ARTICLE DE MATEO MADRIDEJOS: 'Efectes polítics del naufragi'
Els dos candidats han estat suplantats en la seva visió centrista i moderada pels radicals de tots dos partits al Capitoli
Ni les rebaixes d'impostos de McCain ni l'augment de la despesa pública d'Obama es podran aplicar
MATEO Madridejos*"Estem sota el govern de Paulson-Bernanke", es lamentava a The Washington Post el columnista conservador George Will, fustigador implacable de l'intervencionisme, per referir-se a la diarquia formada pel secretari del Tresor i el president de la Reserva Federal. "Wall Street ha posat una pistola al cap dels polítics i els commina: doneu-nos els diners ara mateix o ateniu-vos a les conseqüències", va replicar implícitament William Greider des del setmanari The Nation, "vaixell insígnia de l'esquerra", en un article sarcàsticament titulat El socialisme de Goldman Sachs.
LA REPERCUSSIÓ en la campanya electoral ha estat decebedora, potser perquè no existeix des de fa més de 20 anys una alternativa global per al sistema. Cap semblança amb la caiguda del mur de Berlín del 1989, símbol de l'ocàs irremeiable d'un comunisme incapaç de reformar-se, o de l'apostasia de la Xina. El retorn de Marx no és un pronòstic per demà, malgrat que la seva requisitòria adquireix un interès innegable davant del procés de globalització en curs i la lacerant qüestió social, l'abisme creixent entre rics i pobres, que afligeix Occident quan la crisi colla i que afecta tres quartes parts de la humanitat.
El debat s'estableix entre liberals a ultrança, que denuncien la invasió de les hordes burocràtiques (big government), i tímids socialdemò- crates, persuadits que el col.lapse financer no és una venjança de John Maynard Keynes, que considerava la injecció de diners públics com una mesura estrictament temporal, perquè "a llarg termini tots estarem morts". Els seguidors de Milton Friedman, propulsors del retorn a l'economia clàssica, en la versió menys dog- màtica, tenen un gran avantatge acadèmic i entre els assessors de la classe política.
Els planificadors de l'economia i fins i tot de la llibertat que van proliferar després de la victòria del 1945, predicadors d'una utòpica convergència entre els dos blocs de la guerra freda, van fer mutis a l'escenari polític. La controvèrsia és pragmàtica i segueix centrada en la decadència de l'imperi, en la necessitat d'adequar els fins als mitjans, com s'infereix de la patètica carta que el prestigiós columnista Thomas L. Friedman dirigeix, com si fos Bush, als líders de l'Iraq: "Mentre els nord-americans perden casa seva i s'enfonsen en el deute no poden entendre per què estem gastant mil milions de dòlars diaris per fer que els iraquians se sentin més segurs a casa seva".
DESAPAREGUT en el combat sumàriament ideològic el president Bush, en els seus últims quatre mesos, el dinamisme del secretari del Tresor i del president de la Reserva Federal ha desbordat els aspirants a la Casa Blanca, els senadors John McCain i Barack Obama, que ni s'esperaven aquest desastre ni tenien preparat un protocol de primers auxilis, encara que la crisi econòmica ha desplaçat la guerra de l'Iraq com la qüestió més rellevant. Per això han firmat un comunicat conjunt i patriòtic, després de ser requerits per Bush, per enterrar les seves reticències davant l'amenaça del cataclisme, malgrat l'escepticisme del públic i els reductes de la rebel- lió populista al Congrés.
La campanya ha prosseguit sense força, superficial i cautelosa, com si els candidats tinguessin por de dir el que pensen o només pensessin per procuració, més pendents de l'error de l'adversari que de l'encert propi. "La mort de la política", deploren a The Wa- shington Post. Els seus programes han estat sacsejats per la crisi. Ni les rebaixes d'impostos de McCain, en el programa republicà, ni l'augment de la despesa pública en els serveis socials d'Obama, com correspon a uns demòcrates identificats amb la voracitat fiscal, podran ser aplicats després de la sagnia multimilionària per redimir dels seus pecats l'aristocràcia de les finances en bancarrota.
La desimboltura de Bush per abandonar la seva última trinxera ideològica --l'aversió a l'intervencionisme-- és la penúltima derrota dels neoconservadors i ultraliberals que van inspirar la seva presidència o que, si més no, van atraure les crítiques més virulentes per les seves quimeres d'expandir la democràcia sense reparar en els dispendis. Bush actua ara sota la pressió dels fets, delega en el tàndem Paulson-Bernanke, s'oblida del dogma i es troba sota la influència dels pragmàtics, als quals s'ha passat amb armes i bagatges la secretària d'Estat, Condoleezza Rice.
EL NAUFRAGI de Wall Street potser no simbolitza el retorn de la història amb els seus conflictes permanents, però contribueix a polaritzar les posicions. Els dos candidats han estat suplantats en la visió inevitablement centrista i moderada pels radicals de tots dos partits al Capitoli. Per això no se sap si la política s'esfuma o torna a la càrrega, malgrat la penúria ideològica dels principals contendents.
* Periodista i historiador.
El Periódico 27/09/08
