"En realitat, en el deute, com en tantes coses, Spain is different, perquè té un dels nivells més baixos de deute públic de l'eurozona (un 53% del PIB) i perquè el seu problema de veritat està en el sector privat, que té un endeutament equivalent al 178% del PIB. I això és vàlid tant per al bancs, i sobretot les caixes, com per a les grans empreses que Michael Lewitt descriu com a ostatges dels grups d'interessos amb enorme poder fàctic. En efecte, afirma que les democràcies occidentals són ara l'instrument genuflex i captiu d'uns grups de pressió transversals i sectorials que anteposen els seus interessos als de la societat en el seu conjunt. El resultat és, naturalment, que es fa la redistribució de la riquesa encara més a favor dels privilegiats, en lloc de crear riquesa per a tota la societat. Tal com va dir Helmuth Schmidt, els beneficis d'avui han de ser les inversions de demà i els llocs de treball de demà passat." (...)
El Periódico 20/06/2010
dijous, 24 de juny del 2010
El sistema educatiu Finlandès
ELS PROFESSIONALS DE L'ENSENYAMENT
L'èxit finlandès es basa en una dura selecció dels docents
«És essencial que s'esculli els millors», vindica el director d'un centre
J. C.
BARCELONA
El director del col·legi Claret de Barcelona, Xavier Melgarejo, ha invertit molts anys de la seva vida en l'estudi i dissecció del sistema educatiu més aclamat durant l'última dècada com a paradigma de l'excel·lència: el finlandès. L'èxit de resultats dels estudiants finlandesos té molt a veure amb la qualitat del seu professorat. Tres o quatre dècades enrere l'estat de l'educació a Finlàndia era més aviat catastròfic. Actualment és l'enveja de la major part dels països d'Europa. I Melgarejo proposa aplicar una barreja que al país nòrdic ha proporcionat excel·lents dividends: seleccionar els docents i atorgar-los el màxim reconeixement social possible.
És clar que Finlàndia no és Espanya. Ni Catalunya. «El valor que es dóna aquí a l'educació és molt baix i tenim una proporció molt més elevada de població amb un baix nivell d'estudis, característica que té una influència determinant en els resultats, ja que hi ha una correlació entre la formació de les famílies i els rendiments dels alumnes», recorda el director del col·legi. «El primer responsable del que passa és la família», afirma. «A Finlàndia el 80% de les famílies van regularment a la biblioteca amb els seus fills». Aquí és una cosa excepcional. L'educació, assenyala, és una acció compartida. I en ocasions hi ha tasques de les quals els pares dimiteixen i al professor li toca una tasca que no li correspon.
LA LLENGUA / Després d'aquestes advertències prèvies, Melgarejo es llança a demanar proves de selecció per als mestres i professors, que tinguin preferència aquells que exhibeixin un domini de la llengua més alt, del català, el castellà i l'anglès, encara que reconeix que s'estan fent progressos, com l'exigència del màster als ensenyants de secundària. «És essencial que s'esculli els millors. El que ensenya ens representa a tots, és l'encarregat de transmetre la llengua i la cultura a les futures generacions, això ha de ser un honor. El mestre fa una acció social de primera magnitud», insisteix.
Seleccionar també comporta «poder contractar professorat natiu per ensenyar anglès», una quimera mentre l'Administració segueixi exigint-los «el nivell C de català i el títol de magisteri». «Aquests titulats superiors que rebutgem perquè els falten aquests requisits exerceixen després com a professors a les acadèmies a les quals portem els nostres fills a la sortida del col·legi. És absurd». S'ha de prendre una altra vegada exemple de Finlàndia. Allà s'han donat tot tipus de facilitats per contractar músics procedents dels antics països comunistes. «Si l'estudi PISA mesurés les habilitats musicals, Finlàndia també arrasaria», pronostica.
