Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinió: la crisi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinió: la crisi. Mostrar tots els missatges

dimecres, 1 d’agost del 2012

Es vulgui o no, això és (i serà) un rescat...

Aguacate con chocolate
 
Vendrá primero un ajuste de estructura territorial, con recentralización de competencias, al que se unirán congelación o reducción de pensiones y prestaciones el paro y recorte de empleados públicos
 
JOSÉ ANTONIO Bueno 29/07/2012

Me cuenta un magnate que harto ya de comer chocolate se ha pasado al tomate. Su amigo el abate se ha convertido en orate y para que nadie le delate se ha metido en el petate. Cuánto debate, qué combate, vaya dislate para jugar al desnate del maldito rescate. Me es igual si le llamamos aguacate, regate o rescate, pero la única y cruel realidad es que la administración central y alguna autonómica se declaran incapaces de encontrar financiación en los mercados ante lo cual tienen que recurrir a una instancia superior, Bruselas, Fráncfort o Madrid para no incurrir en impago. Seguro que el rescate de España no será como el griego, ni el de Cataluña como el de Murcia, la realidad está llena de matices, pero en todos los casos se entrega capacidad de decisión a cambio de liquidez, soberanía por dinero. Ya no es hora ni de buscar causas ni culpas, sino de pensar en las consecuencias. Y estas son predecibles, aunque no nos gusten. Los Presupuestos estarán todavía más condicionados por Bruselas y los de las comunidades por Madrid de lo que ya están. Además, habrá que rendir cuentas trimestral o mensualmente para que las líneas de crédito que se acuerden se vayan convirtiendo en transferencias, por lo que ya no vale con planes o declaraciones. Habrá que demostrar con hechos que se cumple lo que se promete. Se trata de evitar la mala impresión del último Consejo de Política Fiscal donde las comunidades informaron de solo dos cierres de empresas y entes públicos cuando habían anunciado 600. O que la ejecución presupuestaria sigue apuntando a un déficit más cerca del 8% que del 5%. Y para evitarlo los tecnócratas europeos "opinarán" sobre un ajuste que, hasta ahora, tiene más de incremento de impuestos que de recorte radical.

Los eurotecnócratas completarán la faena bajando pensiones, despidiendo empleados públicos, cerrando empresas y entes públicos, cancelando inversiones en infraestructuras (porque sigue habiendo margen), cerrando aeropuertos, implantando peajes en autovías... Y respecto al hecho diferencial y a la lengua... buena suerte a las televisiones autonómicas o a las representaciones de las autonomías en el extranjero. Si no, al tiempo. Ya lo dijo el ministro de Economía en Barcelona en abril: "Si vienen otros a hacer el Presupuesto verán lo que es un ajuste". Porque los hombres de negro tienen una ideología hiperliberal en lo económico ("el mejor Estado es el que no existe"), deciden en un despacho lejos de aquí y, además, no se someten al escrutinio de las urnas. La cirugía de laboratorio siempre es más fácil. La situación de la deuda española ya es insostenible, y no solo por el indicador de moda y algo superficial de la prima de riesgo. La curva de tipos lleva camino de la inversión pues ya falta poco para que sea más caro financiarse a corto que a largo, algo que evidencia la total falta de confianza de los inversores. Y, por si queda alguna duda, parece que es cuestión de días que Moody's sea el primero en catalogar como bono basura a la deuda española. En ese momento, toda esperanza se acabará al cerrarse los mercados. Es injusto, no tiene sentido... pero parece que será así. Tal vez el rescate se disfrace de alguna manera, como una "facilidad para la refinanciación y la liquidez".

Pero dinero soportado por una lista de condiciones, por un mou, es lo que tuvo lugar en Grecia, Irlanda, Portugal... Dado que las autonomías se apuntan al fondo de liquidez autonómico, lo que vendrá primero será un ajuste de la estructura territorial, con una recentralización de competencias, al que se unirán congelación o reducción de pensiones, nuevo ajuste a la prestación del paro y reducción de empleados públicos, todo ello más intenso cuanto más dinero nos presten. Puede que nos ofrezcan 300.000 millones, cantidad suficiente para salir de los mercados durante unos dos años, o refinanciación total, lo que elevaría la factura a más de 700.000. Europa se lo tiene que pensar muy bien pues su futuro está en juego, no solo el nuestro.

Todo esto nos ocurre cuando nos acordamos con nostalgia y envidia de nosotros mismos por el empujón a la autoestima que supusieron los Juegos Olímpicos de Barcelona y, simultáneamente, recordamos la pérdida de uno de los padres de nuestra Constitución. Ojalá fuésemos capaces de rescatar el espíritu olímpico o el de la transición en lugar de resignarnos ante un futuro nada claro pues vemos impotentes e inermes como nuestro modelo de Estado va saltar por los aires por un plato de lentejas. Del título octavo de nuestra Constitución, el que versa sobre la organización territorial del Estado, no va a quedar nada, si no al tiempo. Lo que no se atrevieron a hacer lo que antes llamábamos poderes fácticos de la transición lo harán unos tecnócratas vestidos de naranja y hielo (o sea holandeses y finlandeses) sin apenas resistencia. Podemos hacer kárate o entrar en combate. Habrá quien lo hidrate para que pase mejor por el gaznate. Pero aunque se enlate, sulfate o hidrate, se acabo el debate, esto es un rescate.

El Periódico de Aragón 29/07/2012

dimecres, 27 d’abril del 2011

Montilla aportava solucions, Mas amplifica els problemes

Opinió 26/04/2011
 
Enyorant Montilla
 
Jaume Reixach
 
Parlo amb molta gent i de tota mena: professors, metges, petits empresaris, funcionaris, directius de grans empreses, botiguers, advocats, pagesos, bancaris, gent de la cultura… La feina de periodista-editor té això: et dóna la possibilitat de tenir una visió panoràmica i plural de la societat, de dalt a baix.

El diagnòstic que em fan és, des de totes bandes, nefast. Tant pel que fa a la marxa de l’economia, com de les perspectives a mig termini; tant dels polítics amb responsabilitats de govern (el PSOE, a Madrid; CiU, a Catalunya) com de l’alternativa que es prefigura l’any vinent (Mariano Rajoy). Porto anys fent aquest ofici i mai, mai com ara he vist la gent amb qui parlo tan fotuda, tan preocupada, tan espantada, tan perduda.


