dissabte, 28 de desembre de 2013

"Chistoe nebo" (1961) [20/07/2013]



Baixada d'internet
Enllaç i fitxa a Cine Rusia: CIELO DESPEJADO (Чистое небо)
Nota: 8

El film complet:


Inscrita dins del gènere bèlic soviètic de postguerra, Chistoe nebo és alhora una història romàntica i un al·legat antiestalinista que ret homenatge als herois que van lluitar a la Segona Guerra Mundial. El film, com el mateix Chujrai va fer amb Ballada o soldate (1959), utilitza la guerra com a escenari en el qual explicar un relat sobre supervivència, lluita quotidiana, amor i patriotisme. Però en aquesta ocasió havia un element que la feia diferent: quan es va rodar aquesta pel·lícula Stalin ja feia 8 anys que era mort i la desestalinització havia començat al 1956 amb les revel·lacions fetes per Khruxov durant el XXè congrès del PCUS. Per això el director soviètic va aprofitar per passar comptes amb el règim i incloure en el film una història de persecució política amb una escena terrorífica presidida per una estàtua desproporcionada d'Stalin dins d'un despatx. Un gest de complicitat amb els nous temps que no lleva ni una mica de sensibilitat a aquest melodrama on destaquen altres escenes gens polítiques però carregades d'emoció, com ara la noia esperant al seu enamorat a la sortida de la fàbrica. Un film històric en la cinematografia soviètica.

"Where is Hitler? A hot trail during the Cold War" (2010) [19/07/2013]

On és Hitler? (Michael Kloft, 2010)

Baixada d'internet
Nota: 7
Enllaç a Tots Rucs: Segle XX temporada 2013...  


Documental que enumera totes les hipòtesis que s'han construït al llarg dels anys sobre el parador d'Adolf Hitler després de l'arribada de les tropes soviètiques al búnquer de la Cancelleria de Berlín. Des de la versió internacionalment acceptada sobre el suïcidi de Hitler i Eva Braun el 30 d'abril de 1945 fins a una hipotètica fugida del canceller nazi a la Patagònia, aquest documental produït per Spiegel TV fa palès l'interès que el final de Hitler i el seu imperi ha despertat en els historiadors d'arreu del món des de fa gairebé 70 anys. Un treball aquest, per cert, només disponible en anglès i que no apareix acreditat a la fitxa d'IMDb sobre el seu director Michael Kloft. Malgat la seva qualitat i rigor, es troba a faltar un aprofundiment en el paper que les tropes de l'Exèrcit Roig i els serveis secrets soviètics NKVD van tenir en l'identificació i trasllat a Moscou de les restes del cos carbonitzat de Hitler. Tanmateix, Where is Hitler? és un altre testimoni clau sobre la fascinació que el líder alemany segueix despertant entre la població mundial. Interessant.

Síntesi a Tots Rucs: On és Hitler? Des del 1945, les especulacions, els rumors, les teories i les llegendes sobre la supervivència d'Adolf Hitler i la seva fugida del Berlín en ruïnes han fet córrer rius de tinta i han embadalit tots els partidaris de la interpretació esotèrica o conspirativa de la història. Articles, llibres i, darrerament, pàgines web, han situat el Führer nazi amagat sota els gels de l'Antàrtida, o protegit per Perón a la Patagònia argentina després de passar per l'Espanya de Franco, o acollit per Stroessner al Paraguai, o camuflat com a monjo en un monestir budista del Tibet.

Avui, a 'SEGLE XX', un documental alemany del 2010 que porta per títol On és Hitler? i que compta amb la col·laboració del prestigiós historiador britànic Anthony Beevor dóna una resposta categòrica a totes aquelles elucubracions. Hitler es va suïcidar el 30 d'abril de 1945, però el fet que les seves restes mig carbonitzades caiguessin en mans de l'Exèrcit Roig tres dies després, i la política obscurantista de Stalin sobre el tema han alimentat dècades de fabulació. En efecte, tot i que els soviètics havien localitzat i identificat sense marge d'error els ossos de Hitler i d'Eva Braun mal enterrats al pati de la Cancelleria, el règim de Stalin va decidir no donar-ne informació i mantenir els dubtes sobre la mort del dictador nazi, com un arma de propaganda en el context de la Guerra Freda.

