Rússia: estiu de 2006 (IV)

1r dia

La pluja confereix al paisatge urbà un aspecte melangiós. Tot és allà, tal com ho havia imaginat des de la meva adolescència. Però la Plaça Roja roman tancada, no es pot passejar pel centre, s'ha de voltar per davant dels Magatzems Gum. Aquesta llunyania física és també un distància simbòlica vers tota aquella part de la història amagada durant molts anys. Des d'aquesta perspectiva contemplo extasiat  el Mausoleu de Lenin, les muralles vermelles del Kremlin, les torres, les llambordes... tot... i rememoro imatges vistes per la televisió o construïdes per la meva imaginació...

El Mausoleu de Lenin, amb la Torre Spasskaia o del Salvador al fons (Pietro Antonio Solari, 1625)

 

De nou el Mausoleu de Lenin, ara amb un entorn més solitari que en altres èpoques

Canvi de guàrdia en el Mausoleu de Lenin. En l'actualitat aquest ritual ja no es realitza en aquest lloc sinó davant del Monument al Soldat Desconegut, uns metres més cap al nord

Un gos jeu en terra . Ningú no li diu res, ni tan sols la policia. És una imatge curiosa

La Necròpoli de la Plaça Roja, on romanen les restes de tots els mandataris de la URSS, excepte les de Nikita Serguéievitx Khrusxov, enterrades en el cementeri de Novodèvitxi. En aquesta necròpoli de la Plaça Roja es troba la tomba del periodista nord-americà John Reed, però soc incapaç de localitzar la placa amb el seu nom. També veig allà les tombes d'Stalin, Iuri Gagarin, Andròpov...

De nou, el Mausoleu de Lenin, davant de la muralla i el Senat del Kremlin

La Militzia, la temuda i respectada policia moscovita

Vista del Museu d'Història de l'Estat, ara per la banda de la Plaça Roja

La Torre Spasskaia o del Salvador. Des de l'any 1625 llueix el famós carilló de deu campanes

La Catedral de Sant Basili. El seu nom és realment Catedral de la Intercessió de la Mare de Déu en el Monticle (Собор Покрова что на Рву). La seva construcció va ser encarregada per Ivan el Terrible i va durar sis anys, entre el 1555 i el 1561. El tsar va commemorar d'aquesta manera la conquesta de Kazan i la derrota dels tàrtars. Es diu que, una vegada finalitzada l'obra, Ivan el Terrible va ordenar que deixessin cec a l'arquitecte Pòstnik Iàkovlev perquè mai més pogués erigir una església més maca que la dedicada a Sant Basili

 

Els famosos i llarguíssims passos zebra de la Plaça Roja. Quan el recinte roman tancat la policia obliga els vianants a circular per aquestes línies. A la dreta, els Grans Magatzems GUM, antics magatzems estatals

El misteri del gastrònom desaparegut (5a part)

20/11/2009  EL GURMET DESAPAREGUT DURANT SIS MESOS PASSA ELS DIES JUGANT A ESCACS EN UN PARC

Pascal Henry malviu a Ginebra sense casa ni feina

EDWIN WINKELS
BARCELONA

No té casa, feina ni diners. Gairebé un any després de posar fi a la seva voluntària i enigmàtica desaparició, el gurmet suís Pascal Henry és un sense sostre a la seva pròpia ciutat, Ginebra. Un programa de la televisió francesa, Prise directe, va dedicar aquesta setmana un dels seus reportatges a l'home que es va fer famòs quan va interrompre l'estiu del 2008 la seva ruta de 68 dies pels 68 restaurants del món amb tres estrelles Michelin i desaparèixer sense deixar rastre després de sopar a El Bulli.

Molt més prim, amb uns 20 quilos menys, Henry sol passar els dies en un lloc que ja freqüentava abans d’emprendre la seva particular Ruta 68 el maig de l’any passat: gairebé cada dia es presenta al cèntric parc de Bastions de Ginebra, on passa les hores jugant en algun de la dotzena de taulers d’escacs gegants pintats a terra a l’entrada del parc. Assegut en una cadira, elabora els seus moviments i estudia els del rival, o simplement és un dels molts espectadors d’algunes de les altres partides que s’estan jugant.

SENSE CÀMERES // Quan Pascal Henry va observar la càmera del canal France2 que l’enfocava des de la distància, es va aixecar sobtadament de la cadira, va pujar les escales en una part lateral del parc i va desaparèixer darrere dels arbres. Poc després, l’equip de reporters el va abordar al carrer, ja amb una càmera oculta, per fer-li preguntes sobre la seva desaparició i la seva vida actual. Henry explicava que no té família, ni feina, que rebutja l’actual societat de consum i que prefereix mantenir-se en l’anonimat.

Tot i així, l’últim any ha concedit diverses entrevistes per explicar què el va portar a esfumar-se a la matinada quan, el 12 de juny de l’any passat, encara no havia pagat la factura d’El Bulli, el restaurant número 42 del seu recorregut gastronòmic pel món. Encara que ja no té relació ni tan sols amb els amics del passat, com ara el matrimoni amb qui vivia als afores de Ginebra, es va sincerar amb el seu amic Jacques Perrin, un comerciant de vins que en el seu dia va alertar al seu bloc de la desaparició de Henry.

«Des de feia una setmana no em trobava gaire bé. Cada dia anava perdent la il·lusió per allò que estava fent. Quan a El Bulli una periodista espanyola va demanar la meva targeta de visita, vaig anar al cotxe a buscar-la. Em vaig asseure al volant. Em vaig quedar tres minuts esperant així... Vaig girar la clau i vaig desaparèixer en la nit. Va ser un gran forat negre».

Durant mesos va fer voltes amb el seu cotxe llogat, on també dormia. Dubtava si refugiar-se en un monestir durant un temps. No va reaparèixer fins al desembre. Des d’aleshores, no ha trobat feina, casa ni un lloc en la societat. Va col·laborar amb algun reportatge periodístic en un restaurant, va dir que seria un bon sommelier. «Per a la gent és difícil entendre’m, no puc explicar per què faig el que faig». Està sol, diu. Molt sol.

El Periódico 20/11/09