"Ed Wood" (1994) [15/07/2013]

Ed Wood (Tim Burton, 1994) [V.O. anglès]

  








Nota: 9

Si Tim Burton i el seu cinema no existissin, personatges com ara el director Ed Wood haurien caigut en el més absolut oblit. Wood, mort als 56 fruit de la depressió i dels seus excessos amb l'alcohol, ha estat considerat el pitjor director de la història. Malgrat tot, algunes de les seves pel·lícules de ciència ficció són avui dia obres de culte i títols com Jail Bait formen part del nostre neo-llenguatge habitual (una 'jailbait' -textualment, "asquer de presó"- és una menor d'edat que esdevé objecte de desig per part d'un adult). Rodada en format de comèdia coral, Ed Wood ens apropa al món del cinema decadent del Hollywood dels anys 40, un univers cruel de productors cobdiciosos sense cap marge per a les vel·leïtats i les utopies dels veritables creadors. Un món, en definitiva, que gairebé ningú ens ha mostrat, ple de personatges fracassats abduïts pel somni americà de popularitat i èxit que és l'excepció a la regla que ens ha imposat el seu propi cinema. Amb uns impagables Johnny Depp i Martin Landau (interpretant a Wood i Bela Lugosi, respectivament) Tim Burton ens obre les portes a la part amarga de la indústria del cinema, la de les il·lusions perdudes, els rodatges cutres, la decadència i la tristesa infinita d'aquells que van gaudir d'una època breu d'èxit artístic. Imprescindible.

"Simon Birch" (1998) [09/07/2013]

El inolvidable Simon Birch (Mark Steven Johnson, 1998)

Nota: 8

Commovedora tragicomèdia iniciàtica sobre l'amistat entre el narrador de la història (en un flashback tan llarg com el film) i un amic discapacitat que li canviarà la vida per sempre més. Simon Birch transmet un missatge de coratge, joie de vivre i fe en la humanitat molt en la línia de Forrest Gump i d'altres produccions dels noranta que ara poden semblar una mica passades de moda, sobretot pel seu to de conte de fades (n'hi ha que pensen que tanta fe en les persones ens ha portat a la situació social que patim en l'actualitat). Tanmateix, aquesta pel·lícula basada en una novel·la de John Irving (que n'és també el coguionista) ens fa tornar, vulguem o no, als anys de la nostra infantesa per recordar aquells ésser diferents, més desvalguts, l'existència dels quals ens ha plantejat sempre molts dubtes sobre la nostra manera de ser i de comportar-nos, sobre la visió que tenim de la vida i dels valors socials que teòricament compartim. Potser aquesta història no commourà a tothom per igual (a mi sí). Potser molta gent la percebrà més aviat com pertanyent a l'època de It's a Wonderful Life (a mí, en certa manera, també). Tal vegada els semblarà massa "ensucrada", massa carregada de personatges angelicals i discursets moralistes, amb girs argumentals exagerats i fora de lloc. Sigui com sigui, amb la visió d'aquest film les persones sensibles rememoraran les emocions que sentim quan som uns infants. I recordaran tot el que deixem enrere amb el pas del temps, sobretot als amics que se'n van i que acabem oblidant. Les persones que no sentin res quan coneguin a Simon Birch, que s'ho facin mirar. Molt recomanable, encara que sigui per veure-la només una vegada.

"Bobby" (2006) [08/07/2013]

Bobby (Emilio Estevez, 2006)