Si Moscou, des del 1947, acusava els governs occidentals de redimir el nazisme alemany per utilitzar-lo contra l'URSS, la insinuació que Washington i Londres podien haver amagat una "fugida" de Hitler cap a Sudamèrica resultava d'allò més coherent amb la propaganda soviètica. De fet, mentre a l'Alemanya federal proliferaven els imitadors i els pretesos parents o fills naturals del Führer, el destí legal del seu patrimoni va portar la justícia bavaresa a obrir un procés per tal de certificar-ne la mort. Va ser una investigació llarga i minuciosa, amb testimonis directes dels fets del 30 d'abril de 1945 al búnquer de Berlín, que desembocà el 1956 en una declaració oficial de defunció.

Catorze anys després, el 1970, els soviètics desenterraven les restes d'Adolf i Eva de la base militar on les havien sepultat, a Magdeburg, a l'Alemanya Oriental, i les destruïen completament excepte alguna peça òssia que va ser enviada a Moscou. Caldria la caiguda de la Unió Soviètica i l'obertura parcial dels arxius del KGB per a què, el 1992, resultés confirmat allò que tots els historiadors solvents havien cregut. Això, és clar, no ha desanimat la imaginació dels mitòmans...

 

"We Need to Talk About Kevin" (2011) [18/07/2013]








Nota: 8


Els trastorns de la conducta són la principal patologia psicològica que pateixen els infants i adolescents d'avui dia. És encara un gran misteri d'on provenen aquests trastorns i les conseqüències que tenen en el correcte desenvolupament psicosocial de l'individu. La directora escocesa Lynne Ramsay s'arrisca a plantejar una hipòtesi: un nen amb problemes de conducta durant els primers anys de la seva vida pot esdevenir un assassí en sèrie capaç de matar a un grup de companys i professors de la seva escola. Una hipòtesi arriscada (és evident que un noi amb una vida "ideal" pot convertir-se també en un psicòpata) però en absolut mancada de certa versemblança. Nascuda en l'estela de pel·lícules com Elefant de Gus Van Sant i de fets reals com ara la matança de la High School de Columbine l'any 1999, We Need to Talk About Kevin planteja com la incomunicació, les idees preconcebudes i la manca de recursos del pares per afrontar els problemes dels adolescents poden construir veritables monstres que canviïn per sempre més les vides i l'avenir de les persones que es veuen afectades per esdeveniments tan esfereïdors com un assassinat col·lectiu. Una pel·lícula per a la reflexió.

dilluns, 23 de desembre de 2013

"Kin-Dza-Dza" (1986) [16/07/2013]

Kin-Dza-Dza (Georgi Daneliya, 1986) [V.O. rus]


Baixada d'internet
Enllaç i fitxa a Cine Rusia: KIN-DZA-DZA! (Кин-дза-дза!)
Nota: 6


Estranya comèdia de ciència ficció soviètica a mig camí entre Tarkovsky i els Monty Phyton, Kin-Dza-Dza explica les extraordinàries aventures interestel·lars en les quals es veu immers un ciutadà anònim que passa de trobar-se passejant tranquil·lament per un carrer de Moscou a ésser transportat a una altra dimensió. Tot i la seva flaire de cinema absurd i fantàstic, és evident que el seu director (atesa l'època 'perestroika' en que va ser filmada aquesta pel·lícula) va voler endinsar-nos en la psicologia de l'esgotada societat soviètica dels anys vuitanta, molt necessitada de somnis surrealistes per absteure's de la quotidianitat decadent dels darrers anys de la URSS post-gerontocràtica. Una mentalitat plagada de pensaments també absurds, de somnis consumistes i d'ànsies de saber com es vivia més enllà dels seus límits geopolítics. Una curiositat que cal mirar-la amb esperit crític.

"Ed Wood" (1994) [15/07/2013]

Ed Wood (Tim Burton, 1994) [V.O. anglès]

  








Nota: 9


Si Tim Burton i el seu cinema no existissin, personatges com ara el director Ed Wood haurien caigut en el més absolut oblit. Wood, mort als 56 fruit de la depressió i dels seus excessos amb l'alcohol, ha estat considerat el pitjor director de la història. Malgrat tot, algunes de les seves pel·lícules de ciència ficció són avui dia obres de culte i títols com Jail Bait formen part del nostre neo-llenguatge habitual (una 'jailbait' -textualment, "asquer de presó"- és una menor d'edat que esdevé objecte de desig per part d'un adult). Rodada en format de comèdia coral, Ed Wood ens apropa al món del cinema decadent del Hollywood dels anys 40, un univers cruel de productors cobdiciosos sense cap marge per a les vel·leïtats i les utopies dels veritables creadors. Un món, en definitiva, que gairebé ningú ens ha mostrat, ple de personatges fracassats abduïts pel somni americà de popularitat i èxit que és l'excepció a la regla que ens ha imposat el seu propi cinema. Amb uns impagables Johnny Depp i Martin Landau (interpretant a Wood i Bela Lugosi, respectivament) Tim Burton ens obre les portes a la part amarga de la indústria del cinema, la de les il·lusions perdudes, els rodatges cutres, la decadència i la tristesa infinita d'aquells que van gaudir d'una època breu d'èxit artístic. Imprescindible.

