Cinc
grans
victòries
catalanes
"Espanya
és víctima de
la seva pròpia
força contra
la
independència
de Catalunya"
Hi ha una cosa que Catalunya està fent molt bé, i és deixar que Espanya sigui víctima de la seva pròpia força. Força estatal, és clar, no pas força ètica ni moral ni argumental. Espanya s’ha adonat que aquesta vegada Catalunya va de debò i que l’independentisme és clarament majoritari i vol tallar-ho de l’única manera que sap fer-ho, que és aplicant criteris del segle XVIII. Resulta grotesc, sí, però és la seva naturalesa. Així com hi ha persones que porten un rei al cos, Espanya hi porta un dictador. I tota la seva política estatal respon a aquesta actitud davant la vida: Espanya no pacta, Espanya ordena; Espanya no escolta, Espanya imposa; Espanya no respecta, Espanya sotmet. El problema d’una personalitat així és que està condemnada a topar frontalment amb la realitat –una realitat que es diu segle XXI– i a sofrir la més gran humiliació de la seva història. I no pas perquè Catalunya, amb la independència, pretengui humiliar Espanya, sinó perquè aquesta ho viurà així. De fet, ja fa temps que s’està retratant davant del món. No ho pot evitar. Arriba un moment que fins i tot el millor maquillatge fa figa.
S’entén, doncs, que el govern espanyol estigui nerviós, molt nerviós. Està tan nerviós que tota la força que desplega per ofegar la transició nacional de Catalunya acaba esclatant-li a la cara. Fixem-nos com tota l’operació destinada a presentar Catalunya al món com un país nazi, tot comparant l’independentisme amb el nazisme, se li ha girat en contra i el Museu Jueu de Berlín ja ha blasmat el reportatge de Telemadrid i ha demanat que “es prohibeixi legalment aquesta incitació a l’odi”. Primera victòria catalana.
El mateix ha succeït amb la condecoració a nazis i franquistes presidida per la delegada espanyola María de los Llanos de Luna sense cap mena d’escrúpol i sense cap rectificació posterior. Al contrari, amb aquell cinisme que provoca vergonya aliena, Jorge Fernández Díaz, ministre d’Interior, ha justificat la condecoració a vells nazis espanyols com una “reconciliació”. I ho diu ell, que, com tot el seu partit, no ha condemnat mai el franquisme. Quanta baixesa moral, Déu meu! I, a més, el ministeri de Sanitat subvenciona els veterans assassins de la División Azul i el de Cultura subvenciona la Fundación Francisco Franco. Per sort, Alemanya s’ha escandalitzat i tot el món ho ha vist. Segona victòria catalana.
També s’ha girat en contra seva el lingüicidi que Espanya està perpetrant a la Franja de Ponent. L’intent d’esquarterar la llengua catalana per mitjà d’un esperpèntic canvi de nom, fent que es digui ‘lapao’ en comptes de català, ha provocat la riota de la comunicat científica internacional. Espanya no té rival posant-se en ridícul. Sobretot després que han estat precisament els científics els qui li han fet saber que el lapao és un dialecte de l’ètnia naxi que es parla en alguns punts del centre i del sud-est d’Àsia. Tercera victòria catalana.
Un altre cas escandalós és el del català d’origen marroquí Noureddine Ziani, president d’Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya, que ha estat expulsat pel govern d’Espanya per ser independentista català. Una expulsió feta per la via ràpida, sense proves de cap mena –“no calen proves”, han arribat a dir!– i amb una vulneració escandalosa dels Drets Humans. La revista Time se n’ha fet ressò i els nouvinguts catalans d’origen islàmic, lluny de sentir-se atemorits –que és el que pretenia l’expulsió de Ziani–, veuen el govern espanyol com un govern enemic, amenaçador, totalitari i xenòfob i fan pinya a favor de la independència de Catalunya. És a dir, un altre gol d’Espanya en pròpia porta i, consegüentment, quarta victòria catalana.
La llista de despropòsits espanyols contra Catalunya és tan llarga que enfarfegaria enumerar-los tots, però val la pena citar-ne un cinquè: el cas de la professora Clara Ponsatí, expulsada de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown pel govern espanyol pel sol fet d’haver opinat a favor de la independència de Catalunya en una entrevista televisiva (!). La reacció de l’esmentada Universitat ha estat transmesa per la mateixa Ponsatí: “A Georgetown pensaven que Espanya era un país democràtic”. Ara, però, ja saben que no ho és. Ara ja saben que Espanya és un Estat de pensament únic on tothom que en discrepi és considerat un criminal sense que calgui presentar la més mínima prova que ho demostri. Cinquena victòria catalana.
