dimarts, 19 d’abril del 2011
Adéu a Walter Womacka, un pintor fidel a la RDA
Obiuaries
Walter Womacka: East German painter who remained loyal to communism all his life
Friday, 24 September 2010
Friday, 24 September 2010
Walter Womacka, one of the best-known East German artists, was lionised by the Communist state, the German Democratic Republic (GDR). In the years that followed the breakdown of the state in 1990, Womacka, aged 64, saw some of his major works destroyed or dismantled. Naturally somewhat embittered, he remained loyal to the GDR's ideals, politics and policies. The Berlin Wall really was for him the "Anti-fascist, defensive wall", and the invasion of Czechoslovakia in 1968 really was a necessary defensive measure.
Walter Womacka was born in the German village of Obergeorgenthal, in the Sudetenland of Czechoslovakia, in 1925. In 1927 the family moved to Brüx (Most), where Womacka attended school. The industrial and mining town was incorporated into Hitler's Reich in accordance with the Munich Agreement of 1938. After repeated wartime bombing, all the German inhabitants were expelled in 1945.
From 1940 to 1943, Womacka trained as a painter and decorator at the State School for Ceramics in the historic spa town of Teplitz-Schönau in Bohemia. He was then called up for militaryservice, during which he was wounded and captured by the Americans. On his release, he worked as an agricultural labourer.
From 1946 he studied at the School for Creative Handwork, Braunschweig, West Germany. Because his family had been "resettled" in Thuringia, in the Soviet zone of Germany, he moved to Weimar's College of Technology for Architecture and Visual Arts. The GDR was founded in that year and was searching for young artists who would promote its cause.
From 1951 to 1952 Womacka studied at the Hochschule für Bildende Künste, Dresden, tutored by Fritz Dähn and Rudolf Bergander, both emerging "giants" in terms of the ruling cultural orthodoxy of the GDR. That orthodoxy was, especially after 1952, Socialist Realism. The enforcement of Stalinist norms in all spheres of life led to a massive flight from the GDR, especially of the intelligentsia and the young; more left after the failed revolt of 17 June 1953.
Womacka stayed, an act which was recognised by the state. He was able to travel on scholarships to Bulgaria, Italy, Egypt and Greece and his oil paintings inspired by these visits were exhibited. Awards followed: in 1957, he travelled to Moscow for the first time and gained a prize for his painting, The End of the War.
His second prize was awarded to him in 1958 by the Society for German-Soviet Friendship, a body which had millions of members who sought to prove their regime loyalty by nominal membership. The prize was for Rest from Harvesting, depicting five happy peasant girls and two boys eating their picnic lunch. In 1959, he received a GDR prize for the same work.
In 1960, when farms were being forcibly collectivised and there was a flight from the land, Womacka was awarded a prize by the official trade union organisation for his painting of a young collective farm woman. Backed by the ruling SED party leader, Walter Ulbricht, he worked hard and made rapid progress, and other prizes were awarded to Womacka throughout Ulbricht's reign until his removal from power in 1971.
Of Womacka's many oil paintings, perhaps Am Strand (On the Beach, 1962) was best-known, depicting a young couple relaxing. The painting was reproduced on calendars, postcards and, in 1969, on a stamp.
In 1952, Womacka joined the SED, and in the following year was appointed lecturer at the Kunsthochschule Berlin-Weissensee. By 1963 he headed the Department of Painting at the Kunsthochschule; two years later he was appointed professor, and, in 1968, he took over from Dähn as rector, holding this position until 1988. From 1959 until 1988, he was vice-president of the VBK, the official body that all painters had to belong to in order to work. Among those expelled and arrested for their "dangerous" painting were Roger Loewig and Bärbel Bohley (obituary, 15 September).
In retirement, Womacka continued travelling and painting. In 1988 he spent time in Syria and was asked by President Hafez al-Assad to paint his portrait. Womacka was best-known for his huge murals on public buildings, including the Humboldt University (Berlin, 1962) and the Council of State building (1963-64). His frieze on the Haus der Lehrer ("teachers' house", Berlin, 1964), is one of Europe's largest murals at 125 metres long.