dissabte, 21 de desembre de 2013

SolMar Rent a Car Selec: Vigileu amb aquesta empresa de lloguer de cotxes!

El dia 25 de setembre de 2008 vaig llogar un cotxe de la companyia SolMar a l'aeroport de Barcelona. Atesa la meva poca experiència en el tema del lloguer de vehicles, vaig deixar-me aconsellar per la persona que m'atengué, un noi jove amb accent estranger. Em va recomenar una fórmula d'assegurança que va dir que era "la que gairebé tothom contractava", sense explicar-me que en cas de sinistre em tocaria pagar la franquícia, és a dir, una part fixa i mínima de la reparació. I així va succeir, com per obra i gràcia de la Llei de Murphy algú va retxar la part lateral del meu Ford Fiesta matrícula 8012-GFV. Quan vaig retornar el cotxe (dos dies més tard) la noia que s'ocupà del retorn del vehicle em va dir que "segurament no hauria de pagar res". Tanmateix, uns dies més tard em va arribar un extracte de la VISA amb més de 300 euros en concepte de reparació i immobilització. Malgrat les reclamacions (a través de correus electrònics i del Departament de Consum de la meva comunitat autònoma) no vaig rebre ni una explicació ni una disculpa per part de la companyia SolMar.

Avui he rebut una postal nadalenca d'aquesta empresa mitjançant un mail. La penjaré aquí i després l'esborraré del meu disc dur perquè una companyia de lloguer de cotxes que, en primer lloc, aconsella malament als seus clients i, en segon lloc, se'ls treu de sobre amb una mentida, no em mereix el més mínim respecte. Vigileu amb aquesta gent!


El día 25 de septiembre de 2008 alquilé un coche de la compañía SolMar en el aeropuerto de Barcelona. Dada mi poca experiencia en el tema del alquiler de vehículos me dejé aconsejar por la persona que me atendió, un chico joven con acento extranjero. Me recomendó una fórmula de seguro que dijo que era "la que casi todo el mundo contrataba", sin explicarme que en caso de siniestro me tocaría pagar la franquicia, es decir, una parte fija y mínima de la reparación. Y así sucedió, como por obra y gracia de la Ley de Murphy alguien rayó la parte lateral de mi Ford Fiesta matrícula 8012-GFV. Cuando devolví el coche (dos días más tarde) la chica que se ocupó del retorno del vehículo me dijo que "seguramente no tendría que pagar nada". Sin embargo, unos días más tarde me llegó un extracto de la VISA con más de 300 euros en concepto de reparación e inmovilización. A pesar de las reclamaciones (a través de correos electrónicos y del Departamento de Consumo de mi Comunidad Autónoma) no recibí ni una explicación ni una disculpa por parte de la compañía SolMar.

Hoy he recibido una postal navideña de esta empresa mediante un mail. La colgaré aquí y luego la borraré de mi disco duro porque una compañía de alquiler de coches que, en primer lugar, aconseja mal a sus clientes y, en segundo lugar, se los quita de encima con una mentira, no me merece el más mínimo respeto. Cuidado con esta gente!


On September 25, 2008 I rented a car of SolMar company in Barcelona airport. Due to my inexperience in the field of car rental I asked the manager advice, a young guy with a foreign accent. He recommended a insurance that was the "preferred policy of insurance by our costumers", but he didn't explain me that in case of accident I should pay the franchise, ie, a fixed part of a repair. And so it happened, for the grace of Murphy's Law someone scratched the side of my 8012- GFV Ford Fiesta. When I returned the car (two days later) the girl who managed the return of the vehicle said that "probably you would not have to pay anything". However, a few days later I received a extract VISA with 300€ in compensation and immobilization. Even though I demanded an explanation from the SolMar company (through emails and my Department Consumer Autonomous Community) I did not receive any news form them.

Today I've seen a Christmas card from this company by mail. I'm going to throw it away because
I do not want to know anything about a car rental company that deceives and relieves customers. Beware of these people!

