"Chistoe nebo" (1961) [20/07/2013]

Cielo despejado (Grigori Chujrai, 1961) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: CIELO DESPEJADO (Чистое небо)

Nota: 8

El film complet:

Inscrita dins del gènere bèlic soviètic de postguerra, Chistoe nebo és alhora una història romàntica i un al·legat antiestalinista que ret homenatge als herois que van lluitar a la Segona Guerra Mundial. El film, com el mateix Chujrai va fer amb Ballada o soldate (1959), utilitza la guerra com a escenari en el qual explicar un relat sobre supervivència, lluita quotidiana, amor i patriotisme. Però en aquesta ocasió havia un element que la feia diferent: quan es va rodar aquesta pel·lícula Stalin ja feia 8 anys que era mort i la desestalinització havia començat al 1956 amb les revel·lacions fetes per Khruxov durant el XXè congrès del PCUS. Per això el director soviètic va aprofitar per passar comptes amb el règim i incloure en el film una història de persecució política amb una escena terrorífica presidida per una estàtua desproporcionada d'Stalin dins d'un despatx. Un gest de complicitat amb els nous temps que no lleva ni una mica de sensibilitat a aquest melodrama on destaquen altres escenes gens polítiques però carregades d'emoció, com ara la noia esperant al seu enamorat a la sortida de la fàbrica. Un film històric en la cinematografia soviètica.

"Where is Hitler? A hot trail during the Cold War" (2010) [19/07/2013]

On és Hitler? (Michael Kloft, 2010)

Baixada d'internet
Nota: 7
Enllaç a Tots Rucs: Segle XX temporada 2013...  

Documental que enumera totes les hipòtesis que s'han construït al llarg dels anys sobre el parador d'Adolf Hitler després de l'arribada de les tropes soviètiques al búnquer de la Cancelleria de Berlín. Des de la versió internacionalment acceptada sobre el suïcidi de Hitler i Eva Braun el 30 d'abril de 1945 fins a una hipotètica fugida del canceller nazi a la Patagònia, aquest documental produït per Spiegel TV fa palès l'interès que el final de Hitler i el seu imperi ha despertat en els historiadors d'arreu del món des de fa gairebé 70 anys. Un treball aquest, per cert, només disponible en anglès i que no apareix acreditat a la fitxa d'IMDb sobre el seu director Michael Kloft. Malgat la seva qualitat i rigor, es troba a faltar un aprofundiment en el paper que les tropes de l'Exèrcit Roig i els serveis secrets soviètics NKVD van tenir en l'identificació i trasllat a Moscou de les restes del cos carbonitzat de Hitler. Tanmateix, Where is Hitler? és un altre testimoni clau sobre la fascinació que el líder alemany segueix despertant entre la població mundial. Interessant.

Síntesi a Tots Rucs: On és Hitler? Des del 1945, les especulacions, els rumors, les teories i les llegendes sobre la supervivència d'Adolf Hitler i la seva fugida del Berlín en ruïnes han fet córrer rius de tinta i han embadalit tots els partidaris de la interpretació esotèrica o conspirativa de la història. Articles, llibres i, darrerament, pàgines web, han situat el Führer nazi amagat sota els gels de l'Antàrtida, o protegit per Perón a la Patagònia argentina després de passar per l'Espanya de Franco, o acollit per Stroessner al Paraguai, o camuflat com a monjo en un monestir budista del Tibet.

Avui, a 'SEGLE XX', un documental alemany del 2010 que porta per títol On és Hitler? i que compta amb la col·laboració del prestigiós historiador britànic Anthony Beevor dóna una resposta categòrica a totes aquelles elucubracions. Hitler es va suïcidar el 30 d'abril de 1945, però el fet que les seves restes mig carbonitzades caiguessin en mans de l'Exèrcit Roig tres dies després, i la política obscurantista de Stalin sobre el tema han alimentat dècades de fabulació. En efecte, tot i que els soviètics havien localitzat i identificat sense marge d'error els ossos de Hitler i d'Eva Braun mal enterrats al pati de la Cancelleria, el règim de Stalin va decidir no donar-ne informació i mantenir els dubtes sobre la mort del dictador nazi, com un arma de propaganda en el context de la Guerra Freda.

