Gràfics per entendre les mentides del PP sobre l'atur: En sis mesos baixa en 61.000 persones però no es crea ocupació (134.000 llocs de treball menys)

(...)

Doncs bé, ja tenim situat el segment de població que ens interessa: els aturats (franja taronja ). Aquest col·lectiu pot disminuir, però en aquest cas les persones que deixen d'estar a l'atur abandonen la franja taronja del nostre diagrama per passar a un altre espai. Ens trobem amb 4 possibilitats:

1) Si es traslladen al requadre vermell (població ocupada) llavors és que s'estan creant llocs de treball, perquè un aturat deixa d'estar-ho perquè comença a treballar.

2) Si es traslladen al requadre rosa (població inactiva) llavors no s'estan creant llocs de treball. L'antic parat pot haver decidit iniciar uns estudis, pot haver tingut un accident que l'ha deixat incapacitat per treballar, pot haver decidit dedicar-se a les tasques de la llar, o es pot haver prejubilat. I tot i que no es creen nous llocs de treball, l'atur (i la taxa d'atur) disminueix.

3) Si es traslladen al requadre blau de la dreta (és a dir , si es jubilen) tampoc es creen nous llocs de treball , però el nombre d'aturats disminueix.

4) L'última possibilitat és que les persones que abandonin el requadre taronja ho facin perquè morin o perquè es mudin a un altre país -ja sigui per estudiar o per treballar- i per tant desapareixen del diagrama. En aquest cas el nombre de desocupats disminueix, encara que òbviament això no suposa creació de llocs de treball a Espanya.

Com es pot comprovar, l'única possibilitat que pot considerar veritablement positiva és la primera: quan un aturat deixa d'estar-ho perquè comença a treballar. Les altres tres possibilitats redueixen el nombre de desocupats però sense que això suposi que s'estan creant nous llocs de treball.

Anem a veure què ha passat en aquest tercer trimestre de 2013 (juliol , agost i setembre) atenent al diagrama: la franja taronja (la població aturada) s'ha reduït en 72.800 persones, de les quals 39.500 van passar a la franja vermella (i per tant van passar a treballar) i 33.300 van abandonar el diagrama, van passar a la franja rosa o acabar a la franja blava de la dreta (en altres paraules: van morir, es van mudar a un altre país, es van jubilar, es van prejubilar, van iniciar nous estudis, es dediquen ara a les tasques de la llar o van patir alguna incapacitat per poder treballar). Aquestes dades no semblen dolentes si s'oblida que estem parlant dels tres mesos de l'any que millors resultats ofereixen en termes d'ocupació en tot l'any, a causa de les vacances d'estiu. De fet, tota l'ocupació creada (tot el que augmenta la franja vermella ) ha estat en el sector serveis i de caràcter temporal, el que demostra que és a causa del període de vacances. 

Si ampliem l'horitzó i passem a considerar els nou primers mesos d'aquest any (i per tant combinem períodes bons amb períodes dolents) les dades no presenten cap dubte: la situació és molt negativa. Des de gener a setembre la franja taronja (desocupats) s'ha reduït en 61.000 persones. Això, que podria semblar una dada positiva, és un fenomen nefast quan es comprova que el desplaçament no ha estat en absolut cap a la franja vermella (ocupats), sinó en la seva totalitat cap a les altres tres possibilitats (fora del diagrama, franja rosa i franja blava de la dreta). Però per si això fos poc, resulta que durant el mateix període de temps, la franja vermella també ha disminuït en 134.000 persones. I, òbviament, el moviment no ha estat cap a la franja taronja, sinó cap a fora del diagrama, cap a la zona rosa, o la blava de la dreta (...).

