Instituts segregadors

30/10/2008 ENSENYAMENT

El 30% dels centres separen a l'ESO bons i mals alumnes

Catalunya lidera la llista d'autonomies que fan més ús d'aquest sistema
L''informe PISA' prova que aquesta pràctica va associada als baixos resultats

JORDI CASABELLA
BARCELONA

Tres de cada 10 centres públics i concertats catalans on s'imparteix l'ESO separen els alumnes de 15 anys en funció de les seves capacitats de manera sistemàtica en totes les matèries, una pràctica que el 2002, quan el PP la va incloure de forma normativitzada en l'avui derogada llei de qualitat de l'educació (LOCE), va sublevar la comunitat educativa perquè es va considerar segregadora i perniciosa per a les expectatives d'èxit dels alumnes que obtenen més mals resultats.

La denúncia figura en la segona entrega de l'últim estudi de la Fundació Jaume Bofill sobre el sistema educatiu català que es basa en l'encreuament de dades extretes de l'informe PISA de l'OCDE del 2006, en què Catalunya va participar amb una mostra ampliada. El treball, presentat ahir, conclou que en l'últim tram de l'educació obligatòria (15 anys, l'edat en què la majoria de l'alumnat cursa quart d'ESO), el model educatiu comprensiu o inclusiu que defensa la legislació actual --aquell que obliga que tot l'alumnat segueixi el mateix currículum i disfruti de condicions idèntiques d'escolarització amb independència de les seves capacitats-- "apareix seriosament debilitat".

Els autors de l'estudi, dirigit pel catedràtic de la UAB Ferran Ferrer, han pogut constatar, sempre a partir de les dades recopilades per l'informe PISA, que la pràctica d'agrupar bons i mals alumnes no és sinònim de bons rendiments. En la prova estrella de l'informe del 2006, la de cultura científica, el resultat del 30% dels centres catalans que recorren al sistema de dividir l'alumnat, 477 punts, es va situar per sota del 34% d'aquells que només ho fan en determinades matèries (490) i molt més enrere del 36% que mai separa l'alumnat (510 punts).

SECRET A CRITS
El director de la Fundació Bofill, Jordi Sànchez, va qualificar l'exercici del professorat d'agrupar de manera permanent els estudiants a partir de l'avaluació de les seves capacitats d'exercici de "pràctica coneguda, almenys en els ambients professionals, però no reconeguda" per l'Administració. I va disculpar el professorat per haver-la adoptat per "instint de supervivència bàsica" per fer front a l'escassetat de recursos per enfrontar-se a grups heterogenis d'alumnes. "No es tracta de buscar culpables", va afegir. Això no va impedir que qualifiqués aquesta forma d'actuar com "una anomalia" que reflecteix un mal funcionament del sistema educatiu.

Ferrer va afegir que, segons la seva opinió, es tracta d'"una mala pràctica pedagògica contrària als principis de l'escola inclusiva" que "estigmatitza i redueix les expectatives futures" dels alumnes que estan més mal dotats.

L'estudi crida l'atenció sobre el lideratge que exerceix Catalunya en la classificació d'autonomies que separen permanentment els estudiants en funció de les seves capacitats al final de l'ESO. Si a Catalunya es tracta d'una pràctica estesa al 30% dels centres públics i concertats, encara que és més comú en els primers que en els segons, a Andalusia només afecta el 3%, i a Aragó i Navarra, el 2%. A Castella i Lleó, la comunitat més procliu a això després de Catalunya, afecta el 10% dels instituts i les escoles.

