"Lord of War" (2005) [10/07/2013]

El señor de la guerra (Andrew Niccol, 2005)

Nota: 10(!)

Del poc prolífic director de Gattaca, Lord of War és una història impressionant relatada en primera persona sobre la figura del traficant d'armes sense escrúpols. Basada en fets reals, descriu a la perfecció i sense embuts la construcció social d'aquest tipus d'individus i tot l'entramat d'interessos i relacions delictives que (hores d'ara encara) es donen entre empresaris oportunistes, Estats imperialistes i dictadures corruptes. Amb un to humanístic (preten ser un relat biogràfic i no un docudrama d'història) i una realització impactant (la fabricació de la bala del començament, les escenes surrealistes i esbojarrades en el país africà), aquest film interpretat de forma excel·lent pel sempre passat de voltes Nicolas Cage ens posa un mirall davant nostre mostrant-nos en quin tipus de societat vivim. Una societat on fa vint anys certs individus compraren armes de l'extinta Unió Soviètica, a militars corruptes i borratxos, per revendre-les a paísos del tercer món. Allà foren disparades per nens de la guerra mentre els polítics occidentals utilitzaren aquest tràfic il·legal i els conflictes que generen per engrandir els beneficis i el poder de les multinacionals, dotant d'impunitat als seus homes de palla, els traficants d'armes. Això sí: Lord of War planteja els típics dubtes morals sobre si podem separar el delicte del delinqüent, si la mica d'empatia que arribem a sentir per Yuri Orlov (en certa manera, un solitari inadaptat que es fica en aquest negoci per fer alguna cosa de profit) és una simpatia malaltisa. O si són els remordiment que, com a occidentals en una societat malalta, sentim i ens fan demanar-nos què faríem nosaltres en aquesta mateixa situació. Una obra mestra.

"The Big Lebowski" (1998) [05/07/2013]

El gran Lebowski (Ethan i Joel Coen, 1998) [V.O. anglès]

Nota: 10(!)

The Dude és un dels personatges de ficció més famosos en el món del cinema. I Jeff Bridges quedarà lligat a aquest personatge per sempre més. Tanmateix, la paraule dude és traduïble al català com "petimetre", del francès petit-maître. És a dir, home molt "remirat en el vestit i l'agençament" (diu el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana). I el dude de la pel·lícula dels germans Coen és tot el contrari: un desastre com a ésser social però bona persona i, sobretot, molt feliç i satisfet amb si mateix. Així que, o bé en anglès té una altra accepció, o bé els autors del guió (els mateixos Coen) van voler ironitzar amb l'ús d'aquest mot. Sigui com sigui, The Big Lebowski és la pel·lícula més gamberra, més friqui i més rodona (potser per darrera de Fargo) de Ethan i Joel Coen. Els somnis o al·lucinacions del dude (traduït aquí com el "nota") són dignes de la iconografia cinematogràfica de Dalí (no oblidem que el pintor català participà directament en el rodatge d'Spellbound). Els comparses que giren al voltant del protagonista semblen trets d'un retaule de Pasolini, però a l'americana. El nivell de friquisme assoleix fites gaussianes mentre juguen a bitlles, quan es barallen amb els nihilistes o en les entrevistes amb l'altre Lebowski (el veritable dude, parlant en sentit estricte). Una comèdia espatarrant , en definitva, que és un cant a la felicitat, a l'individualisme i al naturalisme reivindicat pels romàntics. Possiblement el manifest més anarquista que ha sortit dels Estats Units. El dude és allò que voldríem ser però que les convencions socials ens ho impedeixen. Un film de referència i imprescindible.

"Braveheart" (1995) [19/06/2013]

Braveheart (Mel Gibson, 1995) [V.O. anglès]

Nota: 10(!)

Braveheart és un biopic magistral i èpic sobre William Wallace (1270-1304), líder nacionalista escocès que va lluitar contra Eduard I a la Guerra d'Independència d'Escòcia. A més a més del seu interès històric i llevat d'un cert narcisisme que Gibson imprimeix a les produccions que també protagonitza, el film explica de manera fresca i espectacular la construcció de la figura del guerrer que lluita contra el totalitarisme de l'imperi que sotmet la seva nació. Amb una fotografia, una direcció artística i una banda sonora impecables, els escenaris naturals on es rodà el film (Fort William i certes localitzacions d'Irlanda) ajuden a provocar l'empatia i les emocions que li calen a una pel·lícula d'aquestes característiques. És una llàstima que els problemes personals de Mel Gibson hagin enterbolit una carrera com a director que podria haver donat més joies com aquesta, productes comercials però amb un rerefons artístic de gran factura. Guanyadora de cinc Oscar, Braveherat és una pel·lícula feta per agradar a tothom, la qual cosa no és cap retret sinó un gran mèrit. Imprescindible.