Publicat a: http://www.attacmallorca.es/2013/11/02/un-diagrama-para-que-no-te-enganen-con-las-cifras-del-paro/ 

Berlín inaugura un nou museu dedicat a l'RDA: "Alltag in der DDR" - Museum in der Kulturbrauerei

"Alltag in der DDR"

(La vida quotidiana a l'RDA)

 Museum in der Kulturbrauerei

 Knaackstraße 97 10435 Berlin-Prenzlauer Berg

Com a complement al DDR-Museum del barri del Mitte de Berlín (veure Projecte Berlín 2011: DDR Museum) neix ara a Prenzlauer Berg un museu públic que amb el nom-concepte de Alltag in der DDR pretén apropar a les noves generacions -i als nostàlgics d'aquella època- a la realitat quotidiana de la República Democràtica Alemanya. Els dos plànols de Google Maps permeten localitzar aquest nou espai situat dins del Museum in der Kulturbrauerei, alguna cosa així com el Museu de la Cultura de la Cervesa (el lloc és un esplèndit edifici del segle XIX que fou una fàbrica d'aquesta beguda). Es troba al nord del Mitte, a prop de la Prenzlauer Allee (en el segon mapa es pot veure, a la parti inferior, l'Alexanderplatz i la Unter den Linden). 

El diari El País (copropietat d'Emilio Botin, un ciutadà exemplar gens amic dels règims comunistes, tot i que sí dels règims dictatorials neo-lliberals) ja s'ha encarregat d'advertir-nos que aquest museu ens donarà a conèixer la terrible vida quotidiana dels ciutadans de l'RDA, on tothom vivia escagarrinat per l'Stasi, morts de gana per la manca de productes a les tendes, fent cua tot el dia per poder comprar una samarreta i sotmesos a un sistema de privació de la llibertat individual fins a extrems que no podem entendre els habitants del món lliure (veure Berlín abre un museo público sobre la vida cotidiana en la RDA). De fet aquest article és bastant complaent amb la idea que proposa la nova mostra sobre l'Alemanya Oriental si el comparem amb el nefast i inexacte La Stasi comía fatal... a veces, publicat fa un mes en el mateix diari. Aquest darrer pamflet és un veritable insult a la intel·ligència de qualsevol persona que hagi llegit una mica d'història contemporània. La gent de l'RDA neixia, creixia, s'educava, treballava, estimava, reia, tenia projectes, vivia en un ambient cultural ric, es jubilava i, el millor de tot, no havia de fer cua per trobar feina (d'això en sabem molt aquí) ni es quedava al carrer pels desnonaments. Els seus dirigents van cometre molts errors, sí. Però que no ens vinguin ara aquests defensors de la neo-dictadura del PP a dir-nos com n'eren infeliços els ciutadans germano orientals. Sobretot en un país (Espanya) amb 3.000.000 de nous pobres (i 47.000 nous rics), 6.000.000 de persones a l'atur, les llibertats individuals cada vegada més restringides (Llei de Símbols, Llei Fernández) i un cap d'Estat que ens van imposar fa trenta-cinc anys.

Com va dir Helga Huber, una dona de 70 anys després d'haver visitat la mostra: “Ara hi ha llibertat per viatjar a Mallorca, pero no tothom té els diners per pagar-se el viatge”.

Algunes fotografies de l'exposició "La vida quotidiana a l'RDA":

I alguns enllaços més per complementar aquesta informació:

• Berlin besitzt jetzt ein weiteres DDR-Museum
• Zum Museum in der Kulturbrauerei

  

"The French Lieutenant's Woman" (1981) [08/07/2013]

La mujer del teniente francés (Karel Reisz, 1981)

  

