"Wuthering Heights" (2011) [23/07/2013]

Cumbres borrascosas. Wuthering Heights (Andrea Arnold, 2011)

Nota: 8

Wurthering Heights és un nova versió cinematogràfica basada en l'única novel·la de la britànica Emily Brontë (la seva germana Charlotte és l'autora de Jane Eyre i Anna va escriure Agnes Grey). A diferència de les versions més melodramàtiques de William Wyler (1939) i Peter Kosminsky (1992), aquesta ha estat filmada amb un nou llenguatge cinematogràfic (càmera en mà, llargues seqüències, molts primers plans) i amb l'afegit d'haver utilitzat un actor negre per encarnar a Heathcliff. Història d'amor entre dos germanastres enmig d'un context de violència familiar, la nova Wurthering Heights d'Andrea Arnold utilitza una excel·lent direcció artística per generar en l'espectador totes les emocions que el comportament humà més salvatge pot transmetre'ns (el vent, la casa on viuen, el cel sempre ennuvolat no fan més que suggerir-nos por, ràbia i tristesa). En definitva, la història sentimental i terrorífica ambientada en el mateix context social de la novel·la -tot i que no sembla haver estat escrita fa més d'un segle i mig- però que amb aquest nou estil més fresc, modern i independent ens apropa l'obra de Brontë a la realitat dels nostres dies, marcada també pels predudicis i l'explotació dels pobres. Recomanable.

"Els nens salvatges" (2012) [22/07/2013]

Els nens salvatges (Patricia Ferreira, 2012)

Nota: 9

Dibuixar un esquema que descrigui el microcosmos de l'escola institucionalitzada és tan complicat com fer un resum sobre la naturalesa humana. Els nens salvatges no pretén ser una tesi doctoral al voltant de la crisi educativa del nostre sistema, és un simple thriller amb adolescents que aprofita per parlar-nos de l'escola. Les crítiques que ha rebut aquesta pel·lícula l'han tatxada de manipuladora i moralista, però això només és així si se la mira com a exercici sociològic. Patricia Ferreira construeix, per una banda, un trencaclosques a partir d'una simple mostra dels models familiars presents en la realitat social comtemporània: pares autoritaris i gens empàtics, pares sobreprotectors i contradictoris, famílies desestructurades, pares absents. Per altra banda trobem els docents, amb els seus dubtes professionals, febleses i contraccions. Aquest és el rerefons d'una història d'amor i odi que gira al voltant de tres alumnes de la mateixa escola que, sense voler-ho, cauen en una espiral d'autodestrucció nihilista que desemboca en una tragèdia. La narració, en forma de llarg flashback, ens parla de l'escola i de la juventud d'avui dia. Però aquest no és el nucli de l'argument i així s'ha d'entendre aquest film que serveix, alhora, per remoure consciències. Molt bona.

"We Need to Talk About Kevin" (2011) [18/07/2013]

Tenemos que hablar de Kevin (Lynne Ramsay, 2011)

Nota: 8

Els trastorns de la conducta són la principal patologia psicològica que pateixen els infants i adolescents d'avui dia. És encara un gran misteri d'on provenen aquests trastorns i les conseqüències que tenen en el correcte desenvolupament psicosocial de l'individu. La directora escocesa Lynne Ramsay s'arrisca a plantejar una hipòtesi: un nen amb problemes de conducta durant els primers anys de la seva vida pot esdevenir un assassí en sèrie capaç de matar a un grup de companys i professors de la seva escola. Una hipòtesi arriscada (és evident que un noi amb una vida "ideal" pot convertir-se també en un psicòpata) però en absolut mancada de certa versemblança. Nascuda en l'estela de pel·lícules com Elefant de Gus Van Sant i de fets reals com ara la matança de la High School de Columbine l'any 1999, We Need to Talk About Kevin planteja com la incomunicació, les idees preconcebudes i la manca de recursos del pares per afrontar els problemes dels adolescents poden construir veritables monstres que canviïn per sempre més les vides i l'avenir de les persones que es veuen afectades per esdeveniments tan esfereïdors com un assassinat col·lectiu. Una pel·lícula per a la reflexió.

