Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nazis. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nazis. Mostrar tots els missatges

dissabte, 28 de desembre del 2013

"Where is Hitler? A hot trail during the Cold War" (2010) [19/07/2013]

On és Hitler? (Michael Kloft, 2010)

Baixada d'internet
Nota: 7
Enllaç a Tots Rucs: Segle XX temporada 2013...  


Documental que enumera totes les hipòtesis que s'han construït al llarg dels anys sobre el parador d'Adolf Hitler després de l'arribada de les tropes soviètiques al búnquer de la Cancelleria de Berlín. Des de la versió internacionalment acceptada sobre el suïcidi de Hitler i Eva Braun el 30 d'abril de 1945 fins a una hipotètica fugida del canceller nazi a la Patagònia, aquest documental produït per Spiegel TV fa palès l'interès que el final de Hitler i el seu imperi ha despertat en els historiadors d'arreu del món des de fa gairebé 70 anys. Un treball aquest, per cert, només disponible en anglès i que no apareix acreditat a la fitxa d'IMDb sobre el seu director Michael Kloft. Malgat la seva qualitat i rigor, es troba a faltar un aprofundiment en el paper que les tropes de l'Exèrcit Roig i els serveis secrets soviètics NKVD van tenir en l'identificació i trasllat a Moscou de les restes del cos carbonitzat de Hitler. Tanmateix, Where is Hitler? és un altre testimoni clau sobre la fascinació que el líder alemany segueix despertant entre la població mundial. Interessant.

Síntesi a Tots Rucs: On és Hitler? Des del 1945, les especulacions, els rumors, les teories i les llegendes sobre la supervivència d'Adolf Hitler i la seva fugida del Berlín en ruïnes han fet córrer rius de tinta i han embadalit tots els partidaris de la interpretació esotèrica o conspirativa de la història. Articles, llibres i, darrerament, pàgines web, han situat el Führer nazi amagat sota els gels de l'Antàrtida, o protegit per Perón a la Patagònia argentina després de passar per l'Espanya de Franco, o acollit per Stroessner al Paraguai, o camuflat com a monjo en un monestir budista del Tibet.

Avui, a 'SEGLE XX', un documental alemany del 2010 que porta per títol On és Hitler? i que compta amb la col·laboració del prestigiós historiador britànic Anthony Beevor dóna una resposta categòrica a totes aquelles elucubracions. Hitler es va suïcidar el 30 d'abril de 1945, però el fet que les seves restes mig carbonitzades caiguessin en mans de l'Exèrcit Roig tres dies després, i la política obscurantista de Stalin sobre el tema han alimentat dècades de fabulació. En efecte, tot i que els soviètics havien localitzat i identificat sense marge d'error els ossos de Hitler i d'Eva Braun mal enterrats al pati de la Cancelleria, el règim de Stalin va decidir no donar-ne informació i mantenir els dubtes sobre la mort del dictador nazi, com un arma de propaganda en el context de la Guerra Freda.

Si Moscou, des del 1947, acusava els governs occidentals de redimir el nazisme alemany per utilitzar-lo contra l'URSS, la insinuació que Washington i Londres podien haver amagat una "fugida" de Hitler cap a Sudamèrica resultava d'allò més coherent amb la propaganda soviètica. De fet, mentre a l'Alemanya federal proliferaven els imitadors i els pretesos parents o fills naturals del Führer, el destí legal del seu patrimoni va portar la justícia bavaresa a obrir un procés per tal de certificar-ne la mort. Va ser una investigació llarga i minuciosa, amb testimonis directes dels fets del 30 d'abril de 1945 al búnquer de Berlín, que desembocà el 1956 en una declaració oficial de defunció.

Catorze anys després, el 1970, els soviètics desenterraven les restes d'Adolf i Eva de la base militar on les havien sepultat, a Magdeburg, a l'Alemanya Oriental, i les destruïen completament excepte alguna peça òssia que va ser enviada a Moscou. Caldria la caiguda de la Unió Soviètica i l'obertura parcial dels arxius del KGB per a què, el 1992, resultés confirmat allò que tots els historiadors solvents havien cregut. Això, és clar, no ha desanimat la imaginació dels mitòmans...

 

dilluns, 9 de setembre del 2013

Mor Rochus Misch, guardaespatlles de Hitler i telegrafista en el búnquer



A la primera imatge, Rochus Misch, membre de les SS, de la Leibstandarte de Hitler i telegrafista al Führerbunker de Berlín durant els darrers dies de la Segona Guerra Mundial. A la segona imatge, l'actor Heinrich Shmieder, que va interpretar a Rochus Misch a la pel·lícula Der Untergang. L'actor alemany va morir l'any 2010 durant la disputa d'una prova de mountain-bike a Itàlia. Tenia 40 anys.

