici. Una vegada vist el film i escoltades les explicacions sobre el making off, ve molt de gust (tornar a) fer una visita a la pàtria de Wallace.

dissabte, 21 de setembre del 2013

"Public Enemies" (2009) [18/06/2013]

Enemigos públicos (Michael Mann, 2009)

Nota: 10


Michael Mann és tan bon director que, en aquesta pel·lícula, aconsegueix fins i tot que sentim empatia per John Dillinger, un dels delinqüents més famosos dels EE.UU., a l'alçada de Bonnie Parker i Clyde Barrow. Amb un joc trepidant de primers plans, un munt d'escenes preses càmera en mà, una màgnifica direcció artística que ens apropa als anys 20 i uns efectes visuals equilibrats (ni exagerats ni freds), Public Enemies ens fa viatjar en el temps i compartir aventures i desventures amb l'atracador nord-americà més agosarat, alhora que sentim la por i les pujades d'adrenalina propis d'aquest ofici tan antic (el robatori). Perquè Mann és això, un fabricant d'emocions cinematogràfiques que arriben fins al cervell sense artificis però com si ens les inoculés en forma d'una droga injectada en vena, una pujada d'endorfines i dopamina que deixa confús: qui és realment el dolent? Una gran pel·lícula que potser quedarà a l'ombra dels grans clàssics del gènere.

"El zorro rojo", de Paul Preston


EL ZORRO ROJO


Títol: El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo
Autor: Paul Preston
Any: 2013
Editorial: Random House Mondadori (Debate), 2013
Edició: 1a
ISBN: 978-84-9032-422-6
Nº de pàgines: 397

Lectura ideal per complementar les "Memorias" escrites pel propi Carrillo l'any 1993, just vint anys enrere. Paul Preston repassa la vida militant del líder comunista intentant demostrar la hipòtesi que ha donat molta publicitat a aquest llibre biogràfic: que Santiago Carrillo va ser, per damunt de tot, un fidel estalinista que dirigí amb mà de ferro el PCE. I sembla que ho aconsegueix. D'alguns detalls biogràfics concrets fins i tot es desprèn una certa vehemència en la seva manera de controlar el partit i una capacitat de moure els fils del poder d'una forma maquiavèl·lica i, en moltes ocasions, sense gaire compassió (per exemple, amb el tracte que li va donar a Claudín una vegada que aquest fou expulsat del PCE). El llibre no ataca Carrillo, més aviat posa damunt de la taula una sèrie de detalls que permeten inferir certes actituds. Això sí, després que l'autobiografia de 1993 amagués bona part de la seva vida privada, aquest "El zorro rojo" no desvetlla més detalls íntims, només permet confirmar que entre 1936 i 1940 va perdre a la seva mare (a qui no va poder enterrar per culpa de la guerra civil), al seu pare (amb qui es va discutir pel cop de Casado al final de la guerra), a la seva filla petita (que va morir a un hospital de Moscou quan ell ja havia emigrat a Amèrica) i a la seva primera dona (de qui es va separar després de ser-li infidel). La resta és un secret que Santiago es va emportar a la tomba l'any passat (a les aigües asturianes, més aviat, doncs fou incinerat).

Bona part de la vida de Carrillo és, doncs, un misteri. Excepte la seva activitat com a periodista a la redacció del òrgan oficial de la JSU (quan tenia 15 anys), no va treballar mai en cap feina, en el sentit ordinari d'aquest concepte: va ser funcionari de la internacional comunista tota la seva vida i, una vegada expulsat com a secretari general del PCE, es va dedicar a escriure i a participar en tertúlies radiofòniques i televisives. Aquest misteri enterboleix obres com "Los viejos camaradas", doncs moltes de les relacions que mantenguí amb altres militants comunistes no degueren ser tan fluides com ell manifestava en aquest llibre. Criden l'atenció, això sí, algunes persones que van envoltar-lo durant molts anys de forma gairebé anònima, com Pilar Brabo (posteriorment militant del PSOE) o Belén Piniés, la seva fidel secretària -militant comunista però de família franquista- que només el va sobreviure un mes. Morí de càncer a l'octubre de 2012.

Un llibre interessant que cal complementar amb les obres esmentades.

On és la majoria absoluta del PP?

