dimarts, 13 de juliol del 2010
dilluns, 12 de juliol del 2010
José Antonio González Casanova, jurista
José Antonio González Casanova, jurista
"Es Rajoy quien está rompiendo España"
VÍCTOR-M. AMELA - 13/05/2010 La Vanguardia
Vivo en el año 75 de mi vida. Soy barcelonés. Soy catedrático jubilado de Derecho Constitucional. Estoy casado y tengo tres hijos y dos nietas (16 y 10 años). Soy anticapitalista furibundo. Soy compañero de Jesús de Nazaret. Me entusiasma la astrología. Soy un sagitario
Un recuerdo de niñez.
Me veo tirando billetes al retrete. ¡He sido anticapitalista desde siempre!
¿Quién era su héroe?
Robin Hood, El Coyote, Tom Sawyer, Guillermo Brown y Jesús.
¿Qué tienen en común?
Se ponen del lado del débil y buscan justicia. Sólo uno opta por la no violencia: Jesús.
¿Y usted?
Oscilé entre la tentación de la violencia y la apuesta por la paz, siempre en servicio del desfavorecido: fui adolescente nacionalcatólico, llevaba meriendas a hijos de obreros.
¿Por qué nacionalcatólico?
Mi creencia era franquista, pues mi familia era de falangistas y militares, como la de mi amigo Alfonso Carlos Comín era de carlistas. ¡Aún me asombra el salto que dimos!
¿Qué salto?
De ser nacionalcatólicos ¡pasamos a ser socialistas marxistas! Los marxistas creían que debían ser ateos, ¡y nosotros fuimos marxistas creyentes en el Dios de Jesús!
¿Con qué argumentos dieron el salto?
La autocracia de Franco dominó a los obreros e impidió el pensamiento progresista, con la bendición vaticana: ¡pura blasfemia!
¿Dejó de ser católico?
Yo no: dejó de serlo la Iglesia oficial. Católico significa abierto a todo lo humano, y cristiano es ponerse del lado del explotado.
¿Y qué hizo usted?
Me hice abogado laboralista, ayudé a trabajadores, y fundé el FOC: no queríamos ni que un partido fuese una Iglesia (PCEPSUC) ni que la Iglesia fuese un partido.
Qué difícil...
Y más en España: los obispos se identificaron con el fascismo, y este PP incita hoy al conflicto civil... so pretexto religioso, intocados privilegios que son inconstitucionales.
Y me lo dice alguien que colaboró a redactar la Constitución...
Comín y yo luchamos para que en el artículo 16 no figurase la Iglesia católica..., pero Carrillo no quiso toparse con ese poder.
¿Qué diferencia al Dios del Vaticano del de usted?
El Vaticano no cree en el Dios de Jesús. Es una multinacional de pensamiento único, herética: eso no es cristianismo. El cardenal Martini y viejos cristianos como yo rezamos por la conversión de la Iglesia romana.
¿Qué sería el cristianismo, pues?
No una religión, sino un movimiento contra los males del mundo y a favor de la felicidad de todo ser humano. Si combates injusticias, abusos, corrupción..., ¡eres cristiano!
¿Actúa Garzón como cristiano?
¡Sin duda! La corrupción del PP es el más sutil y mortífero terrorismo, como lo es ocultar los crímenes del franquismo.
¿Por eso quieren cargarse a ese juez?
La derecha siempre busca dominar el Estado para poder hacer negocios sin traba: ¡por eso intenta hacerse con el poder judicial! Su ideal sería una república autoritaria.
¿Qué papel desempeña en este panorama el Tribunal Constitucional?
El PP no duda en instrumentalizarlo y degradarlo con tal de echar a Zapatero. Sus ponentes son más ideólogos que juristas, y les disgusta esta Constitución de 1978: es Rajoy quien rompe el eje central del Estado de derecho, quien está rompiendo España...
¿Qué pasará con la sentencia sobre el Estatut?
Que se pudrirá hasta que se renueve el TC.
¿Por qué no está en la política activa?
La política, para un cristiano, es la forma más alta de caridad: es luchar a favor de la gente... Lo hago desde los 15 años, pero no acepto cargos porque no soporto la tensión.
¿Qué tensión?