"Carjacked" (2011) [14/07/2013]

Secuestrada (John Bonito, 2011)

  






Nota: 6


Carjacked és una road movie sobre el segrestament d'una mare i el seu fill que evoluciona des del correcte film psicològic de la primera mitja hora fins al thriller d'acció passat de voltes del final de la pel·lícula. Un canvi de gènere típic en productes a qui els cal cridar l'atenció de l'espectador per tal de poder tancar l'argument. En definitiva, una pel·lícula previsible que sembla destinada més aviat a la televisió i que no aconsegueix provocar les emocions que esperàvem a priori, malgrat la presència d'actors consagrats com Dorff i Bello. Per passar l'estona.
 

"Bring It On" (2000) [12/07/2013]


Baixada d'internet
Nota: 8


Hi ha pel·lícules que semblen un videoclip i n'hi ha d'altres que són directament un videoclip d'hora i mitja de durada. És el cas de Bring It On, una teen movie dissenyada per a major glòria de la seva protagonista i del seu lluïment físic. Un producte comercial (com ho foren els musicals dels anys 50) on adolescents guapos amb cossos esculturals ballen, lluiten, s'enamoren i s'ho passen la mar de bé al ritme de les músiques utilitzades pels animadors del futbol americà. Malgrat tot, Bring It On aconsegueixen transportar-nos a la nostra època pre-universitària, quan somiaven en ser perfectes i enamorar-nos de la persona perfecta amb qui triomfar socialment en un món perfecte sense els problemes mundans que comencem a descobrir amb el primer desengany o el dia que ens arriba a casa la primera factura. Afortunadament l'actriu Kirsten Dunst, amb la seva cara d'eterna pre-adolescent dins d'un cos que treu el singlot (el vestuari utilitzat en aquest film no amaga en cap moment els seus descomunals pits ni la seva sensualitat hiperhormonada), ens fa el favor de mostrar-nos aquí els seus veritables dons interpretatius, dels quals hem gaudit en pel·lícules posteriors, com si aquest fos un laboratori de prova per a futures produccions de veritat. En definitiva, Bring It On és un producte "pijo" entretingut i agradable de mirar, amb un argument superficial i un ritme trepidant. Una mena d'onanisme melancònic que ens permet gaudir mentalment d'ideacions utòpiques en les qual tornem a ser joves en un món ideal i materialista que realment no existeix. Sense procupacions, amb pares pràcticament invisibles, residint en urbanitzacions de luxe i complint amb els valors estúpids i tòpics del somni americà: que amb esforç tot es pot aconseguir en aquesta vida, fins i tot ser una pobra noia negra i esdevenir una cheerleader d'èxit que té com a amiga a la rossa perfecta que, a més, és honrada i generosa. En definitva, un d'aquells somnis nocturns que ens farien ejacular sense necessitat d'utilitzar les mans.

dijous, 5 de desembre de 2013

"Lord of War" (2005) [10/07/2013]

El señor de la guerra (Andrew Niccol, 2005)

Nota: 10(!)


Del poc prolífic director de Gattaca, Lord of War és una història impressionant relatada en primera persona sobre la figura del traficant d'armes sense escrúpols. Basada en fets reals, descriu a la perfecció i sense embuts la construcció social d'aquest tipus d'individus i tot l'entramat d'interessos i relacions delictives que (hores d'ara encara) es donen entre empresaris oportunistes, Estats imperialistes i dictadures corruptes. Amb un to humanístic (preten ser un relat biogràfic i no un docudrama d'història) i una realització impactant (la fabricació de la bala del començament, les escenes surrealistes i esbojarrades en el país africà), aquest film interpretat de forma excel·lent pel sempre passat de voltes Nicolas Cage ens posa un mirall davant nostre mostrant-nos en quin tipus de societat vivim. Una societat on fa vint anys certs individus compraren armes de l'extinta Unió Soviètica, a militars corruptes i borratxos, per revendre-les a paísos del tercer món. Allà foren disparades per nens de la guerra mentre els polítics occidentals utilitzaren aquest tràfic il·legal i els conflictes que generen per engrandir els beneficis i el poder de les multinacionals, dotant d'impunitat als seus homes de palla, els traficants d'armes. Això sí: Lord of War planteja els típics dubtes morals sobre si podem separar el delicte del delinqüent, si la mica d'empatia que arribem a sentir per Yuri Orlov (en certa manera, un solitari inadaptat que es fica en aquest negoci per fer alguna cosa de profit) és una simpatia malaltisa. O si són els remordiment que, com a occidentals en una societat malalta, sentim i ens fan demanar-nos què faríem nosaltres en aquesta mateixa situació. Una obra mestra.