"Ed Wood" (1994) [15/07/2013]

Ed Wood (Tim Burton, 1994) [V.O. anglès]

  








Nota: 9

Si Tim Burton i el seu cinema no existissin, personatges com ara el director Ed Wood haurien caigut en el més absolut oblit. Wood, mort als 56 fruit de la depressió i dels seus excessos amb l'alcohol, ha estat considerat el pitjor director de la història. Malgrat tot, algunes de les seves pel·lícules de ciència ficció són avui dia obres de culte i títols com Jail Bait formen part del nostre neo-llenguatge habitual (una 'jailbait' -textualment, "asquer de presó"- és una menor d'edat que esdevé objecte de desig per part d'un adult). Rodada en format de comèdia coral, Ed Wood ens apropa al món del cinema decadent del Hollywood dels anys 40, un univers cruel de productors cobdiciosos sense cap marge per a les vel·leïtats i les utopies dels veritables creadors. Un món, en definitiva, que gairebé ningú ens ha mostrat, ple de personatges fracassats abduïts pel somni americà de popularitat i èxit que és l'excepció a la regla que ens ha imposat el seu propi cinema. Amb uns impagables Johnny Depp i Martin Landau (interpretant a Wood i Bela Lugosi, respectivament) Tim Burton ens obre les portes a la part amarga de la indústria del cinema, la de les il·lusions perdudes, els rodatges cutres, la decadència i la tristesa infinita d'aquells que van gaudir d'una època breu d'èxit artístic. Imprescindible.

"Carjacked" (2011) [14/07/2013]

Secuestrada (John Bonito, 2011)

  






Nota: 6

Carjacked és una road movie sobre el segrestament d'una mare i el seu fill que evoluciona des del correcte film psicològic de la primera mitja hora fins al thriller d'acció passat de voltes del final de la pel·lícula. Un canvi de gènere típic en productes a qui els cal cridar l'atenció de l'espectador per tal de poder tancar l'argument. En definitiva, una pel·lícula previsible que sembla destinada més aviat a la televisió i que no aconsegueix provocar les emocions que esperàvem a priori, malgrat la presència d'actors consagrats com Dorff i Bello. Per passar l'estona.
 

"Simon Birch" (1998) [09/07/2013]

El inolvidable Simon Birch (Mark Steven Johnson, 1998)

Nota: 8

Commovedora tragicomèdia iniciàtica sobre l'amistat entre el narrador de la història (en un flashback tan llarg com el film) i un amic discapacitat que li canviarà la vida per sempre més. Simon Birch transmet un missatge de coratge, joie de vivre i fe en la humanitat molt en la línia de Forrest Gump i d'altres produccions dels noranta que ara poden semblar una mica passades de moda, sobretot pel seu to de conte de fades (n'hi ha que pensen que tanta fe en les persones ens ha portat a la situació social que patim en l'actualitat). Tanmateix, aquesta pel·lícula basada en una novel·la de John Irving (que n'és també el coguionista) ens fa tornar, vulguem o no, als anys de la nostra infantesa per recordar aquells ésser diferents, més desvalguts, l'existència dels quals ens ha plantejat sempre molts dubtes sobre la nostra manera de ser i de comportar-nos, sobre la visió que tenim de la vida i dels valors socials que teòricament compartim. Potser aquesta història no commourà a tothom per igual (a mi sí). Potser molta gent la percebrà més aviat com pertanyent a l'època de It's a Wonderful Life (a mí, en certa manera, també). Tal vegada els semblarà massa "ensucrada", massa carregada de personatges angelicals i discursets moralistes, amb girs argumentals exagerats i fora de lloc. Sigui com sigui, amb la visió d'aquest film les persones sensibles rememoraran les emocions que sentim quan som uns infants. I recordaran tot el que deixem enrere amb el pas del temps, sobretot als amics que se'n van i que acabem oblidant. Les persones que no sentin res quan coneguin a Simon Birch, que s'ho facin mirar. Molt recomanable, encara que sigui per veure-la només una vegada.