Certament, l’horitzó que tenim per davant és, tal i com ens el pinten, paorós: més empreses tancades, més atur, severes retallades del precari Estat del Benestar que tenim, rebaixa de salaris, esclat de la inflació, crisi cardíaca del sistema financer, increment de la pressió fiscal per tal de paliar l’oceà de deute públic que ens aclapara…


El nou president de la Generalitat, Artur Mas, no ha contribuït, precisament, a apaivagar els neguits de la ciutadania. Al contrari, ha entrat al Palau de la plaça de Sant Jaume com un elefant en una terrisseria i es dedica a “terroritzar” amb l’anunci de mesures draconianes i impopulars l’astorada i indefensa societat catalana. Un polític ha de dir la “veritat” (la seva), sí, però, per sobre de tot, ha d’aportar solucions factibles. Per això se’l vota i per això se’l paga.


En aquest context, molta gent amb la que parlo –independentment de la seva condició econòmica i ideologia política- comença a rememorar, amb nostàlgia i admiració, el “petit” president José Montilla. Amb Montilla, la Generalitat feia escoles i hospitals. Amb Montilla, la Generalitat feia carreteres i aeroports. Amb Montilla, les empreses es veien obligades a negociar els ERO i l’ICF feia viables molts projectes empresarials. Amb Montilla, empresaris i treballadors eren escoltats i es donava resposta als seus problemes. Amb Montilla, el món de la cultura rebia suport i subvencions. Amb Montilla, i malgrat la crisi, Catalunya bategava i tenia horitzons de prosperitat.


Des del 28-N del 2010, tot això s’ha acabat. Artur Mas ha tret la destral –més que no les estisores- i ha començat a trinxar-ho tot a tort i a dret: escoles, hospitals, metro, carreteres, aeroports, empreses, treballadors, professionals de la cultura, mitjans de comunicació (tret de “La Vanguardia”), etc., etc.


Què ha canviat entre el mes de novembre de l’any passat i aquest mes d’abril de 2011? A nivell macroeconòmic europeu -l'àmbit de Catalunya-, no gaire cosa, tret del naufragi de Portugal i de la revisió a l’alça de les previsions de creixement d’Alemanya. Per tant, no hi ha cap raó objectiva per la qual la Generalitat de Catalunya hagi experimentat aquest tomb tan traumàtic en la seva estratègia econòmica.


O sí: el president José Montilla ja no hi és i el seu lloc l’ocupa, democràticament, el president Artur Mas. Han passat només cinc mesos des del 28-N i constato que moltíssima gent –inclosos antisocialistes primaris i patològics- ja enyora els vells, bons temps del president Montilla i del “maleït Trispartit”. Montilla aportava solucions, Mas amplifica els problemes. Heus ací la diferència.
 

dijous, 22 de juliol del 2010

El final del somni d'Obama

“Se te acabó el futuro, Obama "


Alexander Cockburn
CounterPunch
Traducido del inglés para Rebelión por Germán Leyens


El hombre que se apoderó de la Casa Blanca fomentando un estado de ánimo de expectativas irracionales enfrenta ahora el precio amargo cobrado por la realidad. La realidad es que no puede haber un “buen” presidente de EE.UU. Es imposible jugar con esas cartas. Obama está cerca del fin.

El primer presidente negro de la nación prometió cambio en el momento preciso en el cual ni un solo hombre, aunque estuviera dotado de los poderes comunicativos de Franklin Roosevelt, de la maestría política de Lyndon Johnson o de la descarada agilidad de Bill Clinton, podría cambiar la corriente que ha estado llevando a EE.UU. al desastre durante 30 años.

Este verano numerosos estadounidenses están atemorizados. Más de 100.000 se declaran en bancarrota cada mes. Tres millones de propietarios de casas enfrentan la ejecución hipotecaria este año. Hay que agregarlos a los 2,8 millones que la sufrieron en 2009, el primer año en el poder de Obama. Casi siete millones estuvieron sin trabajo el año pasado durante seis meses o más. Si se suma la gente que ha renunciado a la busca de trabajo, o los que tienen trabajo parcial, el total se acerca a los 20 millones.

La gente atemorizada es irracional. También lo son los racistas. Obama es objetivo de acusaciones demenciales. Un porcentaje considerable de estadounidenses cree que es socialista –una acusación tan ridícula como acusar al Arzobispo de Canterbury de ser un druida encubierto. Obama reverencia al sistema capitalista. Admira a los súper-depredadores de Wall Street que inundaron el tesoro de su campaña con millones de dólares. La horrenda catástrofe del Golfo de México provino directamente de la luz verde que él y su secretario del interior, Ken Salazar, dieron a BP.

No es culpa de Obama que durante 30 años la política de EE.UU. –bajo Reagan, los dos Bush y Bill Clinton– haya sido exportar permanentemente puestos de trabajo al Tercer Mundo. Los puestos de trabajo que los estadounidenses buscan ahora desesperadamente ya no están aquí, en su patria, y no volverán a estar. Están en China, Taiwán, Vietnam, India e Indonesia.

Ningún programa de estímulo, ni la entrega de dinero a contratistas del cemento para que arreglen baches en el sistema federal interestatal de carreteras, van a lograr que vuelvan esos puestos de trabajo. Trabajadores herramentistas altamente capacitados, los aristócratas del sector manufacturero, están asando hamburguesas –en el mejor de los casos– por 7,50 dólares por hora porque las corporaciones de EE.UU. enviaron sus puestos de trabajo a Guangzhou, con la aprobación de políticos del lobby del “libre comercio” cargados de dinero.

No es culpa de Obama que durante 30 años más y más dinero haya flotado a la punta de la pirámide social hasta que EE.UU. está volviendo a donde estaba en los años 80 del Siglo XIX, una nación de vagabundos y millonarios. No es culpa suya que cada ventaja tributaria, cada regulación, cada decisión judicial se orienten hacia las empresas y los ricos. El EE.UU. neoliberal fue conjurado con maligna vitalidad a mediados de los años setenta.

