EL ZORRO ROJO
Títol: El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo
Autor: Paul Preston
Any: 2013
Editorial: Random House Mondadori (Debate), 2013
Edició: 1a
ISBN: 978-84-9032-422-6
Nº de pàgines: 397
Lectura ideal per complementar les "Memorias" escrites pel propi Carrillo l'any 1993, just vint anys enrere. Paul Preston repassa la vida militant del líder comunista intentant demostrar la hipòtesi que ha donat molta publicitat a aquest llibre biogràfic: que Santiago Carrillo va ser, per damunt de tot, un fidel estalinista que dirigí amb mà de ferro el PCE. I sembla que ho aconsegueix. D'alguns detalls biogràfics concrets fins i tot es desprèn una certa vehemència en la seva manera de controlar el partit i una capacitat de moure els fils del poder d'una forma maquiavèl·lica i, en moltes ocasions, sense gaire compassió (per exemple, amb el tracte que li va donar a Claudín una vegada que aquest fou expulsat del PCE). El llibre no ataca Carrillo, més aviat posa damunt de la taula una sèrie de detalls que permeten inferir certes actituds. Això sí, després que l'autobiografia de 1993 amagués bona part de la seva vida privada, aquest "El zorro rojo" no desvetlla més detalls íntims, només permet confirmar que entre 1936 i 1940 va perdre a la seva mare (a qui no va poder enterrar per culpa de la guerra civil), al seu pare (amb qui es va discutir pel cop de Casado al final de la guerra), a la seva filla petita (que va morir a un hospital de Moscou quan ell ja havia emigrat a Amèrica) i a la seva primera dona (de qui es va separar després de ser-li infidel). La resta és un secret que Santiago es va emportar a la tomba l'any passat (a les aigües asturianes, més aviat, doncs fou incinerat).
Bona part de la vida de Carrillo és, doncs, un misteri. Excepte la seva activitat com a periodista a la redacció del òrgan oficial de la JSU (quan tenia 15 anys), no va treballar mai en cap feina, en el sentit ordinari d'aquest concepte: va ser funcionari de la internacional comunista tota la seva vida i, una vegada expulsat com a secretari general del PCE, es va dedicar a escriure i a participar en tertúlies radiofòniques i televisives. Aquest misteri enterboleix obres com "Los viejos camaradas", doncs moltes de les relacions que mantenguí amb altres militants comunistes no degueren ser tan fluides com ell manifestava en aquest llibre. Criden l'atenció, això sí, algunes persones que van envoltar-lo durant molts anys de forma gairebé anònima, com Pilar Brabo (posteriorment militant del PSOE) o Belén Piniés, la seva fidel secretària -militant comunista però de família franquista- que només el va sobreviure un mes. Morí de càncer a l'octubre de 2012.
Un llibre interessant que cal complementar amb les obres esmentades.