Ser político de izquierdas coherente ¡cuesta la salud!: nuestra derecha usa la política para su interés egoísta y antisocial, es mendaz e hipócrita..., máxime cuando se disfraza de católica. Menéndez y Pelayo lo dijo: "La derecha española es atea en su práctica".
¿Sin más Dios que el dinero?
Sí, y primar el beneficio sobre la dignidad de las personas es antihumano, anticristiano, pecado. ¡Jesús los echaría del templo!
Pero Dios permite que mueran niños en maremotos, terremotos y hambrunas.
¡No! Eso sucede porque el capitalismo no invierte en países pobres y aprovecha las catástrofes para negociar la reconstrucción.
Pero Dios consiente todo ese mal...
El mal es sólo ausencia de bien. Y depende de nosotros llenar esa ausencia, como terminales de Dios que somos todos. Lo dijo Francisco de Asís: "Donde no hay amor, pon amor... ¡y habrá amor!".
¿Soy una terminal de Dios, pues?
Claro: tú despliegas la creación y la reproduces en tus hijos y en tus obras. Naciste: eres salvo. Morirás: eres eterno.
Y entre tanto, ¿a qué me dedico aquí?
"La libertad consiste en aceptar tu destino", dijo Séneca: la providencia nos orienta el camino..., y su mejor guía es la astrología, que nos indica para qué estamos en el mundo.
Yo ya le digo: para entrevistar.
Yo, para defender lo que creo justo, colaborar en la Constitución democrática, fomentar la conciencia de una sociedad más humana... E incluso puedo a-divinar mi futuro...
¿A-divinar? ¿Mirando a los astros?
Sí. Adivinar es eso: ¡conocer la voluntad divina! Y la ciencia astrológica, basada en millones de observaciones empíricas durante miles de años, es de gran ayuda para eso.
Pues adivine algo, lo que quiera.
Seré fiel a mi Dios hasta el fin de mis días.
La Vanguardia 13/05/2010
ODA A ESPANYA (Joan Maragall, 1898)
ODA A ESPANYA
Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a mort els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a mort els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Joan Maragall, 1898
Auca de la consulta per la independència de Catalunya
1. La llibertat no es demana,
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.
2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?
3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.
4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.
5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.
6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.
7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.
8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.
9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.
10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.
11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?
12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!
13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.
14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.
15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:
16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».
Lo Gaiter del Calders
Manresa. Pla de Bages, 2010
tenim dret a decidir.
Vota el que et doni la gana,
tant val el no com el sí.
2. Si és cert que en democràcia
de tot es pot parlar clar,
¿com és que alguns no els fa gràcia
que vulguem anar a votar?
3. Amb o sense dictadura,
no fa gràcia als espanyols
que ens imposen la cultura,
tant si vols com si no vols.
4. “Por derecho de conquista”
ens van fer empassar el borbó
i ara amb els tancs a la vista
engolim Constitució.
5. El seu concepte d’Espanya
és despòtic i excloent.
Fa tres segles que ens escanya,
aquesta mena de gent.
6. No estan pel federalisme
ni per la diversitat
i, com en temps del franquisme,
ens imposen la unitat.
7. En l’esport no hi manera
que ens admetin tal com som
i ens fan alçar una bandera
que és més pesada que el plom.
8. Per cada euro que aquí torna
ens en cobren dos o tres
i encara ens diuen amb sorna:
“Com Espanya no hi ha res”.
9. Si tenim clara una cosa,
perquè ha quedat demostrat,
és que Espanya avui fa nosa.
El que ens cal és ser un estat.
10. Ara, doncs, ja va sent hora
de poder manifestar,
als de lluny i als de la vora,
on porta el seny català.
11. Què voleu més democràtic
que un referèndum obert?
Què voleu de menys dogmàtic?
Què voleu amb més encert?
12. Tenim dret a dir la nostra
i que es vegi com pensem.
L’Estatut és baix de sostre.
Catalans som i serem!
13. Apa, gent, no fem més l’ase
i exercim el dret a vot.
Que ningú no es quedi a casa
arrupit i amb el cap cot.
14. I escrivim la nova història
fent un gest de llibertat
seguint la convocatòria
per la nostra dignitat.