El Periódico 20/06/10
L'èxit finlandès es basa en una dura selecció dels docents
«És essencial que s'esculli els millors», vindica el director d'un centre
J. C.
BARCELONA
El director del col·legi Claret de Barcelona, Xavier Melgarejo, ha invertit molts anys de la seva vida en l'estudi i dissecció del sistema educatiu més aclamat durant l'última dècada com a paradigma de l'excel·lència: el finlandès. L'èxit de resultats dels estudiants finlandesos té molt a veure amb la qualitat del seu professorat. Tres o quatre dècades enrere l'estat de l'educació a Finlàndia era més aviat catastròfic. Actualment és l'enveja de la major part dels països d'Europa. I Melgarejo proposa aplicar una barreja que al país nòrdic ha proporcionat excel·lents dividends: seleccionar els docents i atorgar-los el màxim reconeixement social possible.
És clar que Finlàndia no és Espanya. Ni Catalunya. «El valor que es dóna aquí a l'educació és molt baix i tenim una proporció molt més elevada de població amb un baix nivell d'estudis, característica que té una influència determinant en els resultats, ja que hi ha una correlació entre la formació de les famílies i els rendiments dels alumnes», recorda el director del col·legi. «El primer responsable del que passa és la família», afirma. «A Finlàndia el 80% de les famílies van regularment a la biblioteca amb els seus fills». Aquí és una cosa excepcional. L'educació, assenyala, és una acció compartida. I en ocasions hi ha tasques de les quals els pares dimiteixen i al professor li toca una tasca que no li correspon.
LA LLENGUA / Després d'aquestes advertències prèvies, Melgarejo es llança a demanar proves de selecció per als mestres i professors, que tinguin preferència aquells que exhibeixin un domini de la llengua més alt, del català, el castellà i l'anglès, encara que reconeix que s'estan fent progressos, com l'exigència del màster als ensenyants de secundària. «És essencial que s'esculli els millors. El que ensenya ens representa a tots, és l'encarregat de transmetre la llengua i la cultura a les futures generacions, això ha de ser un honor. El mestre fa una acció social de primera magnitud», insisteix.
Seleccionar també comporta «poder contractar professorat natiu per ensenyar anglès», una quimera mentre l'Administració segueixi exigint-los «el nivell C de català i el títol de magisteri». «Aquests titulats superiors que rebutgem perquè els falten aquests requisits exerceixen després com a professors a les acadèmies a les quals portem els nostres fills a la sortida del col·legi. És absurd». S'ha de prendre una altra vegada exemple de Finlàndia. Allà s'han donat tot tipus de facilitats per contractar músics procedents dels antics països comunistes. «Si l'estudi PISA mesurés les habilitats musicals, Finlàndia també arrasaria», pronostica.
El Periódico 20/06/10
L'escola catalana (i no catalana), a recuperació
CLAUS DEL FIASCO DE L'EDUCACIÓ CATALANA A LES PROVES DE DIAGNÒSTIC
L'escola, a recuperació
El Govern vacil·la davant canvis necessaris, i entre docents i pares cal més implicació
Els mals resultats reflecteixen el desdeny social que durant anys ha rebut l'educació
JORDI CASABELLA
BARCELONA
Fa uns anys, quan Chris Patten, ministre d'Educació de Margaret Thatcher i ara rector de la Universitat d'Oxford, va coincidir amb Juan Antonio Ortega y Díaz Ambrona, que va ocupar la cartera educativa en temps de la UCD, li va etzibar: «¡Ah, vostè també ha estat ministre d'Educació! ¡Quina tasca més difícil! Ve a veure't molta gent amb diferents solucions per al mateix problema». Les avaluacions de quart i sisè de primària acaben d'evidenciar el problema: els baixos rendiments de l'alumnat català. Però, ¿on és la solució?
