dissabte, 31 d’agost del 2013

"The Ghost Writer" (2010) [27/05/2013]

El escritor (Roman Polanski, 2010)

Nota: 9


The Ghost Writer és, precisament, una pel·lícula sobre fantasmes. Un film d'aquells en què el continent és més important que el contingut. La casa-búnquer del president estressat, la platja immensa en una illa inhòspita, la tempesta que ens acompanya durant tot el film, els bosc amb la casa de l'espia, l'estació del transbordador deserta, tot plegat forma part d'uns escenaris fantasmagòrics on es desenvolupa una inversemblant història de conspiracions, un tema que agrada molt a Polanski (veure, per exemple, Frantic). Però el més important són els personatges i els ambients que descriu la pel·lícula. La història no és exactament la d'un escriptor fantasma, és l'estranyament que pateix el protagonista (excel·lent Ewan McGregor, com sempre) davant de certes situacions que resulten insuportables. Tan aterradora és la casa de la platja com el servent que vol retirar les fulles mortes del jardí o la silenciosa nimfomania de l'esposa del president. Tan incòmoda és la figura del polític egocèntric que apareix i desapareix contínuament  com la soledat de l'hotel on l'escriptor ha d'anar a dormir cada dia. De nou torna Hitchcock: el manuscrit de la biografia és un McGuffin. La resta no importa (el guió és una mica foçat, tot s'ha de dir). Només ens cal submergir-nos en aquesta atmosfera aterradora, molesta, i mirar de sentir-nos com se sent el protagonista de la història. I demanar-nos què faríem en un cas així. Molt bona.

Los Rodeos, 27 de març de 1977: El pitjor accident de la història de l'aviació






Els meus gats: inseparables! [20/01/2013]

Dia 20 de gener. No poden viure l'un sense l'altre, són inseparables. S'estan preparant per al gran moment: el sexe. Sexe de gats, sexe apassionat i nocturn (o potser no).










 

"Austin Powers: International Man of Mystery" (1997) [25/05/2013]












Nota: 4


Prescindible comèdia esbojarrada sobre el món dels espies amb un argument prou conegut i repetit en altres formats: persona que torna del passat i que ha d'adaptar-se a una nova realitat. Explotant al màxim l'estètica de la British Invasion dels anys seixanta i setanta, Austin Powers està format per diferents esquetxs que volen inspirar-se en les genialitats dels Monty Python però que es queden només en un conjunt de gags irregulars i més o menys divertits, bàsicament sobre sexe. Ni el director del film ni Mike Myers són anglesos, potser per això aquesta pel·lícula queda lluny de la gran comèdia britànica tipus Mr. Bean o The Ropers. Ideal per mirar un dissabte al vespre, amb amics.
 

divendres, 30 d’agost del 2013

"Munich" (2005) [22/05/2013]

Munich (Steven Spielberg, 2005)

Nota: 10(!)


Munich és la clàssica pel·lícula d'Steven Spielberg que gairebé ningú identifica amb la seva filmografia i que ha resultat ser una de les millors obres del director jueu nord-americà. Basada en el segrest i assassinat d'atletes israelians perpetrada per l'organització palestina "Setembre Negre" durant les Olimpiades celebrades a Munich l'any 1972, narra els fets reals que succeïren immediatament després d'aquella matança: la persecució i execució sense judici dels seus responsables (de facto o intel·lectuals) per part d'agents del Mossad, els serveis secrets d'Israel. Amb una posada en escena espectacular i una fotografia impecable (la textura de les imatges recorda la d'un film dels anys 70), Spielberg explica -sense caure en el clàssic maniqueisme hollywoodià- el procés mitjançant el qual un Estat que va ser atacat per un grup de terroristes esdevingué un Estat terrorista, matant indiscriminadament a tot aquell que tingués una relació, encara que fos remota, amb la matança de Munich (inclosos nens i víctimes col·laterals). Transmet de forma valenta i sense eufemismes com l'ànsia de revenja d'un ciutadà normal i corrent el porta a la bogeria, a l'autodestrucció i a veure's immers en una guerra que no té final i que al capdavall ja no considera seva. El guió no permet que l'espectador caigui en l'exercici fàcil de categorització entre bons i dolents: la sensació és que tothom és víctima de la seva identitat, del país on ha nascut, de la cultura que el representa i del temps que li ha tocat viure. Cada individu té una personalitat i una vida pròpia que convida a la compassió (el protagonista té dona i un nen petit, el responsable dels artefactes explosius fabrica alhora simpatiques joguines, els àrabs són éssers humans que volen apropar-se al món occidental). Però, ja ho deia Ortega y Gasset, cada persona és ella i la seva circumstància, i si no salva la seva circumstància no salva a la persona. La imatge final, amb les Torres Bessones de Nova York al fons del paisatge, són un exercici de sinceritat i honestedat davant d'una realitat (la suma de les perspectives individuals, segons Gasset) que Spielberg reconeix com a complexa i tràgica. Una obra mestra.