Si Moscou, des del 1947, acusava els governs occidentals de redimir el nazisme alemany per utilitzar-lo contra l'URSS, la insinuació que Washington i Londres podien haver amagat una "fugida" de Hitler cap a Sudamèrica resultava d'allò més coherent amb la propaganda soviètica. De fet, mentre a l'Alemanya federal proliferaven els imitadors i els pretesos parents o fills naturals del Führer, el destí legal del seu patrimoni va portar la justícia bavaresa a obrir un procés per tal de certificar-ne la mort. Va ser una investigació llarga i minuciosa, amb testimonis directes dels fets del 30 d'abril de 1945 al búnquer de Berlín, que desembocà el 1956 en una declaració oficial de defunció.

Catorze anys després, el 1970, els soviètics desenterraven les restes d'Adolf i Eva de la base militar on les havien sepultat, a Magdeburg, a l'Alemanya Oriental, i les destruïen completament excepte alguna peça òssia que va ser enviada a Moscou. Caldria la caiguda de la Unió Soviètica i l'obertura parcial dels arxius del KGB per a què, el 1992, resultés confirmat allò que tots els historiadors solvents havien cregut. Això, és clar, no ha desanimat la imaginació dels mitòmans...
 

"Kin-Dza-Dza" (1986) [16/07/2013]

Kin-Dza-Dza (Georgi Daneliya, 1986) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: KIN-DZA-DZA! (Кин-дза-дза!)
Nota: 6

Estranya comèdia de ciència ficció soviètica a mig camí entre Tarkovsky i els Monty Phyton, Kin-Dza-Dza explica les extraordinàries aventures interestel·lars en les quals es veu immers un ciutadà anònim que passa de trobar-se passejant tranquil·lament per un carrer de Moscou a ésser transportat a una altra dimensió. Tot i la seva flaire de cinema absurd i fantàstic, és evident que el seu director (atesa l'època 'perestroika' en que va ser filmada aquesta pel·lícula) va voler endinsar-nos en la psicologia de l'esgotada societat soviètica dels anys vuitanta, molt necessitada de somnis surrealistes per absteure's de la quotidianitat decadent dels darrers anys de la URSS post-gerontocràtica. Una mentalitat plagada de pensaments també absurds, de somnis consumistes i d'ànsies de saber com es vivia més enllà dels seus límits geopolítics. Una curiositat que cal mirar-la amb esperit crític.

"Lord of War" (2005) [10/07/2013]

El señor de la guerra (Andrew Niccol, 2005)

Nota: 10(!)

Del poc prolífic director de Gattaca, Lord of War és una història impressionant relatada en primera persona sobre la figura del traficant d'armes sense escrúpols. Basada en fets reals, descriu a la perfecció i sense embuts la construcció social d'aquest tipus d'individus i tot l'entramat d'interessos i relacions delictives que (hores d'ara encara) es donen entre empresaris oportunistes, Estats imperialistes i dictadures corruptes. Amb un to humanístic (preten ser un relat biogràfic i no un docudrama d'història) i una realització impactant (la fabricació de la bala del començament, les escenes surrealistes i esbojarrades en el país africà), aquest film interpretat de forma excel·lent pel sempre passat de voltes Nicolas Cage ens posa un mirall davant nostre mostrant-nos en quin tipus de societat vivim. Una societat on fa vint anys certs individus compraren armes de l'extinta Unió Soviètica, a militars corruptes i borratxos, per revendre-les a paísos del tercer món. Allà foren disparades per nens de la guerra mentre els polítics occidentals utilitzaren aquest tràfic il·legal i els conflictes que generen per engrandir els beneficis i el poder de les multinacionals, dotant d'impunitat als seus homes de palla, els traficants d'armes. Això sí: Lord of War planteja els típics dubtes morals sobre si podem separar el delicte del delinqüent, si la mica d'empatia que arribem a sentir per Yuri Orlov (en certa manera, un solitari inadaptat que es fica en aquest negoci per fer alguna cosa de profit) és una simpatia malaltisa. O si són els remordiment que, com a occidentals en una societat malalta, sentim i ens fan demanar-nos què faríem nosaltres en aquesta mateixa situació. Una obra mestra.