Com veiem, Espanya és víctima de la seva pròpia força contra la independència de Catalunya. I en aquest sentit, el futbol ens ofereix un exemple força diàfan: l’equip que acaba guanyant el partit no és el que cau en les provocacions, sinó el que es manté ferm en l’exercici de les seves qualitats i de la seva entel-ligència mentre el rival, primitiu i destraler, es carrega de targetes i d’expulsions. L’únic que hem de fer, per tant, és mantenir la fermesa i deixar que la força amb què Espanya ens ataca esdevingui la nostra millor aliada. I després, quan siguem un Estat independent, els en donarem les gràcies i els condecorarem.
S’entén, doncs, que el govern espanyol estigui nerviós, molt nerviós. Està tan nerviós que tota la força que desplega per ofegar la transició nacional de Catalunya acaba esclatant-li a la cara. Fixem-nos com tota l’operació destinada a presentar Catalunya al món com un país nazi, tot comparant l’independentisme amb el nazisme, se li ha girat en contra i el Museu Jueu de Berlín ja ha blasmat el reportatge de Telemadrid i ha demanat que “es prohibeixi legalment aquesta incitació a l’odi”. Primera victòria catalana.
El mateix ha succeït amb la condecoració a nazis i franquistes presidida per la delegada espanyola María de los Llanos de Luna sense cap mena d’escrúpol i sense cap rectificació posterior. Al contrari, amb aquell cinisme que provoca vergonya aliena, Jorge Fernández Díaz, ministre d’Interior, ha justificat la condecoració a vells nazis espanyols com una “reconciliació”. I ho diu ell, que, com tot el seu partit, no ha condemnat mai el franquisme. Quanta baixesa moral, Déu meu! I, a més, el ministeri de Sanitat subvenciona els veterans assassins de la División Azul i el de Cultura subvenciona la Fundación Francisco Franco. Per sort, Alemanya s’ha escandalitzat i tot el món ho ha vist. Segona victòria catalana.
També s’ha girat en contra seva el lingüicidi que Espanya està perpetrant a la Franja de Ponent. L’intent d’esquarterar la llengua catalana per mitjà d’un esperpèntic canvi de nom, fent que es digui ‘lapao’ en comptes de català, ha provocat la riota de la comunicat científica internacional. Espanya no té rival posant-se en ridícul. Sobretot després que han estat precisament els científics els qui li han fet saber que el lapao és un dialecte de l’ètnia naxi que es parla en alguns punts del centre i del sud-est d’Àsia. Tercera victòria catalana.
Un altre cas escandalós és el del català d’origen marroquí Noureddine Ziani, president d’Unió de Centres Culturals Islàmics de Catalunya, que ha estat expulsat pel govern d’Espanya per ser independentista català. Una expulsió feta per la via ràpida, sense proves de cap mena –“no calen proves”, han arribat a dir!– i amb una vulneració escandalosa dels Drets Humans. La revista Time se n’ha fet ressò i els nouvinguts catalans d’origen islàmic, lluny de sentir-se atemorits –que és el que pretenia l’expulsió de Ziani–, veuen el govern espanyol com un govern enemic, amenaçador, totalitari i xenòfob i fan pinya a favor de la independència de Catalunya. És a dir, un altre gol d’Espanya en pròpia porta i, consegüentment, quarta victòria catalana.
La llista de despropòsits espanyols contra Catalunya és tan llarga que enfarfegaria enumerar-los tots, però val la pena citar-ne un cinquè: el cas de la professora Clara Ponsatí, expulsada de la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat de Georgetown pel govern espanyol pel sol fet d’haver opinat a favor de la independència de Catalunya en una entrevista televisiva (!). La reacció de l’esmentada Universitat ha estat transmesa per la mateixa Ponsatí: “A Georgetown pensaven que Espanya era un país democràtic”. Ara, però, ja saben que no ho és. Ara ja saben que Espanya és un Estat de pensament únic on tothom que en discrepi és considerat un criminal sense que calgui presentar la més mínima prova que ho demostri. Cinquena victòria catalana.
Com veiem, Espanya és víctima de la seva pròpia força contra la independència de Catalunya. I en aquest sentit, el futbol ens ofereix un exemple força diàfan: l’equip que acaba guanyant el partit no és el que cau en les provocacions, sinó el que es manté ferm en l’exercici de les seves qualitats i de la seva entel-ligència mentre el rival, primitiu i destraler, es carrega de targetes i d’expulsions. L’únic que hem de fer, per tant, és mantenir la fermesa i deixar que la força amb què Espanya ens ataca esdevingui la nostra millor aliada. I després, quan siguem un Estat independent, els en donarem les gràcies i els condecorarem.