Pero es culpa de Obama que no lo haya comprendido que siempre, desde el primer momento, halagó a los estadounidenses con apologías a su grandeza, sin advertir adecuadamente sobre la corrupción política y corporativa que estaba destruyendo EE.UU. y la resistencia que enfrentaría si luchara realmente contra las componendas prevalecientes que estaban destruyendo EE.UU. Les ofreció un viaje gratuito y fácil hacia un futuro mejor, y ahora ven que era una promesa vacía.

También es culpa de Obama que, como comunicador, no pueda movilizar e inspirar a la nación alejándola de sus temores. Desde sus primeros años aprendió a no ser excitable, a no ser un hombre negro airado que pudiera alarmar a sus amigos blancos en Harvard y a sus posteriores benefactores corporativos. El autocontrol fue su pasaporte para los guardianes del sistema, desesperados por encontrar un líder simbólico que restaurara la credibilidad de EE.UU. en el mundo después de los desastres de la era de Bush. Es demasiado distante.

De modo que ahora los estadounidenses han perdido confianza en él en cantidades crecientes. Por primera vez las evaluaciones negativas en los sondeos sobrepasan las positivas. Ya no cuenta con confianza. Su apoyo baja a un 40%. La maleabilidad que le permitió adular al mismo tiempo a los mandamases corporativos y a los obreros parece ahora el más insulso oportunismo. La promesa casual en la campaña de eliminar a al-Qaida en Afganistán se convierte ahora en una desastrosa campaña vista con consternación por la mayoría de los estadounidenses.

Los sondeos auguran el desastre. Ahora parece que es posible que los republicanos puedan no sólo recapturar la Cámara sino, concebiblemente, también el Senado. El humor público es tan contrario que aunque los sondeos muestran que los votantes piensan que es posible que los demócratas tengan mejores soluciones para la economía que los republicanos, votarán contra los demócratas en ejercicio en las elecciones a mitad de período en el otoño próximo. Simplemente quieren echar a los holgazanes.

Obama ha buscado a Bill Clinton para que lo aconseje en esta hora desesperada. Si Clinton es franco, recordará a Obama que sus propias esperanzas de un primer período progresista fueron destruidas por el fracaso de su reforma del sistema de salud en la primavera de 1993. Al llegar agosto de ese año, importó a un republicano, David Gergen, para que dirigiera la Casa Blanca.

Obama tuvo su oportunidad el año pasado, cuando habría podido convertir los puestos de trabajo y la reforma financiera en sus objetivos primordiales. Es lo que esperaban los estadounidenses. En vez de ello, hipnotizado por consejeros económicos que eran engendros de los bancos, se lanzó al Mar de los Sargazos de la “reforma del sistema de salud”, desperdició la mayor parte de un año, y terminó con algo que no satisface a nadie.

¿Qué puede salvar ahora a Obama? Cuesta identificar una esperanza a la que se pueda aferrar. Es demasiado pronto para decirlo, pero como dijo Janet Leigh a Orson Welles en Sed de mal: “se te acabó el futuro”.


Alexander Cockburn. Periodista, co-director del bimensual CounterPunch y del sitio internet homónimo (www.counterpunch.org).

Font: www.counterpunch.org 16-18/07/2010

dijous, 24 de juny del 2010

Extracte de l'article de Francesc Sanuy (Advocat) "Ni panem ni circenses". El Periódico 20/06/2010

"En realitat, en el deute, com en tantes coses, Spain is different, perquè té un dels nivells més baixos de deute públic de l'eurozona (un 53% del PIB) i perquè el seu problema de veritat està en el sector privat, que té un endeutament equivalent al 178% del PIB. I això és vàlid tant per al bancs, i sobretot les caixes, com per a les grans empreses que Michael Lewitt descriu com a ostatges dels grups d'interessos amb enorme poder fàctic. En efecte, afirma que les democràcies occidentals són ara l'instrument genuflex i captiu d'uns grups de pressió transversals i sectorials que anteposen els seus interessos als de la societat en el seu conjunt. El resultat és, naturalment, que es fa la redistribució de la riquesa encara més a favor dels privilegiats, en lloc de crear riquesa per a tota la societat. Tal com va dir Helmuth Schmidt, els beneficis d'avui han de ser les inversions de demà i els llocs de treball de demà passat." (...) 

El Periódico 20/06/2010

dissabte, 24 de gener del 2009

Suïcidis

24/1/2009 CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI ECONÒMICA A LES FORTUNES EUROPEES|EL FUNERAL DEL 'TIGRE CELTA'

El suïcidi de milionaris s'estén com una taca d'oli per les principals economies d'Europa

Un envejat magnat irlandès amic de Clinton n'és l'última
víctima

BEGOÑA ARCE LONDRES
El milionari Patrick Rocca era un personatge envejat a Irlanda. Amb una mansió als afores de Dublín, un luxós xalet a Marbella i una fortuna estimada en 500 milions d'euros, l'inversor immobiliari era la imatge de l'èxit. El seu helicòpter estava a disposició de Bill Clinton, quan l'expresident nord-americà viatjava a l'illa; entre els seus amics es comptaven personatges de la política, l'esport, les finances i el món de l'espectacle. Cunyat del músic Van Morrison, Rocca i la seva dona Annette van anar dissabte passat al Residence, el club esportiu privat més exclusiu del país.

Diumenge van sopar amb uns amics. Dilluns, Annette va anar a portar els dos fills de la parella a l'escola. Quan va tornar, va trobar el cadàver del marit, al jardí, encara vestit amb el pijama. Rocca s'havia disparat un tret al cap. Tenia 42 anys. La Garda, la policia irlandesa, va parlar respectuosament d'"una tragèdia personal". El seu enterrament, al qual va assistir tota la jet- set local, va ser també el funeral del tigre celta, el sobrenom que va rebre el boom econòmic irlandès.

Una epidèmia internacional
Rocca és de moment l'última víctima d'una epidèmia internacional d'empresaris i inversors que han posat fi als seus dies, arrossegats per l'enfonsament de la banca i els mercats. L'irlandès havia perdut, segons sembla, grans sumes de diners a l'Anglo-Irish Bank, el banc nacionalitzat pel Govern aquest mes. "Fins on jo sé, Patrick tenia més de 20 milions de préstecs amb l'Anglo. La notícia de la nacionalització va ser una gran commoció per a ell", va declarar un dels seus coneguts.