La primera imatge mostra l'assistència a l'acte del PP celebrat avui vespre -dia 20 de setembre- a Ses Voltes. La segona imatge correspon a la concentració davant de la Conselleria d'Educació avui a les 13h. Qui té ara majoria absoluta?
 

dimecres, 18 de setembre del 2013

"Hysteria" (2011) [14/06/2013]

Hysteria (Tanya Wexler, 2011)






Nota: 6


Comèdia una mica excesiva i passada de voltes sobre un dels moments més "delicats" i polèmics de la història de la psicologia: el tractament terapèutic de la histèria femenina abans de la revolució freudiana. Ni la posada en escena (amb un excès d'imatges de dones eixarrancades), ni el to del film (massa frívol), ni la construcció dels personatges protagonistes (en absolut d'acord amb el context històric) ajuden a donar versemblança a un relat històric que podria haver estat més àcid i rigorós a l'estil, per exemple, de Kinsey (2004), que no era còmica però que provocava (som)riures incòmodes. La filla hippy del metge acabalat (un "hippisme" entès segons els paràmetres de finals del segle XIX) i l'amic milionari inventor d'aparells inútils no són tampoc un bon recurs ni per aconseguir una comèdia divertidíssima ni per explicar uns fets que foren reals i que per si mateixos resulten gairebé inversemblants: de com el doctor Joseph Mortimer Granville va passar de masturbar manualment a les seves pacients a fer-ho amb un invent que va tenir una difusió popular impensable en aquells temps, el vibrador. Hysteria es un film correcte que es queda en comèdia lleugera sobre un tema tabú i que esdevé una oportunitat perduda de fer envermellir als actuals espectadors i atacar la falsa i ambígua moral puritana. La hipocresia passada i la present. Si més no, un film curiós i prescindible.
 

dimarts, 17 de setembre del 2013

"Fargo" (1996) [11/06/2013]

Fargo (Joel Coen, 1996) [V.O. anglès]

Nota: 10


Publicitada als espectadors com una història basada en fets reals (no ho era, tot i que molts esdeveniments narrats en el film han succeït realment), Fargo és una obra mestra emblemàtica del talent creatiu dels germans Coen i un punt i a part en les seves carreres com a director i productor. A mig camí entre el film costumbrista i la comèdia negra, forma part de les pel·lícules que deixen un pòsit en la cultura popular: no ho podem evitar, cada vegada que els mitjans de comunicació ens expliquen la notícia d'un crim familiar horrible i morbós ens venen al cap, inevitablement, les escenes de Fargo. La màgia d'aquesta pel·lícula rau en la seva ambientació (els paisatges blancs i inhòspits que semblen no tenir final), l'aspecte físic dels personatges (normals i corrents, fins i tot massa comuns) i la interpretacio caricaturesca dels actors protagonistes (per això és imprescindible veure-la en V.O., per copsar el parlar diferent i còmic dels habitants de Minnesota). L'efecte aconseguit és el contrast entre l'absurd de les diferents situacions (el peculiar matrimoni format per la cap de policia i el seu "desocupat" marit, l'ambient rural "caspós" de l'Amèrica profunda pàtria dels mateixos Coen) i la més absoluta brutalitat física i psicològica dels fets narrats (des de la relació sogre i gendre fins a les escenes del segrest). Si a tot plegat hi afegim la banda sonora de Carter Burwell (una música melòdica que convida a endinsar-se en la natura misteriosa de Minnesota), tenim una de les millor pel·lícules d'aquest gènere, la millor dels Coen i una de les milors de la història. Imprescindible.

Els meus gats: sexe, amor, luxuria... [02/02/2013]

Dia 2 de febrer. Fa fred i plou. Quan els humans tenim necessitat de sexe utilitzem mètodes individuals per autocomplaer-nos o ens llencem a l'aventura de trobar un fucking friend per desfogar-nos. Per tal d'aconseguir aquesta segona fita cal que ens vestim bé, que anem a un espai comú de contacte (bar, discoteca, festa privada) i que allà ens limitem a complir amb tot un seguit de rituals socials. Uns rituals que consisteixen, bàsicament, en ballar de la forma més estúpida possible, llençar mirades insinuants, fer comentaris dins d'un repertori interpretatiu molt concret i deixar anar d'una forma diplomàtica quines són les més que evidents intencions de tot plegat. El resultat final depèn de l'habilitat de cadascú. Desconec si en el món dels gats la cosa funciona exactament igual. Aquest dia 2 de febrer un grup de mascles ansiosos de tenir sexe s'han arremolinat al voltant d'"orelles tacades". El primer en provar sort ha estat el gran mascle gris qui l'ha penetrada sense contemplacions, sobre la paret que separa els dos corrals, davant de la mirada nerviosa dels altres competidors. Ha sigut curt i violent. El crit final de la femella -esfereïdor- ha donat pas a una estona de tranquil·litat, descans i neteja del cos, embrutit per aquesta primera experiència sexual que potser ens portarà a un augment en el nombre de gats que viuen en aquest veïnatge.