Algunes notícies relacionades:

dimecres, 14 d’agost del 2013

"Max" (2002) [13/04/2013]

Max (Menno Meyjes, 2002)









Nota: 6


Intent fallit de ficcionar una part de la vida d'Adolf Hitler a través d'un drama social ambientat a l'Alemanya de la dècada dels anys 20. A partir de la suposada relació entre el pintor austríac i un marxant d'art jueu, el director (i guionista) holandès Menno Meyjes explora en les arrels i les conseqüències de l'antisemitisme. Utilitzant la mirada del jueu (Hitler ocupa un paper secundari), Max intenta transmetre'ns la sensació d'estupidesa i contradicció present en els ambients socials contaminats pels prejudicis (on persones que estimen l'art no es posen d'acord per raons identitàries). Tot i que la posada en escena és molt correcta, la història resulta coneguda i previsible, el retrat de Hitler és massa esquemàtic (un boig, paranòic, amargat i condicionat per l'odi). Una pel·lícula amb un plantejament original però que cau irremeiablement en llocs comuns massa repetits en el gènere de la ficció històrica sobre el segle XX. Per veure una vegada i prou.
 

diumenge, 9 de juny del 2013

"Third Reich: The Rise & Fall [The Rise]" (2010) [27/02/2013]













Nota: 9


Primera part d'un documental que analitza visualment els inicis del nazisme i la seva posterior derrota al final de la Segona Guerra Mundial. Mitjançant imatges sobre la vida quotidiana a l'Alemanya dels anys 30, L'Ascens ens mostra la difusió de la doctrina del nacionalsocialisme entre la població alemanya i la seva acceptació per bona part de la classe obrera i burgesa d'aquell país. Les nombroses imatges d'arxiu -en molts casos, gravacions domèstiques- i els monòlegs punyents i incisius -com volent llegir el pensament dels protagonistes d'aquelles històries-, ens apropen a l'univers social d'aquella Alemanya que aspirava a encapçalar la lluita pel poder al món.
 

"Otto Skorzeny, SS Agent für Hitler" (2010) [27/01/2013]













Nota: 8


Documental biogràfic teatralitzat sobre l'agent austríac de les Waffen-SS Otto Skorzeny, un membre convençut del partit de Hitler que va jugar un paper molt destacat dins la història del nazisme. L'any 1943, Skorzeny va ser enviat al Gran Sasso italià (Apenins) per alliberar Benito Mussolini del seu empresonament a l'hotel Campo Imperatore, després de la caiguda de la República de Salò. També va participar en altres operacions militars destacades durant la Segona Guerra Mundial, com ara les anomenades Unternehmen Eisenfaust i l'Operació Greif. Al final de la guerra es va lliurar voluntàriament a l'exèrcit nord-americà, va ser jutjat a Nuremberg i posteriorment fugí a Espanya on va servir a les ordres de Franco. Tot i que no s'ha pogut provar del tot, es diu que va ser l'enllaç en aquest país de la famosa xarxa Odessa, l'organització que protegia als antics criminals nazis fugits d'Alemanya. Visqué un retir daurat fent d'assessor de Juan Domingo Perón i residint posteriorment a Alcúdia (Mallorca) -a la platja d'Es Clot- com un estranger qualsevol.

Es tracta d'un documental molt complet que analitza la història d'un altre exemple de nazi protegit pels governs occidentals i utilitzat en la lluita contra l'URSS durant els anys de la Guerra Freda. Tot plegat malgrat la seva adscripció absoluta, fins al final de la seva vida, als ideals racials i polítics del nacionalsocialisme.


dijous, 6 de juny del 2013

"Lesson Plan. The story of the Third Wave" (2011) [27/01/2013]