Si Rocca ha posat cara a la crisi irlandesa, Adolf Merckle, que es va suïcidar el 5 de gener, en va posar a l'alemanya. Merckle era un magnat de 74 anys i figurava en el lloc 94 de la llista dels homes més rics del món. Discret i amb fama de garrepa, vivia dedicat als negocis, lluny de les càmeres i la faràndula. Durant cinc dècades havia construït un imperi, valorat en 97.122 milions d'euros, amb interessos en la indústria farmacèutica, el ciment i la maquinà- ria. Un conglomerat que donava feina a 100.000 persones i que es va començar a ensorrar a la tardor, després de diverses operacions especulatives a la borsa. Els deutes es van agreujar amb la caiguda de la demanda i les turbulències de l'economia.

L'industrial feia dos mesos que negociava amb 30 bancs creditors un últim préstec per salvar els negocis, quan va optar per llançar-se a les vies del tren. "Estava destrossat pel seu sentit de la impotència per afrontar l'actual situació, i va decidir acabar amb la seva vida", va assenyalar la seva família.

Dins del seu Jaguar
El mateix dia que va morir Merckle, Steven Good, el president d'una de les immobiliàries més importants dels EUA, va ser trobat dins del seu Jaguar, en el que aparentment era un altre suïcidi. Dues setmanes abans, el financer francès René-Thierry Magon de la Villehuchet va tancar amb pany la porta del seu despatx a Nova York, i després de prendre's uns somnífers, es va tallar les venes. El cofundador de la firma d'inversions Access Internacional Advisor havia confiat més de 1.000 milions d'euros dels seus clients a l'estafador Bernard Madoff.

El 2 de desembre havia estat Eric von der Porten, cap d'una gestora de fons nord-americana greument endeutada, qui se suïcidava a casa seva, a San Francisco. Tampoc el corredor de borsa brasiler Paulo Sergio Silva va poder aguantar la tensió. En plena sessió de la Borsa a Sao Paulo, es va disparar un tret al pit, encara que va aconseguir sobreviure. El milionari neozelandès establert a Anglaterra Kirk Stephenson no va tenir tanta sort. Director d'operacions d'una companyia d'inversions, afectada per la fallida de Lehman Brothers, el conegut professional de la City va morir llançant-se sota un tren. A la llista negra, s'hi han d'afegir tres analistes i inversors nord-americans: Barry Fox, Edwin Rachleff i Scott Coles, que no van suportar veure la ruïna de les seves respectives empreses i clients.















D'esquerre a dreta i en sentit horari, Adolf Merckle, de 74 anys, René-Thierry Magon i Patrick Rocca, de 42 anys



El Periódico 24/01/09


diumenge, 18 de gener del 2009

Crisi i escola

18/1/2009 EDITORIAL

EDITORIAL: 'La crisi i l'escola'

L'opinió del diari s'expressa només als editorials. Els articles exposen posicions personals.


Amb la crisi perfectament instal.lada, comencen a arribar de manera gradual el que en podríem anomenar efectes secundaris. Més enllà de les grans xifres macroeconòmiques, dels ensorraments bancaris, del decreixement, del perill de la deflació, del preu del diner, les conseqüències de la crisi estan arribant a afectar la vida quotidiana de molts ciutadans. L'atur, per descomptat, és el fantasma principal, per desgràcia convertit en protagonista corpori, cada vegada amb més famílies afectades. Famílies que porten els seus fills a l'escola, per exemple. I és aquí, en l'entorn educatiu, on comencen a notar-se les seqüeles que tenen efectes en el dia a dia.

La informació que avui publica EL PERIÓDICO ens parla clarament del descens experimentat en activitats extraescolars, en sortides o excursions, en colònies, en menjadors o en els dispositius d'acollida. És a dir, tot allò que constitueix la perifèria del que és estrictament docent i que bascula entre la conciliació de la vida laboral i familiar i l'ampliació de les activitats dels alumnes, sufragades pels pares.

El problema de fons, més enllà de les dificultats de les empreses dedicades a aquesta mena de serveis, és discernir-ne la naturalesa. Tots, en més o menys mesura, formen part de l'univers escolar. No estem parlant de pàrquings per a nens o de frivolitats prescindibles. Que es restringeixin, que perdin qualitat i usuaris, que els més desafavorits n'hagin de pagar una altra vegada la factura en forma de dèficit educatiu, no pot ser.
En la mesura del possible, doncs, accions socials per reduir aquest efecte de la crisi es fan del tot necessàries.

El Periódico 18/01/09

divendres, 2 de gener del 2009

La crisi: crim o càstig?

Lo que no se dice de la crisis
Rafael Poch | 16/12/2008 - 17:47 horas


Una tertulia en la "Akademie der Künste" de Berlín

Velada de debate sobre la crisis en la "Akademie der Künste" de Berlín. En la nueva y bonita sede de esta institución, junto a la puerta de Brandenburgo, se habla de la responsabilidad de los medios de comunicación. Público de clase media, o clase media alta, de edad madura. Los ponentes son el periodista liberal suizo Frank Meyer, y el cineasta Andreas Veiel, uno de los documentalistas alemanes más notables del momento. El Presidente de la Academia, Klaus Staeck, un diseñador gráfico socialdemócrata, es el moderador. Se habla del crack del neoliberalismo, con fuerte espíritu crítico.

Un "fallo anónimo del sistema"

La fe neoliberal arruinó Rusia y al mundo en desarrollo, desde África a América Latina. Hizo más desiguales e injustas a todas las sociedades, incluidas las sociedades occidentales más prósperas. Elevó el robo a gran escala más descarado a la categoría de virtud. Ahora las consecuencias del derrumbe van a afectar, sobre todo, a los pobres. "Los tres mil millones de pobres del mundo serán los primeros afectados, porque de repente sus ingresos y su alimentación se han vuelto más inciertos", dice el Premio Nobel bengalí e inventor de los micro créditos, Muhammad Yunus, en una entrevista a la revista berlinesa "Cícero". Este es el enorme asunto del que aquí se habla. Y el periodista Meyer cita el diagnóstico de la situación que propone Hans-Werner Sinn, el Presidente del Instituto Alemán de Investigaciones Económicas. Sinn habla de un "fallo anónimo del sistema". "…Y se quedan tan anchos", dice el periodista.