"Prohibido entrar sin pantalones", de Juan Bonilla

PROHIBIDO ENTRAR SIN PANTALONES

 

Títol: Prohibido entrar sin pantalones
Autor: Juan Bonilla
Any: 2013
Editorial: Seix Barral (Biblioteca Breve), 2013
Edició: 1a
ISBN: 978-84-332-1560-5
Nº de pàgines: 382

Una biografia del gran poeta Vladimir "Volodia" Mayakovski (o Maiakovski, tal com l'anomena Juan Bonilla en el seu llibre) no es podia haver escrit d'una altra manera que no fos en forma de pseudo-poema cubofuturista, com és el cas. Amb un estil narratiu directe, compacte i actual (recordem que Mayakovski va assolir el zenit de la seva carrera com a poeta a l'URSS dels anys 20), Juan Bonilla fa un recorregut exhausitiu al llarg dels paisatges urbans que va conèixer abans i després de la Revolució d'Octubre (el seu estudi al passatge Lubianka, el Cafè dels Futuristes a Moscou, la casa del matrimoni Brick) i dels personatges amb qui va interactuar (Lily i Osip Brick, Ajmatova, Block, Pasternak, Maldelstam). Sense entrar en judicis de valor sobre les actituds i comportaments del poeta, Bonilla relata els esdeveniments més significatius al voltant de la seva vida sense concessions a cap mena d'ideologia ni de prejudici, expressant el punt de vista que hauria tingut Mayakovski sobre cada fet de la seva biografia, com si aquest llibre fos realment una autobiografia escrita per la pròpia mà de l'autor. Una obra, en definitiva, imprescindible per tal d'entendre una mica més tot el que va succeir durant el període veritablement comunista de la Unió Soviètica, entre 1917 i 1924, època de gran creativitat per part de l'avanguarda cultural russa de l'epoca.

"Neveroyatnye priklyucheniya italyantsev v Rossii" (1973) [29/06/2013]

Increíbles aventuras de italianos en Rusia (Eldar Ryazanov, 1973) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: INCREÍBLES AVENTURAS DE ITALIANOS EN RUSIA (Невероятные приключения итальянцев в России)
Nota: 7

Esbojarrada comèdia coral, en format de road-movie, protagonitzada per un grup d'italians que viatgen fins a la URSS a la recerca d'un tresor enterrat a Leningrad. Amb tots els ingredients típics de la comèdia de gènere (inclòs el políticament arriscat paper protagonista d'un agent camuflat del KGB) i interpetat per actors italians i soviètics, Neveroyatnye priklyucheniya italyantsev v Rossii resulta un producte un xic excessiu que busca el riure fàcil de l'espectador a partir d'esquetxos exagerats i, això sí, molt espectaculars i efectius. És una llàstima que en la V.O. els actors italians fossin doblats al rus -un fet incomprensible, una oportunitat perduda de jugar amb els equívocs de l'idioma-. Tanmateix, a part d'una bona oportunitat de passar-ho bé amb una comèdia que és de tot menys previsible (persecucions amb Lada, matrioixques gegants, lleons perduts pels carrers de Leningrad), aquest film torna a ser un aparador impressionant dels paisatges urbans soviètics de Moscou i Leningrad. Interessant i nostàlgica.

"El zorro rojo", de Paul Preston

EL ZORRO ROJO

Títol: El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo
Autor: Paul Preston
Any: 2013
Editorial: Random House Mondadori (Debate), 2013
Edició: 1a
ISBN: 978-84-9032-422-6
Nº de pàgines: 397