Nota: 9


L'any 1967, el jove professor californià Ron Jones va decidir encetar un dels experiments humans més agosarats de la història: recrear un estat feixista virtual dins d'un institut de secundària. El seu objectiu era allunyar els seus alumnes dels atractius del totalitarisme i del sentiment de pertinença a un grup. D'aquesta manera va posar en marxa un audaç experiment social que va superar les seves millors expectatives o, més ben dit, els seus pitjors malsons. Els estudiants involucrats, que al començament foren trenta, van acabar sent-ne dos-cents. Jones, professor d'història, va atendre fins als més mínim detall simbòlic. Des del primer dia era obligatori saludar-se d'una forma específica: amb la mà en forma d'onada (d'aquí el nom de l'experiment). També hi va haver una sèrie d'informants que actuaven com si fossin membres de la Gestapo. Era, en definitiva, una fidel recreació de les arrels del Tercer Reich. El grau de furor que Jones va provocar va servir per distanciar els seus alumnes d'una creixent onada de relativisme moral que envaïa la seva generació (l'any 1967 forma part de la dècada de Vietnam, de la segregació racial i dels magnicidis als EE.UU.). Però van haver de pagar un preu molt alt: els estudiants van quedar marcats pel record nefast d'aquest experiment, anomenat com la Third Wave (Tercera Onada). Un experiment que no va ser una simple anècdota en la història de la psicologia social, sinó que ens serveix a tots plegats com un avís permanent davant del perill del totalitarisme (sobre la seva "banalitat" en va escriure, i molt bé, Hanna Arendt). El relat d'allò que va succeir a la dècada dels anys trenta i del que podria tornar a ocórrer en qualsevol època de la història és de lectura obligatòria a les escoles d'Alemanya i de la resta d'Europa. D'això tracta aquest excel·lent documental, de la banalitat del mal, de la proximitat del feixisme. Aquesta fascinant història real va servir de base per al best seller mundial L'onada, a partir de la qual es va rodar també una pel·lícula homònima.

Quatre anys més tard, el psicòleg social Philip Zimbardo (que apareix en aquest documental) va realitzar l'Experiment de la Presó d'Stanford. Vint-i-quatre joves voluntaris van ser dividits en dos grups (guàrdies i presoners) i van haver de recrear el funcionament d'una presó al soterrani del Departament de Psicologia de la Universitat d'Stanford. La violència de les interaccions que s'establiren entre els dos grups va obligar a cancel·lar l'experiment al cap d'una setmana. Aquesta història va servir d'argument per a una pel·lícula alemanya, Das Experiment (2001). L'any 2010 s'estrenà el remake nord-americà anomenat The Experiment

dissabte, 28 d’abril del 2012

Els onze principis de la propaganda de Goebbels

1. Principio de simplificación y del enemigo único. Adoptar una única idea, un único Símbolo; Individualizar al adversario en un único enemigo.  (Zapatero tiene la culpa de todo)
2. Principio del método de contagio. Reunir diversos adversarios en una sola categoría o individuo; Los adversarios han de constituirse en suma individualizada.  (Zapatero, IU, los sindicalistas y toda la izquierda son de ETA, pro-musulmanes, comunistas y masones)
3. Principio de la transposición. Cargar sobre el adversario los propios errores o defectos, respondiendo el ataque con el ataque. “Si no puedes negar las malas noticias, inventa otras que las distraigan”. (Los recortes en el estado del bienestar los comenzó Zapatero, pero como los comenzó tarde nosotros no podemos evitarlos)
4. Principio de la exageración y desfiguración. Convertir cualquier anécdota, por pequeña que sea, en amenaza grave. (Quitar la publicidad de TVE va en contra de los interes de las empresas y de la TVE misma, ergo creará más paro)
5. Principio de la vulgarización. “Toda propaganda debe ser popular, adaptando su nivel al menos inteligente de los individuos a los que va dirigida. Cuanto más grande sea la masa a convencer, más pequeño ha de ser el esfuerzo mental a realizar. La capacidad receptiva de las masas es limitada y su comprensión escasa; además, tienen gran facilidad para olvidar”. (Dejádlos que miren Telecinco!)
6. Principio de orquestación. “La propaganda debe limitarse a un número pequeño de ideas y repetirlas incansablemente, presentadas una y otra vez desde diferentes perspectivas pero siempre convergiendo sobre el mismo concepto. Sin fisuras ni dudas”. De aquí viene también la famosa frase: “Si una mentira se repite suficientemente, acaba por convertirse en verdad”. (Zapatero es de ETA, Zapatero es de ETA, Zapatero es de ETA, Zapatero es de ETA, Zapatero es de ETA,... ¿De qué partido es Zapatero? De ETA)
7. Principio de renovación. Hay que emitir constantemente informaciones y argumentos nuevos a un ritmo tal que cuando el adversario responda el público esté ya interesado en otra cosa. Las respuestas del adversario nunca han de poder contrarrestar el nivel creciente de acusaciones.  (Ayer: Zapatero es de ETA. Hoy: Zapatero tiene la culpa del paro. Mañana: Ganaremos la Eurocopa)
8. Principio de la verosimilitud. Construir argumentos a partir de fuentes diversas, a través de los llamados globos sondas o de informaciones fragmentarias. (Hace diez años: la población envejece y no podremos seguir pagando las pensiones de jubilación. Hoy: la población ha envejecido pero como somos tan buenos, no bajaremos las pensiones)
9. Principio de la silenciación. Acallar las cuestiones sobre las que no se tienen argumentos y disimular las noticias que favorecen el adversario, también contraprogramando con la ayuda de medios de comunicación afines. (¿políticos corruptos? ¿fraude fiscal? ¿evasión de capital? ¿pederastria en la iglesia? ¿conservadores que se divorcian? Oiga joven no sé de qué me esta hablando... usted mire Telecinco y sea lo más feliz posible)
10. Principio de la transfusión. Por regla general la propaganda opera siempre a partir de un sustrato preexistente, ya sea una mitología nacional o un complejo de odios y prejuicios tradicionales; se trata de difundir argumentos que puedan arraigar en actitudes primitivas. (La culpa es de los catalanes. Y de las autonomías. Pero no de todas, porque en Madrid y Valencia gobernamos nosotros desde hace muchos años aunque seamos las comunidades más endeudadas. En resumen: la culpa es sólo de los catalanes)
11. Principio de la unanimidad. Llegar a convencer a mucha gente que se piensa “como todo el mundo”, creando impresión de unanimidad. (Todos los españoles de bien que nos han votado... Oiga, que yo no les he votado: pues o bien usted no es español, o bien no es una persona de bien. Es decir, usted debe de ser Zapatero)

