Prohibit insultar a Joan Carles! El delicte d'injúries al rei, en un documental d'ETB (2013)

Reportatge d'impacte produït per Euskal Telebista (ETB) l'any 2013 sobre la monarquia espanyola, la dinastia Borbònica i Joan Carles I amb entrevistes a Iñaki Anasagasti, Iñaki Errazkin (autor de "Hasta la coronilla. Autopsia de los Borbones") i el Coronel Amadeo Martínez Inglés, entre d'altres. El document explica la història del delicte anomenat "injúries al rei" i planteja els dubtes que genera aquest atemptat contra la persona del cap de l'Estat espanyol. Tot plegat amb testimonis de persones que han patit comdemnes o han hagut d'afrontar processos judicials per haver injuriat -suposadament- la figura del monarca. Destaquen determinats detalls que posen en evidència la integritat moral i dinàstica dels Borbons. Per exemple, que Felip V va fer fortuna amb el tràfic d'esclaus o que Isabel II va quedar embarassada 25 vegades però mai del seu marit (que era homosexual). Així mateix, s'explica sense embuts que Joan Carles I va tenir una primogènita (Paula) quan encara no era monarca, que de jove va matar misteriosament al seu germà (i rival al tron) d'un tret -essent el príncep un cadet especialista en munició- i que va organitzar el 23-F per evitar el veritable cop d'estat que estaven planejant determinats militars franquistes.

Un documental per prendre'n nota i analitzar els fets. No deixa indiferent.

Injurias al rey (60 minutos - ETB) #injurias60minutos

"Chistoe nebo" (1961) [20/07/2013]

Cielo despejado (Grigori Chujrai, 1961) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: CIELO DESPEJADO (Чистое небо)

Nota: 8

El film complet:

Inscrita dins del gènere bèlic soviètic de postguerra, Chistoe nebo és alhora una història romàntica i un al·legat antiestalinista que ret homenatge als herois que van lluitar a la Segona Guerra Mundial. El film, com el mateix Chujrai va fer amb Ballada o soldate (1959), utilitza la guerra com a escenari en el qual explicar un relat sobre supervivència, lluita quotidiana, amor i patriotisme. Però en aquesta ocasió havia un element que la feia diferent: quan es va rodar aquesta pel·lícula Stalin ja feia 8 anys que era mort i la desestalinització havia començat al 1956 amb les revel·lacions fetes per Khruxov durant el XXè congrès del PCUS. Per això el director soviètic va aprofitar per passar comptes amb el règim i incloure en el film una història de persecució política amb una escena terrorífica presidida per una estàtua desproporcionada d'Stalin dins d'un despatx. Un gest de complicitat amb els nous temps que no lleva ni una mica de sensibilitat a aquest melodrama on destaquen altres escenes gens polítiques però carregades d'emoció, com ara la noia esperant al seu enamorat a la sortida de la fàbrica. Un film històric en la cinematografia soviètica.

"Where is Hitler? A hot trail during the Cold War" (2010) [19/07/2013]

On és Hitler? (Michael Kloft, 2010)

Baixada d'internet
Nota: 7
Enllaç a Tots Rucs: Segle XX temporada 2013...  

Documental que enumera totes les hipòtesis que s'han construït al llarg dels anys sobre el parador d'Adolf Hitler després de l'arribada de les tropes soviètiques al búnquer de la Cancelleria de Berlín. Des de la versió internacionalment acceptada sobre el suïcidi de Hitler i Eva Braun el 30 d'abril de 1945 fins a una hipotètica fugida del canceller nazi a la Patagònia, aquest documental produït per Spiegel TV fa palès l'interès que el final de Hitler i el seu imperi ha despertat en els historiadors d'arreu del món des de fa gairebé 70 anys. Un treball aquest, per cert, només disponible en anglès i que no apareix acreditat a la fitxa d'IMDb sobre el seu director Michael Kloft. Malgat la seva qualitat i rigor, es troba a faltar un aprofundiment en el paper que les tropes de l'Exèrcit Roig i els serveis secrets soviètics NKVD van tenir en l'identificació i trasllat a Moscou de les restes del cos carbonitzat de Hitler. Tanmateix, Where is Hitler? és un altre testimoni clau sobre la fascinació que el líder alemany segueix despertant entre la població mundial. Interessant.