Lectura ideal per complementar les "Memorias" escrites pel propi Carrillo l'any 1993, just vint anys enrere. Paul Preston repassa la vida militant del líder comunista intentant demostrar la hipòtesi que ha donat molta publicitat a aquest llibre biogràfic: que Santiago Carrillo va ser, per damunt de tot, un fidel estalinista que dirigí amb mà de ferro el PCE. I sembla que ho aconsegueix. D'alguns detalls biogràfics concrets fins i tot es desprèn una certa vehemència en la seva manera de controlar el partit i una capacitat de moure els fils del poder d'una forma maquiavèl·lica i, en moltes ocasions, sense gaire compassió (per exemple, amb el tracte que li va donar a Claudín una vegada que aquest fou expulsat del PCE). El llibre no ataca Carrillo, més aviat posa damunt de la taula una sèrie de detalls que permeten inferir certes actituds. Això sí, després que l'autobiografia de 1993 amagués bona part de la seva vida privada, aquest "El zorro rojo" no desvetlla més detalls íntims, només permet confirmar que entre 1936 i 1940 va perdre a la seva mare (a qui no va poder enterrar per culpa de la guerra civil), al seu pare (amb qui es va discutir pel cop de Casado al final de la guerra), a la seva filla petita (que va morir a un hospital de Moscou quan ell ja havia emigrat a Amèrica) i a la seva primera dona (de qui es va separar després de ser-li infidel). La resta és un secret que Santiago es va emportar a la tomba l'any passat (a les aigües asturianes, més aviat, doncs fou incinerat).

Bona part de la vida de Carrillo és, doncs, un misteri. Excepte la seva activitat com a periodista a la redacció del òrgan oficial de la JSU (quan tenia 15 anys), no va treballar mai en cap feina, en el sentit ordinari d'aquest concepte: va ser funcionari de la internacional comunista tota la seva vida i, una vegada expulsat com a secretari general del PCE, es va dedicar a escriure i a participar en tertúlies radiofòniques i televisives. Aquest misteri enterboleix obres com "Los viejos camaradas", doncs moltes de les relacions que mantenguí amb altres militants comunistes no degueren ser tan fluides com ell manifestava en aquest llibre. Criden l'atenció, això sí, algunes persones que van envoltar-lo durant molts anys de forma gairebé anònima, com Pilar Brabo (posteriorment militant del PSOE) o Belén Piniés, la seva fidel secretària -militant comunista però de família franquista- que només el va sobreviure un mes. Morí de càncer a l'octubre de 2012.

Un llibre interessant que cal complementar amb les obres esmentades.

"Moskva slezam ne verit" (1979) [04/06/2013]

Moscú no cree en las lágrimas (Vladimir Menshov, 1979) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: MOSCÚ NO CREE EN LAS LÁGRIMAS (Москва слезам не верит)

Nota: 9

Pel·lícula completa a: http://www.youtube.com/watch?v=ui6pJ-Sqg9k&feature=mv_sr

Impressionant melodrama familiar de ficció que repassa la trajectòria vital i professional d'una dona soviètica, des de la seva època universitària fins a la carrera professional que desenvolupa com a directora d'una fàbrica, havent de travessar per una maternitat com a dona soltera i l'eterna recerca de l'amor mai assolit. A part del valor artístic de l'obra, aquest drama dirigit per Vladimir Menshov té l'interès afegit de mostrar-nos el funcionament social de la URSS entre els anys 50 i 70, abordant temes delicats com ara l'avortament, el feminisme, el matrimoni, la família monoparental, l'existència d'un classisme social a la Unió Soviètica i el concepte d'ambició personal en el context social i polític de l'URSS. Magníficament interpretada per tots els seus actors (des de Vera Alentova fins a la jove Natalya Vavilova, passant per l'immens Aleksey Batalov), Moskva slezam ne verit és una excel·lent mostra del cinema costumbrista soviètic, amanit amb dosis mesurades d'humor, melodrama i certa crítica social encoberta (no s'està de parlar de l'alcoholisme i el masclisme). Guanyadora de l'Oscar a la Millor pel·licula de parla no anglesa l'any 1981, quedarà per sempre més com una obra mestra en el seu gènere.

"Munich" (2005) [22/05/2013]

Munich (Steven Spielberg, 2005)

Nota: 10(!)