"Simon Birch" (1998) [09/07/2013]












Nota: 8


Commovedora tragicomèdia iniciàtica sobre l'amistat entre el narrador de la història (en un flashback tan llarg com el film) i un amic discapacitat que li canviarà la vida per sempre més. Simon Birch transmet un missatge de coratge, joie de vivre i fe en la humanitat molt en la línia de Forrest Gump i d'altres produccions dels noranta que ara poden semblar una mica passades de moda, sobretot pel seu to de conte de fades (n'hi ha que pensen que tanta fe en les persones ens ha portat a la situació social que patim en l'actualitat). Tanmateix, aquesta pel·lícula basada en una novel·la de John Irving (que n'és també el coguionista) ens fa tornar, vulguem o no, als anys de la nostra infantesa per recordar aquells ésser diferents, més desvalguts, l'existència dels quals ens ha plantejat sempre molts dubtes sobre la nostra manera de ser i de comportar-nos, sobre la visió que tenim de la vida i dels valors socials que teòricament compartim. Potser aquesta història no commourà a tothom per igual (a mi sí). Potser molta gent la percebrà més aviat com pertanyent a l'època de It's a Wonderful Life (a mí, en certa manera, també). Tal vegada els semblarà massa "ensucrada", massa carregada de personatges angelicals i discursets moralistes, amb girs argumentals exagerats i fora de lloc. Sigui com sigui, amb la visió d'aquest film les persones sensibles rememoraran les emocions que sentim quan som uns infants. I recordaran tot el que deixem enrere amb el pas del temps, sobretot als amics que se'n van i que acabem oblidant. Les persones que no sentin res quan coneguin a Simon Birch, que s'ho facin mirar. Molt recomanable, encara que sigui per veure-la només una vegada.

Catalunya (promocionada des de l'Estat d'Israel). Catalonia. קטלוניה


La incineració a Mallorca: el perquè de tot plegat (GOB)


diumenge, 1 de desembre de 2013

"Bobby" (2006) [08/07/2013]

Bobby (Emilio Estevez, 2006)











Nota: 8


El 5 de juny de 1968 el senador Robert Kennedy moria assassinat d'un tret a la cuina de l'hotel Ambassador de Los Angeles. Era el tercer magnicidi en cinc anys als Estats Units després de la mort del seu germà John i de Martin Luther King. Protagonitzat per un planter d'actors que seria l'enveja de qualsevol director de cinema, el fill de Martin Sheen dirigeix aquest docudrama ficcionat sobre vint-i-dues persones anònimes que aquell fatídic dia eren a l'hotel -com a hostes, empleats o convidats de l'establiment- durant les hores prèvies a la mort del polític nord-americà. Val a dir que només Bob Kennedy va morir a l'atemptat, tot i que alguns d'aquests personatges van rebre els impactes dels trets disparats, com sol ser habitual en aquests casos, per un personatge anònim amb intencions i passat molt confusos. Amb una bona direcció artística i una ritme dramàtic que evita l'ensopiment que provoquen molts documentals (amb entrevistes o referències que tallen el ritme), Emilo Estevez ens permet sentir-nos protagonistes d'un moment fonamental de la història dels EE.UU., alhora que ens convida a la reflexió sobre la convergència en el temps de la normalitat vital de la majoria de les persones amb moments puntuals que transcendeixen al llarg dels anys i passen a formar part dels fets relatats als llibres d'història. Un document interessant que s'ha de conèixer.

"The Big Country" (1958) [08/07/2013]


  








Nota: 8


Clàssic entre els clàssics del gènere del western, The Big Country és un drama familiar i fundacional essencial en el relat social del cinema hollywoodià sobre la creació dels Estats Units que aprofita per explicar-nos una història d'amor amanida amb els valors que van fer possible la creació (segons la moral patriòtica nord-americana) d'aquesta nació: la competència, la llibertat, la justícia, la cobdícia i la família. Amb un planter d'actors i actrius impressionant, cadascú aporta el gra de sorra de la seva personalitat artística que encaixa perfectament en aquesta aventura plena de gelosia i ambició en què destaquen la banda sonora de Jerome Moross, la direcció de Wyler (inoblidable duel a cops de puny entre els protagonistes) i un Gregory Peck traient el millor de cada espectador amb la seva habitual interpretació d'home assenyat. Un western fonamental.