"Moonrise Kingdom" (2012) [22/05/2013]

Moonrise Kingdom (Wes Anderson, 2012)






Nota: 7


Sobrevalorat producte del director de les estranyes, però atractives, Rushmore i The Darjeeling Limited, Moonrise Kingdom és una pel·lícula que potser arribarà a les ments i els cors dels nord-americans que van viure la seva adolescència en l'època on se situa l'acció d'aquest film però que a la resta dels espectadors ens deixa amb una sensació de desconcert. Amb una estètica, una fotografia i una posada en escena made in Wes Anderson, el film no deixa indiferent però crea estranyesa (És un film d'adolescents explicada per a adults? És un films sobre adults explicada per a adolescents?). Dóna la sensació d'estar fet a partir dels records del propi director sobre la repressió sexual i el conservadurisme del seu Texas natal que possiblement va patir en primera persona. Muntat com un d'aquells llibres dinàmics amb mecanismes que movien part del contingut de cada pàgina,  Moonrise Kingdom resulta interessant per la banda sonora amb peces de Benjamin Britten i un guió amb retalls de diàlegs en un format "estil" James Ellroy (frases directes, repetitives, breus, sense especificar qui les diu). En definitiva, un film interessant, com tots els de Wes Anderson.

"Room 237" (2012) [18/05/2013]

Room 237 (Rodney Ascher, 2012)

Baixada d'internet
Nota: 10


Existeixen les conspiracions? És clar que sí. De fet, tothom conspira, d'una manera o una altra les relacions humanes estan basades en la manipulació. És el film de Kubrick una denúncia de les conspiracions del segle XX? És la mateixa The Shining una conspiració perpetrada per Stanley Kubrick? Possiblement. O bé la pel·lícula és una denúncia subliminal de l'holocaust dels indis nadius nord-americans i de l'estafa de la falsa arribada de l'home a la Lluna, o bé Kubrick no era tan bon director i va cometre errors de concepte i raccord memorables. I això darrer, francament, no s'ho creu ningú. Documental interessant pel que té de paranoic i per obrir la capsa dels trons sobre temes que ningú es plantejaria de motu proprio. Un viatge al decorat i als exteriors de l'hotel de la pel·lícula de terror del genial director nord-americà, descobrint noves dimensions i misteris amagats en les imatges filmades l'any 1980. Imprescindible per a tot cinèfil (kubrickià o no) que vulgui fer mèrit a aquest adjectiu.

Pot ser interessant complementar aquest documental amb la lectura de webs com ara: http://thequietus.com/articles/09316-the-shining-stanley-kubrick-11-things-you-might-not-notice-room-237

dimecres, 28 d’agost del 2013

Embarrassing Shell on its biggest PR day of the year? Priceless (savetheartic.org - Greenpeace)


Pancarta contra Shell a un Gran Premi de Fórmula I. La companyia petroliera ha fet retirar aquest vídeo de youtube. Disponible aquí i, de moment, a http://vimeo.com/73215350


Greenpeace

dilluns, 26 d’agost del 2013

Els meus gats: amb el nou any arriba l'amor... [16/01/2013]

Dia 16 de gener. "Orelles tacades" ja té gairebé un any i mig. I s'ha enamorat. Al solar del costat dorm arraulida amb un gran i poderós mascle.


 

"Catch Me If You Can" (2002) [15/05/2013]