Síntesi a Tots Rucs: On és Hitler? Des del 1945, les especulacions, els rumors, les teories i les llegendes sobre la supervivència d'Adolf Hitler i la seva fugida del Berlín en ruïnes han fet córrer rius de tinta i han embadalit tots els partidaris de la interpretació esotèrica o conspirativa de la història. Articles, llibres i, darrerament, pàgines web, han situat el Führer nazi amagat sota els gels de l'Antàrtida, o protegit per Perón a la Patagònia argentina després de passar per l'Espanya de Franco, o acollit per Stroessner al Paraguai, o camuflat com a monjo en un monestir budista del Tibet.

Avui, a 'SEGLE XX', un documental alemany del 2010 que porta per títol On és Hitler? i que compta amb la col·laboració del prestigiós historiador britànic Anthony Beevor dóna una resposta categòrica a totes aquelles elucubracions. Hitler es va suïcidar el 30 d'abril de 1945, però el fet que les seves restes mig carbonitzades caiguessin en mans de l'Exèrcit Roig tres dies després, i la política obscurantista de Stalin sobre el tema han alimentat dècades de fabulació. En efecte, tot i que els soviètics havien localitzat i identificat sense marge d'error els ossos de Hitler i d'Eva Braun mal enterrats al pati de la Cancelleria, el règim de Stalin va decidir no donar-ne informació i mantenir els dubtes sobre la mort del dictador nazi, com un arma de propaganda en el context de la Guerra Freda.

Si Moscou, des del 1947, acusava els governs occidentals de redimir el nazisme alemany per utilitzar-lo contra l'URSS, la insinuació que Washington i Londres podien haver amagat una "fugida" de Hitler cap a Sudamèrica resultava d'allò més coherent amb la propaganda soviètica. De fet, mentre a l'Alemanya federal proliferaven els imitadors i els pretesos parents o fills naturals del Führer, el destí legal del seu patrimoni va portar la justícia bavaresa a obrir un procés per tal de certificar-ne la mort. Va ser una investigació llarga i minuciosa, amb testimonis directes dels fets del 30 d'abril de 1945 al búnquer de Berlín, que desembocà el 1956 en una declaració oficial de defunció.

Catorze anys després, el 1970, els soviètics desenterraven les restes d'Adolf i Eva de la base militar on les havien sepultat, a Magdeburg, a l'Alemanya Oriental, i les destruïen completament excepte alguna peça òssia que va ser enviada a Moscou. Caldria la caiguda de la Unió Soviètica i l'obertura parcial dels arxius del KGB per a què, el 1992, resultés confirmat allò que tots els historiadors solvents havien cregut. Això, és clar, no ha desanimat la imaginació dels mitòmans...
 

"Lord of War" (2005) [10/07/2013]

El señor de la guerra (Andrew Niccol, 2005)

Nota: 10(!)