Munich és la clàssica pel·lícula d'Steven Spielberg que gairebé ningú identifica amb la seva filmografia i que ha resultat ser una de les millors obres del director jueu nord-americà. Basada en el segrest i assassinat d'atletes israelians perpetrada per l'organització palestina "Setembre Negre" durant les Olimpiades celebrades a Munich l'any 1972, narra els fets reals que succeïren immediatament després d'aquella matança: la persecució i execució sense judici dels seus responsables (de facto o intel·lectuals) per part d'agents del Mossad, els serveis secrets d'Israel. Amb una posada en escena espectacular i una fotografia impecable (la textura de les imatges recorda la d'un film dels anys 70), Spielberg explica -sense caure en el clàssic maniqueisme hollywoodià- el procés mitjançant el qual un Estat que va ser atacat per un grup de terroristes esdevingué un Estat terrorista, matant indiscriminadament a tot aquell que tingués una relació, encara que fos remota, amb la matança de Munich (inclosos nens i víctimes col·laterals). Transmet de forma valenta i sense eufemismes com l'ànsia de revenja d'un ciutadà normal i corrent el porta a la bogeria, a l'autodestrucció i a veure's immers en una guerra que no té final i que al capdavall ja no considera seva. El guió no permet que l'espectador caigui en l'exercici fàcil de categorització entre bons i dolents: la sensació és que tothom és víctima de la seva identitat, del país on ha nascut, de la cultura que el representa i del temps que li ha tocat viure. Cada individu té una personalitat i una vida pròpia que convida a la compassió (el protagonista té dona i un nen petit, el responsable dels artefactes explosius fabrica alhora simpatiques joguines, els àrabs són éssers humans que volen apropar-se al món occidental). Però, ja ho deia Ortega y Gasset, cada persona és ella i la seva circumstància, i si no salva la seva circumstància no salva a la persona. La imatge final, amb les Torres Bessones de Nova York al fons del paisatge, són un exercici de sinceritat i honestedat davant d'una realitat (la suma de les perspectives individuals, segons Gasset) que Spielberg reconeix com a complexa i tràgica. Una obra mestra.

Stalingrad 1942/43 - 2013 (Ahir i avui dels escenaris de la Batalla)

"Chyornyy kvadrat" (1992) [07/05/2013]

El cuadrado negro (Yuri Moroz, 1992) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: EL CUADRADO NEGRO (Чёрный квадрат)

Nota: 7

Thriller policial i d'espionatge, Chyornyy kuadrat té la particularitat de ser una de les primeres pel·lícules russes de l'era postsoviètica (va ser estrenada mesos després de la desaparició de la URSS). A més, es va convertir (de forma volguda o no) en un drama social i polític ambientat en els anys 80, època de corrupció i lluita pel poder en les altes esferes del PCUS com a conseqüència de les morts gairebé successives dels líders de la gerontocràcia soviètica (l'acció es desenvolupa en els mesos posteriors a la desaparició de Leonid Brèjnev). Amb un argument molt complicat (típic de les pel·lícules d'espies) i una posada en escena confusa (l'acció va saltant d'un escenari a un altre perdent sovint el fil argumental de la història), Chyornyy kuadrat recorda produccions occidentals del mateix gènere com ara la més entenedora The Fourth Protocol o la igualment complicada i novíssima Tinker Taylor Soldier Spy. Rodada parcialment a escenaris naturals (una altra invitació a passejar pel Moscou soviètic dels vuitanta), calen un parell de visionats per arribar a entendre tota la trama, tot i que el més important és copsar el grau d'èxtasi que assoliren els guionistes escrivint la paraula KGB un nombre infinit de vegades, probablement les vegades que no s'havien atrevit a fer-ho en els anys immediatament anteriors a la seva estrena.

"Polustanok" (1963) [03/05/2013]

El apeadero (Boris Barnet, 1963) [V.O. rus]

Baixada d'internet
Enllaç i fitxa a Cine Rusia: EL APEADERO (Полустанок)
Nota: 7

Comèdia costumbrista sobre un urbanita que decideix passar les seves vacances en un poble costaner soviètic, envoltat de pagesos amb una altra manera d'entendre la vida. Retrat esplèndit de les diferències que van existir a la Unió Soviètica sobre dues maneres d'entendre la nova modernitat aportada per la Revolució, Polustanok ens convida a fer una passejada per paratges naturals on la convivència amb els animals no sempre és fàcil, a entrar a locals d'entreteniment allunyats dels famosos clubs obrers moscovites i a conèixer els personatges que vivien en aquestes contrades. Una pel·lícula entretinguda i divertida a estones que ens mostra una altra realitat sobre una part de la URSS de fa cinquanta anys.