dissabte, 21 d’abril del 2012

Mor el nazi Demjanjuk

HA MORT ALS 91 ANYS EN UN ASIL
  
Mor el criminal nazi 'Ivan el Terrible', condemnat per assassinar 28.000 jueus

Conduïa els presoners des dels vagons del tren fins a les cambres de gas del camp d'extermini de Sobibor, a Polònia

Dissabte, 17 de març del 2012 - 16:29h. 
EFE / Madrid

El criminal nazi John Demjanjuk, conegut com a Ivan el Terrible per les seves atrocitats i condemnat el 2011 per l'assassinat de 28.060 jueus, ha mort als 91 anys en un asil de la ciutat alemanya de Bad Feilnbach, a Baviera.

Nascut el 3 d'abril del 1920 a Dubovi Makarensy (Ucraïna), Demjanjuk va ser reclutat per l'Exèrcit Roig per lluitar contra la invasió alemanya el 1941. Va caure presoner el maig de l'any següent i va ser enviat al camp de detenció de Chelmno (Polònia), on va acceptar col·laborar amb les SS alemanyes.

Després de rebre entrenament al centre de formació de Trawniki (Polònia), va rebre una arma i un carnet que l'identificava com a guardià de les SS, amb el número d'inscripció 1393, segons els arxius alemanys.

El març del 1943 va ser enviat al camp d'extermini de Sobibor (Polònia), on va exercir de guàrdia fins al setembre, període en què uns 29.000 jueus, la majoria polonesos, van ser assassinats a les cambres de gas.

Va emigrar als EUA

Després de Sobibor, on s'encarregava de conduir les víctimes des dels vagons de tren fins a les cambres de gas, va estar als camps de concentració de Majdanek (Polònia) i Flossenburg (Alemanya).

Acabada la guerra, Demjanjuk es va presentar el maig del 1945 en un dels camps instal·lats a Alemanya per a "persones desplaçades", com s'anomenava els exconfinats i esclaus del nazisme. El 1947 va treballar com a conductor en una empresa nord-americana a Regensburg (Alemanya), on es va casar amb una ucraïnesa i el 1950 va tenir una filla nascuda a Ulm.

La família va emigrar als Estats Units el 1952 i va canviar el seu nom de pila d'Iván a John i va obtenir la nacionalitat nord-americana el 1958. Es va instal·lar a Indiana i després a Cleveland (Ohio), on va treballar a la companyia Ford. Dos fills més van néixer als EUA.

El 1975 el seu nom va figurar en una llista del govern soviètic d'antics col·laboradors dels nazis que havien emigrat als Estats Units. A l'iniciar-se les investigacions, cinc supervivents del camp de concentració de Treblinka (Polònia) van reconèixer Demjanjuk com el guardià Ivan el terrible.