Del poc prolífic director de Gattaca, Lord of War és una història impressionant relatada en primera persona sobre la figura del traficant d'armes sense escrúpols. Basada en fets reals, descriu a la perfecció i sense embuts la construcció social d'aquest tipus d'individus i tot l'entramat d'interessos i relacions delictives que (hores d'ara encara) es donen entre empresaris oportunistes, Estats imperialistes i dictadures corruptes. Amb un to humanístic (preten ser un relat biogràfic i no un docudrama d'història) i una realització impactant (la fabricació de la bala del començament, les escenes surrealistes i esbojarrades en el país africà), aquest film interpretat de forma excel·lent pel sempre passat de voltes Nicolas Cage ens posa un mirall davant nostre mostrant-nos en quin tipus de societat vivim. Una societat on fa vint anys certs individus compraren armes de l'extinta Unió Soviètica, a militars corruptes i borratxos, per revendre-les a paísos del tercer món. Allà foren disparades per nens de la guerra mentre els polítics occidentals utilitzaren aquest tràfic il·legal i els conflictes que generen per engrandir els beneficis i el poder de les multinacionals, dotant d'impunitat als seus homes de palla, els traficants d'armes. Això sí: Lord of War planteja els típics dubtes morals sobre si podem separar el delicte del delinqüent, si la mica d'empatia que arribem a sentir per Yuri Orlov (en certa manera, un solitari inadaptat que es fica en aquest negoci per fer alguna cosa de profit) és una simpatia malaltisa. O si són els remordiment que, com a occidentals en una societat malalta, sentim i ens fan demanar-nos què faríem nosaltres en aquesta mateixa situació. Una obra mestra.

"Bobby" (2006) [08/07/2013]

Bobby (Emilio Estevez, 2006)

Nota: 8

El 5 de juny de 1968 el senador Robert Kennedy moria assassinat d'un tret a la cuina de l'hotel Ambassador de Los Angeles. Era el tercer magnicidi en cinc anys als Estats Units després de la mort del seu germà John i de Martin Luther King. Protagonitzat per un planter d'actors que seria l'enveja de qualsevol director de cinema, el fill de Martin Sheen dirigeix aquest docudrama ficcionat sobre vint-i-dues persones anònimes que aquell fatídic dia eren a l'hotel -com a hostes, empleats o convidats de l'establiment- durant les hores prèvies a la mort del polític nord-americà. Val a dir que només Bob Kennedy va morir a l'atemptat, tot i que alguns d'aquests personatges van rebre els impactes dels trets disparats, com sol ser habitual en aquests casos, per un personatge anònim amb intencions i passat molt confusos. Amb una bona direcció artística i una ritme dramàtic que evita l'ensopiment que provoquen molts documentals (amb entrevistes o referències que tallen el ritme), Emilo Estevez ens permet sentir-nos protagonistes d'un moment fonamental de la història dels EE.UU., alhora que ens convida a la reflexió sobre la convergència en el temps de la normalitat vital de la majoria de les persones amb moments puntuals que transcendeixen al llarg dels anys i passen a formar part dels fets relatats als llibres d'història. Un document interessant que s'ha de conèixer.

"El zorro rojo", de Paul Preston

EL ZORRO ROJO

Títol: El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo
Autor: Paul Preston
Any: 2013
Editorial: Random House Mondadori (Debate), 2013
Edició: 1a
ISBN: 978-84-9032-422-6
Nº de pàgines: 397

Lectura ideal per complementar les "Memorias" escrites pel propi Carrillo l'any 1993, just vint anys enrere. Paul Preston repassa la vida militant del líder comunista intentant demostrar la hipòtesi que ha donat molta publicitat a aquest llibre biogràfic: que Santiago Carrillo va ser, per damunt de tot, un fidel estalinista que dirigí amb mà de ferro el PCE. I sembla que ho aconsegueix. D'alguns detalls biogràfics concrets fins i tot es desprèn una certa vehemència en la seva manera de controlar el partit i una capacitat de moure els fils del poder d'una forma maquiavèl·lica i, en moltes ocasions, sense gaire compassió (per exemple, amb el tracte que li va donar a Claudín una vegada que aquest fou expulsat del PCE). El llibre no ataca Carrillo, més aviat posa damunt de la taula una sèrie de detalls que permeten inferir certes actituds. Això sí, després que l'autobiografia de 1993 amagués bona part de la seva vida privada, aquest "El zorro rojo" no desvetlla més detalls íntims, només permet confirmar que entre 1936 i 1940 va perdre a la seva mare (a qui no va poder enterrar per culpa de la guerra civil), al seu pare (amb qui es va discutir pel cop de Casado al final de la guerra), a la seva filla petita (que va morir a un hospital de Moscou quan ell ja havia emigrat a Amèrica) i a la seva primera dona (de qui es va separar després de ser-li infidel). La resta és un secret que Santiago es va emportar a la tomba l'any passat (a les aigües asturianes, més aviat, doncs fou incinerat).