"Prohibido entrar sin pantalones", de Juan Bonilla


PROHIBIDO ENTRAR SIN PANTALONES


Títol: Prohibido entrar sin pantalones
Autor: Juan Bonilla
Any: 2013
Editorial: Seix Barral (Biblioteca Breve), 2013
Edició: 1a
ISBN: 978-84-332-1560-5
Nº de pàgines: 382

Una biografia del gran poeta Vladimir "Volodia" Mayakovski (o Maiakovski, tal com l'anomena Juan Bonilla en el seu llibre) no es podia haver escrit d'una altra manera que no fos en forma de pseudo-poema cubofuturista, com és el cas. Amb un estil narratiu directe, compacte i actual (recordem que Mayakovski va assolir el zenit de la seva carrera com a poeta a l'URSS dels anys 20), Juan Bonilla fa un recorregut exhausitiu al llarg dels paisatges urbans que va conèixer abans i després de la Revolució d'Octubre (el seu estudi al passatge Lubianka, el Cafè dels Futuristes a Moscou, la casa del matrimoni Brick) i dels personatges amb qui va interactuar (Lily i Osip Brick, Ajmatova, Block, Pasternak, Maldelstam). Sense entrar en judicis de valor sobre les actituds i comportaments del poeta, Bonilla relata els esdeveniments més significatius al voltant de la seva vida sense concessions a cap mena d'ideologia ni de prejudici, expressant el punt de vista que hauria tingut Mayakovski sobre cada fet de la seva biografia, com si aquest llibre fos realment una autobiografia escrita per la pròpia mà de l'autor. Una obra, en definitiva, imprescindible per tal d'entendre una mica més tot el que va succeir durant el període veritablement comunista de la Unió Soviètica, entre 1917 i 1924, època de gran creativitat per part de l'avanguarda cultural russa de l'epoca.

divendres, 22 de novembre de 2013

Gràfics per entendre les mentides del PP sobre l'atur: En sis mesos baixa en 61.000 persones però no es crea ocupació (134.000 llocs de treball menys)






(...)
Doncs bé, ja tenim situat el segment de població que ens interessa: els aturats (franja taronja ). Aquest col·lectiu pot disminuir, però en aquest cas les persones que deixen d'estar a l'atur abandonen la franja taronja del nostre diagrama per passar a un altre espai. Ens trobem amb 4 possibilitats:

1) Si es traslladen al requadre vermell (població ocupada) llavors és que s'estan creant llocs de treball, perquè un aturat deixa d'estar-ho perquè comença a treballar.

2) Si es traslladen al requadre rosa (població inactiva) llavors no s'estan creant llocs de treball. L'antic parat pot haver decidit iniciar uns estudis, pot haver tingut un accident que l'ha deixat incapacitat per treballar, pot haver decidit dedicar-se a les tasques de la llar, o es pot haver prejubilat. I tot i que no es creen nous llocs de treball, l'atur (i la taxa d'atur) disminueix.

3) Si es traslladen al requadre blau de la dreta (és a dir , si es jubilen) tampoc es creen nous llocs de treball , però el nombre d'aturats disminueix.

4) L'última possibilitat és que les persones que abandonin el requadre taronja ho facin perquè morin o perquè es mudin a un altre país -ja sigui per estudiar o per treballar- i per tant desapareixen del diagrama. En aquest cas el nombre de desocupats disminueix, encara que òbviament això no suposa creació de llocs de treball a Espanya.

Com es pot comprovar, l'única possibilitat que pot considerar veritablement positiva és la primera: quan un aturat deixa d'estar-ho perquè comença a treballar. Les altres tres possibilitats redueixen el nombre de desocupats però sense que això suposi que s'estan creant nous llocs de treball.

Anem a veure què ha passat en aquest tercer trimestre de 2013 (juliol , agost i setembre) atenent al diagrama: la franja taronja (la població aturada) s'ha reduït en 72.800 persones, de les quals 39.500 van passar a la franja vermella (i per tant van passar a treballar) i 33.300 van abandonar el diagrama, van passar a la franja rosa o acabar a la franja blava de la dreta (en altres paraules: van morir, es van mudar a un altre país, es van jubilar, es van prejubilar, van iniciar nous estudis, es dediquen ara a les tasques de la llar o van patir alguna incapacitat per poder treballar). Aquestes dades no semblen dolentes si s'oblida que estem parlant dels tres mesos de l'any que millors resultats ofereixen en termes d'ocupació en tot l'any, a causa de les vacances d'estiu. De fet, tota l'ocupació creada (tot el que augmenta la franja vermella ) ha estat en el sector serveis i de caràcter temporal, el que demostra que és a causa del període de vacances. 