Richard Fuld, el presidente de "Lehmann Brothers", ganó 500 millones de dólares en los últimos ocho años. En 2007, los "brokers" y "managers" de Wall Street recibieron varios miles de millones de dólares en bonificaciones de Navidad, más dinero que todo el empleado en ayuda a África, explica Veiel, que no recuerda la cifra concreta.

El "Kreditanstalt fur Wiederaufbau" (KfW) colocó 300 millones de euros en "Lehmann Brothers". ¿Alguien le va a pedir cuentas? El banco público BayernLB, que fue el primero en acudir al fondo del Gobierno alemán para apoyar al sector financiero a finales de octubre, recibirá una inyección de capital y garantías por valor de más de 30.000 millones de euros. El BayernLB es propiedad de dos de las cajas más grandes del país, las Cajas de Ahorro bávaras y del Estado de Baviera, con un 50%, respectivamente. El presidente de Baviera, el cristianodemócrata Horst Seehofer, y el gobierno de Baviera, tiene, entonces, algo que ver con los desastres financieros, incluidas las muy dudosas inversiones en EE.UU., de ese banco. Pero Seehofer dice que no tiene ninguna responsabilidad "personal" en lo sucedido. La culpa, dice, es del "sistema". De nuevo, "un fallo anónimo del sistema".

Tendría mucha más razón el ladrón que achacara su conducta a los "malos ejemplos" recibidos en el degradado barrio de su infancia, o a su desestructurada familia. Pero estos banqueros no salen precisamente de una novela de Dickens, y carecen por completo del atenuante social que puede esgrimir el vulgar ratero. Hasta el propio presidente alemán, Horst Köhler, un ex banquero, admite que ya no puede fiarse de los banqueros…

Latín

"A mediados de los ochenta la prensa adoptó el neoliberalismo como dogma de fe, sin la menor consideración critica", dice Klaus Staeck. "De repente el informe bursátil se integró en las noticias con el mismo rango que el parte meteorológico", recuerda. Junto con ello se adoptó un nuevo idioma. Ya no había trabajadores y empresarios, sino "agentes sociales". Un idioma en el que trabajadores y empleados se convertían en "recursos humanos", y donde al despido libre, los salarios basura y a la explotación, se les llamaba "desmantelar la rigidez del mercado de trabajo", o "flexibilidad del mercado de trabajo", o "aligerar los costes en recursos humanos". Al mismo tiempo se hablaba de "economía real", lo que daba a entender que todos aquellos juegos malabares con acciones y valores eran algo irreal y ficticio. Este nuevo latín ha sido el vehículo de expresión de la religión neoliberal.

"El neoliberalismo es una ideología totalitaria, fundamentalmente peligrosa para la democracia. La idea de que la "mano invisible" del mercado todo lo decide y lo pone en su sitio es, además de religiosa, una idea estúpida", dice Meyer. El papel de esa religión y de ese nuevo idioma fue hacer pasar por última tendencia de la racionalidad económica, los presupuestos tradicionales del pensamiento conservador. Lo que habría sido imposible de vender, se vendió por el procedimiento de envolverlo en un nuevo latín, incomprensible para la gente común. La economía quedó fuera por completo de la comprensión de la población. Sin la colaboración de los periodistas, esta religión no se habría instalado. La propagación, fuera de Estados Unidos y de Inglaterra, del "periodismo económico", entendido como crónica de la especulación financiera en latín, fue otro producto de los años ochenta. Sin toda esta previa ceremonia de la confusión, lo ocurrido no habría sido posible, opina Meyer.

"Cuando vemos la actual pasividad de la gente, ese "no podemos hacer nada", ese sentimiento general de impotencia… eso es también una consecuencia del lenguaje: nosotros, periodistas, la gente de los medios de comunicación, no hemos proporcionado al público el lenguaje con el que hoy podría defenderse", dice. "¿Acaso hay censura?", pregunta el moderador Staeck, rozando la línea roja de la incorrección. "No es que te despidan si escribes lo que no toca, pero hay unos marcos, que todo el mundo conoce y de los que no se sale, un terreno de juego consentido", responde Veiel. Y Meyer se rebela: "La prensa es muy poderosa, los periodistas podrían por lo menos probar si son libres. La libertad hay que tomársela, ¿somos súbditos o ciudadanos?". El público aplaude.

Una enfermedad más general

"¿Por qué no hay una investigación parlamentaria sobre todo lo que ha pasado?", se pregunta Andreas Veiel. "No tenemos presiones en ese sentido, ni de parte de la prensa, ni de parte de la clase política, hablamos de estas cosas, expresamos nuestra rabia, pero sin consecuencias, hablamos contra un muro", dice el cineasta.

La Canciller Angela Merkel ha dicho que "el gobierno se encargará de pedir responsabilidades a aquellos que han hecho negocios irresponsables". Pero no es el gobierno el que debería actuar: en un estado de derecho el poder judicial debería ser el encargado, pero resulta que ante este "delito capital" cometido por el Capital, la justicia es impotente.

Un sistema en el que la ciudadanía no tiene el más mínimo control sobre las funciones, opciones y políticas económicas más básicas, significa que la democracia también está en crisis, junto con las finanzas. Una justicia ante la que sólo son responsables la gente de clase baja o media, y no los magnates financieros, que sólo afecta a los pequeños ladrones y no a los grandes especuladores, no es creíble. Si el sistema penal no puede castigar a los fulleros e irresponsables que construyeron las pirámides del capitalismo de casino y que han esfumado billones de euros, cuya desaparición va a repercutir ahora en millones de personas, bajo la forma de peores servicios, peor educación, peor sanidad, desempleo y estrecheces y sufrimientos varios, quiere decir que hay una crisis también del sistema penal, dice Heribert Prantl, el brillante columnista del "Süddeutsche Zeitung".

Una política económica que consiente las pirámides financieras de Wall Street o las pirámides inmobiliarias españolas, está enferma. Un gobierno autonómico que es incapaz de detener la enfermedad constructora, la quimera de las "infraestructuras" y de los polígonos industriales en cualquier municipio rural, sea en Baviera (donde eso no ocurre) o en Catalunya, es que no gobierna, sino que se deja llevar por la corriente y es gobernado por los poderes fácticos del ladrillo y el dinero fácil.