Bona part de la vida de Carrillo és, doncs, un misteri. Excepte la seva activitat com a periodista a la redacció del òrgan oficial de la JSU (quan tenia 15 anys), no va treballar mai en cap feina, en el sentit ordinari d'aquest concepte: va ser funcionari de la internacional comunista tota la seva vida i, una vegada expulsat com a secretari general del PCE, es va dedicar a escriure i a participar en tertúlies radiofòniques i televisives. Aquest misteri enterboleix obres com "Los viejos camaradas", doncs moltes de les relacions que mantenguí amb altres militants comunistes no degueren ser tan fluides com ell manifestava en aquest llibre. Criden l'atenció, això sí, algunes persones que van envoltar-lo durant molts anys de forma gairebé anònima, com Pilar Brabo (posteriorment militant del PSOE) o Belén Piniés, la seva fidel secretària -militant comunista però de família franquista- que només el va sobreviure un mes. Morí de càncer a l'octubre de 2012.

Un llibre interessant que cal complementar amb les obres esmentades.

Mor Rochus Misch, guardaespatlles de Hitler i telegrafista en el búnquer

A la primera imatge, Rochus Misch, membre de les SS, de la Leibstandarte de Hitler i telegrafista al Führerbunker de Berlín durant els darrers dies de la Segona Guerra Mundial. A la segona imatge, l'actor Heinrich Shmieder, que va interpretar a Rochus Misch a la pel·lícula Der Untergang. L'actor alemany va morir l'any 2010 durant la disputa d'una prova de mountain-bike a Itàlia. Tenia 40 anys.

Algunes notícies relacionades:

• http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/mor-berlin-anys-ultim-guardaespatlles-hitler-2633493 

• http://internacional.elpais.com/internacional/2013/09/06/actualidad/1378482631_867232.html 

Los Rodeos, 27 de març de 1977: El pitjor accident de la història de l'aviació

"Munich" (2005) [22/05/2013]

Munich (Steven Spielberg, 2005)

Nota: 10(!)

Munich és la clàssica pel·lícula d'Steven Spielberg que gairebé ningú identifica amb la seva filmografia i que ha resultat ser una de les millors obres del director jueu nord-americà. Basada en el segrest i assassinat d'atletes israelians perpetrada per l'organització palestina "Setembre Negre" durant les Olimpiades celebrades a Munich l'any 1972, narra els fets reals que succeïren immediatament després d'aquella matança: la persecució i execució sense judici dels seus responsables (de facto o intel·lectuals) per part d'agents del Mossad, els serveis secrets d'Israel. Amb una posada en escena espectacular i una fotografia impecable (la textura de les imatges recorda la d'un film dels anys 70), Spielberg explica -sense caure en el clàssic maniqueisme hollywoodià- el procés mitjançant el qual un Estat que va ser atacat per un grup de terroristes esdevingué un Estat terrorista, matant indiscriminadament a tot aquell que tingués una relació, encara que fos remota, amb la matança de Munich (inclosos nens i víctimes col·laterals). Transmet de forma valenta i sense eufemismes com l'ànsia de revenja d'un ciutadà normal i corrent el porta a la bogeria, a l'autodestrucció i a veure's immers en una guerra que no té final i que al capdavall ja no considera seva. El guió no permet que l'espectador caigui en l'exercici fàcil de categorització entre bons i dolents: la sensació és que tothom és víctima de la seva identitat, del país on ha nascut, de la cultura que el representa i del temps que li ha tocat viure. Cada individu té una personalitat i una vida pròpia que convida a la compassió (el protagonista té dona i un nen petit, el responsable dels artefactes explosius fabrica alhora simpatiques joguines, els àrabs són éssers humans que volen apropar-se al món occidental). Però, ja ho deia Ortega y Gasset, cada persona és ella i la seva circumstància, i si no salva la seva circumstància no salva a la persona. La imatge final, amb les Torres Bessones de Nova York al fons del paisatge, són un exercici de sinceritat i honestedat davant d'una realitat (la suma de les perspectives individuals, segons Gasset) que Spielberg reconeix com a complexa i tràgica. Una obra mestra.

