Nota: 10
Michael Mann és tan bon director que, en aquesta pel·lícula, aconsegueix fins i tot que sentim empatia per John Dillinger, un dels delinqüents més famosos dels EE.UU., a l'alçada de Bonnie Parker i Clyde Barrow. Amb un joc trepidant de primers plans, un munt d'escenes preses càmera en mà, una màgnifica direcció artística que ens apropa als anys 20 i uns efectes visuals equilibrats (ni exagerats ni freds), Public Enemies ens fa viatjar en el temps i compartir aventures i desventures amb l'atracador nord-americà més agosarat, alhora que sentim la por i les pujades d'adrenalina propis d'aquest ofici tan antic (el robatori). Perquè Mann és això, un fabricant d'emocions cinematogràfiques que arriben fins al cervell sense artificis però com si ens les inoculés en forma d'una droga injectada en vena, una pujada d'endorfines i dopamina que deixa confús: qui és realment el dolent? Una gran pel·lícula que potser quedarà a l'ombra dels grans clàssics del gènere.