Nota: 10

Dues històries sobre relacions impossibles s'entrecreuen en aquest drama sentimental que el dramaturg i Premi Nobel Harold Pinter va escriure per a la pantalla gran (seus són més de cent guions cinematogràfics) i el poc prolífic Karel Reisz va dirigir de forma excel·lent. Per una banda tenim la història d'amor entre dos actors que participen en el rodatge d'una pel·lícula i que es veu enterbolida pel fet que ella ja està casada, malgrat viure en una societat suposadament alliberada de lligams estrets. Per l'altra, la moralitat victoriana impedeix que un home promès (el personatge interpretat a la pel·lícula per l'actor que és interpetat alhora per Jeremy Irons) mantigui una relació amb una dona nouvinguda, solitària i de mala reputació defenestrada per la societat britànica de l'època, dominada pel classisme, els prejudicis i la hipocresia. The French Lieutenant's Woman és un interessant experiment de metacinema amb una dramatització que assoleix fites excepcionals gràcies a les magistrals interpretacions d'Irons i Streep, al guió i a la posada en escena. Una forma genial de creuar sentiments, valors i pors en dos contextos socials diferents que s'engronsen rítmicament a mesura que avança el rodatge del film que dóna títol (a la vegada) a aquesta pel·lícula de Reisz. La demostració que les emocions estan per damunt dels escenaris històrics, compartint característiques comunes mentre diferents valors socials flueixen, envolten i colpegen els dos personatges en aquest anar i tornar entre dos segles diferents. Tot plegat corroborant allò que diuen sobre l'amor: que té més de construcció social que de realitat emocional. I que en temes sentimentals, les coses no han canviat gaire (insisteixo amb el "gaire"), malgrat el pas del temps i la revolució sexual i feminista esdevenida al segle XX. Un film molt interessant i imprescindible.

¡Largaos! (Risto Mejide)

"Las aventuras de Tadeo Jones" (2012) [07/07/2013]

Las aventuras de Tadeo Jones (Enrique Gato, 2012)

Nota: 8

Espectacular i divertida pel·lícula de dibuixos animats generats per ordinador que parodien el personatge i les aventures d'Indiana Jones. Amb una factura impecable, Las aventuras de Tadeo Jones és un dels films d'animació fets aquí (part de la realització és catalana) amb una estètica i un guió que l'aproximen a les produccions made in USA, és a dir, Pixar i Disney. Tot i caure es alguns llocs comuns típics d'aquestes produccions (ritme trepidant que l'allunyen dels clàssics de l'animació, discurs hipster, llenguatge entre infantil i adult, referències a tòpics sexistes), la història que explica té un missatge subliminal que potencia valors com l'amistat, l'anti-cobdicia, la fidelitat i una certa crítica al sistema que poden entendre els infants i agradar als adults. Molt bona.
 

"Gremlins" (1984) [06/07/2013]

Gremlins (Joe Dante, 1984)

Nota:10

Obra mestra absoluta i indiscutible del gènere fantàstic, Gremlins és una comèdia gamberra, irreverent, satírica i divertida. Però també és, a estones, trista i reflexiva. Perquè, a part de petits éssers entrayables que esdevenen dimonis demolidors, ens mostra una col·lecció d'éssers humans perdedors que busquen sobreviure en una societat no menys monstruosa que l'univers dels gremlins: un pare inventor, fracasat però lluitador; un jove que se sent fora de lloc en una societat que començava a ser postindustrial i consumista; una noia trista i solitària; uns policies estúpids; uns adults que no escolten... L'arribada del mogwai alterarà la vida de totes aquestes persones convertint l'ideal poblet americà (modern, afable, perfecte, harmoniós) en un infern on ningú esdevé heroi perquè els herois, realment, no existeixen. Un esdeveniment catàrtic que treu el millor i el pitjor de cadascú, com la guerra o la misèria. Demostrant allò que deia Sartre de què en l'adversitat ens convertim en éssers lliures que sabem per què lluitem. Amb la sempre increïblement atractiva Phoebe Cates (la 'lolita' per excel·lència dels any 80, amb permís de Brooke Shields) i unes titelles perfectament animades pel geni de Joe Dante (res a veure amb l'estètica de videojoc actual), Gremlins serà per sempre més el malson icònic que ens acompanyarà durant la resta de les nostres vides. Un malson simpàtic, aterridor i amb el punt just de crueltat que la converteix en l'obra mestra que és. Imprescindible.