Stalingrad 1942/43 - 2013 (Ahir i avui dels escenaris de la Batalla)

"Enron: The Smartest Guys in the Room" (2005) [11/05/2013]

Enron, los tipos que estafaron a América (Alex Gibney, 2005)

Baixada d'internet

Nota: 10(!)

Excel·lent documental sobre la major estafa planificada del segle XX: el cas de l'empresa de finances 'Enron'. Elaborat en format de collage d'imatges (a partir de gravacions internes de la firma, imatges d'arxiu i filmacions de la vista contra els culpables), el documental relata -amb una veu en off i diverses entrevistes a alguns dels testimonis- la història d'aquest frau polític i econòmic mai igualat fins a l'actualitat. I ho fa amb un llenguatge planer i entenedor. Els executius d'Enron, empresa fundada a mitjans dels anys 80 i ubicada a Houston (Texas), van convertir en derivats finances productes energètics com ara el gas natural i l'electricitat (com ho serien anys més tard les hipoteques escombraria que van desembocar en la fallida de Lehman Brothers l'any 2008 i en l'inici de la major crisi econòmica i financera de la història). A continuació van ser capaços de disfressar la nul·la rendibilitat de l'empresa amb una retòrica publicitària digna de la més recargolada propaganda triomfalista i amb la falsificació dels balanços comptables fins a extrems inversemblants. Hereva de les polítiques neoliberals encetades per Ronald Reagan i recolçades per la família Bush (de les quals a Espanya vam patir la nefasta liberalització del sòl decretada per Aznar), Enron és l'exemple del que succeeix quan el món de les finances es descontrola i, sense cap mena de regulació, engoleix tot allò que sigui susceptible de ser comprat i venut, sense escrúpols. D'aquesta manera alguns dels seus maxims executius -entre d'altres, Kenneth Lay (fundador), Jeffrey Skilling (president) i Andrew Fastow (director financer)- inflaren els comptes de l'empresa aconseguint cotitzacions a borsa que no eren més que una farsa. La manera de fer-ho fou molt simple: Enron feia negocis amb les seves pròpies filials, maquillant d'aquesta manera les pèrdues. En el zenit de la seva cotització a Wall Street no van dubtar en deixar a les fosques California -per fer pujar el preu de l'electricitat- i en convèncer els seus empleats perquè invertissin els seus plans de pensions en accions de la companyia. El resultat de tot plegat fou una fallida colossal decretada l'any 2001, més de 20.000 treballadors acomiadats, pèrdues milionàries per als seus accionistes (molts d'ells empleats de la pròpia empresa), el punt i final de la prestigiosa auditora Arthur Andersen (que havia amagat els veritables comptes de l'empresa) i la sensació per part de la població nord-americana d'haver estat testimonis d'un cas flagrant de frau empresarial planificat, a més a més consentit i alimentat per la classe política (una sensació que, passats els anys, ja no resulta estranya a ningú). Per a rematar el desastre, molts dels executius van vendre les accions poc abans de la fallida, aconseguint beneficis milionaris. Val a dir que cap figura política de l'època se'n salva en aquesta lamentable història. Fins i tot el "Terminator" Schwarzenegger, governador de l'Estat de Califòrnia, va tenir la seva part de resposabilitat política en el frau d'Enron. Un Estat, per cert, que l'ex-culturista ha aconseguir enfonsar econòmicament abans de la seva retirada com a polític.

Aquest cas ha propiciat una mena de "cultura Enron" que ja forma part de l'ADN ideològic dels nord-americans i que té moltes vessants. Per exemple, un any després de la fallida de l'empresa algunes de les seves empleades van posar despullades per a la revista Playboy, en un cèlebre reportatge anomenat Women of Enron.