Nota: 8

El 5 de juny de 1968 el senador Robert Kennedy moria assassinat d'un tret a la cuina de l'hotel Ambassador de Los Angeles. Era el tercer magnicidi en cinc anys als Estats Units després de la mort del seu germà John i de Martin Luther King. Protagonitzat per un planter d'actors que seria l'enveja de qualsevol director de cinema, el fill de Martin Sheen dirigeix aquest docudrama ficcionat sobre vint-i-dues persones anònimes que aquell fatídic dia eren a l'hotel -com a hostes, empleats o convidats de l'establiment- durant les hores prèvies a la mort del polític nord-americà. Val a dir que només Bob Kennedy va morir a l'atemptat, tot i que alguns d'aquests personatges van rebre els impactes dels trets disparats, com sol ser habitual en aquests casos, per un personatge anònim amb intencions i passat molt confusos. Amb una bona direcció artística i una ritme dramàtic que evita l'ensopiment que provoquen molts documentals (amb entrevistes o referències que tallen el ritme), Emilo Estevez ens permet sentir-nos protagonistes d'un moment fonamental de la història dels EE.UU., alhora que ens convida a la reflexió sobre la convergència en el temps de la normalitat vital de la majoria de les persones amb moments puntuals que transcendeixen al llarg dels anys i passen a formar part dels fets relatats als llibres d'història. Un document interessant que s'ha de conèixer.

"The Big Country" (1958) [08/07/2013]

Horizontes de grandeza (William Wyler, 1958) [V.O. anglès]

  

Nota: 8

Clàssic entre els clàssics del gènere del western, The Big Country és un drama familiar i fundacional essencial en el relat social del cinema hollywoodià sobre la creació dels Estats Units que aprofita per explicar-nos una història d'amor amanida amb els valors que van fer possible la creació (segons la moral patriòtica nord-americana) d'aquesta nació: la competència, la llibertat, la justícia, la cobdícia i la família. Amb un planter d'actors i actrius impressionant, cadascú aporta el gra de sorra de la seva personalitat artística que encaixa perfectament en aquesta aventura plena de gelosia i ambició en què destaquen la banda sonora de Jerome Moross, la direcció de Wyler (inoblidable duel a cops de puny entre els protagonistes) i un Gregory Peck traient el millor de cada espectador amb la seva habitual interpretació d'home assenyat. Un western fonamental.

"The French Lieutenant's Woman" (1981) [08/07/2013]

La mujer del teniente francés (Karel Reisz, 1981)

  

Nota: 10

Dues històries sobre relacions impossibles s'entrecreuen en aquest drama sentimental que el dramaturg i Premi Nobel Harold Pinter va escriure per a la pantalla gran (seus són més de cent guions cinematogràfics) i el poc prolífic Karel Reisz va dirigir de forma excel·lent. Per una banda tenim la història d'amor entre dos actors que participen en el rodatge d'una pel·lícula i que es veu enterbolida pel fet que ella ja està casada, malgrat viure en una societat suposadament alliberada de lligams estrets. Per l'altra, la moralitat victoriana impedeix que un home promès (el personatge interpretat a la pel·lícula per l'actor que és interpetat alhora per Jeremy Irons) mantigui una relació amb una dona nouvinguda, solitària i de mala reputació defenestrada per la societat britànica de l'època, dominada pel classisme, els prejudicis i la hipocresia. The French Lieutenant's Woman és un interessant experiment de metacinema amb una dramatització que assoleix fites excepcionals gràcies a les magistrals interpretacions d'Irons i Streep, al guió i a la posada en escena. Una forma genial de creuar sentiments, valors i pors en dos contextos socials diferents que s'engronsen rítmicament a mesura que avança el rodatge del film que dóna títol (a la vegada) a aquesta pel·lícula de Reisz. La demostració que les emocions estan per damunt dels escenaris històrics, compartint característiques comunes mentre diferents valors socials flueixen, envolten i colpegen els dos personatges en aquest anar i tornar entre dos segles diferents. Tot plegat corroborant allò que diuen sobre l'amor: que té més de construcció social que de realitat emocional. I que en temes sentimentals, les coses no han canviat gaire (insisteixo amb el "gaire"), malgrat el pas del temps i la revolució sexual i feminista esdevenida al segle XX. Un film molt interessant i imprescindible.