"The Goonies" (1985) [06/07/2013]

Los Goonies (Richard Donner, 1985)

Nota: 6

The Goonies és una entranyable pel·lícula iniciàtica i d'aventures juvenils a qui el pas del temps -des del meu punt de vista- no ha tractat prou bé. El problema no és que aquest film del director de Superman estigui mal fet ni que els efectes especials siguin molt evidents (la mà d'Spielberg va garantir la credibilitat de les imatges). Tampoc que la història estigui basada en el clàssic "grup d'amics a la recerca del tresor". La clau del sentiment de "pèrdua de la innocència" que ens provoca el retrobament amb aquesta pel·lícula, gairebé trenta anys després de la seva estrena, és el guió. Una pèrdua de la innocencia que resulta més colpidora en aquells que ara tenim més de quaranta anys i érem uns adolescents en aquella època. La construcció dels personatges està basada en els més purs estereotips sobre la juventut, en llocs comuns i tòpics que arriben a fer-nos envermellir quan coneixem tota la galeria de personatges: el noi grassonet que només diu i fa grolleries, la noia guapa a la recerca del príncep perfecte, la hippy lliberal que rebutja qualsevol oportunitat d'enamorar-se, el gamberro "lumpen" que mereix tots els càstigs de l'infern, el petit geni simpàtic i excèntric... Enmig de tota aquesta fauna es troba el noi protagonista: guapo, líder nat i turmentat per somnis fantasiosos que, és clar, s'acabaran complint. És un personatge "scorsesià" a la recerca de la seva redenció particular amb la qual -i això no és gens "scorsesià"- acabarà imposant la justícia infinita. I, com a rerefons, una subhistòria de caire social que permet cloure el film amb un happy end. En definitiva, un cúmul de categoritzacions ara caduques -i en el seu temps massa tòpiques- que resulten molestes i que fan no-creïble una història d'aventures increïbles que, amb un altre to, hores d'ara encara seria la mar d'entretinguda, divertida i potser interessant. Massa perfecció en un món que ara sabem imperfecte i no gaire just. Per veure un dissabte a la tarda.

Polònia 31/10/2013

Polònia 31/10/2013

En aquesta edició, Artur Mas (Bruno Oro) perd gent. El president de la Generalitat veu com, tot i que persisteix en la seva proposta sobiranista, cada vegada té menys votants. On van a parar?
 

A Convergència troben la fórmula definitiva perquè Esquerra Republicana els doni sempre suport, per molt que retallin o es descobreixin casos de corrupció. I el conseller Espadaler (David Verdaguer), cansat de veure com els Mossos d'Esquadra no paren de generar polèmiques, presenta una nova mesura per tallar-ho amb sec.
 

Mentrestant, a Madrid, Mariano Rajoy (Queco Novell) ensenya a Soraya Sáenz de Santamaría (Agnès Busquets) que el pitjor de la crisi ja ha passat. Es descobreix com va ser l'espionatge dels EUA al president Rajoy. I Albert Rivera (David Olivares) i Jordi Cañas (Fermí Fernández) aprofiten el bon moment que passa Ciutadans per acabar de definir com ha de ser el partit.

Salvem Ses Fontanelles de l'especulació immobiliària

http://www.gobmallorca.com/notes-informatives/territori-i-urbanisme/1101-12102013-la-plataforma-per-la-defensa-de-ses-fontanelles-insisteix-el-futur-de-la-platja-de-palma-passa-per-protegir-ses-fontanelles.html

SALVADOS (T7-C1): ¿La vida sigue igual? Arturo Pérez-Reverte al barri de Ciutat Meridiana de Barcelona

Impactants declaracions d'Arturo Pérez-Reverte en el primer programa de SALVADOS: "La gent està esperant que s'acabi la crisi per tornar a fer el mateix que feia abans", "la gent no exigeix educació per als seus fills", "la classe política és una manifestació pública d'una malaltia que som nosaltres", "l'acriticisme, la incultura, el caïnisme, la vilesa, l'enveja,... això som nosaltres, això som els espanyols", "Juan Marsé em deia que a ell l'han putejat sempre els mateixos: durant el franquisme, els avis; en democràcia, els pares; i ara, els fills, però sempre els mateixos", "No sempre hi ha solucions",...

http://www.atresplayer.com/television/programas/salvados/temporada-7/capitulo-1-vida-sigue-igual_2013102800395.html

"The Big Lebowski" (1998) [05/07/2013]

El gran Lebowski (Ethan i Joel Coen, 1998) [V.O. anglès]

Nota: 10(!)