15. Permeteu-me, doncs, que acabi
com el canonge Collell,
un vigatà que era un savi
i que era tot un gat vell:
16. «No captem el dret de viure,
dret que no es compra ni es ven,
poble que mereix ser lliure,
si no l’hi donen, se’l pren».
Lo Gaiter del Calders
Manresa. Pla de Bages, 2010
dissabte, 10 de juliol del 2010
Intercanvi d'espies al segle XXI (II)
FI DE LA CRISI ENTRE LES SUPERPOTÈNCIES
Del pont dels espies a la nòria del Prater
Dissabte, 10 de juliol del 2010
Rosa Massagué Periodista
El 1962, el pont Glienicke entre Berlín occidental i Potsdam, a la zona ocupada pels soviètics, va ser escenari del primer intercanvi d'espies entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Rudolf Abel, coronel de la policia política soviètica KGB, va travessar la passarel·la sobre el riu Havel, d'oest a est, mentre que el pilot nord-americà Gary Powers amb el seu l'avió espia U-2 havia estat abatut dos anys abans sobrevolant territori de l'URSS, ho feia en sentit contrari.
Aquell pont va quedar embolicat en la nebulosa de misteri que va envoltar els altres intercanvis que es van repetir en aquell escenari fins a l'últim que va tenir lloc allà, el del dissident jueu Anatoli Xaranski a canvi de dos agents del KGB. Però la imatge més viscuda d'aquell pont l'hi devem a Michael Caine en el paper de l'espia Harry Palmer a Funeral en Berlín. Gràcies a les imatges d'aquella cinta vam poder construir en el nostre imaginari l'escena d'un canvi d'espies en què agents dels Estats Units i de l'URSS es veien cara a cara en una nit gèlida, mantenint el suspens fins a l'últim segon. John Le Carré i la seva gran creació de George Smiley alimentaria el misteri d'aquelles trobades que en plena guerra freda permetien al món respirar una mica. Malgrat les amenaces mútues, els grans enemics podien parlar entre ells.
BERLÍN VA SER un escenari que va generar molta ficció en aquella guerra en què no hi havia un camp de batalla convencional, però a Viena, la capital austríaca, hi havia molta més realitat. Ho va anticipar Orson Welles a El tercer home, que tenia per escenari una ciutat encara dividida en quatre sectors en què les clavegueres eren les vies per les quals circulava tota mena de tràfics.
Viena tenia sobre Berlín el gran avantatge d'haver estat la capital cosmopolita d'un enorme imperi multiètnic que s'estenia cap a l'est, en què es parlaven nombroses llengües. Bona part de les intrigues que van farcir la història europea de finals del segle XIX i principis del XX es van cuinar a la ciutat de l'emperadriu Sisí. El mateix va passar en el període d'entreguerres quan aquell imperi va desaparèixer, però quan Viena va assolir l'estatus d'autèntica capital de l'espionatge va ser durant la guerra freda.
ÀUSTRIA VA OPTAR per la neutralitat absoluta el 1955. La seva situació geogràfica, a cavall entre est i oest, no li permetia gaires més opcions. A l'oest tenia Alemanya i al sud-oest Itàlia, els dos països europeus de l'eix que aleshores mereixien totes les atencions dels aliats amb el Pla Marshall. Però per l'est, el país marcava la frontera que Winston Churchill va definir com el teló d'acer. Aquella frontera no era únicament amb Iugoslàvia, Txecoslovàquia o Hongria. Era la frontera entre l'Europa occidental i l'Europa oriental, entre el capitalisme i el comunisme.
No és estrany, doncs, que Viena, amb una gran població de refugiats, es convertís en un gran teatre d'operacions per als agents de la CIA, del KGB o del MI5 que ja durant els anys de la postguerra i de la divisió en quatre zones s'havien instal·lat a la ciutat del Danubi competint entre ells.
Dissabte, 10 de juliol del 2010
Rosa Massagué Periodista
L'històric Glienicker Brücke (A) sobre el riu Havel, al nord-est de la ciutat de Postdam. A la part inferior esquerre de la imatge es troba aquesta ciutat i més al sud els Parcs Charlottenhof i Sanssouci que vaig visitar breument al 2003
El 1962, el pont Glienicke entre Berlín occidental i Potsdam, a la zona ocupada pels soviètics, va ser escenari del primer intercanvi d'espies entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Rudolf Abel, coronel de la policia política soviètica KGB, va travessar la passarel·la sobre el riu Havel, d'oest a est, mentre que el pilot nord-americà Gary Powers amb el seu l'avió espia U-2 havia estat abatut dos anys abans sobrevolant territori de l'URSS, ho feia en sentit contrari.