"Gremlins" (1984) [06/07/2013]

Gremlins (Joe Dante, 1984)

Nota:10

Obra mestra absoluta i indiscutible del gènere fantàstic, Gremlins és una comèdia gamberra, irreverent, satírica i divertida. Però també és, a estones, trista i reflexiva. Perquè, a part de petits éssers entrayables que esdevenen dimonis demolidors, ens mostra una col·lecció d'éssers humans perdedors que busquen sobreviure en una societat no menys monstruosa que l'univers dels gremlins: un pare inventor, fracasat però lluitador; un jove que se sent fora de lloc en una societat que començava a ser postindustrial i consumista; una noia trista i solitària; uns policies estúpids; uns adults que no escolten... L'arribada del mogwai alterarà la vida de totes aquestes persones convertint l'ideal poblet americà (modern, afable, perfecte, harmoniós) en un infern on ningú esdevé heroi perquè els herois, realment, no existeixen. Un esdeveniment catàrtic que treu el millor i el pitjor de cadascú, com la guerra o la misèria. Demostrant allò que deia Sartre de què en l'adversitat ens convertim en éssers lliures que sabem per què lluitem. Amb la sempre increïblement atractiva Phoebe Cates (la 'lolita' per excel·lència dels any 80, amb permís de Brooke Shields) i unes titelles perfectament animades pel geni de Joe Dante (res a veure amb l'estètica de videojoc actual), Gremlins serà per sempre més el malson icònic que ens acompanyarà durant la resta de les nostres vides. Un malson simpàtic, aterridor i amb el punt just de crueltat que la converteix en l'obra mestra que és. Imprescindible.

"The Goonies" (1985) [06/07/2013]

Los Goonies (Richard Donner, 1985)

Nota: 6

The Goonies és una entranyable pel·lícula iniciàtica i d'aventures juvenils a qui el pas del temps -des del meu punt de vista- no ha tractat prou bé. El problema no és que aquest film del director de Superman estigui mal fet ni que els efectes especials siguin molt evidents (la mà d'Spielberg va garantir la credibilitat de les imatges). Tampoc que la història estigui basada en el clàssic "grup d'amics a la recerca del tresor". La clau del sentiment de "pèrdua de la innocència" que ens provoca el retrobament amb aquesta pel·lícula, gairebé trenta anys després de la seva estrena, és el guió. Una pèrdua de la innocencia que resulta més colpidora en aquells que ara tenim més de quaranta anys i érem uns adolescents en aquella època. La construcció dels personatges està basada en els més purs estereotips sobre la juventut, en llocs comuns i tòpics que arriben a fer-nos envermellir quan coneixem tota la galeria de personatges: el noi grassonet que només diu i fa grolleries, la noia guapa a la recerca del príncep perfecte, la hippy lliberal que rebutja qualsevol oportunitat d'enamorar-se, el gamberro "lumpen" que mereix tots els càstigs de l'infern, el petit geni simpàtic i excèntric... Enmig de tota aquesta fauna es troba el noi protagonista: guapo, líder nat i turmentat per somnis fantasiosos que, és clar, s'acabaran complint. És un personatge "scorsesià" a la recerca de la seva redenció particular amb la qual -i això no és gens "scorsesià"- acabarà imposant la justícia infinita. I, com a rerefons, una subhistòria de caire social que permet cloure el film amb un happy end. En definitiva, un cúmul de categoritzacions ara caduques -i en el seu temps massa tòpiques- que resulten molestes i que fan no-creïble una història d'aventures increïbles que, amb un altre to, hores d'ara encara seria la mar d'entretinguda, divertida i potser interessant. Massa perfecció en un món que ara sabem imperfecte i no gaire just. Per veure un dissabte a la tarda.

"Wild Orchid" (1989) [04/07/2013]

Orquídea salvaje (Zalman King, 1989)

Nota: 3

Producte absolutament inclassificable (és un videoclip? és un anunci publicitari d'una colònia? és una broma?), Wild Orchid podria semblar a priori una obra mestra però, al capdavall, és queda en un ridícul melodrama pseudoeròtic pretenciós i fora de lloc. Amb un Mickey Rourke col·locat i amb les galtes unflades -potser pels cops dels primers combats de boxa-, aquest film volia profitar la popularitat de la inoblidable Nine 1/2 weeks per trencar la taquilla i fer-se un lloc a la història del cinema eròtic. Tanmateix, l'argument ensucrat i les llargues escenes coreografiades de sexe caribeny avorreixen -més que exciten-, fan riure i produeixen vergonya aliena. Una pífia, una equivocació que va acabar amb les carreres cinematogràfiques dels seus protagonistes (no així amb la del director, acostumat a produir aquest tipus de cinema). Rourke va deixar la seva feina d'actor durant molt temps i Carré Otis va fer tres pel·lícules més en dos anys reprenent immediatament la seva carrera com a model.