Per qui tingui l'edició en DVD amb Extres, recomano tornar a veure la pel·lícula amb les explicacions en off del propi Mel Gibson. Demostra uns coneixements com a director i un sentit de l'humor irònic que a mi em van fer apreciar encara més la seva creació, una veritable obra d'orfebreria cinematogràfica. No s'oblida, en les seves explicacions, de fer referència als mestres que li van ensenyar l'ofici. Una vegada vist el film i escoltades les explicacions sobre el making off, ve molt de gust (tornar a) fer una visita a la pàtria de Wallace.

"Public Enemies" (2009) [18/06/2013]

Enemigos públicos (Michael Mann, 2009)

Nota: 10

Michael Mann és tan bon director que, en aquesta pel·lícula, aconsegueix fins i tot que sentim empatia per John Dillinger, un dels delinqüents més famosos dels EE.UU., a l'alçada de Bonnie Parker i Clyde Barrow. Amb un joc trepidant de primers plans, un munt d'escenes preses càmera en mà, una màgnifica direcció artística que ens apropa als anys 20 i uns efectes visuals equilibrats (ni exagerats ni freds), Public Enemies ens fa viatjar en el temps i compartir aventures i desventures amb l'atracador nord-americà més agosarat, alhora que sentim la por i les pujades d'adrenalina propis d'aquest ofici tan antic (el robatori). Perquè Mann és això, un fabricant d'emocions cinematogràfiques que arriben fins al cervell sense artificis però com si ens les inoculés en forma d'una droga injectada en vena, una pujada d'endorfines i dopamina que deixa confús: qui és realment el dolent? Una gran pel·lícula que potser quedarà a l'ombra dels grans clàssics del gènere.

"Fargo" (1996) [11/06/2013]

Fargo (Joel Coen, 1996) [V.O. anglès]

Nota: 10

Publicitada als espectadors com una història basada en fets reals (no ho era, tot i que molts esdeveniments narrats en el film han succeït realment), Fargo és una obra mestra emblemàtica del talent creatiu dels germans Coen i un punt i a part en les seves carreres com a director i productor. A mig camí entre el film costumbrista i la comèdia negra, forma part de les pel·lícules que deixen un pòsit en la cultura popular: no ho podem evitar, cada vegada que els mitjans de comunicació ens expliquen la notícia d'un crim familiar horrible i morbós ens venen al cap, inevitablement, les escenes de Fargo. La màgia d'aquesta pel·lícula rau en la seva ambientació (els paisatges blancs i inhòspits que semblen no tenir final), l'aspecte físic dels personatges (normals i corrents, fins i tot massa comuns) i la interpretacio caricaturesca dels actors protagonistes (per això és imprescindible veure-la en V.O., per copsar el parlar diferent i còmic dels habitants de Minnesota). L'efecte aconseguit és el contrast entre l'absurd de les diferents situacions (el peculiar matrimoni format per la cap de policia i el seu "desocupat" marit, l'ambient rural "caspós" de l'Amèrica profunda pàtria dels mateixos Coen) i la més absoluta brutalitat física i psicològica dels fets narrats (des de la relació sogre i gendre fins a les escenes del segrest). Si a tot plegat hi afegim la banda sonora de Carter Burwell (una música melòdica que convida a endinsar-se en la natura misteriosa de Minnesota), tenim una de les millor pel·lícules d'aquest gènere, la millor dels Coen i una de les milors de la història. Imprescindible.

"Star Wars: Episode V - The Empire Strikes Back" (1980) [09/06/2013]

El imperio contraataca (Irvin Kershner, 1980)

Nota: 10

Continuació de la nissaga cinematogràfica encapçalada per Star Wars, aquesta segona part -cinquena de la sèrie galàctica- és més sofisticada i està millor interpretada que la primera, amb un argument més pretensiós i unes interpretacions més contingudes lluny de l'infantilisme de la seva predecessora. Sense la màgia i la sorpresa que va provocar l'estrena d'Star Wars, aquest film va aconseguir tanmateix que ens interesséssim de veritat per la seva trama pseudopolítica, més enllà de deixar-nos impressionar per uns efectes especials, que havien millorat una mica amb l'arribada de les noves tècniques en aquest camp, i uns personatges que trencaven els estereotips imposats a la primera part. Tot plegat es va notar amb la introducció, per primera vegada, del drama particular entre el Luke i el seu pare, Darth Vader. I per la presentació de Ioda, el nan savi que esdevindria amb el temps un dels personatges més recordats de la nissaga galàctica. Amb el seu final obert, The Empire Strikes Back ens endinsava de debò en una història més complexa i no es conformava amb enlluernar-nos. De tota manera, si bé aquest film convidava al debat intel·lectual, és Stars War la que ens torna a fer sentir com a criatures cada vegada que la tornem a mirar.

