Article de Luís De Sebastián

14/9/2008 NO EM DIGUIS...

El problema de l'educació

LUIS De Sebastián

El problema de l'educació a Espanya no és que s'hi dediquin pocs diners. Un 4,2% del PIB, encara que sigui menys que el 4,6% que es va gastar en anys passats, són molts diners. Amb això es poden fer moltes coses i posar el sistema educatiu espanyol a nivells europeus. El problema de l'educació a Espanya és que la societat, la gran majoria, no se l'estima. Són pocs els que creuen seriosament que l'educació enriqueix les persones i es converteix en capital humà per al sistema productiu. Milers de persones s'han fet riques, i molt riques, sense estudis. N'han tingut prou amb vista i audà-cia per als negocis.

Milers de joves han escalat l'altura de la fama amb molt pocs estudis: esportistes, cantants, artistes, toreros, nòvios i nòvies de famosos. Aquestes persones són el model de persona que molts joves volen ser. Per escalar aquestes altures, els estudis no són necessaris; més aviat destorben. Per a certa joventut, que busca amb afany satisfaccions immediates, diners fàcils, consum intens i diversions, l'espera que impliquen la formació primària i secundària és una pèrdua de temps. En una època d'ocupació abundant, els salaris presents tempten més que no pas els títols i els salaris futurs que aquests fan possible. Gaudi avui i frustració demà.
Un prova contundent que la societat espanyola no estima l'educació és el mal tracte que dóna als educadors. No només perquè estan mal pagats, sinó perquè estan considerats uns servidors menors dels alumnes i dels seus pares, a qui aquests confien els fills per aparcar- los durant unes quantes hores al dia. Se'ls tracta com vigilants de pàrquing, i a vegades pitjor. Els educadors estan sotmesos als maltractaments que tant pares com alumnes els donen sense que ningú els defensi.

El Periódico 14/09/08

______________________________________________________________
Un article sicer i directe, dels que fan mal. No hi ha res més a afegir, això es tot... Els que es complaguin a ells mateixos cercant defectes en les lleis o en la tasca educativa dels pares i dels professors, endavant... Però el que es diu en aquest article és l'essència del problema, tot i que pugui semblar massa simple, massa breu...

El misteri del gastrònom desaparegut (4a part)

15/9/2008 FOTOS DEL GASTRÒNOM DESAPAREGUT A EL BULLI

L'última pista del gurmet

MAYKA NAVA RRO
MADRID

Segur que es llepava els dits amb el record dels 32 plats que la nit del 12 de juny es va cruspir a El Bulli sense pagar quan a penes sis dies després va treure diners en un caixer de Ginebra. Les càmeres de seguretat del banc van gravar aquell dia Pascal Henry amb bon aspecte, relaxat i somrient. El mateix aspecte de bon rotllo que s'aprecia en les nou instantànies que Interpol de Berna va enviar a Interpol de Madrid per donar fe que el suís presumptament desaparegut i a qui es buscava estava ben viu i, com a mínim, traient diners dels seus comptes. EL PERIÓDICO DE CATALUNYA ha tingut accés a les fotografies d'aquest estrany personatge que es va convertir en el protagonista del culebró de l'estiu i que, gairebé tres mesos després d'esfumar-se de Cala Montjoi, segueix sense passar per casa seva.

A Ginebra ningú en sap res, d'ell. El 12 de juny, Henry abordava l'etapa número 40 de la seva gens digestiva ruta pels 68 restaurants del món amb tres estrelles Michelin quan se'l va empassar la nit de Cala Montjoi. Va menjar com un rei, sol i amb aigua, i xerrava amb una periodista quan es va aixecar de la taula amb l'excusa d'anar a buscar una targeta de visita. A Ferran Adrià li va deixar com a herència un barret, un quadern i el compte sense pagar. No va tornar i, com és normal, alguns es van preocupar. Havia recorregut 8.892 quilòmetres de vuit països, alguns triestrellats que van cuinar per a ell el van invitar, però no va tenir inconvenient a pagar la majoria de les factures en efectiu. ¿Un simple simpa? Costava de creure.


HI TÉ TOT EL DRET

Juli Soler, copropietari d'El Bulli, es va dirigir l'endemà a la comissaria dels Mossos a Roses i els va explicar l'estranya desaparició. Els agents el van buscar, van fer gestions en hotels, fins i tot van cotejar la seva foto amb la d'un parell de cadàvers i ja el 18 de juliol van rebre un ofici d'Interpol fent saber que Jean Briffod, oncle del gastrònom, n'havia denunciat la desaparició. El 2 d'agost la història d'Henry va saltar als mitjans de comunicació. Durant una setmana, la fotografia del gastrònom al costat del xef Paul Bocuse va fer la volta al món. ¿Què va fer Henry a l'agost? ¿Va saber que mig món el buscava? No se sap. Com va recordar la policia de Berna en el missatge electrònic que acompanyava les fotografies del desaparegut, "monsieur Henry és major d'edat" i té "tot el dret de desaparèixer". Si li ve de gust.