Nota: 10


Biopic de Frank William Abagnale, un estafador nord-americà dels anys seixanta amb una de les carreres delictives més espectaculars dels darrers temps. Falsificant xecs bancaris i fent-se passar per pilot d'avions, metge i advocat, Abagnale va portar una doble vida quan encara era un adolescent de 16 anys. La pel·lícula d'Spielberg és un retrat molt fidel del seu protagonista, fins i tot en els aspectes familiars i en la seva relación amb l'agent de l'FBI que el va perseguir durant anys, Joe Shea (interpretat per Tom Hanks amb el nom fictici de Carl Hanratty). Rodat en format de drama psicològic i familiar amb tocs de comèdia, l'excepcional direcció artística del film ens permet endinsar-nos en la vida d'Abagnale i en l'època que li va tocar viure (l'Amèrica del conservadurisme Maccarthista, de la por al comunisme i de Vietnam). Les interpretacions (excepcional de DiCaprio i magistral de Christophen Walken) i la posada en escena proposada pel director (dinàmica i centrada en la mirada del protagonista) ens fan entendre les motivacions d'Abagnale per tal d'esdevenir un delinqüent: fugir d'una realitat traumàtica on no acaba d'encaixar tot inventant-se una vida glamurosa com a milionari i pilot d'avió. Les inseguretats i pors inicials (amb situacions lamentables com a falsificador barruer de xecs) donen pas a una realitat on les difresses (com a capes de ceba passa d'aviador a James Bond i de metge a advocat de bona família) li permeten traspassar portes que d'una altra manera haguessin romàs tancades per a un adolescent de família vinguda socialment a menys. La imatge del pare desadaptat que es va fonent fins a desaparèixer de la seva vida és recurrent en el cinema d'Spielberg (com els protagonistes de Shark i de Close Encounters of the Third Kinds), qui va perdre contacte amb el seu després de divorciar-se de la seva mare. D'aquesta manera la pel·lícula esdevé una incursió en els dilemes sobre una realitat "veritable i única" que ens ve donada per la loteria genètica i una realitat socialment construïda i, per tant, fàcilment "falsificable", com ho feren els espies durant la guerra freda. Una pel·lícula imprescindible com a invitació a la reflexió sobre les nostres vides mediocres i la possibilitat de reinventar-nos.

La Síndrome de Solomon

Deixant de banda el conegut efecte de "Indefensió Apresa" (Seligman, 1967), hi ha tres resultats fonamentals en el camp de la psicologia social que no s'han de perdre de vista a l'hora de valorar el comportament col·lectiu de les persones. 

1) Sobre l'Experiment de la Presó d'Stanford de Philip Zimbardo (1971) tenim l'excel·lent documental "Leson Plan. The Story of the The Thrid Wave" (2011)
 


2) En el cas de l'Experiment sobre Obediència a l'Autoritat d'Stanley Milgram (1963) -ideat a partir del judici al nazi Adolf Eichmann a Jerusalem l'any 1961 i el dilema de l'obediència dels SS als seus superiors- podem consultar qualsevol font perquè es tracta d'un fenomen prou conegut. Per exemple, http://es.wikipedia.org/wiki/Experimento_de_Milgram. Milgram va demostrar que davant d'una figura d'autoritat es produeix un fenomen de "conformisme" (Solomon Asch) i "cosificació". La persona que és incapaç de prendre decisions per ella mateixa cedeix la iniciativa al grup, passant a ser un simple instrument que executa les ordres d'un superior. Les implicacions sobre el sadisme latent en el "costat fosc" de la nostra naturalesa resulten esfereïdores.


 
3) Finalment, Solomon Asch, font d'inspiració d'Stanley Milgram, va realitzar l'Experiment sobre Conformisme Social de 1951. Dels seus resultats se'n deriva La Síndrome de Salomon, perfectament explicada en aquest article de El País (19/05/2013). Els resultats de l'experiment d'Asch demostren que la llibertat de l'individu és limitada i que l'enveja i les inseguretats dominen el nostre comportament.



Martin Seligman va obrir la porta a explicar determinats comportaments individuals (la inhibició a lluitar davant de certes situacions que percebem com a incontrolables), contradint les teories conductistes radicals de B.F. Skinner, sobre qui ha planat sempre una llengenda urbana relativa a uns suposats maltractaments psicològics a la seva filla. Segons aquesta llegenda, Deborah hauria estat obligada a participar en experiments de condicionament clàssic tancada dins d'una "capsa d'Skinner". Aquests fets i el posterior suïcidi de Deborah han estat desmentits per biògrafs del psicòleg i filòsof social nord-americà.

Malauradament, Seligman la va encertar amb la "Indefensió Apresa" però es va equivocar completament fundant l'escola de la Psicologia Positiva. D'això en sap molt la seva principal crítica, Barbara Ehrenreich. Aquesta autora opinava que considerar el càncer que patia en aquell moment com un "regal" era completament absurd. Aquest fet li va servir com a font d'inspiració del seu llibre "Sonriu o mor. La trampa del Pensament Positiu".

L'arribada de la crisi ha posat d'actualitat tots aquests fenòmens investigats fa més de quaranta anys. La manca de resposta social a les brutals polítiques de retallades del govern (la "Indifensió" de Seligman), la manca d'iniciativa i l'enveja envers l'èxit dels altres (la Síndrome de Solomon) i la obediència cega en situacions d'explotació laboral (la "cosificació" i "conformisme" de Milgram) tornen a la palestra i confirmen la versemblança de totes aquestes teories.