Criminal de guerra

El Govern israelià el va acusar formalment de crims de guerra el 1977 i, el juny del 1981, un tribunal d'Ohio li va retirar la nacionalitat per haver mentit sobre el seu passat en la seva sol·licitud de visat d'immigració.

Dos anys després, Israel va demanar als EUA la seva extradició, que es va fer efectiva el febrer de 1986. Durant el seu judici a Israel, va declarar haver estat presoner dels alemanys a Chelmno des de 1942 fins a 1944. Va ser condemnat a la forca l'abril de 1988, però el juliol de 1993 la Cort Suprema israeliana va revocar la seva condemna després d'obtenir noves evidències que posaven en dubte la seva identitat.

Segons els arxius del KGB, desclassificats després de caure l'URSS, Iván el terrible era en realitat Iván Marchenko, com havien declarat una trentena d'antics guàrdies de Treblinka. Això va permetre que Demjanjuk tornés als EUA amb la seva família, després de cinc anys de reclusió a Israel. Un tribunal d'apel·lació li va restituir la nacionalitat nord-americana, ratificada el 1998.

El 2001 el Departament de Justícia nord-americà va reprendre el cas, aquesta vegada basant-se en el seu servei com a guardià a Sobibor i Majdanek. L'any següent, un jutge va revocar per segona vegada la seva nacionalitat, ratificada el 2004, per la qual cosa Demjanjuk va quedar com apàtrida.

Extradit a Alemanya

Un jutge d'immigració va ordenar el 2005 la seva deportació a Ucraïna, però Demjanjuk la va recórrer. La seva apel·lació va ser rebutjada per la Cort Suprema nord-americana el maig del 2008, però ell va seguir als EUA mentre es resolia a quin país seria deportat.

El novembre del 2008, la Fiscalia de Munic va declarar tenir evidències de la seva participació en la mort de jueus a Sobibor entre el març i el setembre de 1943. El març del 2009, la justícia alemanya va dictar ordre internacional de detenció contra Demjanjuk, a qui va acusar formalment de col·laborar en l'assassinat de 29.000 jueus.

Després que la seva família intentés aturar la seva deportació, finalment l'11 de maig va ser extradit. L'endemà va arribar a Munic (Alemanya), on va ingressar en presó preventiva i el 30 de novembre es va obrir el procés per jutjar-lo.

Dos anys després, el 12 de maig del 2011 va ser condemnat a cinc anys de presó per complicitat en la mort d'uns 28.000 jueus en el camp d'extermini nazi de Sobibor, a la Polònia ocupada. Aquell mateix dia va dictar la seva posada en llibertat en consideració als dos anys que ja ha passat a la presó preventiva i per no existir perill de fuga. Va sortir de la presó el 13 de maig.

El Periódico 17/03/2012
 


Notícia relacionada: El nazi Denjakjuk, finalment condemnat

dilluns, 9 d’abril del 2012

Desmantellada la tomba dels pares de Hitler


Desmantelada la tumba de los padres de Adolf Hitler
 
La decisión trata de evitar que se convierta en un lugar de peregrinación  

Juan Gómez  
Berlín 30 MAR 2012 - 23:10 CET

La tumba de Alois y Klara Hitler, padres del dictador nazi Adolf Hitler, fue desmantelada el miércoles. Según ha explicado Kurt Pittertschatscher, párroco de la Iglesia de San Miguel de la localidad austriaca de Leonding, cerca de Linz, la losa ha sido levantada y “la tumba puede ser reasignada”. El canal británico BBC recogía este viernes las declaraciones del alcalde de la ciudad Walter Brunner, que explica que una familiar del genocida tomó la decisión de quitar la lápida. Se evitará así que la tumba se convierta en destino de romerías para neonazis y ultraderechistas. Según la agencia AP, esta familiar “ha renunciado a sus derechos de arriendo” de la sepultura. No se sabe exactamente de quién se trata, pero diversos medios especulan que puede ser una descendiente de la primera esposa de Alois, llamada Anna.

El párroco del pueblo no especifica qué ha sido de los restos de los padres de Hitler, nacido en Braunau-am-Inn (a unos 100 kilómetros de distancia) el 20 de abril de 1889. Es de suponer que no los exhumaron. Alois Hitler murió en 1903. La madre de Adolf murió cuatro años después. El hijo que tuvieron se suicidaría en 1945 en su búnker berlinés, tras desencadenar la peor guerra de la historia y ordenar el asesinato sistemático de millones de judíos en Europa. Es un viaje largo y espeluznante para el hijo del aduanero Alois, que ahora ha quedado sin tumba.