"Body of Evidence" (1993) [04/07/2013]

El cuerpo del delito (Uli Edel, 1993)

Nota: 7

Body of Evidence és un thriller policíac i judicial que seguia el camí obert un any abans per Basic Instinct. Amb un erotisme típicament dels noranta, que insinuava moltes coses però no mostrava pràcticament res (com a molt, uns quants pits de dona i una mica de borrissol púbic), és recordada encara com un pel·lícula molt maltractada per públic i crítica -al meu entendre, de forma exagerada-. Conté tots els ingredients necessaris en productes comercials d'aquest gènere: indifelitat, seducció, assassinat, doble joc, girs argumentals. Tot plegat amb l'objectiu d'aprofitar la tirada de poder veure personatges famosos en actituds sexuals. En aquest cas, Madonna interpetant el paper de femme fatale i un Willem Dafoe passant-les magres per contenir la seva libido (i diuen que les seves ereccions durant el rodatge). Malgrat la seva previsibilitat i els llocs comuns en el gènere, les ferotges crítiques negatives que rebé foren més una campanya de desqualificació infundada de la cantant a qui molta gent no ha perdonat les seves sortides de to en temes polítics i morals. Per passar una bona estona (preferentment, al vespre).
  

"Hoosiers" (1986) [28/05/2013]

Hoosiers, más que ídolos (David Anspaugh, 1986)

Nota: 8

Hoosiers és la típica pel·lícula esportiva feta a Hollywood: entrenador de bàsquet que arriba a un poble on ningú se l'estima i on acaba triomfant gràcies a l'esforç i el coratge de tot l'equip, un microcosmos de l'autoimatge que els USA tenen sobre les arrels de la seva pàtria. Si a tot plegat hi afegim els ingredients d'una història d'amor i algun individu torturat i reprimit pel seu passat, aleshores tenim Hoosiers, entre molts d'altres productes tallats a partir del mateix patró. Aquests films exploten hàbilment valors molt presents en l'ADN cultural nord-americà: èxit social, meritocràcia, redempció i happy end. Aquesta vegada, tanmateix, la pel·lícula guanya qualitat per les brillants interpretacions dels seus protagonistes i per estar ambientada en una època del passat. Però resulta ser tot això que ja sabem: un film previsible sobre un tema que és, en ell mateix, tot un gènere patriòtic.

"Austin Powers: International Man of Mystery" (1997) [25/05/2013]

Austin Powers (Jay Roach, 1997)

Nota: 4

Prescindible comèdia esbojarrada sobre el món dels espies amb un argument prou conegut i repetit en altres formats: persona que torna del passat i que ha d'adaptar-se a una nova realitat. Explotant al màxim l'estètica de la British Invasion dels anys seixanta i setanta, Austin Powers està format per diferents esquetxs que volen inspirar-se en les genialitats dels Monty Python però que es queden només en un conjunt de gags irregulars i més o menys divertits, bàsicament sobre sexe. Ni el director del film ni Mike Myers són anglesos, potser per això aquesta pel·lícula queda lluny de la gran comèdia britànica tipus Mr. Bean o The Ropers. Ideal per mirar un dissabte al vespre, amb amics.
 