"Der Mensch gestaltet seine Welt" ("L'home va fer el seu món"), mural a l'antic Außenministerium de la RDA
After the fall of the GDR, Womacka concentrated on painting still life, but he continued to defend the GDR and denounce the US and Nato. He expressed these views in his autobiography, Farbe Bekennen ("Show Your Colours", 2004), when he wrote: "Capitalism remains the dictatorship of big money." His supporters founded a society to preserve his public works.
David Childs
The Independent 24/10/2010
Mosaic a la Gemeinschaftsarbeit ("Comunitat de Treball") de la localitat de Eisenhüttenstadt
Finestra al Staatsratsgebäude, l'edifici del Consell d'Estat de la RDA
Walter Womacka, el pintor germano-oriental que va romandre fidel al comunisme al llarg de tota la seva vida
Walter Womack, un dels artistes més coneguts de l'Alemanya Oriental, va ser molt respectat per l'estat comunista, la República Democràtica Alemanya (RDA). En els anys que van seguir al col·lapse de l'Estat en 1990, Womack, de 64 anys, va veure destruïdes o desmantellades algunes de les seves principals obres. Tot i mostrar-se una mica frustrat, es va mantenir fidel als ideals de la RDA, a la seva ideologia i les seves polítiques. El Mur de Berlín va ser per a ell el "mur de defensa anti-feixista" i la invasió de Txecoslovàquia el 1968 fou una mesura defensiva necessària.
Walter Womack va néixer a la localitat alemanya de Obergeorgenthal, en els Sudets de Txecoslovàquia, el 1925. El 1927 la família es va traslladar a Brux (Most), on Womack assistí a l'escola. Ans més tard aquesta ciutat industrial i minera va ser incorporada al Reich de Hitler, de conformitat amb l'Acord de Munic de 1938. Després de repetits bombardejos durant la guerra, tots els habitants alemanys van ser-hi expulsats l'any 1945.
Entre 1940 i 1943, Womack es va formar com a pintor i decorador a l'Escola Estatal de Ceràmica de la històrica ciutat-balneari de Teplitz-Schönau, a Bohèmia. Va ser aleshores quan va realitzar el servei militar, durant el qual fou ferit i capturat pels nord-americans. Abans del seu alliberament va treballar com a obrer agrícola.
A partir de 1946 va estudiar a l'Escola de Treball Manual i Creatiu a Braunschweig, Alemanya Occidental. A causa de que la seva família havia estat "reubicada" a Turíngia, a la zona soviètica d'Alemanya, Womack es traslladà a la Universitat de Tecnologia de Weimar per a l'Arquitectura i les Arts Visuals, el mateix any en què es fundà la RDA. A partir de llavors el nou Estat va anar a la recerca de joves artistes que promoguessin la seva causa.
Entre 1951 i 1952 Womack estudià a la Facultat de Belles Arts de Dresden, sota la tutela de Fritz Dahn i Bergander Rudolf, nous "gegants" de l'ortodòxia dominant a la cultura de la RDA. Aquesta ortodòxia va consistir, a partir de 1952, en el realisme socialista. L'aplicació de les normes estalinistes en totes les esferes de la vida germano-oriental va portar com a conseqüència una fugida massiva de població de la RDA, sobretot de la intel·lectualitat i dels joves situats més a l'esquerra després de la fallida revolta de 17 de juny de 1953.
Però Womack s'hi va quedar, un acte que va ser ben reconegut per l'Estat. Va rebre beques per viatjar a Bulgària, Itàlia, Egipte i Grècia. Les seves pintures a l'oli inspirades en aquestes visites van ser exhibides al seu país. L'any 1957 va viatjar a Moscou per primera vegada i va guanyar un premi per la seva pintura anomenada "La Fi de la Guerra".
El seu segon premi li va ser concedit l'any 1958 per la Societat per l'Amistat entre Alemanya i la Unió Soviètica, un organisme amb milions de membres afiliats que tractaven de demostrar la seva lleialtat règim. El premi va ser per al quadre "La Resta de la Collita", el qual representa cinc nenes i dos nens camperols feliços mentre dinen. L'any 1959 va rebre un premi de la RDA per la mateixa feina.