"Bobby" (2006) [08/07/2013]

Bobby (Emilio Estevez, 2006)

Nota: 8

El 5 de juny de 1968 el senador Robert Kennedy moria assassinat d'un tret a la cuina de l'hotel Ambassador de Los Angeles. Era el tercer magnicidi en cinc anys als Estats Units després de la mort del seu germà John i de Martin Luther King. Protagonitzat per un planter d'actors que seria l'enveja de qualsevol director de cinema, el fill de Martin Sheen dirigeix aquest docudrama ficcionat sobre vint-i-dues persones anònimes que aquell fatídic dia eren a l'hotel -com a hostes, empleats o convidats de l'establiment- durant les hores prèvies a la mort del polític nord-americà. Val a dir que només Bob Kennedy va morir a l'atemptat, tot i que alguns d'aquests personatges van rebre els impactes dels trets disparats, com sol ser habitual en aquests casos, per un personatge anònim amb intencions i passat molt confusos. Amb una bona direcció artística i una ritme dramàtic que evita l'ensopiment que provoquen molts documentals (amb entrevistes o referències que tallen el ritme), Emilo Estevez ens permet sentir-nos protagonistes d'un moment fonamental de la història dels EE.UU., alhora que ens convida a la reflexió sobre la convergència en el temps de la normalitat vital de la majoria de les persones amb moments puntuals que transcendeixen al llarg dels anys i passen a formar part dels fets relatats als llibres d'història. Un document interessant que s'ha de conèixer.

"The Big Country" (1958) [08/07/2013]

Horizontes de grandeza (William Wyler, 1958) [V.O. anglès]

  

Nota: 8

Clàssic entre els clàssics del gènere del western, The Big Country és un drama familiar i fundacional essencial en el relat social del cinema hollywoodià sobre la creació dels Estats Units que aprofita per explicar-nos una història d'amor amanida amb els valors que van fer possible la creació (segons la moral patriòtica nord-americana) d'aquesta nació: la competència, la llibertat, la justícia, la cobdícia i la família. Amb un planter d'actors i actrius impressionant, cadascú aporta el gra de sorra de la seva personalitat artística que encaixa perfectament en aquesta aventura plena de gelosia i ambició en què destaquen la banda sonora de Jerome Moross, la direcció de Wyler (inoblidable duel a cops de puny entre els protagonistes) i un Gregory Peck traient el millor de cada espectador amb la seva habitual interpretació d'home assenyat. Un western fonamental.

"The French Lieutenant's Woman" (1981) [08/07/2013]

La mujer del teniente francés (Karel Reisz, 1981)

  

Nota: 10

Dues històries sobre relacions impossibles s'entrecreuen en aquest drama sentimental que el dramaturg i Premi Nobel Harold Pinter va escriure per a la pantalla gran (seus són més de cent guions cinematogràfics) i el poc prolífic Karel Reisz va dirigir de forma excel·lent. Per una banda tenim la història d'amor entre dos actors que participen en el rodatge d'una pel·lícula i que es veu enterbolida pel fet que ella ja està casada, malgrat viure en una societat suposadament alliberada de lligams estrets. Per l'altra, la moralitat victoriana impedeix que un home promès (el personatge interpretat a la pel·lícula per l'actor que és interpetat alhora per Jeremy Irons) mantigui una relació amb una dona nouvinguda, solitària i de mala reputació defenestrada per la societat britànica de l'època, dominada pel classisme, els prejudicis i la hipocresia. The French Lieutenant's Woman és un interessant experiment de metacinema amb una dramatització que assoleix fites excepcionals gràcies a les magistrals interpretacions d'Irons i Streep, al guió i a la posada en escena. Una forma genial de creuar sentiments, valors i pors en dos contextos socials diferents que s'engronsen rítmicament a mesura que avança el rodatge del film que dóna títol (a la vegada) a aquesta pel·lícula de Reisz. La demostració que les emocions estan per damunt dels escenaris històrics, compartint característiques comunes mentre diferents valors socials flueixen, envolten i colpegen els dos personatges en aquest anar i tornar entre dos segles diferents. Tot plegat corroborant allò que diuen sobre l'amor: que té més de construcció social que de realitat emocional. I que en temes sentimentals, les coses no han canviat gaire (insisteixo amb el "gaire"), malgrat el pas del temps i la revolució sexual i feminista esdevenida al segle XX. Un film molt interessant i imprescindible.