El Periódico 30/10/08

L'empremta soviètica a Ost-Berlin (X): Palast der Republik

L'antiga seu de la Cambra del Poble de la República Democràtica Alemanya (el Palast der Republik) està sent demolida des de fa uns quants mesos. Es tractava d'un edifici neo-constructivista dels anys 70 amb unes enormes sales polivalents al seu interior.  Podia agradar més o menys, però sens dubte era una obra colossal. A la seva façana lateral es reflexava la Dom, la catedral de Berlín, tota una picada d'ull al cristianisme (el cristianisme reflexat a una façana comunista!). Molts artistes, després de la desaparició de la RDA, van reclamar que aquest lloc fos destinat a actes culturals, com ara exposicions o concerts. Però quan als polítics se'ls posa alguna cosa entre cella i cella, no hi ha res a fer. Fins i tot alguns exparlamentaris del SED -ara demòcrates de tota la vida- han insistit en la seva demolició. D'aquí a poc temps, en lloc d'un palau hi haurà la gespa més cara del món. Demolir peça a peça aquest edifició està costant uns 100 milions d'euros. Al seu lloc, pretenen reconstruir l'antic palau prussià que la guerra va destrossar i que la RDA va acabar demolint l'any 1950. Tot plegat a una de les ciutats més endeutades d'Europa... 

Trobarem algun despropòsit més bèstia en algun altre lloc?

L'empremta soviètica a Ost-Berlin (IX)

Comentaris d'amics de casarusia.com:

Cuando estuve en Berlín un amigo que vive allí, me contó que el grupo escultórico estaba custodiado por soldados soviéticos, y que curiosamente estos estaban protegidos a su vez, por policías de la alemania capitalista para evitar actos vandálicos. Uno de las cosas que más me gustó de Berlín fueron los semáforos de la RDA, cuando los veía pensaba, mira ahora estoy en el lado comunista. Por cierto Juli interesantes fotografías y comentarios de las mismas. (barvarroja)

Un hilo excelente, Juli, tanto por las fotos como por los textos, muchas gracias. Lo que sí veo es que, a diferencia de lo ocurrido en otros países, los alemanes no se han dejado llevar por ninguna furia revanchista y han preservado en muy buen estado bastantes huellas de su pasado en el bloque del este. Creo que es toda una lección de civismo y respeto por la Historia. A ver si otros toman nota. Un cordial saludo. (Kozhedub)

La verdad es que cuando estuve en Berlín la huella de la RDA estaba por todas partes, recuerdo las estatuas de Karl Marx y Engels, también unas planchas de metal donde estaban grabados momentos históricos del socialismo mundial; también es verdad que cuando visitas Berlín palpas el devenir histórico, de hechos esa sensación le he tenido en muchos lugares de Europa; Finlandia, Berlín, Francia, Italia incluso en Sant Petersburgo por mucho que algunos se empeñen en lo contrario, lo soviético ha dejado una huella indeleble; donde no noto la historia por ningún lado es en España; parece como si la realidad hubiera salido de la nada; desde luego el catolicismo ha hecho mucho para desvincularnos del devenir histórico y quizá sea también la verguenza de sentirnos lo que somos¡¡¡ (barvarroja)

Por lo que me contaban, todo era surrealista; habían calles que entraban y salían de la zona occidental a la oriental cada cuatro pasos, habían metros del este que tenían paradas en el oeste, pero que evidentemente pasaban de largo, y lo mismo a la inversa. Vamos todo un show que culmina en el hecho de que Berlín Occidental era un trozo de ciudad metida en aquel entonces en pleno bloque comunista, alimentada en un principio por cientos de aviones que aterrizaban en aeropuertos situados en medio de la ciudad. (barvarroja)

L'empremta soviètica a Ost-Berlin (VIII)

Nikita Khrusxov va visitar Berlín a l'agost de 1957. A la foto, amb Walter Ulbricht, primer ministre de la RDA...

L'empremta soviètica a Ost-Berlin (VII)

Naturalment, tots els líders soviètics visitaren Berlin. En aquesta imatge, Mijail Gorbachov amb Erich Honecker, el darrer mandatari de la RDA...

... I en aquesta altra, Leonid Brezhnev i Honecker, de nou petonejant-se. 'El petó de la mort' és el títol d'un mural que hi ha pintat a una part del Mur de Berlín que avui dia encara es manté dret, anomenada East Side Gallery.

 

Agressió d'un pare a un alumne

16/10/2008 10:34 h L'AGRESSOR HA QUEDAT EN LLIBERTAT

El pare d'un alumne pega amb un martell a un company del seu fill en un IES de Manresa

El pare va venjar l'agressió que el menor havia patit al pati del centre

ACN
MANRESA

Un home de 44 anys va agredir dimarts passat un menor amb un cop de martell a l'interior de l'institut de secundària SEP-Lacetània de Manresa.