"Gossip" (2000) [14/05/2013]

Rumores que matan (Davis Guggenheim, 2000)

Nota: 7

Gossip vol dir en anglès "murmuració". De fet, la paraula gossip és la suma de god i sibb, és a dir, déu i padrins d'un nen. El terme originalment feia referència a l'habitació on es produïa el part, lloc de xerrameca per a dones properes a l'embarassada. I d'això va aquest thriller teenager universitari, d'un grup d'alumnes que estudien teories sobre els rumors i decideixen posar-ho en pràctica amb una feina de camp a partir d'un fet casual que es produeix a una festa. Convenientment amanit amb sexe i comportaments psicopàtics, el resultat són mentides que amaguen altres mentides en un món d'adolescents posmoderns, guapos i de disseny. Un producte entretingut que tracta amb relativa seriositat la teoria clàssica sobre rumors d'Allport i Postdam, la famosa equació rumor és igual a importància multiplicat per ambigüitat. I què hi ha més important i ambigu que el sexe?

"The Italian Job"(1969) [13/05/2013]

Un trabajo en Italia (Peter Collinson, 1969)

 Nota: 8

Mítica pel·lícula del gènere dels atracaments i hereva del Rififi de Jules Dassin (1955), The Italian Job és una còmedia que combina l'espectacularitat de les persecucions i explosions de cotxes amb escenes amb un cert to surrealista (el desplegament de mafiosos al penya-segat o la sentida ovació a la presó a un espectacular Noël Coward) i un humor propis del cinema còmic anglès de l'època (amb la impactant aparició de Benny Hill i un Michael Caine continuant amb el paper d'Alfie). El complet ridícul del remake de 2003 (dirigit per F. Gary Gray) demostra que, més que pel·lícules sobre un gènere determinat, films com The Italian Job eren exercicis estètics d'una llibertat i una frescor que s'han perdut amb el temps, esdevenint en l'actualitat aparadors per al fals lluïment d'actor immadurs i narcisistes. 

"Boogie Nights" (1997) [11/05/2013]

Boogie Nights (Paul Thomas Anderson, 1997)

Nota: 9

Boogie Nights és un drama coral tragicòmic que s'endinsa en el món del cinema pornogràfic. I ho fa amb un estil, amb una posada en escena i un disseny de producció que ens fa viure en primera persona el somni d'un jove actor dotat d'un penis enorme i de tota la il·lusió pròpia de l'adolescència. Cap actor o actriu desentona en el seu paper, cadascú aporta unes interpretacions extraordinàries que doten d'un caràcter de performance o cinema vérité a aquesta pel·lícula. Per moments, sembla un documental elaborat durant la realització d'un film porno, un producte grotesc que convida a riure i plorar a parts iguals. Com ho són aquests tipus de produccions per a adults, fetes exclusivament per al delit onanista dels seus espectadors. Les escenes de ball fan venir ganes de divertir-se i unir-se a la disbauxa. El travelling durant la festa a la piscina del director Jack Horner (interpretat amb una contenció magistral per Burt Reynolds) ens fa sentir a gust com a convidats d'aquesta troupe circense. La part més tràgica, la caiguda en els inferns de la droga i la prostitució d'alguns dels seus protagonistes, provoca en nosaltres el més profund sentiment d'empatia i compassió (l'actor fracassat obligat a masturbar-se públicament per uns pocs dòlars, la mare drogoaddicta que perd la custòdia del seu fill, l'ambigüitat i frustració sexual d'alguns personatges forçat per l'entorn on viuen). Paul Thomas Anderson ho torna a aconseguir: construeix personatges completament polièdrics que encaixen en una història real com la vida mateixa però alhora irreal i llunyana com és l'univers de la pornografia professional. És l'efecte estrany que aporta aquesta pel·lícula: apropa a l'espectador a un món que, de fet, rebutja per brut i pervertit. Una pel·lícula per veure una i una altra vegada.