"Gossip" (2000) [14/05/2013]









Nota: 7


Gossip vol dir en anglès "murmuració". De fet, la paraula gossip és la suma de god i sibb, és a dir, déu i padrins d'un nen. El terme originalment feia referència a l'habitació on es produïa el part, lloc de xerrameca per a dones properes a l'embarassada. I d'això va aquest thriller teenager universitari, d'un grup d'alumnes que estudien teories sobre els rumors i decideixen posar-ho en pràctica amb una feina de camp a partir d'un fet casual que es produeix a una festa. Convenientment amanit amb sexe i comportaments psicopàtics, el resultat són mentides que amaguen altres mentides en un món d'adolescents posmoderns, guapos i de disseny. Un producte entretingut que tracta amb relativa seriositat la teoria clàssica sobre rumors d'Allport i Postdam, la famosa equació rumor és igual a importància multiplicat per ambigüitat. I què hi ha més important i ambigu que el sexe?

Els governs de Zapatero i Rajoy roben als docents de Balears 4.600 euros en 4 anys

Més hores lectives, més situacions humiliants, menys sou i menys professorat. La qualitat de l'educació de l'actual govern del PP.

http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2013/08/26/afirman-salario-docentes-reducido-4600/870302.html


Stalingrad 1942/43 - 2013 (Ahir i avui dels escenaris de la Batalla)



dissabte, 24 d’agost del 2013

Rutes per Parc Natural de Llevant: Puig de Sa Tudossa (Artà-Mallorca)

RUTES PEL PARC NATURAL DE LLEVANT:
PUIG DE SA TUDOSSA

Una excursió de 6 km de distància partint de l'aparcament del Parc Natural de Llevant, a l'Alqueria Vella de Baix. Ideal per fer a peu (1h) o en bicicleta (20'). Durant el primer terç del camí s'ha de seguir la mateixa ruta que du a Es Puig des Porrassar. Sortint de l'aparcament, no s'ha de deixar en cap moment el Camí del Campament dels Soldats, ben visible a les fotografies de Google Maps.

La fletxa vermella indica la cota màxima del Puig de Sa Tudossa (444m.), situat a sobre de Es Caló (zona costanera a l'esquerra de la imatge). El camí (a la part central de la fotografia) és ben visible

 El camí comença a l'aparcament del Parc Natural de Llevant. Aquesta pista no s'ha d'abandonar en cap moment

 El primer tram del camí té un pendent suau, fàcil de recórrer en bicicleta

 La darrera part del camí just abans d'arribar al Campament dels Sodats té un pendent una mica més elevat. S'ha de continuar pel mateix camí

 Passat el Campament dels Soldats, el camí es torna més pedregós i comença a fer baixada

 El camí va fent successives ziga-zagues, voltant els petits turons que s'obren fins a la base de Sa Tudossa

 Darrere d'un dels primers revolts s'albiren les antenes de Sa Tudossa. A partir d'aquí sabrem en cada moment quant ens queda per arribar al cim de la muntanya

 A mesura que ens acostem al puig, anem deixant darrere nostre el camí que acabem de recórrer


 El darrer quilòmetre i mig és el més dur de tot el recorregut (sobretot en bicicleta). Malgrat que el paviment millora, el pendent és fortíssim. A la primera fotografia, el Puig de Sa Talaia Freda (562m.), el més alt del municipi d'Artà. A la segona foto, el Puig des Porrassar (481m.)


 Després d'un darrer tram agònic, arribem a les antenes de sa Tudossa


 Vista cap al nord-oest des del cim del Puig de Sa Tudossa, amb la badia d'Alcúdia a la dreta i, en primer terme, la urbanització de Betlem



 Puig de Sa Talaia Freda, sostre d'Artà



 Les antenes es distribueixen en dos grups, una més amunt que l'altre. Al fons d'aquesta darrera fotografia, la torre de guaita de Sa Talaia Moreia

 Es Puig des Porrassar, mirant cap al sud

 En direcció sud-est, la part costanera del Parc de Llevant, amb s'Arenalet d'Albarca en primer terme

 Lloc de vigilància d'Ibanat, ara en desús











Al llarg del camí trobarem uns quants pinarets fruit de la reforestació que s'ha portat a terme en el Parc de Llevant durant els darrers temps. Depenent de l'època de l'any també veurem els nostres millors amics i aliats en el manteniment de les muntanyes: els simpàtics ases i someres que netegen el sotabosc