Les fotografies pertanyen a les cintes de les càmeres de seguretat de dues entitats bancàries de Ginebra. Henry apareix en la majoria amb una camisa negra que sembla la mateixa amb què va assaborir la copa de xampany Gosset Grande Réserve de benvinguda a la desfilada de plaer a El Bulli. En altres instantànies porta una camisa de color bordeus, arremangada. Les imatges són dels dies 18, 19, 23 i 29 de juny, i del 3, 7 i 9 de juliol.
Dos dies abans que els Mossos fessin una espectacular batuda a Cala Montjoi per buscar-lo, Interpol Berna va enviar un correu electrònic a Interpol Madrid on deia que Henry estava viu. En una comunicació següent, també per e-mail, la policia de Ginebra va enviar les fotos i el text assegurant que el gurmet havia desaparegut voluntàriament i que, per tant, es tancava el cas.

El més curiós és que en aquests dies que han passat, Henry segueix sense donar senyals de vida. I hi té tot el dret. Jean Briffod, l'oncle que va presentar la denúncia encara que sempre va pensar que "el boig" del seu nebot s'havia esfumat voluntàriament com ja va fer en la seva joventut quan se'n va anar sense avisar als Estats Units, no ha tornat a saber-ne res. Henry no ha tornat a casa seva, ni a la seva feina de missatger de peces delicades per a les fàbriques de rellotges que abunden a Ginebra.

Henri della Casa, el periodista de La Tribune de Genève que va investigar la seva vida, va dir divendres que segueix sense saber-ne res. "Però ni tan sols l'exdona ni els seus amics en saben res", va dir, reconeixent que el personatge l'apassiona i que pretén recuperar la seva pista fins a trobar-lo. Una cosa semblant li passa al periodista Arnau Bedat que col.labora en el setmanari de Lausana L'Illustré i que també promet seguir la pista del misteriós gastrònom. Per a molts menjar a El Bulli és el més semblant a morir de gust. Les fotos demostren que, com a mínim, Henry va ressuscitar després de l'experiència.

El Periódico 15/09/08

La Salle, curs 1976-77

És curiós com passen els anys (més de 30 en aquest cas) però la memòria segueix fidel als moments claus de la nostra vida. Aquest fou el meu primer grup de companys a l'EGB. Era el curs 1976/77 i el tutor del grup de 1rC era D. Pedro Estela, un d'aquells professors que no s'obliden mai i que creen vocació. Encara recordo els cognoms de molts dels meus companys, amb els que mai més he tornat a tenir cap contacte: Amengual, Fernández, Sansó, Mejías, Jiménez, Forteza, Cabrera, Benítez, Llull, Balaguer, Quintana, Rosselló, Ortiz, Perelló, Segura, Marcús, Estela, Sieiro, Mir, Orro, Alarcón, Pol, Borràs, Bonet, Rodríguez... Que em perdonin aquell de qui he oblidat el nom. La memòria no és infalible.

Espanya, amb una de les poblacions pitjor formades de l'OCDE

9/9/2008 14:15 h 'PANORAMA DE L'EDUCACIÓ 2008'

La meitat dels espanyols d'entre 25 i 64 anys només tenen estudis obligatoris, segons l'OCDE

La taxa de graduats en batxillerat i FP de grau mitjà a Espanya se situa a 13 punts de l'objectiu europeu del 2010

EUROPA PRESS
MADRID

El 50% dels espanyols d'entre 25 i 64 anys només tenen estudis obligatoris, és a dir, primària i la primera etapa d'educació secundària, segons es desprèn de l'estudi Panorama de l'Educació 2008, realitzat per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i que ha estat presentat avui. Així, el nivell de formació a Espanya és netament inferior al de la mitjana de l'OCDE i de la Unió Europea, que se situen 20 punts per sobre.

El treball, que fa referència a les dades del curs 2005-2006, permet la comparació amb els sistemes educatius dels països del nostre entorn, i situa Espanya en antepenúltim lloc, només al davant de Portugal i Mèxic, on la xifra d'adults que no tenen el graduat en educació secundària postobligatòria arriba al 72% i al 78%, respectivament.

Entre els més avançats de l'OCDE, hi ha els Estats Units, on només el 12% de la població entre 25 i 64 anys no té estudis superiors als obligatoris, seguits del Regne Unit (14%), Suècia (16%), Alemanya (17%), Finlàndia (20%) i Països Baixos (20%). En la mitjana de l'OCDE i la UE (31%), s'hi situen França (33%) i Irlanda (34%) i, per sota, Grècia (39%) i Itàlia (48%).

Estudis secundaris superiors

Així mateix, pel que fa a la població que té almenys el nivell de la segona etapa de secundària, és a dir, batxillerat i formació professional de grau mitjà, l'informe reflecteix que el 36% dels adults espanyols d'entre 25 i 34 anys no hi arriba, una xifra que augmenta fins al 73% quan es refereix als espanyols d'entre 55 i 64 anys. Aquest indicador sobre el percentatge d'adults que han completat almenys estudis secundaris superiors situa Espanya a 14 punts de la mitjana de l'OCDE i a 15 punts de la UE.