"Mindhunters" (2004) [09/05/2013]

Cazadores de mentes (Renny Harlin, 2004)

Nota: 7

Entretingut thriller policial i de terror, Mindhunters no és una obra mestra (ni tan sols s'acosta al concepte d'obra) però resulta ser un producte interessant per la intensitat de les seves escenes, pel paisatge claustrofòbic on succeix l'acció (una illa amb un búnquer i una barriada artificial per fer pràctiques de tir) i per seguir una estructura narrativa inspirada en l'obra d'Agatha Christie (grup de persones en un lloc tancat on cada cert temps va morint assassinat un personatge diferent). Gairebé es podria parlar d'un remake de Murder by Death de Neil Simon. El film està plagat de llocs comuns i de personatges estereotipats que, si no fos per les virtuts abans enumerades, el convertirien en una producció definitivament insuportable. Els detalls de l'acció són completament inversemblants (el joc simbòlic amb els rellotges no resulta creïble en absolut), el guió sovint fa aigües i el grup de policies joves i guapos que protagonitzen el film són superperfectes, superintel·ligents i superinfal·libles. És a dir, la pel·lícula està a punt d'assolir el nivell de superimbecilitat i només se salva per les ganes que tenim els espectador d'esbrinar qui és l'assassí, malgrat que sabem que els seus motius seran tan estúpids com increïbles. Per mirar mentre mengem crispetes.

"Showgirls" (1995) [02/05/2013]

Showgirls (Paul Verhoeven, 1995) [V.O. anglès]

Nota: 10

L'any 1992, Paul Verhoeven ja havia commocionat a tota la beateria hollywoodiana i nord-americana amb Basic Instinct. Quan encara bullien les tertúlies cinematogràfiques parlant d'aquest film, el seu director estrena, tres anys més tard, Showgirls. Un retrat directe, contundent i sense eufemismes sobre el món de l'espectacle a les modernes "gomorres" de la modernitat com és el cas, per exemple, de Las Vegas (unes "gomorres" que semblen no molestar a la mateixa beateria que critica aquests films). A Verhoeven li van ploure les crítiques a tort i a dret. La seva protagonista, Elisabeth Berkley, va ser literalment vetada per a posteriors grans produccions i la seva carrera mai va aixercar cap. Com deia Marlon Brando, la veritat sempre és molesta. I Showgirls, amb tota la seva força, amb l'energia que emana d'unes imatges i un muntatge que vol deixar-nos enlluernats -igual que aquests espectacles enlluernen el seu públic-, és un fidel reflex d'allò que es mou darrera de les bambolines del showbiz: sexe, cobdícia, manca d'escrúpols, poder. Impressionant Elisabeth Berkley amb uns nus integrals sense contemplacions, escenes de sexe gairebé explícites i unes coreografies que tallen la respiració. Una obra de culte.

"Consenting Adults" (1992) [30/04/2013]

Dobles parejas (Alan J. Pakula, 1992)

Nota: 8

Consenting Adults és el típic i paradigmàtic thriller hollywoodià de la dècada dels noranta, amanit amb un rerefons pseudoeròtic i una trama policial i judicial que van fer les delícies de moltes vetllades cinèfiles amb un regust de perversió sexual. En algun cas excepcional, fins i tot, van assolir la categoria de pel·lícula de culte (és el cas, evidentment, de Basic Instinct, del mateix any). La clau d'aquests drames solia ser un gir argumental, sobtat i radical, que deixava bocabadada a l'audiència i que no és una excepció en el cas de Consenting Adults. Malauradament, aquest gènere és vist avui dia com un producte del passat que va estar bé en el seu moment però que, és clar, ja no té la capacitat de sorprendre'ns com llavors. Resulta gratificant, això sí, veure a actors i actrius d'aquella època en el seu màxim esplendor físic i interpretatiu. És el cas de Kevin Kline, Mary Elizabeth Mastrantonio i Kevin Spacey. Per tant, encara que sigui només com a exercici de melanconia proustiana, val la pena passar una estona amb aquesta part tan íntima del nostre passat com a cinèfils, malgrat la previsibilitat del producte i que els trailer publicitaris (veure el vídeo) eren un exemple d'spoiler tan absurd com brutal. Així mateix, resulta interessant la relació inversament proporcional que es produïa en aquests productes entre la quantitat d'anatomia despullada que era mostrada en el film i l'avenir cinematogràfic de l'actor o actriu corresponent. En aquesta pel·lícula en tenim un bon exemple, estaria bé que algú escrivís una tesi doctoral sobre aquest tema. Qui més mostra la seva pell nua a Consenting Adults és Rebecca Miller (dona a la vida real de Daniel Day-Lewis i de Kevin Spacey en aquesta ficció), una actriu que va donar per finalitzada la seva carrera interpretativa dos anys després.