"Las aventuras de Tadeo Jones" (2012) [07/07/2013]

Las aventuras de Tadeo Jones (Enrique Gato, 2012)

Nota: 8

Espectacular i divertida pel·lícula de dibuixos animats generats per ordinador que parodien el personatge i les aventures d'Indiana Jones. Amb una factura impecable, Las aventuras de Tadeo Jones és un dels films d'animació fets aquí (part de la realització és catalana) amb una estètica i un guió que l'aproximen a les produccions made in USA, és a dir, Pixar i Disney. Tot i caure es alguns llocs comuns típics d'aquestes produccions (ritme trepidant que l'allunyen dels clàssics de l'animació, discurs hipster, llenguatge entre infantil i adult, referències a tòpics sexistes), la història que explica té un missatge subliminal que potencia valors com l'amistat, l'anti-cobdicia, la fidelitat i una certa crítica al sistema que poden entendre els infants i agradar als adults. Molt bona.
 

"Gremlins" (1984) [06/07/2013]

Gremlins (Joe Dante, 1984)

Nota:10

Obra mestra absoluta i indiscutible del gènere fantàstic, Gremlins és una comèdia gamberra, irreverent, satírica i divertida. Però també és, a estones, trista i reflexiva. Perquè, a part de petits éssers entrayables que esdevenen dimonis demolidors, ens mostra una col·lecció d'éssers humans perdedors que busquen sobreviure en una societat no menys monstruosa que l'univers dels gremlins: un pare inventor, fracasat però lluitador; un jove que se sent fora de lloc en una societat que començava a ser postindustrial i consumista; una noia trista i solitària; uns policies estúpids; uns adults que no escolten... L'arribada del mogwai alterarà la vida de totes aquestes persones convertint l'ideal poblet americà (modern, afable, perfecte, harmoniós) en un infern on ningú esdevé heroi perquè els herois, realment, no existeixen. Un esdeveniment catàrtic que treu el millor i el pitjor de cadascú, com la guerra o la misèria. Demostrant allò que deia Sartre de què en l'adversitat ens convertim en éssers lliures que sabem per què lluitem. Amb la sempre increïblement atractiva Phoebe Cates (la 'lolita' per excel·lència dels any 80, amb permís de Brooke Shields) i unes titelles perfectament animades pel geni de Joe Dante (res a veure amb l'estètica de videojoc actual), Gremlins serà per sempre més el malson icònic que ens acompanyarà durant la resta de les nostres vides. Un malson simpàtic, aterridor i amb el punt just de crueltat que la converteix en l'obra mestra que és. Imprescindible.

"The Goonies" (1985) [06/07/2013]

Los Goonies (Richard Donner, 1985)

Nota: 6

The Goonies és una entranyable pel·lícula iniciàtica i d'aventures juvenils a qui el pas del temps -des del meu punt de vista- no ha tractat prou bé. El problema no és que aquest film del director de Superman estigui mal fet ni que els efectes especials siguin molt evidents (la mà d'Spielberg va garantir la credibilitat de les imatges). Tampoc que la història estigui basada en el clàssic "grup d'amics a la recerca del tresor". La clau del sentiment de "pèrdua de la innocència" que ens provoca el retrobament amb aquesta pel·lícula, gairebé trenta anys després de la seva estrena, és el guió. Una pèrdua de la innocencia que resulta més colpidora en aquells que ara tenim més de quaranta anys i érem uns adolescents en aquella època. La construcció dels personatges està basada en els més purs estereotips sobre la juventut, en llocs comuns i tòpics que arriben a fer-nos envermellir quan coneixem tota la galeria de personatges: el noi grassonet que només diu i fa grolleries, la noia guapa a la recerca del príncep perfecte, la hippy lliberal que rebutja qualsevol oportunitat d'enamorar-se, el gamberro "lumpen" que mereix tots els càstigs de l'infern, el petit geni simpàtic i excèntric... Enmig de tota aquesta fauna es troba el noi protagonista: guapo, líder nat i turmentat per somnis fantasiosos que, és clar, s'acabaran complint. És un personatge "scorsesià" a la recerca de la seva redenció particular amb la qual -i això no és gens "scorsesià"- acabarà imposant la justícia infinita. I, com a rerefons, una subhistòria de caire social que permet cloure el film amb un happy end. En definitiva, un cúmul de categoritzacions ara caduques -i en el seu temps massa tòpiques- que resulten molestes i que fan no-creïble una història d'aventures increïbles que, amb un altre to, hores d'ara encara seria la mar d'entretinguda, divertida i potser interessant. Massa perfecció en un món que ara sabem imperfecte i no gaire just. Per veure un dissabte a la tarda.