Un estado que no es capaz de gobernar esta situación, una clase política y unos medios de comunicación que ni siquiera son capaces de diagnosticar lo que está pasando -y lo que pasará-, una sociedad sin recursos ni vigor civil para protestar y exigir justicia y responsabilidad por estas cosas, todo eso, también forma parte de la crisis. "Un capitalismo destructivo tiene consecuencias destructivas sobre la democracia", resume Prantl. Ya antes de la crisis la democracia era una caricatura de lo que etimológicamente contiene: poder del pueblo. El neoliberalismo ahora en crisis la ha convertido en la caricatura de una caricatura.

dissabte, 4 d’octubre del 2008

Una síntesi de la crisi 2008

27/9/2008 LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI GLOBAL

ARTICLE DE JOSEP OLIVER: 'Wall Street i la butxaca de l'espanyol'

Malgrat la llunyania del mercat nord-americà, el que passa allà ens afecta i no per bé


JOSEP Oliver*
La crisi financera internacional està amenaçant els fonaments del sistema financer nord-americà. I les excepcionals mesures que s'han pres confirmen la importància del que ha passat. L'origen es remunta a l'agost del 2007, amb l'emergència d'una contundent sequera dels mercats internacionals de crèdit i diners. Així, per a bancs i institucions financeres de tot el món, des d'aleshores ha estat molt més difícil obtenir fons, per la falta de confiança sobre qui tenia pèrdues i de quin volum es tractava.

A partir de llavors, els bancs centrals van començar a injectar diners per ampliar la seva oferta i reduir el seu cost. I aquest procés de notables tensions financeres es va allargar fins que el que apareixia com una crisi de liquiditat va començar a derivar en una altra de molt més seriosa, de solvència.

AIXÍ, LA Setmana Santa del 2008, la fallida del banc de negocis Bearn Stearns, al qual la Fed americana va haver de recolzar amb més de 30.000 milions de dòlars, va destapar la caixa dels trons. Després d'aquesta fallida va venir, al setembre, la nacionalització de facto dels gegants hipotecaris Fannie Mae i Freddie Mac (amb actius de més de 5 bilions de dòlars), la fallida de Lehman Brothers, la venda de Merril Lynch per evitar-ne la suspensió i la compra d'AIG per part del Govern federal (amb actius que superen els 1,3 bilions de dòlars).

Finalment, la garantia del Govern sobre els mutual funds (1,4 bilions de dòlars), i la dotació de 700.000 milions de dòlars per a la creació d'un banc dolent que compri els actius tò- xics al sistema financer americà, els aparqui i els revengui quan pugui, han estat els capítols --¿finals?-- d'aquesta dramàtica història.

En síntesi, el Govern americà, amb un deute que s'acosta als 6 bilions de dòlars, ha adquirit compromisos que el superen llargament. I el dèficit inicial de 450.000 milions de dòlars s'acabarà situant en el bilió.

El lector que hagi arribat fins aquí segur que manifesta sentiments contradictoris. Una mica atònit per l'envergadura de les xifres. Confús perquè no acaba d'entendre en què l'afectarà aquest enorme forat. I segur que el que passa als Estats Units no és bo. I té tota la raó. Malgrat la llunyania del mercat immobiliari nord-americà, el que passa allà ens afecta, i ens afectarà, molt, i no pas per a bé.

¿Quins són els canals pels quals circulen aquestes negatives conseqüències del col.lapse americà?

El primer, i el més important de tots per a les famílies, l'estan patint en aquests moments, o el patiran ben aviat, aquells que hagin de revisar pròximament les hipoteques. Observaran que l'euríbor ha tornat a pujar, fins a cotes màximes, per sobre del 5,6%. En realitat, les pujades des de l'estiu passat reflecteixen directament l'escassetat de crèdit que la crisi financera americana ha generat.

Una segona conseqüència, vinculada a l'anterior, és l'agudització de la crisi immobiliària espanyola, generada inicialment pels nostres propis excessos comesos. La falta de fons per finançar l'activitat immobiliària en reforça l'ensorrament i, a més a més, l'estén a la resta de l'economia.

EL NEGATIU efecte sobre el finançament de les nostres empreses i famílies apareix com un tercer, i potencialment molt preocupant, efecte del col.lapse financer americà. I ja comencem a sentir les conseqüències contractores d'aquesta falta de liquiditat empresarial i familiar, tant en forma de descens de la inversió com del consum.

Un quart impacte procedeix de la caiguda del dòlar, parcialment vinculada als temors que genera l'excessiu endeutament americà. I les conseqüències de la pèrdua de valor de la divisa dels Estats Units són clarament negatives per a nos- altres. En primer lloc perquè la fortalesa de l'euro és una mala notícia per a treballadors i empresaris de la indústria, encara que l'agraïm com a turistes. I, en segon terme, per la vinculació entre pèrdua del dòlar i alça del petroli, encara que no tot l'augment derivi d'aquella caiguda. Per a mostra, el botó del que va passar divendres de la setmana passada: el descens del dòlar va causar l'augment més important contemplat en un dia del preu cru Texas (de 89 dòlars per barril a 107).

UN ÚLTIM aspecte que també ens afecta és el generat per la pèrdua d'activitat que es produeix a la resta d'Europa i als països emergents. Una part, no pas menor, del nostre benestar ve de fora, perquè la nostra economia està molt oberta a l'exterior. Per exemple, la sequera de crèdit i l'alça del petroli han afectat negativament el turisme estranger (l'agost passat ha caigut en 800.000 persones), alhora que l'ocupació hotelera també disminuïa amb una certa intensitat. Qualsevol pèrdua d'activitat fora de les nostres fronteres la paguem, tard o d'hora, aquí.

Problemes de disponibilitat i de preu del crèdit, crisi immobiliària aguditzada, dificultats de finançament per a les empreses, pèrdua de competitivitat exterior, alces del petroli i d'altres primeres matèries i reducció de l'activitat per la caiguda global en el creixement del PIB són, entre altres, les més importants conseqüències d'aquell desgavell.