Pel que fa a la taxa de graduats en la segona etapa de l'educació secundària --percentatge d'estudiants que es titula en un determinat any, en relació amb l'edat teòrica a la qual s'obté aquesta titulació (20-24 anys)-- Espanya arriba al 72%, és a dir, 11 punts menys que la mitjana de l'OCDE (83%) i 14 menys que la UE (86%). Per tant, la taxa espanyola se situa encara a 13 punts de l'objectiu europeu per al 2010, que pretén assolir el 85% de graduats.

Universitaris espanyols per sobre de l'OCDE

Respecte al percentatge d'adults de 25 a 64 anys que han completat estudis universitaris o cicles formatius de grau superior, Espanya arriba al 28% de graduats i se situa per sobre de la mitjana de l'OCDE (27%) i de la UE (24%). Aquesta diferència augmenta si es limita el grup d'edat de 25 a 34 anys, on Espanya té el 39% de titulats en ensenyances superiors en comparació amb el 33% i 30% de l'OCDE i la UE, respectivament. No obstant, entre el grup d'espanyols de 55 a 64 anys, únicament el 15% tenen un títol en educació terciària, en contraposició amb el 19% de la mitjana de l'OCDE i el 18% de la UE.

Així, l'informe reflecteix que, tant a Espanya com en el conjunt dels països de l'OCDE, entre la població de 25 a 64 anys que ha arribat al nivell més alt de formació es donen les taxes d'ocupació més elevades, així com els percentatges més baixos de desocupació i els sous més elevats. No obstant, Espanya és un dels països de l'OCDE amb les diferències salarials menys acusades segons els nivells de formació més alts i més baixos.

Un altre dels aspectes del sistema educatiu espanyol sobre els quals alerta aquest informe és l'elevada equitat, és a dir, la proporció d'estudiants en educació superior amb pares que desenvolupen treballs manuals, que se situa en el 40%, seguida de Finlàndia i Portugal, totes dues amb un 29%.

L'estudi recull també l'evolució de la despesa pública en educació que, si bé a Espanya registra un increment similar i en alguns casos superior a la mitjana de l'OCDE, la despesa en relació amb el producte interior brut (PIB) és menor, és a dir, que Espanya hi inverteix el 4,6% del PIB, i la mitjana de l'OCDE i la UE és del 5,3%.

El Periódico 09/09/08

______________________________________________________________
En resum, aquest és un país on, per una banda, la meitat de la població adulta només ha assolit els estudis bàsics i, per l'altra, gairebé una tercera part de les persones que tenen entre 25 i 64 anys té estudis universitaris. És a dir, patim una carència de població amb estudis mitjans (batxillerat i cicles formatius de grau mitjà) i un excés de professionals amb estudis superiors (respecte a les dades de l'OCDE). Com a vingut succeint al llarg d'aquests darrers anys, pequem de tenir una proporció molt minsa de personal tècnic: una bona part d'aquesta societat sap una mica de tot, però molt poc de temes molt concrets...

El preu del petroli

Els vaivens del petroli

Luis De Sebastián

És bo o és dolent que baixi el preu del petroli? Depèn. És bo en la mesura que suposa una reducció del preu d'una matèria primera estratègica, que influeix en el preu de gairebé tots els béns finals. És a dir, és bo per reduir la inflació. Bo per deixar la stagflation (estancament amb inflació) reduïda a estancament només, és a dir, un objectiu a combatre en lloc de dos. Això és una millora, entre altres coses, perquè deixa el tipus d'interès lliure per promoure la inversió i el consum. ¿Però és bo que baixi tant? ¿Que baixi un 25% en un mes i mig, de 147 a 108 dòlars el barril? Els que solen fer servir paraules dramàtiques per descriure moviments bruscos de variables econòmiques ho anomenarien caiguda, enfonsament o daltabaix.

Sense exagerar, es pot dir que és una baixada considerable, que delata l'existència d'un altre problema greu: la reducció de la demanda de petroli, causada al seu torn per la reducció de l'activitat econòmica en una mesura apreciable en les economies més grans del món. Als Estats Units, la demanda de petroli ha baixat un 6% en un mes. Això suposa quantitats enormes. La caiguda de la demanda global és un problema molt seriós, dependent de la crisi financera, que té una magnitud i un abast que sembla que encara ningú coneix. En aquest sentit, la baixada del preu del petroli, que bé pot continuar fins a un preu natural de 100 dòlars el barril, és un símptoma d'estancament o de recessió de l'economia mundial, i això no és bo per a ningú. Únicament és bo per al medi ambient i per a la salut de l'atmosfera terrestre. Per desgràcia, la salut mediambiental no entra en el càlcul del PIB, com si no comptés per al benestar dels mortals. Limitacions de la ciència humil.

El Periódico 07/09/08