La família
Recolzar l'esforç dels que estudien
El sociòleg Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), creu que, durant anys, la societat ha menyspreat el valor de l'educació i que els pares dels estudiants n'han estat «còmplices inconscients». «La societat tenia un model alternatiu d'èxit, la regla era guanyar diners i abandonar com més aviat millor el sistema educatiu. Hem estat víctimes d'aquesta norma. S'ha de canviar i defensar l'esforç d'estudiar». Cardús és dels que pensen que, en realitat, pares i estudiants ja se n'han adonat. Ell ho ha apreciat a les aules universitàries en què imparteix classe. «Comença a haver-hi un reconeixement de l'estudi des del punt de vista de les expectatives professionals», afirma.
¿Però, a més a més de canviar d'actitud, les famílies hi han de fer alguna cosa més? «Vivim una desorganització d'horaris dramàtica en què la convivència familiar és a la cua de les prioritats. L'activitat laboral del pare i de la mare va en detriment del seguiment sistemàtic de l'activitat escolar. S'hi ha de fer alguna cosa», proposa el sociòleg. L'opinió que els mals resultats no reflecteixen tant la situació de l'alumnat com el context social en què vivim pren força entre els experts. «Si a un mestre català l'enviem a Finlàndia (paradigma de l'èxit) obtindrem resultats finlandesos, i un finlandès aconseguiria aquí resultats catalans».
L'Administració
Modificar l'accés a la professió
Assumpta Sogas, directora de l'escola pública El Sagrer del barri barceloní de la Sagrera, recepta una barreja a base de modificar l'accés a la professió a les escoles públiques i donar autonomia a les direccions per escollir els perfils de mestres que necessita cada centre. «El funcionariat és un sistema nefast. Els mals resultats de llengua estrangera a les proves de sisè de primària eren previsibles. Molts dels mestres d'anglès que treballen a l'escola pública van superar unes oposicions fent una traducció, però els falta competència comunicativa, que és el que es necessita. A classe s'hi ha de parlar».
Sogas no es mossega la llengua. «Molts mestres no s'han posat al dia i imparteixen formació memorística que serveix per anar a un concurs de televisió». Considera que els sindicats són «un obstacle» per introduir canvis perquè «defensen el treballador, consideren que té dret a un lloc de treball, però no pregunten per la qualitat de la feina que fa». I la Conselleria d'Educació, opina, no es mostra «prou sòlida i segura» per fer front a una mudança d'aquestes característiques. La burocràcia i llunyania de l'Administració tampoc són un estímul, diu, però això «no justifica els resultats».
Els centres
Més implicació de pares i professors
La nova presidenta de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya (FAPAC), Inma Fuyà, té la seguretat que hi ha una relació directa entre els nivells d'implicació dels pares, el professorat i l'Administració en els centres i el grau d'assumpció de competències per part de l'alumnat. «Falten suports, gent que hi posi el coll, encara que no es pot generalitzar perquè hi ha centres admirables». «I en els temps de dificultats que corren i que han de venir -afegeix- encara faran falta molts més esforços».
En el terreny de les dificultats per aconseguir adhesions a la causa, Inma Fuyà dirigeix els seus dards cap a l'Administració. «¿Vostè ha vist quan se celebren eleccions als consells escolars de centre que hi hagi espots a la televisió o falques publicitàries a la ràdio?», pregunta.
La presidenta de la FAPAC sosté que «és necessari revisar el paper dels òrgans de participació» de la comunitat educativa en els centres. Ara només són «representatius, però s'ha d'anar més enllà. Obrir-los a les associacions o entitats que s'ocupen dels menjadors o de les activitats extraescolars», per exemple. I acollir a l'entorn de l'escola, «les associacions de veïns, la ciutat». Quan se li pregunta pel balanç de resultats de les proves, ella diu que està «contenta que existeixi una avaluació de diagnòstics per saber quina és la marxa de l'alumnat».