En el capítol judicial, Skilling va ser sentenciat a 24 anys de presó (comdenna que ha estat rebaixada recentment a només catorze). Lay va morir per problemes coronaris abans de conèixer la seva sentència, que podria haver arribat als 42 anys d'empresonament. Fastow va col·laborar amb la justícia declarant contra Lay y Skilling. El seu càstig han estat 6 anys de presó. Abans de la fallida d'Enron un dels seus executius, Clifford Baxter, es va suïcidar. La seva nota abans de disparar-se un tret al cap denotava remordiments de consciència per la vergonya pública una vegada descoberta tota la trama. Baxter havia entregat tota la seva vida a Enron.

Posteriorment a l'any 2001, molts ex-empleats i inversors han guanyat judicis contra l'empresa, recuperant part del capital de van invertir en Enron. Un final mitjanament feliç per a una història que, malauradament i en vista de les polítiques dels actuals governs, es pot repetir en qualsevol moment.

"Forrest Gump" (1994) [14/03/2013]

Forrest Gump (Robert Zemeckis, 1994)

Nota: 9

  

Una bona manera d'estudiar i entendre la Història (en majúscules) és fer-ho a través de personatges anònims. Amb les tragèdies gregues -algunes d'elles portades a la pantalla- hem pogut esbrinar com era la societat en aquella època. I ho hem fet d'una manera entretinguda i poètica. Forrest Gump no és una tragèdia grega i probablement no passarà a la història del cinema (de la Història en majúscules ja ni en parlem). Vint anys després de la seva estrena, la nova generació de joves gairebé no coneix la seva existència i molts adults l'han oblidada. I si els joves en tinguessin coneixement, la posada en escena i el ritme d'aquest film no seria del seu agrad. És una llàstima, perquè podria substituir perfectament a les avorrides classes d'història dels instituts, amb pàgines i pàgines de noms indesxifrables, conceptes que no lliguen i fets que els alumnes no arriben a visualitzar. Guanyadora de sis Oscar i un dels fenòmens cinematogràfics de la dècada, el principal mèrit d'aquest film és la seva originalitat i el fet d'haver esdevingut icònica. Algunes frases del seu guió (la que fa referència a la capsa de bombons, per exemple) encara se senten avui dia en les converses entre cinèfils madurs. Robert Zemeckis no va poder estar-se de caure en alguns llocs comuns molt típics de les pel·lícules dels vuitanta i noranta. Per exemple, la vida extremadament fàcil i confortable que porta el seu protagonista discapacitat, en aquella casa enorme amb gespa impecable i sense hipoteca (pobre Gump si hagués d'enfrontar-se als temps actuals). Però el director va incloure aquests tòpics d'una forma innocent, sense malícia ni afany propagandístic. Forrest "corre" a través de mig segle d'història, coneix personalment a personatges històrics i viu intensament esdeveniments capdals de totes aquelles dècades (guerra del Vietnam, revolució hippy, el final de la guerra freda, la epidèmia de la SIDA). I, mentrestant, Zemeckis ens explica una història tendre de discapacitació, família i amor. Amb ingenuïtat i convertint a Forrest en un personatge ingenu i entranyable. És la pel·lícula ideal per tenir a la filmoteca domèstica i fer, de tant en tant, viatges emocionals als anys de la nostra joventut, tot repassant les nostres històries individuals. "Corre, Forrest, corre...!"  