Els fets es van produir després que un alumne expliqués al seu pare que un company li havia pegat al pati. L'home va trencar els vidres de l'entrada de l'IES i es va dirigir al lloc on hi havia l'agressor del seu fill i el va atacar amb el martell, segons fonts dels Mossos.

El ferit es recupera de lesions d'escassa gravetat. Mentre que l'agressor, Faustino D. M., veí de Sant Salvador de Guardiola, va ser posat ahir a disposició judicial i després va quedar en llibertat sense fiança.

El Periódico 16/10/08

Satisfacció del professorat novell

08/10/2008 17:13 h ESTUDI AMB MÉS DE 1.500 EDUCADORS

Més de la meitat dels professors pensen que els alumnes són pitjors ara que fa anys

EFE
MADRID

Més de la meitat dels professors espanyols consideren que els alumnes actuals són pitjors que els de fa uns anys, tot i que aquesta dificultat no els impedeix manifestar-se majoritàriament satisfets amb la seva feina docent.

Aquestes són algunes de les conclusions d'un estudi sobre La situació dels professors novells, que dóna a conèixer l'opinió del professorat sobre la situació dels nous professors i les iniciatives que consideren més idònies per millorar la seva situació professional.

L'estudi ha estat realitzat a nivell nacional, a través d'un qüestionari tancat a gairebé 1.700 professors d'infantil, primària i secundària (obligatòria i batxillerat) de centres públics, concertats i privats.

En la presentació, Álvaro Marchesi, secretari general de l'Organització d'Estats Iberoamericans per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (OEI), ha assenyalat que una de les principals conclusions és que "els professors estan satisfets de la seva docència però preocupats per les dificultats que tenen per ensenyar".

Dificultats amb la disciplina

Un 55,5% opinen que els alumnes d'ara són pitjors --tant en coneixements com en comportament--, en el sentit que "els costa més aprendre, estar atents i estar-se quiets", segons Marchesi, que ha precisat que "tenen altres valors que abans no tenien" com més capacitat de treball en equip o el control de les noves tecnologies.

Per la seva part, el director de la Fundació SM, Leoncio Fernández, ha destacat que "la més gran dificultat dels professors novells és la disciplina i el control a l'aula". Tots dos han coincidit que per als docents sempre "qualsevol temps passat va ser millor", i han assegurat que aquesta apreciació sobre els alumnes es repeteix a tots els estudis i a tots els països.

Recolzar els novells

Encara que recorden els primers anys com a fonamentals per a la continuïtat en la seva tasca, una gran majoria (més del 85%) no s'ha plantejat deixar l'escola ni ha perdut la il·lusió. Els nous professors es valoren millor a si mateixos i es consideren més il·lusionats, més actius i més dedicats.

Els seus companys amb més experiència també els valoren positivament, en general, ja que la majoria (56,4%) creuen que tenen una bona preparació professional, si bé consideren que el punt feble està en la capacitat dels nous per mantenir l'ordre a la classe.

Fernández ha destacat que l'estudi suposa una primera aproximació al col·lectiu de professors novells, que pot servir perquè les autoritats educatives i les institucions els tinguin més en compte. "S'ha de cuidar la saba nova que arriba als centres", ha dit.

"Crear ponts" entre pares i l'escola

Pel que fa a l'accés a la docència i l'estabilitat, el 56% es mostra contrari a l'actual sistema d'oposicions i un 62,7% creu que hauria de canviar per tenir en compte les noves funcions que s'exigeixen al professorat.

Segons Fernández, els professors consideren que les famílies no col·laboren prou, motiu pel qual un aspecte que s'ha de reforçar en el sistema educatiu és "crear ponts" entre els pares i l'escola.