"Star Wars" (1977) [03/06/2013]

La guerra de las galaxias (George Lucas, 1977)

Nota: 10(!)

Star Wars és, possiblement, la pel·lícula de culte amb més imperfeccions de la història. Tanmateix, malgrat que està plena de llocs comuns, tòpics, males interpretacions i uns efectes especials primitius, aquest quart episodi de la nissaga (i primer capítol cinematogràfic) forma part de les vides de tota una generació nascuda abans de l'arribada dels efectes especials creats amb ordinador. El seu guió infantil i els personatges arquetípics de la història (el mig somriure de Harrison Ford i el paper d'heroïna de la princesa resulten avui dia risibles) es van incorporar immediatament a l'imaginari col·lectiu dels seus espectadors, tant joves com adults (en aquells temps era estrany trobar algú que no l'hagués vista). Tot plegat en una època en què la conquesta de l'espai era la gran novetat cultural a nivell global (l'home havia arribat a la Lluna vuit anys abans) i era percebuda també com un alliberament de les desgràcies succeïdes al llarg de la darrera dècada (el franquisme, la guerra del Vietnam, la crisi dels setanta). A més a més, es tractava d'un producte més digerible després de la sobtada aparició de l'Odissea d'Stanley Kubrick. Poques pel·lícules tenen l'honor d'haver incorporat frases en el repertori interpretatiu de molts idiomes ("Que la força t'acompanyi") ni tenir caracteritzacions que són recordades i imitades gairebé quaranta anys després de l'estrena d'aquest film (de tant en tant Darth Vader ressuscita en molts programes de TV). Unes estrenes en els cinemes -amb cues interminables i venda massiva de merchandising- que, malauradament, també formen part de la història. Només que aquesta història ja s'està oblidant amb una velocitat que fa esfereir.

Particularment, recordo la meva fascinació davant d'aquell espectacle de naus espacials i valents soldats disparant els seus làser, mentre mirava la pel·lícula en pantalla gran. I recordo al meu pare al meu costat, envoltats de foscor i d'uns efectes sonors que en aquell moment foren molt cridaners. I encara em veig a mi mateix dibuixant aquelles naus amb l'afany ingenu de formar part de la història galàctica. De transcendir la meva avorrida i trista realitat. Li devem molt a Lucas i companyia, malgrat el missatge subliminal en pro d'un model social que ja conexeim (i patim) amb escreix.

"The Ghost Writer" (2010) [27/05/2013]

El escritor (Roman Polanski, 2010)

Nota: 9

The Ghost Writer és, precisament, una pel·lícula sobre fantasmes. Un film d'aquells en què el continent és més important que el contingut. La casa-búnquer del president estressat, la platja immensa en una illa inhòspita, la tempesta que ens acompanya durant tot el film, els bosc amb la casa de l'espia, l'estació del transbordador deserta, tot plegat forma part d'uns escenaris fantasmagòrics on es desenvolupa una inversemblant història de conspiracions, un tema que agrada molt a Polanski (veure, per exemple, Frantic). Però el més important són els personatges i els ambients que descriu la pel·lícula. La història no és exactament la d'un escriptor fantasma, és l'estranyament que pateix el protagonista (excel·lent Ewan McGregor, com sempre) davant de certes situacions que resulten insuportables. Tan aterradora és la casa de la platja com el servent que vol retirar les fulles mortes del jardí o la silenciosa nimfomania de l'esposa del president. Tan incòmoda és la figura del polític egocèntric que apareix i desapareix contínuament  com la soledat de l'hotel on l'escriptor ha d'anar a dormir cada dia. De nou torna Hitchcock: el manuscrit de la biografia és un McGuffin. La resta no importa (el guió és una mica foçat, tot s'ha de dir). Només ens cal submergir-nos en aquesta atmosfera aterradora, molesta, i mirar de sentir-nos com se sent el protagonista de la història. I demanar-nos què faríem en un cas així. Molt bona.

"Munich" (2005) [22/05/2013]

Munich (Steven Spielberg, 2005)

Nota: 10(!)