La immigració
Distribuir millor els nouvinguts
El president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, Jorge Calero, distingeix entre els immigrants de primera i segona generació. Entre «els que han realitzat una part del seu itinerari educatiu a l'estranger i els que han efectuat tot el seu recorregut escolar a Catalunya». En el cas d'aquests últims, «els resultats són similars» als de la població autòctona. Els efectes de la immigració sobre els resultats escolars s'aprecien quan es relacionen amb la densitat d'estrangers que es registra en un centre educatiu. Concentracions per sobre del «25% o 30% provoquen dificultats d'aprenentatge i descensos de rendiment» assegura Calero, que fa quatre mesos que és al càrrec. En conseqüència, s'imposa evitar aquest tipus d'agrupacions.
Les últimes dades sobre el nombre d'escoles públiques i concertades amb més del 25% de l'alumnat d'origen estranger es refereixen al curs 2007-2008. Aquell any acadèmic 686 centres d'entre 3.000 escoles, col·legis i instituts catalans comptaven amb més d'una quarta part d'estrangers en el seu cens. La majoria pertanyien a la xarxa pública, però 234 eren privats concertats.
Calero recorda que la presència d'alumnat nouvingut no ha tingut repercussió sobre l'avaluació de competències de sisè de primària, almenys pel que fa als estrangers incorporats a l'escola catalana en els dos últims cursos, amb resultats que no es van considerar en el còmput global. I creu que la reducció de la pressió migratòria redundarà en una millor integració.
La tecnologia
Introduir pantalles i ordinadors
L'enginyer Xavier Kirchner ha constatat que, els dissabtes al matí, les grans superfícies comercials estan abarrotades de públic en xandall que «sap més d'internet i tecnologies digitals que els experts de bata blanca» de l'època dels seus començaments. Kirchner afirma que «introduir ordinadors a l'escola no és innovar», sinó més aviat portar als centres una cosa que ja és comuna a la societat.
L'enginyer, un dels coordinadors del programa que s'inicia al setembre amb la introducció de 7.000 portàtils a les aules de secundària, explica que sovint els coneixements no arriben a l'alumnat «perquè el format és erroni». «Els nens s'han acostumat a rebre els missatges d'una manera, però a l'escola els arriben d'una altra. Canviar el format no és una garantia que millorin els seus rendiments, dependrà de la potència del projecte educatiu, però salva el primer escull». L'enginyer explica que hi ha estudiants que han observat el despertar de l'interès per l'estudi en alguns companys. També certifica que els professors estan encantats d'haver passat d'estar d'esquena a la classe, escrivint amb guix a la pissarra, a veure els ulls de sorpresa dels alumnes al contemplar les imatges a la pissarra digital. Una transformació similar a la que es va forjar al passar de la missa tridentina i en llatí a les cerimònies amb l'oficiant de cara als fidels. Tot un Vaticà II.
L'escola, a recuperació
El Govern vacil·la davant canvis necessaris, i entre docents i pares cal més implicació
Els mals resultats reflecteixen el desdeny social que durant anys ha rebut l'educació
JORDI CASABELLA
BARCELONA
Fa uns anys, quan Chris Patten, ministre d'Educació de Margaret Thatcher i ara rector de la Universitat d'Oxford, va coincidir amb Juan Antonio Ortega y Díaz Ambrona, que va ocupar la cartera educativa en temps de la UCD, li va etzibar: «¡Ah, vostè també ha estat ministre d'Educació! ¡Quina tasca més difícil! Ve a veure't molta gent amb diferents solucions per al mateix problema». Les avaluacions de quart i sisè de primària acaben d'evidenciar el problema: els baixos rendiments de l'alumnat català. Però, ¿on és la solució?
La família
Recolzar l'esforç dels que estudien
El sociòleg Salvador Cardús, degà de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), creu que, durant anys, la societat ha menyspreat el valor de l'educació i que els pares dels estudiants n'han estat «còmplices inconscients». «La societat tenia un model alternatiu d'èxit, la regla era guanyar diners i abandonar com més aviat millor el sistema educatiu. Hem estat víctimes d'aquesta norma. S'ha de canviar i defensar l'esforç d'estudiar». Cardús és dels que pensen que, en realitat, pares i estudiants ja se n'han adonat. Ell ho ha apreciat a les aules universitàries en què imparteix classe. «Comença a haver-hi un reconeixement de l'estudi des del punt de vista de les expectatives professionals», afirma.