El Periódico 08/10/08

Una síntesi de la crisi 2008

27/9/2008 LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI GLOBAL

ARTICLE DE JOSEP OLIVER: 'Wall Street i la butxaca de l'espanyol'
Malgrat la llunyania del mercat nord-americà, el que passa allà ens afecta i no per bé


JOSEP Oliver*
La crisi financera internacional està amenaçant els fonaments del sistema financer nord-americà. I les excepcionals mesures que s'han pres confirmen la importància del que ha passat. L'origen es remunta a l'agost del 2007, amb l'emergència d'una contundent sequera dels mercats internacionals de crèdit i diners. Així, per a bancs i institucions financeres de tot el món, des d'aleshores ha estat molt més difícil obtenir fons, per la falta de confiança sobre qui tenia pèrdues i de quin volum es tractava.

A partir de llavors, els bancs centrals van començar a injectar diners per ampliar la seva oferta i reduir el seu cost. I aquest procés de notables tensions financeres es va allargar fins que el que apareixia com una crisi de liquiditat va començar a derivar en una altra de molt més seriosa, de solvència.

AIXÍ, LA Setmana Santa del 2008, la fallida del banc de negocis Bearn Stearns, al qual la Fed americana va haver de recolzar amb més de 30.000 milions de dòlars, va destapar la caixa dels trons. Després d'aquesta fallida va venir, al setembre, la nacionalització de facto dels gegants hipotecaris Fannie Mae i Freddie Mac (amb actius de més de 5 bilions de dòlars), la fallida de Lehman Brothers, la venda de Merril Lynch per evitar-ne la suspensió i la compra d'AIG per part del Govern federal (amb actius que superen els 1,3 bilions de dòlars).

Finalment, la garantia del Govern sobre els mutual funds (1,4 bilions de dòlars), i la dotació de 700.000 milions de dòlars per a la creació d'un banc dolent que compri els actius tò- xics al sistema financer americà, els aparqui i els revengui quan pugui, han estat els capítols --¿finals?-- d'aquesta dramàtica història.

En síntesi, el Govern americà, amb un deute que s'acosta als 6 bilions de dòlars, ha adquirit compromisos que el superen llargament. I el dèficit inicial de 450.000 milions de dòlars s'acabarà situant en el bilió.

El lector que hagi arribat fins aquí segur que manifesta sentiments contradictoris. Una mica atònit per l'envergadura de les xifres. Confús perquè no acaba d'entendre en què l'afectarà aquest enorme forat. I segur que el que passa als Estats Units no és bo. I té tota la raó. Malgrat la llunyania del mercat immobiliari nord-americà, el que passa allà ens afecta, i ens afectarà, molt, i no pas per a bé.

¿Quins són els canals pels quals circulen aquestes negatives conseqüències del col.lapse americà?

El primer, i el més important de tots per a les famílies, l'estan patint en aquests moments, o el patiran ben aviat, aquells que hagin de revisar pròximament les hipoteques. Observaran que l'euríbor ha tornat a pujar, fins a cotes màximes, per sobre del 5,6%. En realitat, les pujades des de l'estiu passat reflecteixen directament l'escassetat de crèdit que la crisi financera americana ha generat.

Una segona conseqüència, vinculada a l'anterior, és l'agudització de la crisi immobiliària espanyola, generada inicialment pels nostres propis excessos comesos. La falta de fons per finançar l'activitat immobiliària en reforça l'ensorrament i, a més a més, l'estén a la resta de l'economia.

EL NEGATIU efecte sobre el finançament de les nostres empreses i famílies apareix com un tercer, i potencialment molt preocupant, efecte del col.lapse financer americà. I ja comencem a sentir les conseqüències contractores d'aquesta falta de liquiditat empresarial i familiar, tant en forma de descens de la inversió com del consum.

Un quart impacte procedeix de la caiguda del dòlar, parcialment vinculada als temors que genera l'excessiu endeutament americà. I les conseqüències de la pèrdua de valor de la divisa dels Estats Units són clarament negatives per a nos- altres. En primer lloc perquè la fortalesa de l'euro és una mala notícia per a treballadors i empresaris de la indústria, encara que l'agraïm com a turistes. I, en segon terme, per la vinculació entre pèrdua del dòlar i alça del petroli, encara que no tot l'augment derivi d'aquella caiguda. Per a mostra, el botó del que va passar divendres de la setmana passada: el descens del dòlar va causar l'augment més important contemplat en un dia del preu cru Texas (de 89 dòlars per barril a 107).