Munich és la clàssica pel·lícula d'Steven Spielberg que gairebé ningú identifica amb la seva filmografia i que ha resultat ser una de les millors obres del director jueu nord-americà. Basada en el segrest i assassinat d'atletes israelians perpetrada per l'organització palestina "Setembre Negre" durant les Olimpiades celebrades a Munich l'any 1972, narra els fets reals que succeïren immediatament després d'aquella matança: la persecució i execució sense judici dels seus responsables (de facto o intel·lectuals) per part d'agents del Mossad, els serveis secrets d'Israel. Amb una posada en escena espectacular i una fotografia impecable (la textura de les imatges recorda la d'un film dels anys 70), Spielberg explica -sense caure en el clàssic maniqueisme hollywoodià- el procés mitjançant el qual un Estat que va ser atacat per un grup de terroristes esdevingué un Estat terrorista, matant indiscriminadament a tot aquell que tingués una relació, encara que fos remota, amb la matança de Munich (inclosos nens i víctimes col·laterals). Transmet de forma valenta i sense eufemismes com l'ànsia de revenja d'un ciutadà normal i corrent el porta a la bogeria, a l'autodestrucció i a veure's immers en una guerra que no té final i que al capdavall ja no considera seva. El guió no permet que l'espectador caigui en l'exercici fàcil de categorització entre bons i dolents: la sensació és que tothom és víctima de la seva identitat, del país on ha nascut, de la cultura que el representa i del temps que li ha tocat viure. Cada individu té una personalitat i una vida pròpia que convida a la compassió (el protagonista té dona i un nen petit, el responsable dels artefactes explosius fabrica alhora simpatiques joguines, els àrabs són éssers humans que volen apropar-se al món occidental). Però, ja ho deia Ortega y Gasset, cada persona és ella i la seva circumstància, i si no salva la seva circumstància no salva a la persona. La imatge final, amb les Torres Bessones de Nova York al fons del paisatge, són un exercici de sinceritat i honestedat davant d'una realitat (la suma de les perspectives individuals, segons Gasset) que Spielberg reconeix com a complexa i tràgica. Una obra mestra.

"Catch Me If You Can" (2002) [15/05/2013]

Atrápame si puedes (Steven Spielberg, 2002)

Nota: 10

Biopic de Frank William Abagnale, un estafador nord-americà dels anys seixanta amb una de les carreres delictives més espectaculars dels darrers temps. Falsificant xecs bancaris i fent-se passar per pilot d'avions, metge i advocat, Abagnale va portar una doble vida quan encara era un adolescent de 16 anys. La pel·lícula d'Spielberg és un retrat molt fidel del seu protagonista, fins i tot en els aspectes familiars i en la seva relación amb l'agent de l'FBI que el va perseguir durant anys, Joe Shea (interpretat per Tom Hanks amb el nom fictici de Carl Hanratty). Rodat en format de drama psicològic i familiar amb tocs de comèdia, l'excepcional direcció artística del film ens permet endinsar-nos en la vida d'Abagnale i en l'època que li va tocar viure (l'Amèrica del conservadurisme Maccarthista, de la por al comunisme i de Vietnam). Les interpretacions (excepcional de DiCaprio i magistral de Christophen Walken) i la posada en escena proposada pel director (dinàmica i centrada en la mirada del protagonista) ens fan entendre les motivacions d'Abagnale per tal d'esdevenir un delinqüent: fugir d'una realitat traumàtica on no acaba d'encaixar tot inventant-se una vida glamurosa com a milionari i pilot d'avió. Les inseguretats i pors inicials (amb situacions lamentables com a falsificador barruer de xecs) donen pas a una realitat on les difresses (com a capes de ceba passa d'aviador a James Bond i de metge a advocat de bona família) li permeten traspassar portes que d'una altra manera haguessin romàs tancades per a un adolescent de família vinguda socialment a menys. La imatge del pare desadaptat que es va fonent fins a desaparèixer de la seva vida és recurrent en el cinema d'Spielberg (com els protagonistes de Shark i de Close Encounters of the Third Kinds), qui va perdre contacte amb el seu després de divorciar-se de la seva mare. D'aquesta manera la pel·lícula esdevé una incursió en els dilemes sobre una realitat "veritable i única" que ens ve donada per la loteria genètica i una realitat socialment construïda i, per tant, fàcilment "falsificable", com ho feren els espies durant la guerra freda. Una pel·lícula imprescindible com a invitació a la reflexió sobre les nostres vides mediocres i la possibilitat de reinventar-nos.

"Syriana" (2005) [25/04/2013]

Syriana (Stephen Gaghan, 2005)

Nota: 10(!)