VAGA INDEFINIDA: Èxit absolut del primer dia de vaga (professorat de l'IES Llorenç Garcías i Font - Artà)

























divendres, 13 de setembre del 2013

The Catalan Way in London (La via catalana a Londres)


"Aniquilar a los catalanes"

“Se equivoca gravemente quien crea que la Unión Europea ayudará a aniquilar a los catalanes”.

Los últimos acontecimientos me han dejado en estado de shock, especialmente por la reacción del gobierno de Madrid. Pero de todas maneras creo que las últimas declaraciones del ministro de Asuntos Exteriores, José Manuel García-Margallo, son indignantes. Lo que no entienden ni Madrid ni el ministro es que ellos ya no tienen la sartén por el mango. Decir que “nosotros utilizaremos el derecho de veto acogiéndonos a los tratados de la Unión para bloquear una posible adhesión de Catalunya”es no entender nada. Ellos, simplemente, no pueden hacerlo.

Si España impidiera la adhesión, España misma estaría violando los tratados de la Unión; y la propia España podría ser expulsada. No digo que esto vaya a ocurrir. Pero, en cualquier caso, me sorprende el nivel de incompetencia y la voluntad que demuestra Madrid de llevar todo esto a una confrontación absoluta.

Ignorar que han salido a la calle un millón y medio de personas, con la capacidad volcánica que ello conlleva, me parece una gran estupidez. En conjunto es muy preocupante, porque veo que se está llevando a extremos amenazadores con declaraciones como las de García-Margallo, pero también con las de algunos militares: extremistas, de acuerdo; pero todo esto no deja de ser significativo.
 
La manera como lo presentan desde Madrid, incluida la carta del rey, que los catalanes persiguen quimeras, que quieren alterar el statu quo, etc., no tiene sentido. Ellos, por otra parte, están creando una especie de 1936. Es muy sorprendente.
 
Yo creía que 30 años de pertenencia a la Unión Europea habrían modificado lo suficiente la mentalidad de la derecha española. Pero los comentarios de los militares, de García-Margallo y otros, hacen que me pregunte si los militares pueden tener de nuevo algún papel en la democracia española. Espero que no. No hay camino de retorno, pero no deja de ser increíble todo lo que está pasando.
 
Si el Ministro de Asuntos Exteriores británico hubiera hecho un comentario sobre Escocia como el que García-Margallo hizo sobre Catalunya, el escándalo hubiera sido magnífico. ¿Se lo imaginan? Además, la reacción de exaltación nacionalista en Escocia hubiera sido incontenible. Pero es que, además, no puedes actuar de esta manera en el siglo XXI.
 
¿Cómo reaccionará la Unión Europea? Bien, en Bruselas creo que intentarán evitar por todos los medios tenerse que pronunciar sobre toda esta cuestión. Pero si al final resulta totalmente inevitable, lo harán. Y si el Estado español piensa que Bruselas se pondrá a su lado para evitar que los catalanes ejerzan el derecho de autodeterminación, estará cometiendo otro error de juicio. Además, existe una agenda oculta de la Unión, no en la Comisión pero sí en otras partes de la maquinaria, que intenta promover un fortalecimiento del poder de las regiones en oposición a las naciones estado tradicionales, que en la práctica son un freno hacia la construcción de una estructura más federal, de supraestado de la Unión. Insisto: si en la Moncloa piensan que Europa les ayudará a aniquilar a los catalanes, están muy equivocados. Mucho
 
Artículo de Ambrose Evans-Pritchard, jefe de información económica internacional de “The Daily Telegraph”.
Excorresponsal en los EE.UU. y en Bruselas. Partidario de la Unión Europea.
 