L'any 1960, mentre les granges i la terra eren col·lectivitzades per la força, Womack va ser guardonat amb un premi de l'organització sindical oficial per la seva pintura d'una dona jove a una granja col·lectiva. Amb el suport del líder del SED, Walter Ulbricht, va treballar dur i va fer un ràpid progrés. A Womack li van ser atorgats altres premis durant tot el regnat de Ulbricht fins a la seva expulsió del poder el 1971.
De les moltes pintures a l'oli de Womack potser "Am Strand" ("A la platja", 1962) va ser la més coneguda. Aquest quadre representa una jove parella descansant. La pintura va ser reproduïda en calendaris, targetes postals i, l'any 1969, en un segell.
L'any 1952 Womack es va afiliar al SED i l'any següent va ser nomenat professor a l'Escola d'Art de Berlín-Weissensee. El 1963 va dirigir el Departament de Pintura de la mateixa escola. Dos anys més tard va ser nomenat professor i l'any 1968 va prendre el relleu de Dähn com a rector, mantenint aquest càrrec fins al 1988. Des de 1959 fins a 1988 va ser vice-president de la VBK, l'organisme oficial al qual tots els pintors havien de pertanyer a fi de poder treballar. Entre els expulsats i detinguts per la seva "perillosa" obra pictòrica hi havia Roger Loewig i Bärbel Bohley (mort el 15 de setembre de 2010).
Durant la seva jubilació Womack va continuar viatjant i pintant. L'any 1988 va passar un temps a Síria on el president Hafez al-Assad el va convidar a pintar el seu retrat. Womack va ser més conegut pels enormes murals que va elaborar en edificis públics, entre ells el de la Universitat Humboldt (Berlín, 1962) i el mural de l'edifici del Consell d'Estat (1963-1964). El seu fris a la Haus der Lehrer ("Casa dels Mestres", Berlín, 1964), és un dels murals més grans d'Europa amb 125 metres de llarg.
Després de la caiguda de la RDA Womack es va concentrar a pintar bodegons tot i que va continuar defensant la RDA i denunciant els EE.UU. i l'OTAN. Va expressar totes les seves opinions a la seva autobiografia "Farber Bekennen" ("Show Your Colours", 2004) on va escriure: "El capitalisme segueix essent la dictadura dels diners." Els seus seguidors van fundar una societat per a preservar les seves obres públiques.
David Childs
"Wenn Kommunisten Träumen" ("El somni dels comunistes"), quadre de Walter Womacka pintat l'any 1975. Va romandre durant molts anys al Palast der Republik i que actualment es troba al Deutsches Historisches Museum de Berlin
Walter Womack va néixer a la localitat alemanya de Obergeorgenthal, en els Sudets de Txecoslovàquia, el 1925. El 1927 la família es va traslladar a Brux (Most), on Womack assistí a l'escola. Ans més tard aquesta ciutat industrial i minera va ser incorporada al Reich de Hitler, de conformitat amb l'Acord de Munic de 1938. Després de repetits bombardejos durant la guerra, tots els habitants alemanys van ser-hi expulsats l'any 1945.
Entre 1940 i 1943, Womack es va formar com a pintor i decorador a l'Escola Estatal de Ceràmica de la històrica ciutat-balneari de Teplitz-Schönau, a Bohèmia. Va ser aleshores quan va realitzar el servei militar, durant el qual fou ferit i capturat pels nord-americans. Abans del seu alliberament va treballar com a obrer agrícola.
A partir de 1946 va estudiar a l'Escola de Treball Manual i Creatiu a Braunschweig, Alemanya Occidental. A causa de que la seva família havia estat "reubicada" a Turíngia, a la zona soviètica d'Alemanya, Womack es traslladà a la Universitat de Tecnologia de Weimar per a l'Arquitectura i les Arts Visuals, el mateix any en què es fundà la RDA. A partir de llavors el nou Estat va anar a la recerca de joves artistes que promoguessin la seva causa.