"Syriana" és un concepte que alguna llegenda urbana ha vinculat a la CIA i a certs Think tanks neoconservadors nord-americans i que faria referència a una reestructuració a la força del panorama polític i geoestratègic de l'Orient Mitjà. Sigui com sigui, la pel·lícula que porta aquest títol és un drama social, polític i empresarial que intenta explicar, mitjançant una història circular, el funcionalment del capitalisme avançat i els tentacles que es creen entre el poder polític i financer per tal de beneficiar a les grans corporacions del petroli. Unes corporacions que són, al cap i a la fi, les que financen les campanyes electorals dels grans i influents partits polítics majoritaris. Amb l'ús magistral d'un macguffin en forma de míssil -que apareix en el primer i en el darrer minut del film-, Syriana és un trencaclosques argumental que va teixint una trama de conspirancions, espionatge i dobles jocs a partir de petites "peces" que interpreten emirs de païssos àrabs, espies de la CIA, financers de Wall Street, advocats de bufets de prestigi i directius de multinacionals. Que ningú vegi en aquesta pel·lícula una crítica al sistema polític i econòmic nord-americà (almenys una crítica en exclusiva) perquè la forma en espiral o remolí del seu guió no aspira a engolir als "dolents" i a deixar fora els "bons" (o viceversa) sinó que arrossega a totes les parts sense cap concessió ni valoració maniquea sobre la realitat social. És un film que fa mal però que al final deixa un regust de satisfacció: ens permet delectar-nos en la idea de què tot allò que intuïm sobre el món -enmig d'una nebulosa d'incredulitat i dubtes- és, al capdavall, tan cert com la mateixa realitat ens demostra. Una pel·lícula per entendre com funciona tot, malgrat faci mal.

És interessant complementar aquesta pel·lícula amb lectures crítiques sobre el seu guió (basat en el llibre de Robert Baer, ex-agent de la CIA), per exemple a http://www.voltairenet.org/article136133.html (aquí es critica una certa moralitat dual inherent al film). Així mateix, val la pena recordar com els mateixos nordamericans van ser els veritables inventors de les "pel·lícules de propaganda", molt abans que els soviètics i els nazis. I l'existència, encara ara, d'una agencia com la WCC. No té pèrdua...

"Snatch." (2000) [20/04/2013]

Snatch, cerdos y diamantes (Guy Richie, 2000)

Nota: 7

Comèdia esbojarrada sobre atracaments i màfies que destaca pel ritme rapidíssim de la seva acció i per una fotografia i una postproducció que utilitza amb escreix recursos com el zoom i moviments electrònics de la imatge. Un ritme i uns recursos visuals que, sovint, dificulten la comprensió de tot l'argument. Amb un guió -estructurat en fragments- que altera la continuïtat espaitemps, Snatch. impacta inicialment per no seguir l'esquema tradicional de presentació-nus-desenllaç i pel seu humor delirant, directe i políticament incorrecte (gitanos a qui no se'ls entén quan parlen, atracadors disfressats de jueus, comentaris amb una certa crueltat escatològica). Malgrat això, la pel·lícula no "envelleix" bé perquè en els visionats posteriors es perd l'efecte sorpresa en el muntatge i el guió (amb girs inesperats) i és aleshores quan esdevé autoparòdica i d'una artificialitat difícil de digerir. En definitiva, per veure i gaudir de debò una vegada i prou, malgrat que molts aspectes del guió calgui aclarir-los en tertúlies de cinèfils a qui els agradi l'estil de Guy Richie.

"Shame" (2011) [14/04/2013]

Shame (Steve McQueen, 2011)

Nota: 10(!)

Shame és una veritable troballa, una punyent i descarnada història sobre la soledat i l'adicció al sexe. Filmada sense concesions (les escenes de nus, relacions sexuals i masturbacions són pràcticament explícites) i amb una interpretació magistral de Fassbender (que no va guanyar l'Oscar per la beateria de l'Acadèmia americana), aquesta pel·lícula ens ofereix un retrat impecable de l'home triomfador i posmodern del segle XXI, dominat pel relativisme, la confusió emocional, l'ambigüitat, l'aillament social i la por a enfrontar-se cara a cara amb la seva pròpia identitat, múltiple i contradictòria (l'atractiu, amable, eficient i intel·ligent executiu que viu envoltat de pornografia i desitjos incestuosos). Possiblement estem davant d'una de les millors pel·lícules de la dècada, amb una fotografia fosca i claustrofòbica i un guió que ens provoca incomoditat quan ens obliga a compartir moments de perversió íntims amb el protagonista. Entre el rebuig i la compassió, l'empatia i la vergonya aliena, McQueen aconsegueix fer-nos sentir molt a prop d'aquest personatge. I fa que ens demanem quina part de la història se sembla a les nostres pròpies vides, plenes de desitjos reprimits i pulsions que ens provoquen esgarrifances. Imprescindible.
 

"The Reader" (2008) [05/04/2013]

El lector (Stephen Daldry, 2008)

Nota: 10(!)