El Glienicker Brücke l'any 1975
Aquell pont va quedar embolicat en la nebulosa de misteri que va envoltar els altres intercanvis que es van repetir en aquell escenari fins a l'últim que va tenir lloc allà, el del dissident jueu Anatoli Xaranski a canvi de dos agents del KGB. Però la imatge més viscuda d'aquell pont l'hi devem a Michael Caine en el paper de l'espia Harry Palmer a Funeral en Berlín. Gràcies a les imatges d'aquella cinta vam poder construir en el nostre imaginari l'escena d'un canvi d'espies en què agents dels Estats Units i de l'URSS es veien cara a cara en una nit gèlida, mantenint el suspens fins a l'últim segon. John Le Carré i la seva gran creació de George Smiley alimentaria el misteri d'aquelles trobades que en plena guerra freda permetien al món respirar una mica. Malgrat les amenaces mútues, els grans enemics podien parlar entre ells.
Glienicker Brücke
BERLÍN VA SER un escenari que va generar molta ficció en aquella guerra en què no hi havia un camp de batalla convencional, però a Viena, la capital austríaca, hi havia molta més realitat. Ho va anticipar Orson Welles a El tercer home, que tenia per escenari una ciutat encara dividida en quatre sectors en què les clavegueres eren les vies per les quals circulava tota mena de tràfics.
Glienicker Brücke
Viena tenia sobre Berlín el gran avantatge d'haver estat la capital cosmopolita d'un enorme imperi multiètnic que s'estenia cap a l'est, en què es parlaven nombroses llengües. Bona part de les intrigues que van farcir la història europea de finals del segle XIX i principis del XX es van cuinar a la ciutat de l'emperadriu Sisí. El mateix va passar en el període d'entreguerres quan aquell imperi va desaparèixer, però quan Viena va assolir l'estatus d'autèntica capital de l'espionatge va ser durant la guerra freda.
El Glienicker Brücke des del nord-oest (a la part inferior dreta de la fotografia es poden veure les columnes que hi ha a la banda de Postdam)
ÀUSTRIA VA OPTAR per la neutralitat absoluta el 1955. La seva situació geogràfica, a cavall entre est i oest, no li permetia gaires més opcions. A l'oest tenia Alemanya i al sud-oest Itàlia, els dos països europeus de l'eix que aleshores mereixien totes les atencions dels aliats amb el Pla Marshall. Però per l'est, el país marcava la frontera que Winston Churchill va definir com el teló d'acer. Aquella frontera no era únicament amb Iugoslàvia, Txecoslovàquia o Hongria. Era la frontera entre l'Europa occidental i l'Europa oriental, entre el capitalisme i el comunisme.
No és estrany, doncs, que Viena, amb una gran població de refugiats, es convertís en un gran teatre d'operacions per als agents de la CIA, del KGB o del MI5 que ja durant els anys de la postguerra i de la divisió en quatre zones s'havien instal·lat a la ciutat del Danubi competint entre ells.
La nòria del Prater vienès no reprodueix el gran misteri que emanava del pont dels espies berlinès. Encara menys, dos avions aparcats a plena llum del dia a la pista d'un aeroport internacional en un intercanvi curiós i insòlit en aquests temps en què ja no hi ha teló d'acer. Però sempre ens quedarà Harry Palmer. O sigui, Michael Caine.