"Limónov", de Emmanuel Carrère

LIMÓNOV

Títol: Limónov
Autor: Emmanuel Carrère
Any: 2011
Editorial: Anagrama (Panorama de narrativas), 2013
Edició: 1a
ISBN: 978-84-339-7855-4
Nº de pàgines:396

El subgènere narratiu que és producte d'una hibridació entre el biopic i l'article periodístic va nàixer probablement amb Truman Capote i la seva obra "A sang freda". Malgrat que el geni creatiu no sempre troba l'estil literari -i, en general, artístic- més adient per posar de manifest la seva genialitat creativa (com sí va passar amb Capote), aquesta coincidència es torna a produir amb Emmanuel Carrère i el seu llibre "Limónov", la historia biogràfica d'un personatge gairebé únic que és la història del seu país, la Unió Soviètica i Rússia. Fill de txequista ucranià, militant de l'underground soviètic quan era jove, estalinista convençut, disident en temps de Brèjnev, sensesostre i majordom a Estats Units, poeta a París, contrari (des de la distància) a la Perestroika de Gorbachov, neofeixista en l'època de Ieltsin, mercenari a Sèrbia, anti-Putin en l'actualitat, empresonat a Moscou i Engels aquesta darrers anys, amic i enemic de Kasparov... Aquest és Eduard Limónov, una gran contradicció, un reflex de la història del segle XX, amb mols grisos i moltes veritats que fan mal, perquè són veritat però alhora són causa i efecte del patiment humà. Una gran obra que es recordarà durant molt temps.

"Spokoynyy den v kontse voyny" (1970) [05/03/2013]

Un día tranquilo al final de la guerra (Nikita Mikhalkov, 1970) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: UN DÍA TRANQUILO AL FINAL DE LA GUERRA (Спокойный день в конце войны)

Nota: 4

Tesi de graduació de Nikita Mikhalkov a l'escola de cinema VIGK, aquest curtmetratge és un exemple paradigmàtic d'allò que en el futur es convertirà en el segell cinematogràfic d'aquest director rus. Un cinema ple de llocs comuns i efectismes que han convertit a l'oportunista i polititzat realitzador moscotiva en un dels cineastes més sobrevalorats de la història. Deixant de banda la recurrent història d'amor i la presència d'un alter ego del director, ja en aquest producte apareix el típic personatge amb semblant imbècil que es dedica a pegar saltironets pel camp i la muntanya. Una bona forma de no molestar a les autoritats soviètiques i de guanyar-se la confiança i l'apreci dels mandataris i oligarques postcomunistes. Un cinema buit, un bluf, que només destaca per l'etiqueta "dirigit per...".
 

"Andrei Rublev [o Rubliov]" (1966) [28/02/2013]

Andrei Rublev (Andrei Tarkovsky, 1966) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a ReberldeMule.org: Andrei Rublev [Андрей Рублёв (фильм)] (Andrei Tarkovsky, 1966)

Nota: 9

Andrei Rublev és la pel·lícula que va enemistar definitivament Tarkovsky amb el règim soviètic (Àlex Gorina dixit). Si tretze anys més tard, el director crearà amb Stalker una fàbula sobre una "zona" prohibida on diuen que es compleixen tots els somnis (la metàfora amb la URSS serà massa evident), la biografia d'aquest pintor explica com era la societat russa del segle XV -salvatge, tirànica, bruta-, amb massa paral·lelismes amb l'entorn social contemporani, sobretot des del punt de vista de certes ments paranoiques de la nomenklatura. Artistes perseguits, traïcions, lluites pel poder, tot resultava estranyament familiar. Tarkovski aconseguix transportar-nos a aquella època, perillosament propera a la d'Ivan el Gran, tsar del segle XVI vanagloriat a la Unió Soviètica. De nou el director utilitza tot el simbolisme del seu imaginari cinematogràfic: l'aigua, la natura, un personatge isolat del seu entorn (transssumpte d'ell mateix), la dona com a objecte de desig (amb uns nus femenins molt agosarats), els estats d'èxtasi contemplatiu. Cent vuitanta minuts de viatge crític al passat històric i, per damunt de tot, a l'interior de l'ésser humà.

