"Els nens salvatges" (2012) [22/07/2013]

Els nens salvatges (Patricia Ferreira, 2012)

Nota: 9

Dibuixar un esquema que descrigui el microcosmos de l'escola institucionalitzada és tan complicat com fer un resum sobre la naturalesa humana. Els nens salvatges no pretén ser una tesi doctoral al voltant de la crisi educativa del nostre sistema, és un simple thriller amb adolescents que aprofita per parlar-nos de l'escola. Les crítiques que ha rebut aquesta pel·lícula l'han tatxada de manipuladora i moralista, però això només és així si se la mira com a exercici sociològic. Patricia Ferreira construeix, per una banda, un trencaclosques a partir d'una simple mostra dels models familiars presents en la realitat social comtemporània: pares autoritaris i gens empàtics, pares sobreprotectors i contradictoris, famílies desestructurades, pares absents. Per altra banda trobem els docents, amb els seus dubtes professionals, febleses i contraccions. Aquest és el rerefons d'una història d'amor i odi que gira al voltant de tres alumnes de la mateixa escola que, sense voler-ho, cauen en una espiral d'autodestrucció nihilista que desemboca en una tragèdia. La narració, en forma de llarg flashback, ens parla de l'escola i de la juventud d'avui dia. Però aquest no és el nucli de l'argument i així s'ha d'entendre aquest film que serveix, alhora, per remoure consciències. Molt bona.

"We Need to Talk About Kevin" (2011) [18/07/2013]

Tenemos que hablar de Kevin (Lynne Ramsay, 2011)

Nota: 8

Els trastorns de la conducta són la principal patologia psicològica que pateixen els infants i adolescents d'avui dia. És encara un gran misteri d'on provenen aquests trastorns i les conseqüències que tenen en el correcte desenvolupament psicosocial de l'individu. La directora escocesa Lynne Ramsay s'arrisca a plantejar una hipòtesi: un nen amb problemes de conducta durant els primers anys de la seva vida pot esdevenir un assassí en sèrie capaç de matar a un grup de companys i professors de la seva escola. Una hipòtesi arriscada (és evident que un noi amb una vida "ideal" pot convertir-se també en un psicòpata) però en absolut mancada de certa versemblança. Nascuda en l'estela de pel·lícules com Elefant de Gus Van Sant i de fets reals com ara la matança de la High School de Columbine l'any 1999, We Need to Talk About Kevin planteja com la incomunicació, les idees preconcebudes i la manca de recursos del pares per afrontar els problemes dels adolescents poden construir veritables monstres que canviïn per sempre més les vides i l'avenir de les persones que es veuen afectades per esdeveniments tan esfereïdors com un assassinat col·lectiu. Una pel·lícula per a la reflexió.

"Forrest Gump" (1994) [14/03/2013]

Forrest Gump (Robert Zemeckis, 1994)

Nota: 9

  

Una bona manera d'estudiar i entendre la Història (en majúscules) és fer-ho a través de personatges anònims. Amb les tragèdies gregues -algunes d'elles portades a la pantalla- hem pogut esbrinar com era la societat en aquella època. I ho hem fet d'una manera entretinguda i poètica. Forrest Gump no és una tragèdia grega i probablement no passarà a la història del cinema (de la Història en majúscules ja ni en parlem). Vint anys després de la seva estrena, la nova generació de joves gairebé no coneix la seva existència i molts adults l'han oblidada. I si els joves en tinguessin coneixement, la posada en escena i el ritme d'aquest film no seria del seu agrad. És una llàstima, perquè podria substituir perfectament a les avorrides classes d'història dels instituts, amb pàgines i pàgines de noms indesxifrables, conceptes que no lliguen i fets que els alumnes no arriben a visualitzar. Guanyadora de sis Oscar i un dels fenòmens cinematogràfics de la dècada, el principal mèrit d'aquest film és la seva originalitat i el fet d'haver esdevingut icònica. Algunes frases del seu guió (la que fa referència a la capsa de bombons, per exemple) encara se senten avui dia en les converses entre cinèfils madurs. Robert Zemeckis no va poder estar-se de caure en alguns llocs comuns molt típics de les pel·lícules dels vuitanta i noranta. Per exemple, la vida extremadament fàcil i confortable que porta el seu protagonista discapacitat, en aquella casa enorme amb gespa impecable i sense hipoteca (pobre Gump si hagués d'enfrontar-se als temps actuals). Però el director va incloure aquests tòpics d'una forma innocent, sense malícia ni afany propagandístic. Forrest "corre" a través de mig segle d'història, coneix personalment a personatges històrics i viu intensament esdeveniments capdals de totes aquelles dècades (guerra del Vietnam, revolució hippy, el final de la guerra freda, la epidèmia de la SIDA). I, mentrestant, Zemeckis ens explica una història tendre de discapacitació, família i amor. Amb ingenuïtat i convertint a Forrest en un personatge ingenu i entranyable. És la pel·lícula ideal per tenir a la filmoteca domèstica i fer, de tant en tant, viatges emocionals als anys de la nostra joventut, tot repassant les nostres històries individuals. "Corre, Forrest, corre...!"  