¿Ens interessa el que passa a Wall Street? Per bé o per mal, el que passa allà és més que rellevant per al nostre benestar.

* Catedràtic d'Economia de la UAB.

El periódico 27/09/08

Marx, Keynes, Friedman

27/9/2008 LA CRISI FINANCERA I LA CAMPANYA ELECTORAL DELS ESTATS UNITS

ARTICLE DE MATEO MADRIDEJOS: 'Efectes polítics del naufragi'


Els dos candidats han estat suplantats en la seva visió centrista i moderada pels radicals de tots dos partits al Capitoli

Ni les rebaixes d'impostos de McCain ni l'augment de la despesa pública d'Obama es podran aplicar


MATEO Madridejos*
La crisi que ha col.locat el sistema financer al caire de l'abisme ha tingut uns efectes polítics immediats quan, almenys aparentment, el poder de reflexió i decisió s'ha traslladat urgentment des de Wall Street, on s'ubica el sancta sanctorum del capitalisme nord- americà, a l'avinguda de Pennsilvania, a Washington, on s'alcen les seus del Departament del Tresor i de la Reserva Federal, sobre les quals ha recaigut la responsabilitat d'organitzar l'operació de salvament més vasta de les estrelles financeres en caiguda lliure.

"Estem sota el govern de Paulson-Bernanke", es lamentava a The Washington Post el columnista conservador George Will, fustigador implacable de l'intervencionisme, per referir-se a la diarquia formada pel secretari del Tresor i el president de la Reserva Federal. "Wall Street ha posat una pistola al cap dels polítics i els commina: doneu-nos els diners ara mateix o ateniu-vos a les conseqüències", va replicar implícitament William Greider des del setmanari The Nation, "vaixell insígnia de l'esquerra", en un article sarcàsticament titulat El socialisme de Goldman Sachs.

LA REPERCUSSIÓ en la campanya electoral ha estat decebedora, potser perquè no existeix des de fa més de 20 anys una alternativa global per al sistema. Cap semblança amb la caiguda del mur de Berlín del 1989, símbol de l'ocàs irremeiable d'un comunisme incapaç de reformar-se, o de l'apostasia de la Xina. El retorn de Marx no és un pronòstic per demà, malgrat que la seva requisitòria adquireix un interès innegable davant del procés de globalització en curs i la lacerant qüestió social, l'abisme creixent entre rics i pobres, que afligeix Occident quan la crisi colla i que afecta tres quartes parts de la humanitat.
El debat s'estableix entre liberals a ultrança, que denuncien la invasió de les hordes burocràtiques (big government), i tímids socialdemò- crates, persuadits que el col.lapse financer no és una venjança de John Maynard Keynes, que considerava la injecció de diners públics com una mesura estrictament temporal, perquè "a llarg termini tots estarem morts". Els seguidors de Milton Friedman, propulsors del retorn a l'economia clàssica, en la versió menys dog- màtica, tenen un gran avantatge acadèmic i entre els assessors de la classe política.

Els planificadors de l'economia i fins i tot de la llibertat que van proliferar després de la victòria del 1945, predicadors d'una utòpica convergència entre els dos blocs de la guerra freda, van fer mutis a l'escenari polític. La controvèrsia és pragmàtica i segueix centrada en la decadència de l'imperi, en la necessitat d'adequar els fins als mitjans, com s'infereix de la patètica carta que el prestigiós columnista Thomas L. Friedman dirigeix, com si fos Bush, als líders de l'Iraq: "Mentre els nord-americans perden casa seva i s'enfonsen en el deute no poden entendre per què estem gastant mil milions de dòlars diaris per fer que els iraquians se sentin més segurs a casa seva".

DESAPAREGUT en el combat sumàriament ideològic el president Bush, en els seus últims quatre mesos, el dinamisme del secretari del Tresor i del president de la Reserva Federal ha desbordat els aspirants a la Casa Blanca, els senadors John McCain i Barack Obama, que ni s'esperaven aquest desastre ni tenien preparat un protocol de primers auxilis, encara que la crisi econòmica ha desplaçat la guerra de l'Iraq com la qüestió més rellevant. Per això han firmat un comunicat conjunt i patriòtic, després de ser requerits per Bush, per enterrar les seves reticències davant l'amenaça del cataclisme, malgrat l'escepticisme del públic i els reductes de la rebel- lió populista al Congrés.

La campanya ha prosseguit sense força, superficial i cautelosa, com si els candidats tinguessin por de dir el que pensen o només pensessin per procuració, més pendents de l'error de l'adversari que de l'encert propi. "La mort de la política", deploren a The Wa- shington Post. Els seus programes han estat sacsejats per la crisi. Ni les rebaixes d'impostos de McCain, en el programa republicà, ni l'augment de la despesa pública en els serveis socials d'Obama, com correspon a uns demòcrates identificats amb la voracitat fiscal, podran ser aplicats després de la sagnia multimilionària per redimir dels seus pecats l'aristocràcia de les finances en bancarrota.

La desimboltura de Bush per abandonar la seva última trinxera ideològica --l'aversió a l'intervencionisme-- és la penúltima derrota dels neoconservadors i ultraliberals que van inspirar la seva presidència o que, si més no, van atraure les crítiques més virulentes per les seves quimeres d'expandir la democràcia sense reparar en els dispendis. Bush actua ara sota la pressió dels fets, delega en el tàndem Paulson-Bernanke, s'oblida del dogma i es troba sota la influència dels pragmàtics, als quals s'ha passat amb armes i bagatges la secretària d'Estat, Condoleezza Rice.

EL NAUFRAGI de Wall Street potser no simbolitza el retorn de la història amb els seus conflictes permanents, però contribueix a polaritzar les posicions. Els dos candidats han estat suplantats en la visió inevitablement centrista i moderada pels radicals de tots dos partits al Capitoli. Per això no se sap si la política s'esfuma o torna a la càrrega, malgrat la penúria ideològica dels principals contendents.

* Periodista i historiador.