UN ÚLTIM aspecte que també ens afecta és el generat per la pèrdua d'activitat que es produeix a la resta d'Europa i als països emergents. Una part, no pas menor, del nostre benestar ve de fora, perquè la nostra economia està molt oberta a l'exterior. Per exemple, la sequera de crèdit i l'alça del petroli han afectat negativament el turisme estranger (l'agost passat ha caigut en 800.000 persones), alhora que l'ocupació hotelera també disminuïa amb una certa intensitat. Qualsevol pèrdua d'activitat fora de les nostres fronteres la paguem, tard o d'hora, aquí.

Problemes de disponibilitat i de preu del crèdit, crisi immobiliària aguditzada, dificultats de finançament per a les empreses, pèrdua de competitivitat exterior, alces del petroli i d'altres primeres matèries i reducció de l'activitat per la caiguda global en el creixement del PIB són, entre altres, les més importants conseqüències d'aquell desgavell.

¿Ens interessa el que passa a Wall Street? Per bé o per mal, el que passa allà és més que rellevant per al nostre benestar.

* Catedràtic d'Economia de la UAB.

El periódico 27/09/08

Marx, Keynes, Friedman

27/9/2008 LA CRISI FINANCERA I LA CAMPANYA ELECTORAL DELS ESTATS UNITS

ARTICLE DE MATEO MADRIDEJOS: 'Efectes polítics del naufragi'

Els dos candidats han estat suplantats en la seva visió centrista i moderada pels radicals de tots dos partits al Capitoli

Ni les rebaixes d'impostos de McCain ni l'augment de la despesa pública d'Obama es podran aplicar

MATEO Madridejos*

La crisi que ha col.locat el sistema financer al caire de l'abisme ha tingut uns efectes polítics immediats quan, almenys aparentment, el poder de reflexió i decisió s'ha traslladat urgentment des de Wall Street, on s'ubica el sancta sanctorum del capitalisme nord- americà, a l'avinguda de Pennsilvania, a Washington, on s'alcen les seus del Departament del Tresor i de la Reserva Federal, sobre les quals ha recaigut la responsabilitat d'organitzar l'operació de salvament més vasta de les estrelles financeres en caiguda lliure.

"Estem sota el govern de Paulson-Bernanke", es lamentava a The Washington Post el columnista conservador George Will, fustigador implacable de l'intervencionisme, per referir-se a la diarquia formada pel secretari del Tresor i el president de la Reserva Federal. "Wall Street ha posat una pistola al cap dels polítics i els commina: doneu-nos els diners ara mateix o ateniu-vos a les conseqüències", va replicar implícitament William Greider des del setmanari The Nation, "vaixell insígnia de l'esquerra", en un article sarcàsticament titulat El socialisme de Goldman Sachs.

LA REPERCUSSIÓ en la campanya electoral ha estat decebedora, potser perquè no existeix des de fa més de 20 anys una alternativa global per al sistema. Cap semblança amb la caiguda del mur de Berlín del 1989, símbol de l'ocàs irremeiable d'un comunisme incapaç de reformar-se, o de l'apostasia de la Xina. El retorn de Marx no és un pronòstic per demà, malgrat que la seva requisitòria adquireix un interès innegable davant del procés de globalització en curs i la lacerant qüestió social, l'abisme creixent entre rics i pobres, que afligeix Occident quan la crisi colla i que afecta tres quartes parts de la humanitat.
El debat s'estableix entre liberals a ultrança, que denuncien la invasió de les hordes burocràtiques (big government), i tímids socialdemò- crates, persuadits que el col.lapse financer no és una venjança de John Maynard Keynes, que considerava la injecció de diners públics com una mesura estrictament temporal, perquè "a llarg termini tots estarem morts". Els seguidors de Milton Friedman, propulsors del retorn a l'economia clàssica, en la versió menys dog- màtica, tenen un gran avantatge acadèmic i entre els assessors de la classe política.