Entre 1951 i 1952 Womack estudià a la Facultat de Belles Arts de Dresden, sota la tutela de Fritz Dahn i Bergander Rudolf, nous "gegants" de l'ortodòxia dominant a la cultura de la RDA. Aquesta ortodòxia va consistir, a partir de 1952, en el realisme socialista. L'aplicació de les normes estalinistes en totes les esferes de la vida germano-oriental va portar com a conseqüència una fugida massiva de població de la RDA, sobretot de la intel·lectualitat i dels joves situats més a l'esquerra després de la fallida revolta de 17 de juny de 1953.
Però Womack s'hi va quedar, un acte que va ser ben reconegut per l'Estat. Va rebre beques per viatjar a Bulgària, Itàlia, Egipte i Grècia. Les seves pintures a l'oli inspirades en aquestes visites van ser exhibides al seu país. L'any 1957 va viatjar a Moscou per primera vegada i va guanyar un premi per la seva pintura anomenada "La Fi de la Guerra".
El seu segon premi li va ser concedit l'any 1958 per la Societat per l'Amistat entre Alemanya i la Unió Soviètica, un organisme amb milions de membres afiliats que tractaven de demostrar la seva lleialtat règim. El premi va ser per al quadre "La Resta de la Collita", el qual representa cinc nenes i dos nens camperols feliços mentre dinen. L'any 1959 va rebre un premi de la RDA per la mateixa feina.
L'any 1960, mentre les granges i la terra eren col·lectivitzades per la força, Womack va ser guardonat amb un premi de l'organització sindical oficial per la seva pintura d'una dona jove a una granja col·lectiva. Amb el suport del líder del SED, Walter Ulbricht, va treballar dur i va fer un ràpid progrés. A Womack li van ser atorgats altres premis durant tot el regnat de Ulbricht fins a la seva expulsió del poder el 1971.
De les moltes pintures a l'oli de Womack potser "Am Strand" ("A la platja", 1962) va ser la més coneguda. Aquest quadre representa una jove parella descansant. La pintura va ser reproduïda en calendaris, targetes postals i, l'any 1969, en un segell.
L'any 1952 Womack es va afiliar al SED i l'any següent va ser nomenat professor a l'Escola d'Art de Berlín-Weissensee. El 1963 va dirigir el Departament de Pintura de la mateixa escola. Dos anys més tard va ser nomenat professor i l'any 1968 va prendre el relleu de Dähn com a rector, mantenint aquest càrrec fins al 1988. Des de 1959 fins a 1988 va ser vice-president de la VBK, l'organisme oficial al qual tots els pintors havien de pertanyer a fi de poder treballar. Entre els expulsats i detinguts per la seva "perillosa" obra pictòrica hi havia Roger Loewig i Bärbel Bohley (mort el 15 de setembre de 2010).
Durant la seva jubilació Womack va continuar viatjant i pintant. L'any 1988 va passar un temps a Síria on el president Hafez al-Assad el va convidar a pintar el seu retrat. Womack va ser més conegut pels enormes murals que va elaborar en edificis públics, entre ells el de la Universitat Humboldt (Berlín, 1962) i el mural de l'edifici del Consell d'Estat (1963-1964). El seu fris a la Haus der Lehrer ("Casa dels Mestres", Berlín, 1964), és un dels murals més grans d'Europa amb 125 metres de llarg.
Després de la caiguda de la RDA Womack es va concentrar a pintar bodegons tot i que va continuar defensant la RDA i denunciant els EE.UU. i l'OTAN. Va expressar totes les seves opinions a la seva autobiografia "Farber Bekennen" ("Show Your Colours", 2004) on va escriure: "El capitalisme segueix essent la dictadura dels diners." Els seus seguidors van fundar una societat per a preservar les seves obres públiques.
David Childs
"Brunnen der Völkerfreundschaft" ("Font de l'Amistat entre els Pobles"), obra de Walter Womacka construïda entre 1968 i 1970
De les obres arquitectòniques:
- 1958, Eisenhüttenstadt, mosaic de pedra natural a l'Ajuntament.
- 1959, Bad Elster, finestres emplomades a la Trinkhalle der Marienquelle (Sala de les Copes de Maria).