 

dimarts, 10 de setembre del 2013

"Star Wars: Episode V - The Empire Strikes Back" (1980) [09/06/2013]













Nota: 10


Continuació de la nissaga cinematogràfica encapçalada per Star Wars, aquesta segona part -cinquena de la sèrie galàctica- és més sofisticada i està millor interpretada que la primera, amb un argument més pretensiós i unes interpretacions més contingudes lluny de l'infantilisme de la seva predecessora. Sense la màgia i la sorpresa que va provocar l'estrena d'Star Wars, aquest film va aconseguir tanmateix que ens interesséssim de veritat per la seva trama pseudopolítica, més enllà de deixar-nos impressionar per uns efectes especials, que havien millorat una mica amb l'arribada de les noves tècniques en aquest camp, i uns personatges que trencaven els estereotips imposats a la primera part. Tot plegat es va notar amb la introducció, per primera vegada, del drama particular entre el Luke i el seu pare, Darth Vader. I per la presentació de Ioda, el nan savi que esdevindria amb el temps un dels personatges més recordats de la nissaga galàctica. Amb el seu final obert, The Empire Strikes Back ens endinsava de debò en una història més complexa i no es conformava amb enlluernar-nos. De tota manera, si bé aquest film convidava al debat intel·lectual, és Stars War la que ens torna a fer sentir com a criatures cada vegada que la tornem a mirar.

"Moskva slezam ne verit" (1979) [04/06/2013]



Baixada d'internet
Nota: 9


Pel·lícula completa a: http://www.youtube.com/watch?v=ui6pJ-Sqg9k&feature=mv_sr


Impressionant melodrama familiar de ficció que repassa la trajectòria vital i professional d'una dona soviètica, des de la seva època universitària fins a la carrera professional que desenvolupa com a directora d'una fàbrica, havent de travessar per una maternitat com a dona soltera i l'eterna recerca de l'amor mai assolit. A part del valor artístic de l'obra, aquest drama dirigit per Vladimir Menshov té l'interès afegit de mostrar-nos el funcionament social de la URSS entre els anys 50 i 70, abordant temes delicats com ara l'avortament, el feminisme, el matrimoni, la família monoparental, l'existència d'un classisme social a la Unió Soviètica i el concepte d'ambició personal en el context social i polític de l'URSS. Magníficament interpretada per tots els seus actors (des de Vera Alentova fins a la jove Natalya Vavilova, passant per l'immens Aleksey Batalov), Moskva slezam ne verit és una excel·lent mostra del cinema costumbrista soviètic, amanit amb dosis mesurades d'humor, melodrama i certa crítica social encoberta (no s'està de parlar de l'alcoholisme i el masclisme). Guanyadora de l'Oscar a la Millor pel·licula de parla no anglesa l'any 1981, quedarà per sempre més com una obra mestra en el seu gènere.

Causes i conseqüències de l'atac dels EE.UU. a Síria: Cap a un nou ordre mundial... de guerra i gana (i petro-dòlars)



Per culpa de l'existència dels petro-dòlars i del nou ordre mundial decidit per la Reserva Federal Nord-americana, EE.UU. atacarà properament a Síria, de la mateixa manera que ho va fer a Iraq i Líbia. Aleshores, Iran tancarà l'Estret d'Ormuz i Rússia deixarà d'exportar gas natural a Europa. El preu de la benzina s'encarirà entre un 75 i un 100%. Degut a aquest fet, serà impossible viatjar en avió i molts productes veuran augmentat el seu preu. Xina i Rússia abandonaran el dòlar com a moneda de reserva i aquesta patirà una depreciació que farà pujar els preus dels productes bàsics. Molts d'ells es deixaran de vendre.

Aquest és el panorama. Més informació a:

Feliç Diada Nacional de Catalunya!

dilluns, 9 de setembre del 2013

Mor Rochus Misch, guardaespatlles de Hitler i telegrafista en el búnquer



A la primera imatge, Rochus Misch, membre de les SS, de la Leibstandarte de Hitler i telegrafista al Führerbunker de Berlín durant els darrers dies de la Segona Guerra Mundial. A la segona imatge, l'actor Heinrich Shmieder, que va interpretar a Rochus Misch a la pel·lícula Der Untergang. L'actor alemany va morir l'any 2010 durant la disputa d'una prova de mountain-bike a Itàlia. Tenia 40 anys.

Algunes notícies relacionades:

dissabte, 7 de setembre del 2013

Enhorabona, Tòquio!!! Congratulations, Tokyo!!! おめでとうございます (Omedetōgozaimasu!!)


