Baixada d'internet
Nota: 10(!)
Excel·lent documental sobre la major estafa planificada del segle XX: el cas de l'empresa de finances 'Enron'. Elaborat en format de collage d'imatges (a partir de gravacions internes de la firma, imatges d'arxiu i filmacions de la vista contra els culpables), el documental relata -amb una veu en off i diverses entrevistes a alguns dels testimonis- la història d'aquest frau polític i econòmic mai igualat fins a l'actualitat. I ho fa amb un llenguatge planer i entenedor. Els executius d'Enron, empresa fundada a mitjans dels anys 80 i ubicada a Houston (Texas), van convertir en derivats finances productes energètics com ara el gas natural i l'electricitat (com ho serien anys més tard les hipoteques escombraria que van desembocar en la fallida de Lehman Brothers l'any 2008 i en l'inici de la major crisi econòmica i financera de la història). A continuació van ser capaços de disfressar la nul·la rendibilitat de l'empresa amb una retòrica publicitària digna de la més recargolada propaganda triomfalista i amb la falsificació dels balanços comptables fins a extrems inversemblants. Hereva de les polítiques neoliberals encetades per Ronald Reagan i recolçades per la família Bush (de les quals a Espanya vam patir la nefasta liberalització del sòl decretada per Aznar), Enron és l'exemple del que succeeix quan el món de les finances es descontrola i, sense cap mena de regulació, engoleix tot allò que sigui susceptible de ser comprat i venut, sense escrúpols. D'aquesta manera alguns dels seus maxims executius -entre d'altres, Kenneth Lay (fundador), Jeffrey Skilling (president) i Andrew Fastow (director financer)- inflaren els comptes de l'empresa aconseguint cotitzacions a borsa que no eren més que una farsa. La manera de fer-ho fou molt simple: Enron feia negocis amb les seves pròpies filials, maquillant d'aquesta manera les pèrdues. En el zenit de la seva cotització a Wall Street no van dubtar en deixar a les fosques California -per fer pujar el preu de l'electricitat- i en convèncer els seus empleats perquè invertissin els seus plans de pensions en accions de la companyia. El resultat de tot plegat fou una fallida colossal decretada l'any 2001, més de 20.000 treballadors acomiadats, pèrdues milionàries per als seus accionistes (molts d'ells empleats de la pròpia empresa), el punt i final de la prestigiosa auditora Arthur Andersen (que havia amagat els veritables comptes de l'empresa) i la sensació per part de la població nord-americana d'haver estat testimonis d'un cas flagrant de frau empresarial planificat, a més a més consentit i alimentat per la classe política (una sensació que, passats els anys, ja no resulta estranya a ningú). Per a rematar el desastre, molts dels executius van vendre les accions poc abans de la fallida, aconseguint beneficis milionaris. Val a dir que cap figura política de l'època se'n salva en aquesta lamentable història. Fins i tot el "Terminator" Schwarzenegger, governador de l'Estat de Califòrnia, va tenir la seva part de resposabilitat política en el frau d'Enron. Un Estat, per cert, que l'ex-culturista ha aconseguir enfonsar econòmicament abans de la seva retirada com a polític.
Aquest cas ha propiciat una mena de "cultura Enron" que ja forma part de l'ADN ideològic dels nord-americans i que té moltes vessants. Per exemple, un any després de la fallida de l'empresa algunes de les seves empleades van posar despullades per a la revista Playboy, en un cèlebre reportatge anomenat Women of Enron.
En el capítol judicial, Skilling va ser sentenciat a 24 anys de presó (comdenna que ha estat rebaixada recentment a només catorze). Lay va morir per problemes coronaris abans de conèixer la seva sentència, que podria haver arribat als 42 anys d'empresonament. Fastow va col·laborar amb la justícia declarant contra Lay y Skilling. El seu càstig han estat 6 anys de presó. Abans de la fallida d'Enron un dels seus executius, Clifford Baxter, es va suïcidar. La seva nota abans de disparar-se un tret al cap denotava remordiments de consciència per la vergonya pública una vegada descoberta tota la trama. Baxter havia entregat tota la seva vida a Enron.
Posteriorment a l'any 2001, molts ex-empleats i inversors han guanyat judicis contra l'empresa, recuperant part del capital de van invertir en Enron. Un final mitjanament feliç per a una història que, malauradament i en vista de les polítiques dels actuals governs, es pot repetir en qualsevol moment.
Aquest cas ha propiciat una mena de "cultura Enron" que ja forma part de l'ADN ideològic dels nord-americans i que té moltes vessants. Per exemple, un any després de la fallida de l'empresa algunes de les seves empleades van posar despullades per a la revista Playboy, en un cèlebre reportatge anomenat Women of Enron.
En el capítol judicial, Skilling va ser sentenciat a 24 anys de presó (comdenna que ha estat rebaixada recentment a només catorze). Lay va morir per problemes coronaris abans de conèixer la seva sentència, que podria haver arribat als 42 anys d'empresonament. Fastow va col·laborar amb la justícia declarant contra Lay y Skilling. El seu càstig han estat 6 anys de presó. Abans de la fallida d'Enron un dels seus executius, Clifford Baxter, es va suïcidar. La seva nota abans de disparar-se un tret al cap denotava remordiments de consciència per la vergonya pública una vegada descoberta tota la trama. Baxter havia entregat tota la seva vida a Enron.
Posteriorment a l'any 2001, molts ex-empleats i inversors han guanyat judicis contra l'empresa, recuperant part del capital de van invertir en Enron. Un final mitjanament feliç per a una història que, malauradament i en vista de les polítiques dels actuals governs, es pot repetir en qualsevol moment.