- 1960/61, Sachsenhausen, tres vidrieres al saló d'entrada del museu de l'ex camp de concentració Sachsenhausen
- 1962, Berlin-Mitte, tres vidrieres a l'escala de l'edifici principal de la Universitat de Humboldt
- 1963-1964, Berlín-Mitte, finestres de vidre a l'edifici de l'antic Consell d'Estat de la RDA (Gebäude des ehem. Staatsrates der DDR).
- 1964, Berlin-Mitte, Natursteinmosaik am 1964, Berlín-Mitte, mosaic de pedra natural a la Haus des Lehrers (Casa dels Professors).
- 1966/67, Berna, ceràmica en la paret del hall d'entrada de la Oficina Central de Transports Internacionals per Ferrocarril (octies)
- 1968, Berlin-Mitte, Mur d'esmalt sobre coure Der Mensch, das Maß aller Dinge (L'Home de Coure, la Mesura de totes les Coses), Breite Str Berlín.
- 1968/70, Berlin-Mitte, Brunnen der Völkerfreundschaft (Font de l'Amistat de persones) a la Alexanderplatz
- 1973 Oberhof , Mur d'esmalt sobre coure al Hotel Rennsteig (demolit l'any 2001).
Les obres de Walter Womack estan incloses en el fons de la Galeria Nacional (Berlín), a la col·lecció de Peter Ludwig , la Fundació de Berlín Museu de la Ciutat, l'Art Archive Beeskow, la Galerie Junge Kunst de Frankfurt (Oder), l'Oficina Federal de Serveis Centrals i qüestions de propietat no resolts, i a nombroses col·leccions particulars.
dilluns, 18 d’abril del 2011
Mor la pedagoga Josefina Aldecoa
OBITUARI
Mor l'escriptora Josefina Aldecoa
Era pedagoga, escriptora i fundadora del Colegio Estilo de Madrid, que reprenia el projecte educatiu de la Segona República
REDACCIÓ
Barcelona | Actualitzada el 16/03/2011 13:39
La pedagoga i escriptora Josefina Aldecoa ha mort avui als 85 anys a Santander a causa d'una insuficiència respiratòria.
Filla de mestres, Josefina Rodríguez Álvarez (La Robla, León, 1926-Santander, 2011) va marxar del seu Lleó natal a la majoria d'edat i a Madrid va entrar en contacte amb els escriptors de la generació dels 50: Carmen Martín Gaite, Rafael Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos i Ignacio Aldecoa. Amb aquest últim s'hi acabaria casant i tenint-hi un fill, i n'adoptaria el cognom després de quedar viuda el 1952: des de llavors va començar a signar com a Josefina Aldecoa.
El 1959 va fundar a Madrid el Colegio Estilo, on va abocar les seves tesis de pedagogia, que reprenien el projecte educatiu de la Segona República i de l'escola lliure d'ensenyament. Partia de principis humanistes: "Donar importànicia a la literatura, les lletres, l'art; un col·legi refinat culturalment i molt lliure, on no es parlés de religió, cosa que llavors era impensable en la majoria de centres del país". Tot i que havia publicat diversos llibres i assajos, va abandonar la literatura en morir el seu marit i es va centrar en la docència. A partir dels anys 80 va reprendre l'activitat literària amb novel·les com Los niños de la guerra (1983), La enredadera (1984), Porque éramos jóvenes (1986) o El vergel (1988). El 1990 va iniciar una trilogia autobiogràfica en què abordava la reconstrucció del sistema educatiu, que considerava poc laic, amb les obres Historia de una maestra (1990), Mujeres de negro (1994) i La fuerza del destino (1997).
Era Premi de Castella i Lleó de les Lletres 2004.
Mor l'escriptora Josefina Aldecoa
Era pedagoga, escriptora i fundadora del Colegio Estilo de Madrid, que reprenia el projecte educatiu de la Segona República
REDACCIÓ
Barcelona | Actualitzada el 16/03/2011 13:39
Josefina Aldecoa el 2010
La pedagoga i escriptora Josefina Aldecoa ha mort avui als 85 anys a Santander a causa d'una insuficiència respiratòria.