Els planificadors de l'economia i fins i tot de la llibertat que van proliferar després de la victòria del 1945, predicadors d'una utòpica convergència entre els dos blocs de la guerra freda, van fer mutis a l'escenari polític. La controvèrsia és pragmàtica i segueix centrada en la decadència de l'imperi, en la necessitat d'adequar els fins als mitjans, com s'infereix de la patètica carta que el prestigiós columnista Thomas L. Friedman dirigeix, com si fos Bush, als líders de l'Iraq: "Mentre els nord-americans perden casa seva i s'enfonsen en el deute no poden entendre per què estem gastant mil milions de dòlars diaris per fer que els iraquians se sentin més segurs a casa seva".

DESAPAREGUT en el combat sumàriament ideològic el president Bush, en els seus últims quatre mesos, el dinamisme del secretari del Tresor i del president de la Reserva Federal ha desbordat els aspirants a la Casa Blanca, els senadors John McCain i Barack Obama, que ni s'esperaven aquest desastre ni tenien preparat un protocol de primers auxilis, encara que la crisi econòmica ha desplaçat la guerra de l'Iraq com la qüestió més rellevant. Per això han firmat un comunicat conjunt i patriòtic, després de ser requerits per Bush, per enterrar les seves reticències davant l'amenaça del cataclisme, malgrat l'escepticisme del públic i els reductes de la rebel- lió populista al Congrés.

La campanya ha prosseguit sense força, superficial i cautelosa, com si els candidats tinguessin por de dir el que pensen o només pensessin per procuració, més pendents de l'error de l'adversari que de l'encert propi. "La mort de la política", deploren a The Wa- shington Post. Els seus programes han estat sacsejats per la crisi. Ni les rebaixes d'impostos de McCain, en el programa republicà, ni l'augment de la despesa pública en els serveis socials d'Obama, com correspon a uns demòcrates identificats amb la voracitat fiscal, podran ser aplicats després de la sagnia multimilionària per redimir dels seus pecats l'aristocràcia de les finances en bancarrota.

La desimboltura de Bush per abandonar la seva última trinxera ideològica --l'aversió a l'intervencionisme-- és la penúltima derrota dels neoconservadors i ultraliberals que van inspirar la seva presidència o que, si més no, van atraure les crítiques més virulentes per les seves quimeres d'expandir la democràcia sense reparar en els dispendis. Bush actua ara sota la pressió dels fets, delega en el tàndem Paulson-Bernanke, s'oblida del dogma i es troba sota la influència dels pragmàtics, als quals s'ha passat amb armes i bagatges la secretària d'Estat, Condoleezza Rice.

EL NAUFRAGI de Wall Street potser no simbolitza el retorn de la història amb els seus conflictes permanents, però contribueix a polaritzar les posicions. Els dos candidats han estat suplantats en la visió inevitablement centrista i moderada pels radicals de tots dos partits al Capitoli. Per això no se sap si la política s'esfuma o torna a la càrrega, malgrat la penúria ideològica dels principals contendents.

* Periodista i historiador.

El Periódico 27/09/08

La veritable història

Títol: Espejos
Autor: Eduardo Galeano
Any: 2008
Editorial: Siglo XXI
Edició: 2a
ISBN: 978-84-323-1314-11
Nº de pàgines: 365

Extraordinari trencaclosques de fets històrics que ens presenta, en dosis ben mesurades de poètica reivindicació i irònica compassió, la lluita pel poder i els diners que ha caracteritzat a totes (o gairebé totes) les civilitzacions que han poblat aquest món. Aquesta història de petites històries gira sobretot al voltant de la totpoderosa i etnocèntrica civilització occidental, la primera en moralitzar i jutjar les altres. Culpable de la febre imperialista i responsable/còmplice de les grans injustícies i matances dels darrers segles, tot sembla encaixar per donar resposta (i no justificació) a un món que fomenta la mort i la gana com a forma de perpetuar l'ordre social. Fent un repàs a les cultures que han nascut, s'han barrejat i s'han extingit al llarg dels segles, Galeano desvela les mentides que hi ha darrera de totes les històries oficials. Un llibre imprescindible, per tenir a la tauleta de nit i repassar abans d'anar a dormi. Sens dubte, el millor que he llegit aquest estiu. Com diu el mateix Galeano, "la humiliació no és cap destí".