Se erigía sobre los restos de Alois y Klara una estela funeraria de piedra coronada por una cruz. Una placa anunciaba que “Aquí descansa en el señor Alois Hitler; Oficial de la imperial y real aduana y Propietario”. Llevaba la fotografía de un hombre mayor con enormes bigotes. Debajo se informaba de que también está el cuerpo de su esposa, de quien se mostraba una foto de menor tamaño.




Alois Hitler, nacido en 1837, era el hijo de una campesina austriaca llamada Anna Maria Schicklgruber. No se sabe a ciencia cierta quién era su padre, pero lo más probable es que fuera el campesino acomodado Johann Nepomuk Hüttler, o bien el hermano de este, un molinero dado a los vagabundeos llamado Johann Georg Hiedler. Hay pocos detalles de su juventud de Alois. En 1877 cambió el apellido Schicklgruber, de sonoridad francamente rural y un punto bufa, por Hitler. La ortografía de los apellidos era caprichosa en aquél tiempo, pero en alemán, Hüttler, Hiedler y Hitler son casi homófonos.

El criminal de guerra y notorio nazi Hans Frank escribió en sus memorias que Alois pudo ser el hijo de un judío rico de la región. Impulsó con ello el bulo de que Hitler era judío en “un cuarto”. Los historiadores modernos descartan esta tesis. Tampoco es cierto, como se dice a veces en Alemania y en Austria, que Adolf Hitler llegara a apellidarse Schicklgruber.

En cuanto a Klara, era la tercera esposa de Alois. Nacida Pölzl en 1860, también era su prima en primer o segundo grado (según quién fuera el padre de Alois). Cuatro de sus seis hijos con él murieron antes de 1901 y solo Paula Hitler (1896) sobrevivió a la II Guerra Mundial.

La tumba de los padres de Hitler fue levantada sin mayor ceremonia por un albañil. Sólo permanecen a la vista el pequeño cuadrado de piedras que marcaba su perímetro y un gran árbol que crece en la cabecera de la sepultura. Diversos grupos antifascistas celebran hoy la desaparición de la atracción neonazi, en la que no solían faltar flores.


El País 30/03/2012

dijous, 9 de febrer del 2012

dissabte, 4 de febrer del 2012

Personatges il·lustres del nazisme

Aquells que tragueren profit del nazisme: 
BMW i Hugo Boss


 
 Harald Quandt, un dels fundadors de BMW, als 15 anys (foto presa l'any 1936)

 Günther Quandt, patriarca de la família fundadora de BMW,
enriquit gràcies al "arisierung"

 Harald Quandt, fill de Günther i fillastre de Joseph Goebbles


REPORTAJE: EL SECRETO DE LOS QUANDT

Emerge el pasado nazi de los dueños de BMW

La familia Quandt, una de las más ricas de Alemania, evitó durante décadas que se investigara su pasado. Hasta que un documental reveló el oscuro origen de su patrimonio. Hoy confiesan sin tapujos que el tercer Reich apuntaló su imperio

JUAN GÓMEZ 15/10/2011

Además de su maña para sobrevivir a guerras y cambios de régimen, los Quandt reúnen otras cualidades de la más rancia oligarquía empresarial alemana: rechazan la publicidad, amontonan cantidades fabulosas de dinero, tienen fama de tacaños y saben que entre sus patriarcas hubo nazis redomados.


La familia Quandt se cuenta entre las más ricas e influyentes del país y, por tanto, del mundo. La fortuna combinada de sus integrantes, propietarios entre otras cosas de la automotriz BMW, supera los 23.000 millones de euros. La bancarrota moral de Alemania entre 1933 y 1945 no acarreó la bancarrota económica de la que pervive como última gran dinastía fabril del país. Al contrario. Según certifica la concienzuda biografía familiar que presentó este lunes en Múnich Joachim Scholtyseck, los 12 años de nazismo apuntalaron un imperio en pleno ascenso al olimpo corporativo.