"Limónov", de Emmanuel Carrère

LIMÓNOV

Títol: Limónov
Autor: Emmanuel Carrère
Any: 2011
Editorial: Anagrama (Panorama de narrativas), 2013
Edició: 1a
ISBN: 978-84-339-7855-4
Nº de pàgines:396

El subgènere narratiu que és producte d'una hibridació entre el biopic i l'article periodístic va nàixer probablement amb Truman Capote i la seva obra "A sang freda". Malgrat que el geni creatiu no sempre troba l'estil literari -i, en general, artístic- més adient per posar de manifest la seva genialitat creativa (com sí va passar amb Capote), aquesta coincidència es torna a produir amb Emmanuel Carrère i el seu llibre "Limónov", la historia biogràfica d'un personatge gairebé únic que és la història del seu país, la Unió Soviètica i Rússia. Fill de txequista ucranià, militant de l'underground soviètic quan era jove, estalinista convençut, disident en temps de Brèjnev, sensesostre i majordom a Estats Units, poeta a París, contrari (des de la distància) a la Perestroika de Gorbachov, neofeixista en l'època de Ieltsin, mercenari a Sèrbia, anti-Putin en l'actualitat, empresonat a Moscou i Engels aquesta darrers anys, amic i enemic de Kasparov... Aquest és Eduard Limónov, una gran contradicció, un reflex de la història del segle XX, amb mols grisos i moltes veritats que fan mal, perquè són veritat però alhora són causa i efecte del patiment humà. Una gran obra que es recordarà durant molt temps.

"C'était mon rêve" (2008) [28/02/2013]

Todo por un sueño (Daniel Künzi, 2008)

Nota: 9

Emotiu documental sobre l'aviador suís Ernst Schacht, heroi durant la Segona Guerra Mundial al costat de la Unió Soviètica i represaliat després per Stalin. El documental serveix per fer una repassada al paper dels aviadors estrangers -entre ells alguns espanyols i catalans- que es formaren a l'URSS i lluitaren a favor de la causa aliada. Un gran homenatge als veterans antifeixistes.

 

"Third Reich: The Rise & Fall [The Rise]" (2010) [27/02/2013]

El Tercer Reich: El Ascenso (Nicole Rittenmeyer; Seth Skundrick, 2010)

Nota: 9

Primera part d'un documental que analitza visualment els inicis del nazisme i la seva posterior derrota al final de la Segona Guerra Mundial. Mitjançant imatges sobre la vida quotidiana a l'Alemanya dels anys 30, L'Ascens ens mostra la difusió de la doctrina del nacionalsocialisme entre la població alemanya i la seva acceptació per bona part de la classe obrera i burgesa d'aquell país. Les nombroses imatges d'arxiu -en molts casos, gravacions domèstiques- i els monòlegs punyents i incisius -com volent llegir el pensament dels protagonistes d'aquelles històries-, ens apropen a l'univers social d'aquella Alemanya que aspirava a encapçalar la lluita pel poder al món.
 

"Otto Skorzeny, SS Agent für Hitler" (2010) [27/01/2013]

Los héroes de Hitler: Otto Skorzeny [Hitler's SS Agent] (Robert Golk; Christian Mehofer, 2010)

Nota: 8

Documental biogràfic teatralitzat sobre l'agent austríac de les Waffen-SS Otto Skorzeny, un membre convençut del partit de Hitler que va jugar un paper molt destacat dins la història del nazisme. L'any 1943, Skorzeny va ser enviat al Gran Sasso italià (Apenins) per alliberar Benito Mussolini del seu empresonament a l'hotel Campo Imperatore, després de la caiguda de la República de Salò. També va participar en altres operacions militars destacades durant la Segona Guerra Mundial, com ara les anomenades Unternehmen Eisenfaust i l'Operació Greif. Al final de la guerra es va lliurar voluntàriament a l'exèrcit nord-americà, va ser jutjat a Nuremberg i posteriorment fugí a Espanya on va servir a les ordres de Franco. Tot i que no s'ha pogut provar del tot, es diu que va ser l'enllaç en aquest país de la famosa xarxa Odessa, l'organització que protegia als antics criminals nazis fugits d'Alemanya. Visqué un retir daurat fent d'assessor de Juan Domingo Perón i residint posteriorment a Alcúdia (Mallorca) -a la platja d'Es Clot- com un estranger qualsevol.