¿Però, a més a més de canviar d'actitud, les famílies hi han de fer alguna cosa més? «Vivim una desorganització d'horaris dramàtica en què la convivència familiar és a la cua de les prioritats. L'activitat laboral del pare i de la mare va en detriment del seguiment sistemàtic de l'activitat escolar. S'hi ha de fer alguna cosa», proposa el sociòleg. L'opinió que els mals resultats no reflecteixen tant la situació de l'alumnat com el context social en què vivim pren força entre els experts. «Si a un mestre català l'enviem a Finlàndia (paradigma de l'èxit) obtindrem resultats finlandesos, i un finlandès aconseguiria aquí resultats catalans».
L'Administració
Modificar l'accés a la professió
Assumpta Sogas, directora de l'escola pública El Sagrer del barri barceloní de la Sagrera, recepta una barreja a base de modificar l'accés a la professió a les escoles públiques i donar autonomia a les direccions per escollir els perfils de mestres que necessita cada centre. «El funcionariat és un sistema nefast. Els mals resultats de llengua estrangera a les proves de sisè de primària eren previsibles. Molts dels mestres d'anglès que treballen a l'escola pública van superar unes oposicions fent una traducció, però els falta competència comunicativa, que és el que es necessita. A classe s'hi ha de parlar».
Sogas no es mossega la llengua. «Molts mestres no s'han posat al dia i imparteixen formació memorística que serveix per anar a un concurs de televisió». Considera que els sindicats són «un obstacle» per introduir canvis perquè «defensen el treballador, consideren que té dret a un lloc de treball, però no pregunten per la qualitat de la feina que fa». I la Conselleria d'Educació, opina, no es mostra «prou sòlida i segura» per fer front a una mudança d'aquestes característiques. La burocràcia i llunyania de l'Administració tampoc són un estímul, diu, però això «no justifica els resultats».
Els centres
Més implicació de pares i professors
La nova presidenta de la Federació d'Associacions de Mares i Pares d'Alumnes de Catalunya (FAPAC), Inma Fuyà, té la seguretat que hi ha una relació directa entre els nivells d'implicació dels pares, el professorat i l'Administració en els centres i el grau d'assumpció de competències per part de l'alumnat. «Falten suports, gent que hi posi el coll, encara que no es pot generalitzar perquè hi ha centres admirables». «I en els temps de dificultats que corren i que han de venir -afegeix- encara faran falta molts més esforços».
En el terreny de les dificultats per aconseguir adhesions a la causa, Inma Fuyà dirigeix els seus dards cap a l'Administració. «¿Vostè ha vist quan se celebren eleccions als consells escolars de centre que hi hagi espots a la televisió o falques publicitàries a la ràdio?», pregunta.
La presidenta de la FAPAC sosté que «és necessari revisar el paper dels òrgans de participació» de la comunitat educativa en els centres. Ara només són «representatius, però s'ha d'anar més enllà. Obrir-los a les associacions o entitats que s'ocupen dels menjadors o de les activitats extraescolars», per exemple. I acollir a l'entorn de l'escola, «les associacions de veïns, la ciutat». Quan se li pregunta pel balanç de resultats de les proves, ella diu que està «contenta que existeixi una avaluació de diagnòstics per saber quina és la marxa de l'alumnat».