Günther y Herbert Quandt, nazi el padre y nazi el hijo, participaron desde primera fila en el esfuerzo bélico de Hitler y en el gran expolio de bienes judíos orquestado por el régimen hasta 1945. Han corrido ríos de tinta sobre la supuesta "fascinación" que los nazis ejercían sobre los alemanes, pero se habla menos de la colosal rapiña que llamaron arisierung: la apropiación de los bienes de los judíos de Alemania y los territorios ocupados. El Deutsche Bank, por poner un ejemplo ilustre, afanó la berlinesa Banca Mendelssohn. Pero también muchos pequeños tenderos se lucraban gracias al boicot a la competencia judía, lo mismo que algunos funcionarios ascendían gracias al despido de sus superiores por razones "raciales". A principios del siglo XX había más de 600.000 judíos en Alemania. Su paulatina deshumanización legal desde 1933 y su posterior exilio o supresión biológica (asesinato y cremación) presentaron una oportunidad de medro y de lucro para millones. No solo de ideología vive el hombre.

Al teléfono desde Baviera, Scholtyseck confirma que el nazismo de Günther y Herbert Quandt fue "oportunista". Günther decía que los nazis lo "persiguieron implacablemente". Es cierto que pasó unas semanas en la cárcel de Moabit, víctima de una oscura intriga sin mayores consecuencias. El empresario, ya entonces muy rico, tomó buena cuenta de la arbitrariedad de la dictadura y "decidió conscientemente sacar partido de ella". Las grandes empresas alemanas, lo mismo que el Ejército y las instituciones públicas, se convirtieron en los compinches necesarios de Hitler. Los Quandt "fueron parte del régimen".

Así pudieron, entre otras maniobras "contrarias a la decencia", apropiarse de las fábricas del judío Henry Pels en 1937. Durante la guerra siguieron ojo avizor sobre cualquier otra presa. La fábrica de baterías AFA (hoy Varta) de Hanóver obtuvo además su propio campo de trabajos forzados. Allí se fabricaban acumuladores eléctricos para la flota submarina y para los cohetes V-2. Günther (1881-1954) y Herbert (1910-1982) eran nazis de última hora, pero bastaba. El padre se hacía fotografiar con varias condecoraciones en la solapa: su insignia del NSDAP, la medalla al Mérito de Guerra y una que lo distinguía honoríficamente como wehrwirtschaftsführer (líder de la industria de defensa).

Günther decía tras la guerra que fue un "enemigo acérrimo" de Joseph Goebbels. Amigos no eran. El ministro de Propaganda se casó con su exmujer, Magda, en 1931. Le quitó a su hijo Harald para educarlo junto a los seis vástagos que tuvo con esta. Por suerte para él, Harald estaba preso de los británicos cuando Joseph y Magda Goebbels envenenaron a sus seis hijos para que no vieran el hundimiento del régimen. Harald Quandt murió en 1967 en un accidente de su avión privado. Su hija Gabriele dice que él "quería mucho a sus seis hermanastros" asesinados por los Goebbels en el búnker de Hitler. La mayor solo tenía 12 años.

Nazis los hubo en las mejores familias. Fritz Thyssen, magnate del acero y tío político de Carmen Thyssen-Bornemisza, escribió él mismo un libro titulado Yo financié a Hitler. Tuvieron sus nazis los Krupp, fabricantes de tremendos cañones y otros ingenios para las carnicerías europeas. También nazi y también archimillonario fue Friedrich Flick, el mismo que se hizo famoso en España cuando el entonces presidente Felipe González aseguró en el Parlamento que "ni Flick, ni Flock" habían financiado ilegalmente al PSOE. Krupp y Flick (sin noticias de Flock) fueron condenados por crímenes de guerra en los juicios de Núremberg. La reputación de los Quandt, en cambio, salió indemne de sus muy lucrativas aventuras nazis. Hasta 2007.

Nadie antes que Scholtyseck había podido hurgar sin restricciones en los archivos de los Quandt. Se lo permitieron hace tres años, después de que un documental de la televisión pública NDR llevara a las salas de estar de toda Alemania la historia de los dueños de BMW. Muestra el regreso del superviviente del campo de trabajo de AFA Carl-Adolf Soerensen. Uno de los 50.000 esclavos que trabajaron gratis para los Quandt: "Siempre que sueño estoy aquí de vuelta, en el campo". Habla en danés sobre las condiciones de trabajo que mataron a decenas de sus compañeros. "Era el infierno". El partisano antinazi danés rompe a llorar y se disculpa en alemán, "es demasiado".

En el documental de 2007, esta escena viene seguida de una entrevista a Sven Quandt. Resulta pasmoso cómo el hijo de Herbert y nieto de Günther, nacido en 1956, se enreda en una estrambótica negación del pasado nazi de su padre y de su abuelo antes de zanjar: "Todas las familias tienen su lado oscuro". La fortuna familiar y ciertos negocios le permiten dedicarse a lo que más le gusta, que es correr rallies y conducir deportivos. Aquellas declaraciones pusieron a los Quandt en la picota y les llevaron a encargar el informe del profesor Scholtyseck.