"Wild Orchid" (1989) [04/07/2013]

Orquídea salvaje (Zalman King, 1989)

Nota: 3

Producte absolutament inclassificable (és un videoclip? és un anunci publicitari d'una colònia? és una broma?), Wild Orchid podria semblar a priori una obra mestra però, al capdavall, és queda en un ridícul melodrama pseudoeròtic pretenciós i fora de lloc. Amb un Mickey Rourke col·locat i amb les galtes unflades -potser pels cops dels primers combats de boxa-, aquest film volia profitar la popularitat de la inoblidable Nine 1/2 weeks per trencar la taquilla i fer-se un lloc a la història del cinema eròtic. Tanmateix, l'argument ensucrat i les llargues escenes coreografiades de sexe caribeny avorreixen -més que exciten-, fan riure i produeixen vergonya aliena. Una pífia, una equivocació que va acabar amb les carreres cinematogràfiques dels seus protagonistes (no així amb la del director, acostumat a produir aquest tipus de cinema). Rourke va deixar la seva feina d'actor durant molt temps i Carré Otis va fer tres pel·lícules més en dos anys reprenent immediatament la seva carrera com a model.

"Body of Evidence" (1993) [04/07/2013]

El cuerpo del delito (Uli Edel, 1993)

Nota: 7

Body of Evidence és un thriller policíac i judicial que seguia el camí obert un any abans per Basic Instinct. Amb un erotisme típicament dels noranta, que insinuava moltes coses però no mostrava pràcticament res (com a molt, uns quants pits de dona i una mica de borrissol púbic), és recordada encara com un pel·lícula molt maltractada per públic i crítica -al meu entendre, de forma exagerada-. Conté tots els ingredients necessaris en productes comercials d'aquest gènere: indifelitat, seducció, assassinat, doble joc, girs argumentals. Tot plegat amb l'objectiu d'aprofitar la tirada de poder veure personatges famosos en actituds sexuals. En aquest cas, Madonna interpetant el paper de femme fatale i un Willem Dafoe passant-les magres per contenir la seva libido (i diuen que les seves ereccions durant el rodatge). Malgrat la seva previsibilitat i els llocs comuns en el gènere, les ferotges crítiques negatives que rebé foren més una campanya de desqualificació infundada de la cantant a qui molta gent no ha perdonat les seves sortides de to en temes polítics i morals. Per passar una bona estona (preferentment, al vespre).
  

"Grupo 7" (2012) [30/06/2013]

Grupo 7 (Alberto Rodríguez, 2012)

Nota: 9

Extraordinari thriller policíac i social ambientat a la ciutat de Sevilla durant els preparatius de l'Exposició Universal de 1992. Prenent com a fil argumental la lluita en els carrers entre un grup de policies i una banda mafiosa, Grupo 7 retrata el context de marginació en els barris més deprimits de Sevilla, el tràfic i consum de drogues com a forma de vida i l'alienació dels policies professionals, arriscant la vida cada dia sotmesos a la pressió de la i·legalitat sempre present al seu voltant. Una excepció en el panorama del cinema espanyol actual.

"Phil Spector" (2013) [26/06/2013]

Phil Spector (David Mamet, 2013)

Nota: 8

TV Movie produïda per HBO sobre els darrers mesos en llibertat del músic i productor Phil Spector, acusat d'homicidi i que actualment compleix una condemna de 19 anys a una presó nord-americana. Amb una posada en escena teatral, és tracta d'un producte servit en safata a l'Al Pacino més histriònic i extrem que coneixem, molt apropiat en aquest cas degut a la magnitud del personatge que interpreta: l'inventor del 'mur de so' i productor de mites com ara John Lennon o Leonard Cohen. Malgrat la participació de Helen Mirren en el paper d'una advocada, aquest film centra el seu interès en la figura extravagant d'Spector. Un homentage, en definitiva, als mites caiguts en desgràcia. Interessant.