La immigració
Distribuir millor els nouvinguts
El president del Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu, Jorge Calero, distingeix entre els immigrants de primera i segona generació. Entre «els que han realitzat una part del seu itinerari educatiu a l'estranger i els que han efectuat tot el seu recorregut escolar a Catalunya». En el cas d'aquests últims, «els resultats són similars» als de la població autòctona. Els efectes de la immigració sobre els resultats escolars s'aprecien quan es relacionen amb la densitat d'estrangers que es registra en un centre educatiu. Concentracions per sobre del «25% o 30% provoquen dificultats d'aprenentatge i descensos de rendiment» assegura Calero, que fa quatre mesos que és al càrrec. En conseqüència, s'imposa evitar aquest tipus d'agrupacions.
Les últimes dades sobre el nombre d'escoles públiques i concertades amb més del 25% de l'alumnat d'origen estranger es refereixen al curs 2007-2008. Aquell any acadèmic 686 centres d'entre 3.000 escoles, col·legis i instituts catalans comptaven amb més d'una quarta part d'estrangers en el seu cens. La majoria pertanyien a la xarxa pública, però 234 eren privats concertats.
Calero recorda que la presència d'alumnat nouvingut no ha tingut repercussió sobre l'avaluació de competències de sisè de primària, almenys pel que fa als estrangers incorporats a l'escola catalana en els dos últims cursos, amb resultats que no es van considerar en el còmput global. I creu que la reducció de la pressió migratòria redundarà en una millor integració.
La tecnologia
Introduir pantalles i ordinadors
L'enginyer Xavier Kirchner ha constatat que, els dissabtes al matí, les grans superfícies comercials estan abarrotades de públic en xandall que «sap més d'internet i tecnologies digitals que els experts de bata blanca» de l'època dels seus començaments. Kirchner afirma que «introduir ordinadors a l'escola no és innovar», sinó més aviat portar als centres una cosa que ja és comuna a la societat.
L'enginyer, un dels coordinadors del programa que s'inicia al setembre amb la introducció de 7.000 portàtils a les aules de secundària, explica que sovint els coneixements no arriben a l'alumnat «perquè el format és erroni». «Els nens s'han acostumat a rebre els missatges d'una manera, però a l'escola els arriben d'una altra. Canviar el format no és una garantia que millorin els seus rendiments, dependrà de la potència del projecte educatiu, però salva el primer escull». L'enginyer explica que hi ha estudiants que han observat el despertar de l'interès per l'estudi en alguns companys. També certifica que els professors estan encantats d'haver passat d'estar d'esquena a la classe, escrivint amb guix a la pissarra, a veure els ulls de sorpresa dels alumnes al contemplar les imatges a la pissarra digital. Una transformació similar a la que es va forjar al passar de la missa tridentina i en llatí a les cerimònies amb l'oficiant de cara als fidels. Tot un Vaticà II.
El Periódico 20/06/10
La "generació mandra" a Itàlia
RETRAT D'UNA PROBLEMA SOCIAL
La 'generació mandra'
La 'generació mandra'
A Itàlia hi ha dos milions de joves de 18 a 34 anys que ni treballen, ni estudien, ni segueixen cursos de formació
Els fills no poden marxar de casa dels pares
Els fills no poden marxar de casa dels pares
ROSSEND DOMÈNECH
ROMA
ROMA
En diuen bamboches. Són els joves de trenta anys i escaig que encara viuen amb les seves famílies. Anys enrere, fins i tot una immobiliària els va dedicar uns pasquins en què els oferia hipoteques a bon preu. «¿Encara a casa?», deien sota de la foto d'un nadó més aviat crescut. L'expressió havia estat encunyada per un ministre d'Economia i va disparar un cúmul d'investigacions sobre l'anormal prolongació de la vida amb els pares. Més tard, algú va perfeccionar l'adjectiu amb l'expressió generació mandra. Però amb la crisi econòmica, tot ha canviat. No perquè s'hagin emancipat, sinó perquè no ho poden fer.