The Dude és un dels personatges de ficció més famosos en el món del cinema. I Jeff Bridges quedarà lligat a aquest personatge per sempre més. Tanmateix, la paraule dude és traduïble al català com "petimetre", del francès petit-maître. És a dir, home molt "remirat en el vestit i l'agençament" (diu el diccionari de l'Enciclopèdia Catalana). I el dude de la pel·lícula dels germans Coen és tot el contrari: un desastre com a ésser social però bona persona i, sobretot, molt feliç i satisfet amb si mateix. Així que, o bé en anglès té una altra accepció, o bé els autors del guió (els mateixos Coen) van voler ironitzar amb l'ús d'aquest mot. Sigui com sigui, The Big Lebowski és la pel·lícula més gamberra, més friqui i més rodona (potser per darrera de Fargo) de Ethan i Joel Coen. Els somnis o al·lucinacions del dude (traduït aquí com el "nota") són dignes de la iconografia cinematogràfica de Dalí (no oblidem que el pintor català participà directament en el rodatge d'Spellbound). Els comparses que giren al voltant del protagonista semblen trets d'un retaule de Pasolini, però a l'americana. El nivell de friquisme assoleix fites gaussianes mentre juguen a bitlles, quan es barallen amb els nihilistes o en les entrevistes amb l'altre Lebowski (el veritable dude, parlant en sentit estricte). Una comèdia espatarrant , en definitva, que és un cant a la felicitat, a l'individualisme i al naturalisme reivindicat pels romàntics. Possiblement el manifest més anarquista que ha sortit dels Estats Units. El dude és allò que voldríem ser però que les convencions socials ens ho impedeixen. Un film de referència i imprescindible.

"Wild Orchid" (1989) [04/07/2013]

Orquídea salvaje (Zalman King, 1989)

Nota: 3

Producte absolutament inclassificable (és un videoclip? és un anunci publicitari d'una colònia? és una broma?), Wild Orchid podria semblar a priori una obra mestra però, al capdavall, és queda en un ridícul melodrama pseudoeròtic pretenciós i fora de lloc. Amb un Mickey Rourke col·locat i amb les galtes unflades -potser pels cops dels primers combats de boxa-, aquest film volia profitar la popularitat de la inoblidable Nine 1/2 weeks per trencar la taquilla i fer-se un lloc a la història del cinema eròtic. Tanmateix, l'argument ensucrat i les llargues escenes coreografiades de sexe caribeny avorreixen -més que exciten-, fan riure i produeixen vergonya aliena. Una pífia, una equivocació que va acabar amb les carreres cinematogràfiques dels seus protagonistes (no així amb la del director, acostumat a produir aquest tipus de cinema). Rourke va deixar la seva feina d'actor durant molt temps i Carré Otis va fer tres pel·lícules més en dos anys reprenent immediatament la seva carrera com a model.

"Body of Evidence" (1993) [04/07/2013]

El cuerpo del delito (Uli Edel, 1993)

Nota: 7

Body of Evidence és un thriller policíac i judicial que seguia el camí obert un any abans per Basic Instinct. Amb un erotisme típicament dels noranta, que insinuava moltes coses però no mostrava pràcticament res (com a molt, uns quants pits de dona i una mica de borrissol púbic), és recordada encara com un pel·lícula molt maltractada per públic i crítica -al meu entendre, de forma exagerada-. Conté tots els ingredients necessaris en productes comercials d'aquest gènere: indifelitat, seducció, assassinat, doble joc, girs argumentals. Tot plegat amb l'objectiu d'aprofitar la tirada de poder veure personatges famosos en actituds sexuals. En aquest cas, Madonna interpetant el paper de femme fatale i un Willem Dafoe passant-les magres per contenir la seva libido (i diuen que les seves ereccions durant el rodatge). Malgrat la seva previsibilitat i els llocs comuns en el gènere, les ferotges crítiques negatives que rebé foren més una campanya de desqualificació infundada de la cantant a qui molta gent no ha perdonat les seves sortides de to en temes polítics i morals. Per passar una bona estona (preferentment, al vespre).