"Hysteria" (2011) [14/06/2013]

Hysteria (Tanya Wexler, 2011)

Nota: 6

Comèdia una mica excesiva i passada de voltes sobre un dels moments més "delicats" i polèmics de la història de la psicologia: el tractament terapèutic de la histèria femenina abans de la revolució freudiana. Ni la posada en escena (amb un excès d'imatges de dones eixarrancades), ni el to del film (massa frívol), ni la construcció dels personatges protagonistes (en absolut d'acord amb el context històric) ajuden a donar versemblança a un relat històric que podria haver estat més àcid i rigorós a l'estil, per exemple, de Kinsey (2004), que no era còmica però que provocava (som)riures incòmodes. La filla hippy del metge acabalat (un "hippisme" entès segons els paràmetres de finals del segle XIX) i l'amic milionari inventor d'aparells inútils no són tampoc un bon recurs ni per aconseguir una comèdia divertidíssima ni per explicar uns fets que foren reals i que per si mateixos resulten gairebé inversemblants: de com el doctor Joseph Mortimer Granville va passar de masturbar manualment a les seves pacients a fer-ho amb un invent que va tenir una difusió popular impensable en aquells temps, el vibrador. Hysteria es un film correcte que es queda en comèdia lleugera sobre un tema tabú i que esdevé una oportunitat perduda de fer envermellir als actuals espectadors i atacar la falsa i ambígua moral puritana. La hipocresia passada i la present. Si més no, un film curiós i prescindible.
 

"Arbitrage" (2012) [29/05/2013]

Arbitrage (Nicholas Jarecki, 2012)

Nota: 8

L'enfonsament de l'empresa Enron (una de les grans mentides americanes del segle XX), el cas de l'estafa piramidal de Bernard Madoff i la història surrealista de la ruïna econòmica de l'empresari David Siegel (The Queen of Versailles), han inspirat (entre d'altres) tot un seguit de productes -com ara Too Big to Fail o Margin Call- amb un afany pedagògic per explicar l'actual crisi però sense deixar de banda l'estètica cinematogràfica i la qualitat de les actuacions. En aquesta ocasió, Richard Gere interpreta de forma correcta a un doble fictici d'un Madoff qualsevol, mentider compulsiu i interessat, a qui la realitat li va desbaratant els plans de mica en mica. Una bona manera de penetrar en els cervells dels veritables culpables de la situació actual.

"Hoosiers" (1986) [28/05/2013]

Hoosiers, más que ídolos (David Anspaugh, 1986)

Nota: 8

Hoosiers és la típica pel·lícula esportiva feta a Hollywood: entrenador de bàsquet que arriba a un poble on ningú se l'estima i on acaba triomfant gràcies a l'esforç i el coratge de tot l'equip, un microcosmos de l'autoimatge que els USA tenen sobre les arrels de la seva pàtria. Si a tot plegat hi afegim els ingredients d'una història d'amor i algun individu torturat i reprimit pel seu passat, aleshores tenim Hoosiers, entre molts d'altres productes tallats a partir del mateix patró. Aquests films exploten hàbilment valors molt presents en l'ADN cultural nord-americà: èxit social, meritocràcia, redempció i happy end. Aquesta vegada, tanmateix, la pel·lícula guanya qualitat per les brillants interpretacions dels seus protagonistes i per estar ambientada en una època del passat. Però resulta ser tot això que ja sabem: un film previsible sobre un tema que és, en ell mateix, tot un gènere patriòtic.

"Austin Powers: International Man of Mystery" (1997) [25/05/2013]

Austin Powers (Jay Roach, 1997)

Nota: 4

Prescindible comèdia esbojarrada sobre el món dels espies amb un argument prou conegut i repetit en altres formats: persona que torna del passat i que ha d'adaptar-se a una nova realitat. Explotant al màxim l'estètica de la British Invasion dels anys seixanta i setanta, Austin Powers està format per diferents esquetxs que volen inspirar-se en les genialitats dels Monty Python però que es queden només en un conjunt de gags irregulars i més o menys divertits, bàsicament sobre sexe. Ni el director del film ni Mike Myers són anglesos, potser per això aquesta pel·lícula queda lluny de la gran comèdia britànica tipus Mr. Bean o The Ropers. Ideal per mirar un dissabte al vespre, amb amics.