L'Institut Nacional d'Estadística (ISTAT) ha presentat aquests dies, en el seu informe anual, el retrat d'Itàlia el 2009. L'ha titulat Darrere de les xifres d'avui, la Itàlia de demà. Navegant entre números, estadístiques i comparacions, resulta que al país hi ha dos milions de joves de 18 a 34 anys que no treballen, no estudien i no segueixen cap curs de formació. No fan res. «Són una generació congelada a causa de la dependència econòmica», va escriure la sociòloga Chiara Saraceno.
Mileuristes italians
Als dos milions congelats els acompanyen des de l'any passat 300.000 més que han perdut la feina, ja precària, que tenien. Els mileuristes italians no cotitzen a la Seguretat Social, no tenen vacances ni atur. Són joves d'entre 18 i 29 anys, els més afectats per la crisi. Representen el 79% de l'atur total (7,8%), que està entre els més baixos de la UE. Dit d'una altra manera: al sud del país només treballen el 28,1% de joves d'aquesta franja d'edat, el 45,3% al centre i el 56,4% al nord.
Una part dels que no treballen s'han pogut acollir a uns subsidis temporals –11 mesos– concedits per la crisi, mentre que l'altra part recorren a les famílies. El 49% viu amb els seus pares. Són més els nois que les noies: una tercera part d'ells contra un cinquena part d'elles. Fa 25 anys es quedaven a casa fins passats els 30 una tercera part dels que ho fan avui. Actualment són el 58,6%. Quantificant totes les retallades aprovades pel Govern a causa de la crisi, ISTAT xifra en un 80% les que han afectat directament els joves.
La seva tornada a casa, o la seva «no sortida», s'ha barrejat amb l'atur femení i amb les mares que han hagut de tornar als seus domicilis. Entre els 15 i els 64 anys, a Itàlia treballen només el 46,4% de les dones, unes xifres que situen el país en el penúltim lloc de l'estadística, només per davant de Malta. Al seu torn, les famílies han d'afrontar una situació bastant més difícil per la crisi. En un any (2009) han perdut el 2,89% de la seva renda anterior, o sigui, disposen de 360 euros menys per cap. En un any, la riquesa del país ha baixat més que en qualsevol altre país europeu (-6,3%). El 33,4% afirma que no podrien assumir despeses extres o d'emergència. El 40,69% de les famílies declaren que no en tenen prou ni per a una setmana de vacances fora dels seus domicilis. Es pot afegir que la població italiana, juntament amb l'alemanya, és la que més esperança de vida té.
De manera que resulta que les classes actives (15-64 anys) que, teòricament, s'haurien de fer càrrec de les passives (0-14 anys i més de 65 anys) representen el 52% de la població. Cada italià en tindria un altre al seu càrrec… si cap d'ells estigués en atur.
Els motius
El 40,2% dels joves congelats expliquen que no se'n van de casa per raons econòmiques. El 34% perquè encara estan estudiant. El 31,4% perquè els va bé així. El primer dels motius econòmics adduïts per explicar la permanència a la casa dels pares és la dificultat de trobar casa. En aquest aspecte els joves italians no reben cap ajuda. El pàrquing de luxe de l'estudi se'l poden permetre el 34%, sabent que dels 300.000 nous aturats del 2009, la meitat té títols d'escola superior i l'altra meitat una llicenciatura.
En un estudi dut a terme per a la regió del Piemont, el sociòleg Roberto Cardaci ha arribat a la conclusió, sobre la base d'una mostra de 1.100 individus, que el 38% dels joves per sota dels 35 anys presenten malalties o alteracions per les quals estan seguint alguna teràpia psicològica. «No es pot banalitzar el problema titllant-los de bamboches, perquè la situació és més complexa», va advertir Enrico Giovannini, president d'ISTAT, al presentar l'informe. Giovannini va demanar al país que «inverteixi en capital humà, escola i formació» i va censurar les polítiques de curt termini: «Ajudar el país a preparar els anys futurs és tan important com administrar les emergències actuals».
El Periódico 20/06/10
Subscriure's a:
Missatges (Atom)