Nota: 6
The Goonies és una entranyable pel·lícula iniciàtica i d'aventures juvenils a qui el pas del temps -des del meu punt de vista- no ha tractat prou bé. El problema no és que aquest film del director de Superman estigui mal fet ni que els efectes especials siguin molt evidents (la mà d'Spielberg va garantir la credibilitat de les imatges). Tampoc que la història estigui basada en el clàssic "grup d'amics a la recerca del tresor". La clau del sentiment de "pèrdua de la innocència" que ens provoca el retrobament amb aquesta pel·lícula, gairebé trenta anys després de la seva estrena, és el guió. Una pèrdua de la innocencia que resulta més colpidora en aquells que ara tenim més de quaranta anys i érem uns adolescents en aquella època. La construcció dels personatges està basada en els més purs estereotips sobre la juventut, en llocs comuns i tòpics que arriben a fer-nos envermellir quan coneixem tota la galeria de personatges: el noi grassonet que només diu i fa grolleries, la noia guapa a la recerca del príncep perfecte, la hippy lliberal que rebutja qualsevol oportunitat d'enamorar-se, el gamberro "lumpen" que mereix tots els càstigs de l'infern, el petit geni simpàtic i excèntric... Enmig de tota aquesta fauna es troba el noi protagonista: guapo, líder nat i turmentat per somnis fantasiosos que, és clar, s'acabaran complint. És un personatge "scorsesià" a la recerca de la seva redenció particular amb la qual -i això no és gens "scorsesià"- acabarà imposant la justícia infinita. I, com a rerefons, una subhistòria de caire social que permet cloure el film amb un happy end. En definitiva, un cúmul de categoritzacions ara caduques -i en el seu temps massa tòpiques- que resulten molestes i que fan no-creïble una història d'aventures increïbles que, amb un altre to, hores d'ara encara seria la mar d'entretinguda, divertida i potser interessant. Massa perfecció en un món que ara sabem imperfecte i no gaire just. Per veure un dissabte a la tarda.