El Periódico 10/07/10
El dissident jueu Anatoli Xaranski travessant el pont l'any 1986
El Periódico 10/07/10
Intercanvi d'espies al segle XXI (I)
FI DE LA CRISI ENTRE LES SUPERPOTÈNCIES
Els Estats Units i Rússia intercanvien els agents a l'aeroport austríac
Dissabte, 10 de juliol del 2010
DMITRI POLIKÀRPOV / Moscou
IDOYA NOAIN / Nova York
Intercanvi d'espies digne de la guerra freda a Viena
Els Estats Units i Rússia intercanvien els agents a l'aeroport austríac
Dissabte, 10 de juliol del 2010
DMITRI POLIKÀRPOV / Moscou
IDOYA NOAIN / Nova York
Els 10 agents il·legals que formaven part d'una presumpta xarxa d'espionatge russa desarticulada recentment als EUA van arribar ahir a Moscou després de ser canviats a Viena per quatre ciutadans russos que complien condemna per treballar per als serveis secrets dels EUA. El petit avió Iak-42 del Ministeri de Situacions d'Emergència rus va arribar des de la capital austríaca a l'aeroport moscovita de Domodédovo a les 17.50 (hora local, dues hores menys a Espanya). Paral·lelament, l'avió que va recollir els quatre russos posats en llibertat pel Kremlin va fer escala en una base aèria britànica, on se n'hi van quedar dos, abans de reprendre el vol amb destinació a Washington.
Així va acabar l'intercanvi d'espies més gran entre Moscou i Washington des del 1985, quan més de 20 agents van canviar de mans entre els dos blocs a Berlín, en plena guerra freda. No s'assemblava gens a les patètiques escenes conegudes per les pel·lícules i novel·les d'espionatge. Les televisions van mostrar imatges d'un Boeing 767 de la companyia Vision Airlines aparcat al costat del Iak-42 rus, amb les escaletes dirigides de tal manera que s'impedia qualsevol imatge de l'intercanvi. Alguns testimonis van dir haver vist diverses persones pujar a un microbús negre que va circular entre els dos avions, que van estar un al costat de l'altre durant 90 minuts.
A finals de juny les autoritats nord-americanes van desarticular una xarxa d'informants que treballaven per a Moscou. Des del principi, Rússia va descriure aquesta operació com un intent «malintencionat» de perjudicar el procés de «reinici» de les relacions entre els dos països. L'escàndol es va desfermar pocs dies després de la visita a Washington del president rus, Dmitri Medvédev.
COM MÉS AVIAT MILLOR / Tant Moscou com Washington desitjaven tancar com més aviat millor aquest compromès cas, que amenaçava d'ajornar la ratificació als EUA del nou tractat de desarmament nuclear. I es va fer amb absoluta discreció. L'acord d'intercanvi d'espies es va prendre en les més altes esferes de poder, dirigit pel director de la CIA, Leon Panetta, i el seu homòleg rus, i, segons confirmava a la televisió PBS Rahm Emanuel, cap de Gabinet de la Casa Blanca, el president nord-americà, Barack Obama, va ser «completament informat» de les negociacions.
El pacte, segons fonts de l'Administració esmentades per The New York Times, es va aconseguir al considerar que «l'empresonament continuat» dels 10 agents detinguts en territori nord-americà no presentava «beneficis significatius per a la seguretat nacional».
Cap d'ells va arribar a enfrontar-se a càrrecs d'espionatge. Van acceptar la vigília un tracte amb la justícia nord-americana pel qual es van reconèixer culpables d'activitats il·legals, com conspiració per a blanqueig de diners, encara que no d'espionatge, a canvi de la seva deportació. Els espies que van tractar d'«americanitzar-se» han hagut de confessar les seves verdaderes identitats (només tres vivien sota el seu nom autèntic).
Cap dels 10 podrà tornar mai als EUA si no obté per endavant un permís de la fiscalia general. A més, alguns es desfan de tots els seus béns als EUA, inclosos els immobiliaris, i es comprometen a donar a les autoritats qualsevol benefici econòmic que obtinguin si arriben a publicar les seves històries com a agents.
INDULT DEL KREMLIN / Medvédev va indultar tres oficials dels seus serveis secrets i un científic que complien condemna per espiar per a Washington per fer possible l'intercanvi. Segons va explicar la portaveu del Kremlin, Natalia Timakova, els quatre havien enviat sol·licituds d'indult al president, que les va firmar dijous. «Tenint en consideració que els condemnats ja han estat castigats, així com per ratificar la nova dinàmica en les relacions entre Rússia i els EUA, el president va satisfer les peticions».
El ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, va indicar que l'intercanvi «dóna raons per creure que el camí d'entesa que recorren els líders dels EUA i Rússia serà implementat de forma consistent i els intents de desviar-nos no tindran èxit».