Filla de mestres, Josefina Rodríguez Álvarez (La Robla, León, 1926-Santander, 2011) va marxar del seu Lleó natal a la majoria d'edat i a Madrid va entrar en contacte amb els escriptors de la generació dels 50: Carmen Martín Gaite, Rafael Sánchez Ferlosio, Alfonso Sastre, Jesús Fernández Santos i Ignacio Aldecoa. Amb aquest últim s'hi acabaria casant i tenint-hi un fill, i n'adoptaria el cognom després de quedar viuda el 1952: des de llavors va començar a signar com a Josefina Aldecoa.
El 1959 va fundar a Madrid el Colegio Estilo, on va abocar les seves tesis de pedagogia, que reprenien el projecte educatiu de la Segona República i de l'escola lliure d'ensenyament. Partia de principis humanistes: "Donar importànicia a la literatura, les lletres, l'art; un col·legi refinat culturalment i molt lliure, on no es parlés de religió, cosa que llavors era impensable en la majoria de centres del país". Tot i que havia publicat diversos llibres i assajos, va abandonar la literatura en morir el seu marit i es va centrar en la docència. A partir dels anys 80 va reprendre l'activitat literària amb novel·les com Los niños de la guerra (1983), La enredadera (1984), Porque éramos jóvenes (1986) o El vergel (1988). El 1990 va iniciar una trilogia autobiogràfica en què abordava la reconstrucció del sistema educatiu, que considerava poc laic, amb les obres Historia de una maestra (1990), Mujeres de negro (1994) i La fuerza del destino (1997).
Era Premi de Castella i Lleó de les Lletres 2004.
L'uniforme escolar, a debat
EL DEBAT DE LA ROBA A L'ESCOLA
Directors d'institut neguen que la indumentària de l'alumnat sigui un problema rellevant
La proposta sobre l'uniforme de la consellera Rigau suscita crítiques entre el professorat
Dimecres, 30 de març del 2011 - 03:00h.
Jordi Casabella
Directors d'institut neguen que la indumentària de l'alumnat sigui un problema rellevant
La proposta sobre l'uniforme de la consellera Rigau suscita crítiques entre el professorat
Dimecres, 30 de març del 2011 - 03:00h.
Jordi Casabella
Els equips directius dels instituts de secundària no comparteixen la preocupació de la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, per la indumentària de l'alumnat, a la qual es va referir abans-d'ahir en unes declaracions en què advocava per l'ús de l'uniforme per evitar formes inapropiades de vestir.
El professorat consultat coincideix que l'obertura d'un debat sobre una qüestió que no és motiu de conflicte sembla que obeeixi a la voluntat d'esquivar els assumptes més espinosos que la conselleria té al damunt de la taula.
Tot i que hi ha joves que en ocasions porten una indumentària poc adequada per presentar-se a les aules, el sentit comú s'imposa com a norma i rarament resulta necessari aplicar un correctiu quan la qüestió es planteja a l'alumne o a la seva família.
El professorat consultat coincideix que l'obertura d'un debat sobre una qüestió que no és motiu de conflicte sembla que obeeixi a la voluntat d'esquivar els assumptes més espinosos que la conselleria té al damunt de la taula.
Tot i que hi ha joves que en ocasions porten una indumentària poc adequada per presentar-se a les aules, el sentit comú s'imposa com a norma i rarament resulta necessari aplicar un correctiu quan la qüestió es planteja a l'alumne o a la seva família.
Més mà dura
ACTE DE LA CONSELLERA A SANT CUGAT
Rigau demana deixar els mètodes d'ensenyament "suaus" per acabar amb el fracàs escolar
"Encara que diguin que és el passat, en realitat és el futur", afirma la titular d'Ensenyament
Dissabte, 26 de febrer del 2011 - 17:54h
Europa Press/Barcelona
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha incidit aquest dissabte en la importància de deixar de banda els mètodes d'ensenyament "suaus" com a mesura per combatre el fracàs escolar. Ha assegurat que això va en la línia de la metodologia que s'aplica a Europa i que "encara que diguin que és el passat, en realitat és el futur".