Les històries "longitudinals" -llegides o contemplades en una pantalla- resulten sempre apassionants. O, com a mínim, a mi m'ho semblen. Comprovar com la Història en majúscula juga als daus amb les vides quotidianes de les persones es com mirar-nos en un mirall: ens serveix per adonar-nos que la vida és només un gra de sorra que sura molt a prop d'un enorme corró que roda sense compassió. Trepitjant aleatòriament les persones, sobretot les que s'atreveixen a allunyar-se'n de la norma social. Aquesta pel·lícula tracta d'això, de vides normals que s'entrecreuen a l'Alemanya de posguerra i que marquen per sempre més l'avenir dels seus protagonistes, destrossats per fets que en principi els són aliens però dels quals en formen part de manera involuntària. L'amor més pur els uneix i la societat s'encarrega de separar-los, fins que es tornen a trobar descobrint aleshores que un nexe els manté units i els condicionarà la resta de les seves vides.

"Taxi Driver" (1976) [01/04/2013]

Taxi Driver (Martin Scorsese, 1976)

Nota: 10(!)

  

"Thank God for the rain which has helped wash away the garbage and trash off the sidewalks. I'm workin' long hours now, six in the afternoon to six in the morning. Sometimes even eight in the morning, six days a week. Sometimes seven days a week. It's a long hustle but it keeps me real busy. I can take in three, three fifty a week. Sometimes even more when I do it off the meter". "All the animals come out at night - whores, skunk pussies, buggers, queens, fairies, dopers, junkies, sick, venal. Someday a real rain will come and wash all this scum off the streets. I go all over. I take people to the Bronx, Brooklyn, I take 'em to Harlem. I don't care. Don't make no difference to me. It does to some. Some won't even take spooks. Don't make no difference to me". Això és Taxi Driver. Una oració per donar gràcies a Déu per la pluja que neteja la brutor. Un cant a la soledat urbana, a la pèrdua de l'esperança en l'espècie humana, a la desesperació. Escrita per un deprimir Paul Schrader (abandonat per la seva dona), amb una banda sonora d'un moribund Bernard Herrmann (morí l'endemà de l'enregistrament) i dirigida pel novell Martin Scorsese, en una època en què experimentava amb drogues fins a límits perillosos, Taxi Driver és més que una pel·lícula de culte, és un mirall on tots ens veiem reflectits. Per això produeix incomoditat, estupefacció i por. Retrat d'un psicòpata en potència, la pel·lícula desconcerta: qui és pitjor, el Travis Binckel perturbat o el polític mentider i corrupte? Qui mereix compassió, el taxista malalt o la noia perfecta assetjada? Molt s'ha escrit sobre un film i un personatge que s'ha integrat en el nostre imaginari col·lectiu, d'uns monòlegs que formen part dels repertoris interpretatius de tota un generació ("You talking to me?"), d'una visió de la vida i de l'ésser humà (sense moral) pròpia de Nietzsche i Dostoievski. Afegir res més és llevar valor a la pel·lícula. S'ha de veure, s'ha de sentir, i punt. Sobre interpretacions calvinistes de la tríada pecat-redenció-gràcia, veure el segon article d'aquesta webgrafia.

http://www.oocities.org/dukie256/script.html
http://www.miradas.net/0204/cults/2002/0205_taxidriver.htm 
 

"Insidious" (2010) [29/03/2013]

Insidious (James Wan, 2010)

Nota: 10(!)

Després de nenes amb el cap giratori posseïdes pel dimoni, postergeists i números escrits en llocs recòndits del cos, arriba Insidious per rematar aquest gènere de forma contundent. Mai ningú s'havia atrevit a utilitzar recursos visuals i narratius que freguen perillosament la paròdia. James Wan ho va provar i l'efecte és definitiu: el pur terror en forma de màscara folklòrica demoníaca o sessions espiritistes amb andròmines esperpèntiques. Insidious és terror en estat pur. Com en el cas de Paranormal Activity, els guionistes han llençat els dards a les pors més bàsiques que assetgen el nostre inconscient: la mort, el més enllà, la foscor, les presències no visibles. En definitiva: la pel·lícula que fa molta por a les persones immunitzades contra les pel·lícules de por.
 

"The Towering Inferno" (1974) [22/03/2013]

El coloso en llamas (John Guillermin, 1974)

Nota: 10(!)

