Massa tard, Juan Carlos, massa tard
Carta de Toni Strubell a Juan Carlos. Breu i contundent.
Massa tard, Juan Carlos, massa tard.
Carta de Toni Strubell a Juan Carlos. Breu i contundent.
Massa tard, Juan Carlos, massa tard.
No recorda, ciutadà Juan Carlos, un ja molt remot dia de la seva etapa de príncep, encara sense fills, que li va demanar a un traumatòleg català que l’atenia d’un accident d’esquí (o semblant) allà a Oxford, i que vostè li va demanar un consell de cara al capteniment que devia tenir envers els catalans quan arribés al tron. I que aquell desprevingut metge li va dir que no li posés Felipe a cap fill/net seu, que els reis Felipe de Castella havien fet un gran mal a la nostra nació, Catalunya.
No, vostè no ho deu recordar. Seria una quimera pensar que vostè recordés cap dels consells que li hagin pogut donar gent de llarga trajectòria democràtica. Almenys, no se li nota en res. Seria una quimera pensar que se’n pogués recordar.
Seria molt bo que els personatges com vostè, que s’han involucrat fins al moll de l’ós en una dictadura, la franquista, i que van veure la “conveniència” de no votar la Constitució pel risc de ser acusats de perjuri, en haver jurat el 1966 els sagrats principis del Movimiento falangista, no sobreestimessin la seva legitimitat de donar ara consells. Que vostè els va jurar aquells principis! Seria una quimera pensar que ho poguéssim oblidar.
No, vostè no ho deu recordar. Seria una quimera pensar que vostè recordés cap dels consells que li hagin pogut donar gent de llarga trajectòria democràtica. Almenys, no se li nota en res. Seria una quimera pensar que se’n pogués recordar.
Seria molt bo que els personatges com vostè, que s’han involucrat fins al moll de l’ós en una dictadura, la franquista, i que van veure la “conveniència” de no votar la Constitució pel risc de ser acusats de perjuri, en haver jurat el 1966 els sagrats principis del Movimiento falangista, no sobreestimessin la seva legitimitat de donar ara consells. Que vostè els va jurar aquells principis! Seria una quimera pensar que ho poguéssim oblidar.
Vostè ens ve ara demanat que no ens apartem de la unidad española. Però què s’ha cregut? Vostè ja no és cap mena de referent per als catalans. Vostè ens acusa de perseguir quimeres. Però no ha tingut inconvenient de perseguir les seves quimeres: les reunions de dijous amb el Manolo Prado a la Zarzuela, les caríssimes caceres d’elefants africans, la seva vida de dandy totalment despreocupat dels terribles patiments del poble. Dons s’ha acabat. Seria una quimera pensar que no.
Vostè ha fet 30 anys tard. I ara és massa tard. Catalunya torna al seu vell camí, el d’abans d’arribar un avantpassat seu, sanguinari i carregat d’odi contra els catalans, que va assassinar les nostres institucions. Vostè ha fet tard. Només ha vetllat pels interessos dels espanyols. I nosaltres ni en som, ni en volem ser. Aquest poble renega de vostè. Per decència democràtica i per voler-se reconciliar amb la seva història.
Aquell metge, Sr. Juan Carlos de Borbón, a qui em referia al principi d’aquest escrit, no era sinó que el meu avi, Josep Trueta. I vostè no li va fer ni cas. En res. Vostè va seguir rodejat de franquistes, d’intolerants, de corruptes, i negadors de la nació catalana i no s’hi ha sentit incòmode. I ara n’ha d’acceptar les conseqüències. Catalunya marxa d’Espanya i de la seva lamentable monarquia. Vostè ja no ens pot amenaçar. Vostè ja no és ningú a Catalunya. Adéu.
Toni Strubell
Vostè ha fet 30 anys tard. I ara és massa tard. Catalunya torna al seu vell camí, el d’abans d’arribar un avantpassat seu, sanguinari i carregat d’odi contra els catalans, que va assassinar les nostres institucions. Vostè ha fet tard. Només ha vetllat pels interessos dels espanyols. I nosaltres ni en som, ni en volem ser. Aquest poble renega de vostè. Per decència democràtica i per voler-se reconciliar amb la seva història.
Aquell metge, Sr. Juan Carlos de Borbón, a qui em referia al principi d’aquest escrit, no era sinó que el meu avi, Josep Trueta. I vostè no li va fer ni cas. En res. Vostè va seguir rodejat de franquistes, d’intolerants, de corruptes, i negadors de la nació catalana i no s’hi ha sentit incòmode. I ara n’ha d’acceptar les conseqüències. Catalunya marxa d’Espanya i de la seva lamentable monarquia. Vostè ja no ens pot amenaçar. Vostè ja no és ningú a Catalunya. Adéu.
Toni Strubell