En un discurs durant la clausura de la 4a Trobada Familiar de l'Escola Cristiana a Sant Cugat del Vallès, Rigau també ha demanat a les famílies implicació contra el fracàs escolar, informa la conselleria en un comunicat.
El Periódico 26/02/2011
Rigau demana deixar els mètodes d'ensenyament "suaus" per acabar amb el fracàs escolar
"Encara que diguin que és el passat, en realitat és el futur", afirma la titular d'Ensenyament
Dissabte, 26 de febrer del 2011 - 17:54h
Europa Press/Barcelona
La consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, ha incidit aquest dissabte en la importància de deixar de banda els mètodes d'ensenyament "suaus" com a mesura per combatre el fracàs escolar. Ha assegurat que això va en la línia de la metodologia que s'aplica a Europa i que "encara que diguin que és el passat, en realitat és el futur".
En un discurs durant la clausura de la 4a Trobada Familiar de l'Escola Cristiana a Sant Cugat del Vallès, Rigau també ha demanat a les famílies implicació contra el fracàs escolar, informa la conselleria en un comunicat.
El Periódico 26/02/2011
dissabte, 9 d’abril del 2011
Bullying a una escola catòlica de Madrid
"ACTITUD OMISSIVA", SEGONS LA SENTÈNCIA
Un col·legi de Madrid, condemnat a pagar 40.000 euros per no protegir un alumne maltractat
Un col·legi de Madrid, condemnat a pagar 40.000 euros per no protegir un alumne maltractat
La direcció del centre no va contactar amb els pares dels alumnes maltractadors
Dimecres, 6 de abril del 2011 - 13:12h
EUROPA PRESS / Madrid
Un Jutjat de Primera Instància de Madrid ha condemnat el col·legi d'Alcorcón (Madrid) de la congregació Hermanas del Amor de Dios a abonar 40.000 euros als pares d'un exalumne. Aquest va ser assetjat per un grup de companys de forma "continuada i reiterada en el temps" quan cursava primària sense que el centre prengués mesures per evitar-ho.
El tribunal estima íntegrament la demanda dels pares del menor per entendre que "no consta" que la direcció del centre parlés amb els pares dels menors implicats en agressions i amenaces a l'alumne assetjat.
La sentència diu que "resulta més greu l'actitud omissiva" del centre quan coneix les denúncies de la família per un dels pares dels nens assetjadors, ja que els responsables del col·legi "no fan cas" de tal informació ni la comuniquen als progenitors d'altres alumnes implicats.
El tribunal evoca la sentència de l'Audiència Provincial de Madrid del 2008 sobre un cas similar, en la qual es basa la demanda, en què va quedar constància que l'assetjat estava "sense cap protecció per aquells que havien d'haver-l'hi dispensat" (els responsables del centre), en un àmbit que escapa a l'atenció dels pares.
També cita la sentència l'article 1.903 del Codi Civil: "Les persones o entitats que siguin titulars d'un centre docent d'ensenyament no superior respondran pels danys i perjudicis que causin els seus alumnes menors d'edat durant els períodes de temps en què els mateixos es trobin sota el control o vigilància del professorat del centre, desenvolupant activitats escolars o extraescolars i complementàries".
Informes pericials i entrevistes amb el personal com a proves
El Jutjat té en compte un informe pericial d'un psicòleg i una educadora aportat pels demandants i gravacions efectuades per la mare de converses amb la directora del centre, la psicòloga i alguna professora. Aquestes no van ser impugnades ni contradites per la part demandada, excepte en la seva valoració, segons explica la sentència.
D'aquestes gravacions se'n desprèn el fustigament al menor de manera contínua, com vénen a reconèixer en les converses tant la directora com la psicòloga. Aquest reconeixement no va servir per tranquil·litzar la mare. "Res menys tranquil·litzador que confirmar unes sospites d'assetjament continuat al menor", postil·la la sentència.
L'entitat religiosa és condemnada com a titular del centre concertat on estudiava l'alumne quan era assetjat i haurà d'abonar també els interessos des que es va presentar la demanda i les costes judicials.