La dels 70 fou la dècada del gènere catastrofista. Si un pensa en un terratrèmol, automàticament ho relacionem amb Charlton Heston. Si un pensa en un tauró, de seguida ens ve al cap el rostre de Roy Scheider. Si un pronuncia la paraula "aeroport"... bé, hi va haver tantes seqüeles d'aquesta pel·lícula que resulta difícil recordar-se'n d'un protagonista en concret. Però si un dia llegim en un diari que un edifici s'ha cremat, és probable que moltíssima gent de més de cinquanta o seixanta anys pensi en The Towering Inferno (l'endemà de l'11-S una cadena privada espanyola de TV va projectar aquesta pel·lícula). Fins i tot persones molt més joves poden relacionar el foc amb aquest film, sobretot gràcies als nous mitjans audiovisuals. Sigui com sigui, si la gent recorda aquest "colós en flames" és també per les interpretacions de Paul Newman i Steve MacQueen, lligats per sempre a aquests papers protagonistes (el guapo arquitecte i l'inte·ligent bomber). El temps ha tractat bé aquesta producció: els efectes especials són extraordinaris malgrat que va ser rodada fa gairebé quaranta anys. Si exceptuem algunes escenes en què l'efecte croma resulta molt evident (per exemple, quan baixen l'ascensor amb un cable i es veu la ciudad de fons), la pel·lícula és impecable des del punt de vista tècnic. Fins i tot avui dia algunes seqüències tallen la respiració, sobretot quan els personatges han d'enfrontar-se cara a cara amb el foc o amb altures de vertigen amb els vidres de les finestres trencats. La major part del repart està format per actors famosos, una tendència molt en voga en aquella època. Velles glòries de Hollywood -com ara William Holden, Fred Astaire i Jennifer Jones- que tingueren l'oportunitat d'acomiadar-se del seu públic formant part d'una megaproducció històrica. Tanmateix, la pel·lícula té escenes inversemblants, per exemple la que comentava abans: l'helicòpter baixant un ascensor mitjançant un cable. I no pel fet d'utilitzar un cable sinó perquè l'helicòpter s'hauria d'apropar tant a l'edifici que seria impossible realitzar una maniobra com la que suggereix el film. Ara bé, comparat amb les animalades fetes amb ordinador de les pel·lícules actuals, aquest detalls resulta insignificant.

Quan era petit, recordo haver sentit a la meva mare parlar d'aquesta pel·lícula durant molt anys. Fins el dia en què, essent jo un adolescent, la van fer per televisió. Les expectatives es van complir amb escreix: vaig quedar embadalit davant d'aquella situació que em va semblar de les més emocionats que havia vist mai a la pantalla. En l'actualitat, més o menys trenta anys després d'haver-la vist per primera vegada, no puc estar-me de mirar-me-la de tant en tant en DVD, produïnt-me el mateix efecte d'emoció, fascinació, angoixa i admiració per personatges tan assenyats com els interpretats per Newman i MacQueen. Tot i que sigui una bestiesa, la veritat és que fa ganes poder quedar atrapat en un incendi com el de The Towering Inferno. Sempre i quan ho puguem explicar després, sans i estalvis.

"Nine 1/2 Weeks" (1986) [21/03/2013]

Nueve semanas y media (Adrian Lyne, 1986)

Nota: 10

Considerada en el seu moment una pel·lícula-videoclip realitzada per al consum massiu de joves cool (no de bades el seu director provenia del món publicitari), Nine 1/2 Weeks ha esdevingut un producte de culte representatiu de l'estil de vida i l'estètica dels 80. Barrejant el melodrama sentimental amb el gènere pseudoeròtic, Adrian Lyne ens presenta una història de masoquisme sexual entre un dominant broker de Wall Street i una galerista enamorada i submissa. En el fons, una mètafora social sobre la relació entre poder econòmic i art, una bestreta del declivi del capitalisme que esdevindrà vint anys després. Amanida amb hits musicals de la dècada i una fotografia molt característica del seu director (aprofitant fins al milímetre cada objecte circumstancial i creant atmosferes oníriques), la pel·lícula és nodreix de la relació i la personalitat dels dos protagonistes: un Mickey Rourke genial, neuròtic i brut, i una Kim Basinger encantada de conèixer-se i conscient del seu atractiu. Les llegendes que han circulat sobre la seva relació professional durant el rodatge ("Estar amb Rourke era com fer-li un petó a un cendrer") han engreixat l'aurèola d'una pel·lícula paradigmàtica d'una època del cinema i de la cultura occidental. La del consum, el sexe, la llibertat individual i el culte als diners. Imprescindible a totes les videoteques particulars.

"The Social Network" (2010) [20/03/2013]

La red social (David Fincher, 2010)

Nota: 10(!)