Del resto de los Quandt se sabe poco. Johanna Quandt, tercera y última esposa de Herbert, fue al principio su secretaria. Los 5.200 millones de euros en los que se tasa el patrimonio de la octogenaria empalidecen solo en comparación con los 9.000 millones de su hija Susanne.

Susanne Klatten (49 años), hermanastra de Sven, comparte BMW con su madre y su hermano Stefan. Es dueña absoluta de la química Altana, uno de los gajos de AFA. No concede entrevistas. Hace tres años destapó (muy a su pesar) un sonado escándalo de chantaje, cuando un suizo llamado Helg Sgarbi le sacó 7,5 millones de euros a cambio de no revelar sus relaciones íntimas. Klatten está casada desde 1990, pero terminó denunciando al gigoló. Fue condenado a seis años de prisión en 2009. Las escapadas de Klatten al adulterio de clase media en el Holiday Inn de Múnich dieron que hablar en medio mundo. Rüdiger Jungbluth, uno de los pocos periodistas que ha tratado a Klatten, cree que el escarnio público "debió de resultarle muy duro". Pero supo regresar a su vida normal de madre de familia, conductora de un Mini y mujer más rica de Alemania.

Empujado por la inminente publicación del libro de Scholtyseck, Stefan Quandt (45 años; 4.900 millones de euros) concedió el 23 de septiembre su primera entrevista, junto a su prima Gabriele. Preguntados por el semanario Die Zeit, ambos aceptan con pocas reservas el contenido del libro. Explica la hija de Harald Quandt que su contenido "es doloroso y nos avergüenza".

Las potencias aliadas no persiguieron a Günther ni a ningún otro Quandt. Recompusieron el imperio tras la rendición incondicional. En 1959, Herbert se hizo con BMW en las mismas narices de la omnímoda Mercedes-Benz. Su anciana esposa y sus hijos Susanne y Stefan controlan el gigante automotriz de 100.000 empleados y 35.000 millones de euros.

Benjamin Ferencz, que fue fiscal en los juicios de Núremberg, evaluó en 2007 la implicación de Günther Quandt en el entramado económico del nazismo a la luz de las nuevas investigaciones: fue "tan culpable como todos los demás". Como Krupp, como Flick y como Thyssen. Criminales de guerra.
 

Hugo Ferdinand Boss (1885-1948), va utilitzar mà d'obra esclava
a Metzingen per fabricar uniformes de les SA



Hugo Boss, el sastre que nunca vistió a Hitler

» Desmontando mitos. Entre las muchas patrañas que corren sobre los nazis, persiste el bulo de que Hugo Ferdinand Boss (1885- 1948, en la imagen) fue el sastre personal de Adolf Hitler. Lo mismo que BMW trata de evitar que sus coches desaparezcan de las calles acomodadas de Nueva York o Tel Aviv, la multinacional suaba Hugo Boss teme que se acabe imponiendo la noción de que el sastre Boss diseñó los trajes de los nazis o le midió el tiro del pantalón a Hitler. El historiador Roman Köster acaba de publicar un informe en el que descarta ambos extremos. Es verdad que Hugo Boss fue un nazi convencido que se afilió al NSDAP en 1931, pero los jerarcas nazis tenían sus propios sastres en Berlín. Los tristemente famosos uniformes negros de la SS fueron diseñados por sastres de la organización. Boss, como otros empresarios textiles, los fabricaba con los patrones que le llegaban de los cuarteles generales de Berlín.

» Los vínculos nazis. Dice Köster que su "temprana militancia" nazi le sirvió para que se dispararan sus beneficios "y le salvó de la bancarrota en 1931". Sus amigos nazis le encargaron la fabricación de camisas pardas para la SA. Lo que es peor: Boss usó trabajadores esclavizados en sus talleres de Metzingen, todavía hoy sede de la empresa. 140 mujeres y 40 prisioneros de guerra polacos. Hugo Boss solo empezó a operar internacionalmente a partir de 1970. La empresa nada tiene ya que ver con los descendientes del sastre pardo y pertenece en buena medida a un grupo de inversión británico. Aseguran sus portavoces que ha contribuido a fondos de compensación de las víctimas de los trabajos forzados en la época nazi.