El Periódico 06/04/2011
dilluns, 4 d’abril del 2011
"Els petits lladres van a la presó, els grans lladres presideixen bancs". Entrevista a Arcadi Oliveres
Singulars - 28/03/2011 43.17
Arcadi Oliveres
És un rebel, un activista social, una d'aquelles persones convençudes que canviar el món és possible. És l'economista Arcadi Oliveres, professor del departament d'Economia Aplicada de la Universitat Autònoma de Barcelona i president de Justícia i Pau. Oliveres, que sempre s'ha mostrat crític amb el poder polític i econòmic, és, en aquests moments, una de les veus que s'alcen amb més contundència contra el que ell anomena "les perversions financeres" del sistema capitalista. Arcadi Oliveres denuncia sense embuts els que ens han portat a la crisi actual: els especuladors que mouen bilions i bilions de dòlars sense que ningú els posi cap fre. Ens diu que el capitalisme financer és pervers i genera desigualtats i injustícies, i que cal plantar-hi cara i canviar-lo. En el seu últim llibre, "Aturem la crisi", Arcadi Oliveres ens fa una crida a rebel·lar-nos contra els màxims responsables de la crisi, els poders financers, i també assenyala els punts febles de la nostra societat de consum desenfrenat, deslocalitzacions i democràcia afeblida. Diu que només podem aturar la crisi amb un canvi de mentalitat i si tothom pren consciència que hem de demanar responsabilitats a polítics i poders econòmics.
Alumnes que no fan res
Aquest acudit de Forges és de l'any 2010
EDUCACIÓ
Dos de cada deu alumnes d'ESO “no fan res”
Un informe destinat al departament d'Ensenyament assenyala que els estudiants “de vegades aprenen alguna cosa”. A més, la UE es replanteja el model de la beca Erasmus, que podria patir fortes retallades si la situació econòmica no millora
El model educatiu de l'ESO trontolla, segons un informe de la Junta Central de Directors de Secundària que ha difós RAC1. Aquest informe, encarregat per la conselleria d'Ensenyament, assenyala que els centres s'han convertit en “llars d'infants” en què entre el 15 i el 20% dels alumnes “no fan res” i la resta “de vegades aprenen alguna cosa”. L'informe també indica que quart d'ESO és un curs massa fàcil i això provoca el fracàs dels alumnes a l'hora d'encarar el batxillerat o els cicles formatius.
L'anàlisi dels directors dels centres relaciona la negativa de dos de cada deu alumnes a participar en les activitats del grup amb l'excessiva permissivitat dels pares amb els joves. El resultat: més problemes a les aules i menys resultats acadèmics. L'informe també assenyala les jornades excessivament llargues i amb massa hores de permanència al centre o les assignatures molt extenses, detallades i repetitives com a causes del fracàs estudiantil.
Retallades a l'Erasmus
L'anàlisi dels directors dels centres relaciona la negativa de dos de cada deu alumnes a participar en les activitats del grup amb l'excessiva permissivitat dels pares amb els joves. El resultat: més problemes a les aules i menys resultats acadèmics. L'informe també assenyala les jornades excessivament llargues i amb massa hores de permanència al centre o les assignatures molt extenses, detallades i repetitives com a causes del fracàs estudiantil.
Retallades a l'Erasmus
RAC1 també ha tingut accés a les converses que tenen lloc al sí de la Unió Europea sobre una possible retallada a les partides dedicades a la beca Erasmus, que permet cursar una part dels estudis a un altre país de la UE. Fins al 2013, el pressupost de la beca Erasmus està assegurat però aleshores s'haurà de replantejar la partida que aportarà fons durant els següents sis anys. Segons reconeix l'administrador de la Comissió Europea, Antoni Montserrat, l'Erasmus és “un dels principals programes candidats a patir fortes retallades” si la situació financera no millora.
Actualment, el 4% dels estudiants europeus ha cursat en algun moment de la carrera una beca Erasmus. Això, traduït en xifres, significa que des que la beca es va implantar fa 14 anys, 50.000 estudiants catalans han viatjat a l'exterior per estudiar. Al conjunt de la Unió, han estat dos milions. Cada any, Europa inverteix 467 milions d'euros en subvencionar aquests estudis.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)