"Thunderbolt and Lightfoot" (1974) [17/04/2013]

Un botín de 500.000 dólares (Michael Cimino, 1974)

Nota: 8

Exemple de pel·lícula policíaca dels 70 (com ho són Bullit o la nissaga dels Dirty Harry), Thunderbolt and Lightfoot (que es podria traduir com "Llamps i llums de peu") tracta de la búsqueda d'un tresor i està feta amb una estètica de western i una posada en escena còmicament violenta (o violentament còmica). En definitiva, una pel·lícula de policies i lladres paradigmàtica d'aquella dècada i inimitable avui dia. Un remake fet en l'actualitat ens presentaria uns lladres massa cools i uns policies insuportablement corruptes. I acabaria triomfant el bé, que és el que ens volen fer creure des de fa molt temps. Aquelles pel·lícules (influides pel hippysme, per la TV i per la revolució social post-Vietnam) van marcar un abans i un després en la història del cinema, amb la seva sinceritat, naturalitat i sentit de l'humor. Val la pena veure-la.

"Max" (2002) [13/04/2013]

Max (Menno Meyjes, 2002)

Nota: 6

Intent fallit de ficcionar una part de la vida d'Adolf Hitler a través d'un drama social ambientat a l'Alemanya de la dècada dels anys 20. A partir de la suposada relació entre el pintor austríac i un marxant d'art jueu, el director (i guionista) holandès Menno Meyjes explora en les arrels i les conseqüències de l'antisemitisme. Utilitzant la mirada del jueu (Hitler ocupa un paper secundari), Max intenta transmetre'ns la sensació d'estupidesa i contradicció present en els ambients socials contaminats pels prejudicis (on persones que estimen l'art no es posen d'acord per raons identitàries). Tot i que la posada en escena és molt correcta, la història resulta coneguda i previsible, el retrat de Hitler és massa esquemàtic (un boig, paranòic, amargat i condicionat per l'odi). Una pel·lícula amb un plantejament original però que cau irremeiablement en llocs comuns massa repetits en el gènere de la ficció històrica sobre el segle XX. Per veure una vegada i prou.
 

"Escape from Alcatraz" (1979) [31/03/2013]

La fuga de Alcatraz (Don Siegel, 1979)

 Nota: 10

Ens trobem davant la pel·lícula més emblemàtica del gènere carcerari (amb permís de Birdman of Alcatraz, dirigida l'any 1962 per John Frankenheimer). Una pel·lícula, a més, que tracta de la fugida més espectacular i misteriosa de la presó més famosa del món. Aprofitant la química cinematogràfica entre Clint Eastwood i el seu mestre com a director de cinema Don Siegel (en aquell moment Eastwood ja havia dirigit unes quantes pel·lícules amb el seu ajut), Escape from Alcatraz no és pionera en aquest oblidat gènere però sí el va dotar d'una empremta "anys setanta"que l'ha convertida en referent per a les succesives produccions ambientades dins d'una presó: alcaid sàdic, converses sotto voce en argot carcerari, una posada en escena i una fotografia des del punt de vista del reclús, una fractura social radical entre companys fidels i companys enemics (sovint organitzats en lobbies de poder), drames personals que afecten el protagonista. En definitiva, un patró argumental que ha marcat els següents 20 o 30 anys de produccions d'aquesta mena que no han arribat mai a igualar l'empatia que produeix el personatge fred i calculador interpretat per Eastwood, per qui sentim una simpatia sorprenent malgrat que no sabem res de la seva vida. Amb detalls emocionalment impactants i tendres com la mutilació del reclús-pintor o el ratolí amic d'un altre presoner, cap altre film (inclosa l'exitosa Shawshank Redemption, del 1994) ha assolit el nivell de pel·lícula carcerària de culte com Escape from Alcatraz. Ni la propaganda política més radical ha fet tant per la ideologia llibertària (Estat = enemic) com aquest film. Imprescindible.