Es tracta d'un documental molt complet que analitza la història d'un altre exemple de nazi protegit pels governs occidentals i utilitzat en la lluita contra l'URSS durant els anys de la Guerra Freda. Tot plegat malgrat la seva adscripció absoluta, fins al final de la seva vida, als ideals racials i polítics del nacionalsocialisme.

• El nazi que vivió en Alcúdia (Diario de Mallorca 23/01/2008)
• http://www.canaldehistoria.es/vertv/sinopsis/529758_/Los-heroes-de-Hitler--Otto-Skorzeny
• http://es.wikipedia.org/wiki/Otto_Skorzeny 

"Ethel Kennedy" (2012) [20/01/2013]

Ethel Kennedy (Rory Kennedy, 2012)

Nota: 8

Interessant entrevista de la filla de Robert Kennedy a la seva mare, complementada amb imatges d'arxiu i filmacions familiars de la família Kennedy. Sense revelar res que no sigui conegut amb escreix sobre la seva història, ens permet endinsar-nos en la vida íntima d'aquesta nissaga, arribant a sentir afecte i empatia envers un personatge que forma part del joc de privilegis de classe tan arrelat en l'ADN dels EE.UU.
 

"Damals in der DDR T1" (2004) [02/01/2013]

La vida darrere el mur T1 [mini-sèrie 4 episodis] (Karsten Laske et al. [Dir. sèrie], 2004)

Nota: 10

Enllaç a Tots Rucs: Segle XX

Primer episodi sencer: 

Amb el títol "La vida darrere el mur", el programa Segle XX del Canal 33 va emetre fa uns quants anys els quatre episodis de la primera temporada d'aquesta sèrie alemanya ('Amor fraternal', 'Un mur fet de pedra', 'El miracle econòmic' i 'Un partit sense poble'). Es tracta d'un conjunt de documetals -coproduïts per MDR, WDR i Looks film TV- basats en entrevistes a ex-ciutadans de l'RDA on expliquen les seves vivències en aquest país. Tot plegat amb l'ajut de recreacions interpretades per actors en escenaris que miren de reproduir l'ambient de l'antiga República Democràtica Alemanya. D'aquesta manera, més enllà de relatar fets històrics sovint molt coneguts, aquesta sèrie ens presenta les petites històries viscudes pels seus protagonistes, des del botiguer perseguit per l'Stasi fins al paper polític d'un militant del SED o del treballador d'una empresa estatal. Uns documentals imprescindibles per poder entendre com va funcionar aquell sistema.

"J. Edgar" (2011) [15/12/2012]

J. Edgar (Clint Eastwood, 2011)

Nota: 8

Pel·lícula biogràfica sobre la controvertida figura del fundador del FBI, J. Edgar Hoover. Tot i que també fa esment de les parts més fosques i pol·lèmiques en la vida d'aquest personatge, el film peca d'una estructura de biopic massa formal i rígida que el converteix en un producte previsible per a aquells -que no són pocs- que ja coneixien de l'existència de Hoover (Eastwood podria haver utilitzat com a fil conductor més efectiu la vida d'un personatge desconegut i proper a J. Edgar). A més, l'ús exagerat del maquillatge converteix aquesta pel·lícula en una perillosa representació 'guinyolesca' que l'allunya d'altres biopics del director, com ara l'obra mestra Bird. Recomanable, però no tant pels seus valors artístics sinó per la curiositat que suscita el seu protagonista.

"War Horse" (2011) [15/12/2012]

War Horse (Steven Spielberg, 2011)

  



Nota: 7

Drama bèl·lic, èpic i sentimental sobre la relació entre un jove recluta i el seu cavall durant la Primera Guerra Mundial. Realitzada de forma exquisida i excepcional -com no podia ser d'una altra manera- War Horse resulta un producte melodramàtic i previsible que ens fa reviure els antics westerns de John Ford però sense aportar res més que un gran espectacle visual i una certa desmitificació de la guerra mitjançant una sèrie de personatges coprotagonistes que van morint al llarg del film. Correcta, optimista i fàcil de veure.