Si ampliem l'horitzó i passem a considerar els nou primers mesos d'aquest any (i per tant combinem períodes bons amb períodes dolents) les dades no presenten cap dubte: la situació és molt negativa. Des de gener a setembre la franja taronja (desocupats) s'ha reduït en 61.000 persones. Això, que podria semblar una dada positiva, és un fenomen nefast quan es comprova que el desplaçament no ha estat en absolut cap a la franja vermella (ocupats), sinó en la seva totalitat cap a les altres tres possibilitats (fora del diagrama, franja rosa i franja blava de la dreta). Però per si això fos poc, resulta que durant el mateix període de temps, la franja vermella també ha disminuït en 134.000 persones. I, òbviament, el moviment no ha estat cap a la franja taronja, sinó cap a fora del diagrama, cap a la zona rosa, o la blava de la dreta (...).

Berlín inaugura un nou museu dedicat a l'RDA: "Alltag in der DDR" - Museum in der Kulturbrauerei


"Alltag in der DDR"
(La vida quotidiana a l'RDA)
 Museum in der Kulturbrauerei
 Knaackstraße 97 10435 Berlin-Prenzlauer Berg




Com a complement al DDR-Museum del barri del Mitte de Berlín (veure Projecte Berlín 2011: DDR Museum) neix ara a Prenzlauer Berg un museu públic que amb el nom-concepte de Alltag in der DDR pretén apropar a les noves generacions -i als nostàlgics d'aquella època- a la realitat quotidiana de la República Democràtica Alemanya. Els dos plànols de Google Maps permeten localitzar aquest nou espai situat dins del Museum in der Kulturbrauerei, alguna cosa així com el Museu de la Cultura de la Cervesa (el lloc és un esplèndit edifici del segle XIX que fou una fàbrica d'aquesta beguda). Es troba al nord del Mitte, a prop de la Prenzlauer Allee (en el segon mapa es pot veure, a la parti inferior, l'Alexanderplatz i la Unter den Linden). 

El diari El País (copropietat d'Emilio Botin, un ciutadà exemplar gens amic dels règims comunistes, tot i que sí dels règims dictatorials neo-lliberals) ja s'ha encarregat d'advertir-nos que aquest museu ens donarà a conèixer la terrible vida quotidiana dels ciutadans de l'RDA, on tothom vivia escagarrinat per l'Stasi, morts de gana per la manca de productes a les tendes, fent cua tot el dia per poder comprar una samarreta i sotmesos a un sistema de privació de la llibertat individual fins a extrems que no podem entendre els habitants del món lliure (veure Berlín abre un museo público sobre la vida cotidiana en la RDA). De fet aquest article és bastant complaent amb la idea que proposa la nova mostra sobre l'Alemanya Oriental si el comparem amb el nefast i inexacte La Stasi comía fatal... a veces, publicat fa un mes en el mateix diari. Aquest darrer pamflet és un veritable insult a la intel·ligència de qualsevol persona que hagi llegit una mica d'història contemporània. La gent de l'RDA neixia, creixia, s'educava, treballava, estimava, reia, tenia projectes, vivia en un ambient cultural ric, es jubilava i, el millor de tot, no havia de fer cua per trobar feina (d'això en sabem molt aquí) ni es quedava al carrer pels desnonaments. Els seus dirigents van cometre molts errors, sí. Però que no ens vinguin ara aquests defensors de la neo-dictadura del PP a dir-nos com n'eren infeliços els ciutadans germano orientals. Sobretot en un país (Espanya) amb 3.000.000 de nous pobres (i 47.000 nous rics), 6.000.000 de persones a l'atur, les llibertats individuals cada vegada més restringides (Llei de Símbols, Llei Fernández) i un cap d'Estat que ens van imposar fa trenta-cinc anys.

Com va dir Helga Huber, una dona de 70 anys després d'haver visitat la mostra: “Ara hi ha llibertat per viatjar a Mallorca, pero no tothom té els diners per pagar-se el viatge”.