El Periódico 27/09/08

dilluns, 8 de setembre del 2008

El preu del petroli

Els vaivens del petroli

Luis De Sebastián

És bo o és dolent que baixi el preu del petroli? Depèn. És bo en la mesura que suposa una reducció del preu d'una matèria primera estratègica, que influeix en el preu de gairebé tots els béns finals. És a dir, és bo per reduir la inflació. Bo per deixar la stagflation (estancament amb inflació) reduïda a estancament només, és a dir, un objectiu a combatre en lloc de dos. Això és una millora, entre altres coses, perquè deixa el tipus d'interès lliure per promoure la inversió i el consum. ¿Però és bo que baixi tant? ¿Que baixi un 25% en un mes i mig, de 147 a 108 dòlars el barril? Els que solen fer servir paraules dramàtiques per descriure moviments bruscos de variables econòmiques ho anomenarien caiguda, enfonsament o daltabaix.

Sense exagerar, es pot dir que és una baixada considerable, que delata l'existència d'un altre problema greu: la reducció de la demanda de petroli, causada al seu torn per la reducció de l'activitat econòmica en una mesura apreciable en les economies més grans del món. Als Estats Units, la demanda de petroli ha baixat un 6% en un mes. Això suposa quantitats enormes. La caiguda de la demanda global és un problema molt seriós, dependent de la crisi financera, que té una magnitud i un abast que sembla que encara ningú coneix. En aquest sentit, la baixada del preu del petroli, que bé pot continuar fins a un preu natural de 100 dòlars el barril, és un símptoma d'estancament o de recessió de l'economia mundial, i això no és bo per a ningú. Únicament és bo per al medi ambient i per a la salut de l'atmosfera terrestre. Per desgràcia, la salut mediambiental no entra en el càlcul del PIB, com si no comptés per al benestar dels mortals. Limitacions de la ciència humil.

El Periódico 07/09/08

divendres, 15 d’agost del 2008

Aniversari de la crisi

14/8/2008 LA RODA

Aniversari infeliç d'una crisi

JOSEP Oliver


Fa uns dies es va complir un any de l'inici de la crisi financera internacional. Aquell 9 d'agost del 2007, els mercats van assistir atònits a una massiva intervenció del Banc Central Europeu i la Reserva Federal dels Estats Units per estabilitzar el preu del diner. Llavors va finalitzar una època de diner barat, baixa inflació, intens creixement econòmic i forta creació d'ocupació. El que en podríem denominar, certament, una dècada prodigiosa.


I encara que el seu final va coincidir amb l'esclat del boom immobiliari espanyol, no s'han d'oblidar les arrels internacionals dels problemes que avui ens afecten. Especialment el xoc recessiu provocat per les restriccions de crèdit, que continuen als mercats internacionals i que tant estan perjudicant el nostre sistema financer, així com els efectes recessius (a part d'inflacionistes) de les alces del petroli i altres primeres matèries. Problemes que afecten a tothom, tant als EUA com a Europa. La Gran Bretanya s'encamina cap a la recessió, la producció industrial francesa s'enfonsa, el PIB alemany s'estanca i Itàlia presenta ja un creixement negatiu.


Quan hagi finalitzat aquest penós període, caldrà extreure lliçons dels errors passats. I la primera suggereix que, amb uns tipus d'interès excessivament baixos, el nostre sector públic no va actuar amb prou duresa. De fet, no va compensar, via una política fiscal més restrictiva, els excessos que s'estaven generant i, entre el 2002 i el 2007, no vam ser capaços d'aconseguir un superàvit públic suficient per frenar un creixement excessiu. Per contra, les demandes de reducció impositives van ser ateses per diferents governs, afegint més llenya a una caldera que tenia excessiva pressió.


És cert que a tot arreu estan igual. Però a cadascú, segons les seves responsabilitats. I encara que algunes raons del que ens passa procedeixen de l'exterior, n'hi ha d'altres que caldrà atribuir als nostres errors. I, en aquest context, sí que era responsabilitat nostra no deixar el país exposat a canvis internacionals com els ocorreguts. En economia, com en la vida mateix, no hi ha res d'inevitable.


El Periódico 14/08/08

dilluns, 11 d’agost del 2008

Petroli, Petroli, Petroli

10/8/2008 LA RODA // JUAN-JOSÉ LÓPEZ BURNIOL

Petroli, petroli i més petroli

JUAN-JOSÉ López Burniol

Un ciutadà informat sap que les hipoteques subprime --possibles per la ferotge desregulació del mercat hipotecari americà propiciada per la tropa neocon que té en George Bush el seu mascaró de proa-- només han estat la gota que ha desencadenat un procés amb arrels més profundes. Efectivament, amb aquest fet, se n'ha produït un altre que és conseqüència de la demanda més gran d'energia, matèries primeres i aliments per part dels països emergents. Aquest problema afegit es manifesta en el brutal augment del preu del petroli i d'alguns aliments --com l'arròs--, que han vist com pujaven de preu gràcies a certes pràctiques especulatives. O sigui que la pujada del preu del petroli es troba, una vegada més, a l'epicentre de la crisi.
El petroli --el control dels seus jaciments i del seu comerç mundial-- ha estat un dels factors de
desestabilització més potents al llarg del segle XX. Ja als seus inicis, el repartiment de l'espai àrab alliberat de l'Imperi otomà es va fer en funció del petroli, tal com van denunciar dos britànics que van ser per allà i que van acabar malament: Gertrude Bell es va suïcidar i Lawrence va morir d'accident. A partir d'aquí, el que es vulgui.

El 1953, el doctor Mossadeq va nacionalitzar el petroli iranià, però, només tres mesos després, la CIA va restablir l'ordre natural de les coses segons el dogma occidental: l'AngloIranian Oil Company va recuperar el que era seu. A finals dels 60, un italià eminent, exresistent i catòlic, va fundar l'ENI (Empresa Nacional d'Hidrocarburs), però va sobrepassar el límit fixat per les Sette Sorelle. ¿Què va fer Enrico Mattei? Va pecar greument contra els interessos occidentals encarnats en l'imperi anglosaxó: es va atrevir en plena guerra freda a introduir a Europa el petroli soviètic i a negociar de forma bilateral --¡paraula maleïda!-- amb els països productors de petroli. Va tenir mala sort: el seu avió va capotar a prop de Bascapé, el 1962.

Tots els imperis són iguals en l'essencial. Es digui el que es digui, l'accountability de l'actual és la d'Enron i Arthur Andersen. És a dir, la que correspon al nivell ètic que es practica a Guantánamo.