«Aquest intercanvi és una novetat en la història de l'espionatge perquè es van intercanviar uns russos per altres russos. En els temps de la guerra freda, el personal per a l'intercanvi normalment venia de dos camps enemics. En algunes ocasions els nostres aliats del Pacte de Varsòvia ens prestaven agents que quedaven reclosos als seus territoris per fer intercanvis», va dir a aquest diari Oleg Netxiporenko, excoronel del KGB.
Així va acabar l'intercanvi d'espies més gran entre Moscou i Washington des del 1985, quan més de 20 agents van canviar de mans entre els dos blocs a Berlín, en plena guerra freda. No s'assemblava gens a les patètiques escenes conegudes per les pel·lícules i novel·les d'espionatge. Les televisions van mostrar imatges d'un Boeing 767 de la companyia Vision Airlines aparcat al costat del Iak-42 rus, amb les escaletes dirigides de tal manera que s'impedia qualsevol imatge de l'intercanvi. Alguns testimonis van dir haver vist diverses persones pujar a un microbús negre que va circular entre els dos avions, que van estar un al costat de l'altre durant 90 minuts.
A finals de juny les autoritats nord-americanes van desarticular una xarxa d'informants que treballaven per a Moscou. Des del principi, Rússia va descriure aquesta operació com un intent «malintencionat» de perjudicar el procés de «reinici» de les relacions entre els dos països. L'escàndol es va desfermar pocs dies després de la visita a Washington del president rus, Dmitri Medvédev.
COM MÉS AVIAT MILLOR / Tant Moscou com Washington desitjaven tancar com més aviat millor aquest compromès cas, que amenaçava d'ajornar la ratificació als EUA del nou tractat de desarmament nuclear. I es va fer amb absoluta discreció. L'acord d'intercanvi d'espies es va prendre en les més altes esferes de poder, dirigit pel director de la CIA, Leon Panetta, i el seu homòleg rus, i, segons confirmava a la televisió PBS Rahm Emanuel, cap de Gabinet de la Casa Blanca, el president nord-americà, Barack Obama, va ser «completament informat» de les negociacions.
El pacte, segons fonts de l'Administració esmentades per The New York Times, es va aconseguir al considerar que «l'empresonament continuat» dels 10 agents detinguts en territori nord-americà no presentava «beneficis significatius per a la seguretat nacional».
Cap d'ells va arribar a enfrontar-se a càrrecs d'espionatge. Van acceptar la vigília un tracte amb la justícia nord-americana pel qual es van reconèixer culpables d'activitats il·legals, com conspiració per a blanqueig de diners, encara que no d'espionatge, a canvi de la seva deportació. Els espies que van tractar d'«americanitzar-se» han hagut de confessar les seves verdaderes identitats (només tres vivien sota el seu nom autèntic).
Cap dels 10 podrà tornar mai als EUA si no obté per endavant un permís de la fiscalia general. A més, alguns es desfan de tots els seus béns als EUA, inclosos els immobiliaris, i es comprometen a donar a les autoritats qualsevol benefici econòmic que obtinguin si arriben a publicar les seves històries com a agents.
INDULT DEL KREMLIN / Medvédev va indultar tres oficials dels seus serveis secrets i un científic que complien condemna per espiar per a Washington per fer possible l'intercanvi. Segons va explicar la portaveu del Kremlin, Natalia Timakova, els quatre havien enviat sol·licituds d'indult al president, que les va firmar dijous. «Tenint en consideració que els condemnats ja han estat castigats, així com per ratificar la nova dinàmica en les relacions entre Rússia i els EUA, el president va satisfer les peticions».
El ministre d'Exteriors rus, Serguei Lavrov, va indicar que l'intercanvi «dóna raons per creure que el camí d'entesa que recorren els líders dels EUA i Rússia serà implementat de forma consistent i els intents de desviar-nos no tindran èxit».
«Aquest intercanvi és una novetat en la història de l'espionatge perquè es van intercanviar uns russos per altres russos. En els temps de la guerra freda, el personal per a l'intercanvi normalment venia de dos camps enemics. En algunes ocasions els nostres aliats del Pacte de Varsòvia ens prestaven agents que quedaven reclosos als seus territoris per fer intercanvis», va dir a aquest diari Oleg Netxiporenko, excoronel del KGB.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)