Algunes fotografies de l'exposició "La vida quotidiana a l'RDA":









I alguns enllaços més per complementar aquesta informació:

  

dijous, 21 de novembre de 2013

"The French Lieutenant's Woman" (1981) [08/07/2013]


  








Nota: 10


Dues històries sobre relacions impossibles s'entrecreuen en aquest drama sentimental que el dramaturg i Premi Nobel Harold Pinter va escriure per a la pantalla gran (seus són més de cent guions cinematogràfics) i el poc prolífic Karel Reisz va dirigir de forma excel·lent. Per una banda tenim la història d'amor entre dos actors que participen en el rodatge d'una pel·lícula i que es veu enterbolida pel fet que ella ja està casada, malgrat viure en una societat suposadament alliberada de lligams estrets. Per l'altra, la moralitat victoriana impedeix que un home promès (el personatge interpretat a la pel·lícula per l'actor que és interpetat alhora per Jeremy Irons) mantigui una relació amb una dona nouvinguda, solitària i de mala reputació defenestrada per la societat britànica de l'època, dominada pel classisme, els prejudicis i la hipocresia. The French Lieutenant's Woman és un interessant experiment de metacinema amb una dramatització que assoleix fites excepcionals gràcies a les magistrals interpretacions d'Irons i Streep, al guió i a la posada en escena. Una forma genial de creuar sentiments, valors i pors en dos contextos socials diferents que s'engronsen rítmicament a mesura que avança el rodatge del film que dóna títol (a la vegada) a aquesta pel·lícula de Reisz. La demostració que les emocions estan per damunt dels escenaris històrics, compartint característiques comunes mentre diferents valors socials flueixen, envolten i colpegen els dos personatges en aquest anar i tornar entre dos segles diferents. Tot plegat corroborant allò que diuen sobre l'amor: que té més de construcció social que de realitat emocional. I que en temes sentimentals, les coses no han canviat gaire (insisteixo amb el "gaire"), malgrat el pas del temps i la revolució sexual i feminista esdevenida al segle XX. Un film molt interessant i imprescindible.

divendres, 15 de novembre de 2013

diumenge, 10 de novembre de 2013

"Las aventuras de Tadeo Jones" (2012) [07/07/2013]







Nota: 8


Espectacular i divertida pel·lícula de dibuixos animats generats per ordinador que parodien el personatge i les aventures d'Indiana Jones. Amb una factura impecable, Las aventuras de Tadeo Jones és un dels films d'animació fets aquí (part de la realització és catalana) amb una estètica i un guió que l'aproximen a les produccions made in USA, és a dir, Pixar i Disney. Tot i caure es alguns llocs comuns típics d'aquestes produccions (ritme trepidant que l'allunyen dels clàssics de l'animació, discurs hipster, llenguatge entre infantil i adult, referències a tòpics sexistes), la història que explica té un missatge subliminal que potencia valors com l'amistat, l'anti-cobdicia, la fidelitat i una certa crítica al sistema que poden entendre els infants i agradar als adults. Molt bona.
 

dissabte, 9 de novembre de 2013

"Gremlins" (1984) [06/07/2013]

Gremlins (Joe Dante, 1984)











Nota:10


Obra mestra absoluta i indiscutible del gènere fantàstic, Gremlins és una comèdia gamberra, irreverent, satírica i divertida. Però també és, a estones, trista i reflexiva. Perquè, a part de petits éssers entrayables que esdevenen dimonis demolidors, ens mostra una col·lecció d'éssers humans perdedors que busquen sobreviure en una societat no menys monstruosa que l'univers dels gremlins: un pare inventor, fracasat però lluitador; un jove que se sent fora de lloc en una societat que començava a ser postindustrial i consumista; una noia trista i solitària; uns policies estúpids; uns adults que no escolten... L'arribada del mogwai alterarà la vida de totes aquestes persones convertint l'ideal poblet americà (modern, afable, perfecte, harmoniós) en un infern on ningú esdevé heroi perquè els herois, realment, no existeixen. Un esdeveniment catàrtic que treu el millor i el pitjor de cadascú, com la guerra o la misèria. Demostrant allò que deia Sartre de què en l'adversitat ens convertim en éssers lliures que sabem per què lluitem. Amb la sempre increïblement atractiva Phoebe Cates (la 'lolita' per excel·lència dels any 80, amb permís de Brooke Shields) i unes titelles perfectament animades pel geni de Joe Dante (res a veure amb l'estètica de videojoc actual), Gremlins serà per sempre més el malson icònic que ens acompanyarà durant la resta de les nostres vides. Un malson simpàtic, aterridor i amb el punt just de crueltat que la converteix en l'obra mestra que és. Imprescindible.