"C'était mon rêve" (2008) [28/02/2013]

Todo por un sueño (Daniel Künzi, 2008)

Nota: 9

Emotiu documental sobre l'aviador suís Ernst Schacht, heroi durant la Segona Guerra Mundial al costat de la Unió Soviètica i represaliat després per Stalin. El documental serveix per fer una repassada al paper dels aviadors estrangers -entre ells alguns espanyols i catalans- que es formaren a l'URSS i lluitaren a favor de la causa aliada. Un gran homenatge als veterans antifeixistes.

 

"Kto skazal myau?" (1962) [20/02/2013]

¿Quién dijo "miau"? (Vladimir Degtyaryov, 1962)

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: ¿QUIÉN DIJO "MIAU"? (Кто сказал «мяу»?)

Nota: 9

Producte tendre, delicat i pedagògic provinent de la factoria soviètica de dibuixos animats, aquesta pel·lícula -feta amb la tècnica d'stop motion- ens ofereix un altra obra senzilla i molt ben elaborada que de ben segur va fer les delícies dels seus petits espectadors. El missatge de fons -cal investigar per tal de trobar les respostes a qualsevol dilema- resulta si més no curiós i interessant en un país que es trobava en ple 'desgel' i amb unes estructures socials que convidaven als joves a potenciar el desenvolupament científic i cultural de la URSS.

"El oro de Moscú" (2003) [11/02/2013]

El oro de Moscú (Jesús Bonilla, 2003)

Nota: 5

Paròdia de les paròdies espanyoles dels anys 60. Així es pot definir l'òpera prima de l'actor Jesús Bonilla com a director de cinema, un seguit d'scketchs que fan pudor a ranci, a llufa masclista i a voler fer riure tant sí com no. El començament és esperançador -els actors representen amb certa gràcia l'Espanya més negra i ignorant- però a mesura que transcorre el metratge i apareixen els paladins de la comèdia franquista (Landa, Pajares, etc...), la paròdia autoparodiada esdevé una obra demencial, patètica i tristement prescindible. Cal donar una segona oportunitat al seu director. 
 

"Diario de Moscú", de Walter Benjamin

DIARIO DE MOSCÚ

Títol: Diario de Moscú
Autor: Walter Benjamin
Any: 1927
Editorial: Godot (Col. Exhumaciones), 2011
Edició: 1a
ISBN: 978-987-1489-29-9
Nº de pàgines: 230

Obra fonamental i paradigmàtica dins d'aquest gènere, "Diario de Moscú" és un relat en primera persona imprescindible per a tot aquell que estigui interessat en saber com era el dia a dia en la Unió Soviètica dels anys vint (entre 1926 i 1927), sense el filtre de la propaganda o de la crítica capitalista i burgesa. Tot i el poc temps que Benjamin s'hi va estar a Moscou (dos mesos) i malgrat que travessava un moment molt crític en la seva vida sentimental, les històries de les seves passejades pel centre de la ciutat són una crònica extraordinària que permet copsar la vida social i cultural a la capital de la nova pàtria del proletariat, nou anys després de la Revolució d'Octubre. Llàstima que els seus embolics de faldilles i les discussions amb els seus col·legues escriptors li robessin tant de temps. Un temps que hauria pogut emprar en passar més estones al carrer, observant la gent i relatant l'evolució urbanística, simbòlica i sociològica dels primers anys de la URSS.

 

"Avrora" (1973) [01/02/2013]

Aurora (Roman Kachanov, 1973)

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: AURORA (Аврора)

Nota: 9

Utilitzar un cocodril i un grup de pioners soviètics en un curtmetratge animat és tot un gest de gosadia. Però aprofitar un element icònic, com és el cuirassat Aurora, per fer un film d'aquestes característiques és un acte de propaganda entranyable, innovador i arriscat. En definitiva, una peça gairebé única. El caràcter innovador rau en l'ús -per part de Kachanov i el seu equip- d'imatges reals combinades amb l'animació clàssica i els ninots, en un tema tan important en l'època soviètica com era la Revolució d'Octubre (la pel·lícula fou realitzada en plena època d'empantanegament brezhnevià).

Cal veure aquesta excel·lent pel·lícula per entendre com convivien els soviètics amb la seva pròpia i curta història.

 

Fotografies personals de l'autor del blog realitzades en juliol de 2007

http://diaridunmestredescola.blogspot.com.es/2008/07/rssia-estiu-de-2007-v.html