An Education (2009)

An Education (Lone Scherfig, 2009)

La millor escola és la vida. L'experiència vital és allò que resulta veritablement educatiu. Malauradament, tots hem de passar per la institució escolar per tal de certificar la nostra validesa com a ciutadans. Tanmateix, els llibres no ensenyen res sobre l'amor.

Entre les Murs (2008)

Entre les Murs [La classe] (Laurent Cantet, 2008)

Interessant anàlisi del sistema educatiu francés en forma de docudrama. Aquesta peculiar producció explica les vivències d'un professor de secundària en un institut de la perifèria de París. Basat en la novel·la homònima escrita pel protagonista del film, François Bégaudeau, 'Entre les murs' ens convida a reflexionar sobre la situació de desconcert en què es troba immersa l'escola pública. Petites històries transversals -com ara el conflicte del centre amb la família africana, l'enfrontament visceral dels alumnes amb el seu professor, els seus particulars mètodes pedagògics- posen de manifest un fet fonamental: que ningú sembla disposat a prendre mesures per treure l'escola pública d'aquesta situació de caos organitzatiu i epistemològic. Una obra excepcional molt recomanable per als docents i els pares.

Waterland (1992)

Waterland (Stephen Gyllenhaal, 1992)

El País de l'Aigua. Tom Crick (Jeremy Irons) és un professor d'història anglès que treballa en una high school de Pensilvania (EE.UU.). Enfrontat com a docent amb el seu desmotivat grup d'alumnes, decideix explicar-los la seva història personal en els Fens anglesos, terres pantanoses on va crèixer al costat del seu pare, el seu germà discapacitat i la seva futura dona, Mary (Sinéad Cusack). Una microhistòria iniciàtica d'incest, assassinat, sexe, gelosia i guerra mundial que permet als seus alumnes connectar amb el context històric en què succeiren els fets narrats pel seu professor.

Qualsevol pel·lícula protagonitzada per Jeremy Irons és un regal per al cinèfil. I si es tracta d'un film costumbrista ubicat en el seu país, aleshores la seva mirada turmentada assoleix fites interpretatives difícils d'imitar i que ens recorda al millor Irons de Retorn a Brideshead o Damage. En aquest cas, l'actor ens regala la mirada d'un professor d'institut obsessionat per un passat que no l'ha abandonat al llarg del seu exili nord-americà. Es tracta també d'una bona reflexió de com la proximitat acadèmica resulta catàrtica per al docent i profitosa per a l'alumne, pel que té d'emotiva i terapeútica. Una manera de fer que topa amb la legalitat academicista del centre educatiu, amb l'obsessió burocràtica pel currículum. Un bon film molt recomanable per als docents que volen refelxionar sobre les seves professions i les seves vides.

Trivia:

- La dona del professor Crick (paper interpretat per Sinéad Cusack) és la dona de Jeremy Irons a la vida real.

- L'actriu (ara famosa) Maggie Gyllenhaal apareix durant uns segons parlant amb el director del centre educatiu a l'aparcament de l'institut. Llavors tenia quinze anys i és la filla (a la vida real) del director de la pel·lícula, Stephen Gyllenhaal.