Una pel·lícula sobre la vida de Mark Zuckerberg i la història del naixement de Facebook es podia haver convertit en un típic producte amb universitaris hiperhormonats, festes amb borratxeres i noies "pijes" pul·lulant pel campus de Harvard. Però en mans del genial David Fincher -probablement un dels millors directors de cinema contemporanis- esdevé una obra mestra. Per començar, el trencaclosques temporal que construeix Fincher -amb salts entre els dos judicis contra Facebook i els seus primers dies com a universitari- ens permet conèixer la psicologia del personatge amb escreix, un més que probable Síndrome d'Asperger que lluita per materialitzar la seva obsessió per les dones i l'èxit social. Gràcies a això sabem que la teranyina de codis informàtics que va generant des del primer minut (com si la pel·lícula fos un programa informàtic) respon a la necessitat d'alliberar tot el ressentiment que acumula fruit de la seva frustració per no pertànyer a l'elit de Harvard i per la manca d'habilitats socials. Crida l'atenció que més del noranta per cent de l'acció succeeix a l'interior d'habitacions, despatxos i oficines, amb una fotografia fosca i claustrofòbica que no deixa indiferent (la primera seqüència a l'aire lliure passa de nit, amb Zuckerberg travessant el campus). Aquesta foscor suggereix que som a l'interior d'un ordinador, formant part dels circuits, cables, plaques i pastilles de silici que l'integren. O dins del mateix cervell malalt del protagonista, una mena de computadora amb neurones que processen bé els sentiments. Si a tot plegat hi afegim l'excel·lent guió de l'irreverent Aaron Sorkin ("The Newsroom"), que va guanyar un Oscar amb aquest film, tenim una obra sòlida, emocionalment potent (en dues hores tenim temps d'odiar i sentir llàstima per l'autista Zuckerberg) i que no es perd en frivolitats (té molt mèrit no fer-ho en un món tan frívol).  

Resulta sorprenent que Fincher s'hagi atrevit a fer una pel·lícula sobre fets tan recents (Facebook es va crear al 2003) i que parli sense embuts sobre el costat més fosc de personatges com ara el trepa Sean Parker -un delinqüent informàtic creador de Napster i possiblement el major pirata dels primers temps d'internet- i el desgraciat Eduardo Saverin -traït per Zuckerberg de la manera més menyspreable-. Les interpretacions de Eisenberg, Garfield, Timberlake i companyia són senzillament genials. Segurament a partir d'aquest film la percepció que tenim dels personatges reals es confon amb les caracteritzacions de la pel·lícula. En definitiva, una obra mestra sobre un fenomen de màxima actualitat i que, amb els anys, serà recuperada a mesura que les xarxes social creixin, es facin grans i desapareguin. Sobretot Facebook, que va nàixer de la més pura repressió psicològica i, per què no dir-ho, de la més elemental mala hòstia d'un jove barallat amb la humanitat.

"Forrest Gump" (1994) [14/03/2013]

Forrest Gump (Robert Zemeckis, 1994)

Nota: 9

  

Una bona manera d'estudiar i entendre la Història (en majúscules) és fer-ho a través de personatges anònims. Amb les tragèdies gregues -algunes d'elles portades a la pantalla- hem pogut esbrinar com era la societat en aquella època. I ho hem fet d'una manera entretinguda i poètica. Forrest Gump no és una tragèdia grega i probablement no passarà a la història del cinema (de la Història en majúscules ja ni en parlem). Vint anys després de la seva estrena, la nova generació de joves gairebé no coneix la seva existència i molts adults l'han oblidada. I si els joves en tinguessin coneixement, la posada en escena i el ritme d'aquest film no seria del seu agrad. És una llàstima, perquè podria substituir perfectament a les avorrides classes d'història dels instituts, amb pàgines i pàgines de noms indesxifrables, conceptes que no lliguen i fets que els alumnes no arriben a visualitzar. Guanyadora de sis Oscar i un dels fenòmens cinematogràfics de la dècada, el principal mèrit d'aquest film és la seva originalitat i el fet d'haver esdevingut icònica. Algunes frases del seu guió (la que fa referència a la capsa de bombons, per exemple) encara se senten avui dia en les converses entre cinèfils madurs. Robert Zemeckis no va poder estar-se de caure en alguns llocs comuns molt típics de les pel·lícules dels vuitanta i noranta. Per exemple, la vida extremadament fàcil i confortable que porta el seu protagonista discapacitat, en aquella casa enorme amb gespa impecable i sense hipoteca (pobre Gump si hagués d'enfrontar-se als temps actuals). Però el director va incloure aquests tòpics d'una forma innocent, sense malícia ni afany propagandístic. Forrest "corre" a través de mig segle d'història, coneix personalment a personatges històrics i viu intensament esdeveniments capdals de totes aquelles dècades (guerra del Vietnam, revolució hippy, el final de la guerra freda, la epidèmia de la SIDA). I, mentrestant, Zemeckis ens explica una història tendre de discapacitació, família i amor. Amb ingenuïtat i convertint a Forrest en un personatge ingenu i entranyable. És la pel·lícula ideal per tenir a la filmoteca domèstica i fer, de tant en tant, viatges emocionals als anys de la nostra joventut, tot repassant les nostres històries individuals. "Corre, Forrest, corre...!"