Fotografia personal de febrer de 2009

"Star Wars" (1977) [03/06/2013]

La guerra de las galaxias (George Lucas, 1977)












Nota: 10(!)


Star Wars és, possiblement, la pel·lícula de culte amb més imperfeccions de la història. Tanmateix, malgrat que està plena de llocs comuns, tòpics, males interpretacions i uns efectes especials primitius, aquest quart episodi de la nissaga (i primer capítol cinematogràfic) forma part de les vides de tota una generació nascuda abans de l'arribada dels efectes especials creats amb ordinador. El seu guió infantil i els personatges arquetípics de la història (el mig somriure de Harrison Ford i el paper d'heroïna de la princesa resulten avui dia risibles) es van incorporar immediatament a l'imaginari col·lectiu dels seus espectadors, tant joves com adults (en aquells temps era estrany trobar algú que no l'hagués vista). Tot plegat en una època en què la conquesta de l'espai era la gran novetat cultural a nivell global (l'home havia arribat a la Lluna vuit anys abans) i era percebuda també com un alliberament de les desgràcies succeïdes al llarg de la darrera dècada (el franquisme, la guerra del Vietnam, la crisi dels setanta). A més a més, es tractava d'un producte més digerible després de la sobtada aparició de l'Odissea d'Stanley Kubrick. Poques pel·lícules tenen l'honor d'haver incorporat frases en el repertori interpretatiu de molts idiomes ("Que la força t'acompanyi") ni tenir caracteritzacions que són recordades i imitades gairebé quaranta anys després de l'estrena d'aquest film (de tant en tant Darth Vader ressuscita en molts programes de TV). Unes estrenes en els cinemes -amb cues interminables i venda massiva de merchandising- que, malauradament, també formen part de la història. Només que aquesta història ja s'està oblidant amb una velocitat que fa esfereir.

Particularment, recordo la meva fascinació davant d'aquell espectacle de naus espacials i valents soldats disparant els seus làser, mentre mirava la pel·lícula en pantalla gran. I recordo al meu pare al meu costat, envoltats de foscor i d'uns efectes sonors que en aquell moment foren molt cridaners. I encara em veig a mi mateix dibuixant aquelles naus amb l'afany ingenu de formar part de la història galàctica. De transcendir la meva avorrida i trista realitat. Li devem molt a Lucas i companyia, malgrat el missatge subliminal en pro d'un model social que ja conexeim (i patim) amb escreix.

dijous, 5 de setembre del 2013

"Arbitrage" (2012) [29/05/2013]

Arbitrage (Nicholas Jarecki, 2012)






Nota: 8


L'enfonsament de l'empresa Enron (una de les grans mentides americanes del segle XX), el cas de l'estafa piramidal de Bernard Madoff i la història surrealista de la ruïna econòmica de l'empresari David Siegel (The Queen of Versailles), han inspirat (entre d'altres) tot un seguit de productes -com ara Too Big to Fail o Margin Call- amb un afany pedagògic per explicar l'actual crisi però sense deixar de banda l'estètica cinematogràfica i la qualitat de les actuacions. En aquesta ocasió, Richard Gere interpreta de forma correcta a un doble fictici d'un Madoff qualsevol, mentider compulsiu i interessat, a qui la realitat li va desbaratant els plans de mica en mica. Una bona manera de penetrar en els cervells dels veritables culpables de la situació actual.

"Hoosiers" (1986) [28/05/2013]












Nota: 8


Hoosiers és la típica pel·lícula esportiva feta a Hollywood: entrenador de bàsquet que arriba a un poble on ningú se l'estima i on acaba triomfant gràcies a l'esforç i el coratge de tot l'equip, un microcosmos de l'autoimatge que els USA tenen sobre les arrels de la seva pàtria. Si a tot plegat hi afegim els ingredients d'una història d'amor i algun individu torturat i reprimit pel seu passat, aleshores tenim Hoosiers, entre molts d'altres productes tallats a partir del mateix patró. Aquests films exploten hàbilment valors molt presents en l'ADN cultural nord-americà: èxit social, meritocràcia, redempció i happy end. Aquesta vegada, tanmateix, la pel·lícula guanya qualitat per les brillants interpretacions dels seus protagonistes i per estar ambientada en una època del passat. Però resulta ser tot això que ja sabem: un film previsible sobre un tema que és, en ell mateix, tot un gènere patriòtic.