Rússia: estiu de 2007 (II)

Continuant amb el meu primer dia de visita pels carrers de Sant Petersburg, una mica més tard vaig dirigir-me cap al riu Neva. En el plànol que hi ha a continuació apareixen assenyalats (amb punts de color vermell) els llocs més interessants visitats aquell matí. En el punt vermell de l'esquerra es troben les dues columnes rostrals, molt a prop de la Fortalesa de Pere i Pau. És el lloc des del qual vaig fer les fotos de les fonts i de la desfilada de vaixells que es celebrava aquell dia en el riu Neva. El punt de la dreta indica on es troba el Camp de Mart.

A l'Illa Vasílievski es troben les dues columnes rostrals, de 32 metres d'altura, que commemoren les victòries navals de Rússia. Les figures que hi ha a sota representen els quatre rius més importants del país: Volga, Dnieper, Neva i Voljov

Durant el primer dia de passeig per la ciutat em vaig trobar amb una espectacular desfilada de petits vaixells pel riu Neva

Al fons, la Fortalesa de Pere i Pau, origen de la ciutat de Sant Petersburg. Fou edificada per Pere el Gran tot just conquerit aquest territori als suecs l'any 1703

L'antic edifici de la Borsa, ara Museu Central Naval

Al costat de la Fortalesa hi ha unes fonts instal·lades recentment

Un dels 22 ponts llevadissos que envolten la ciutat: el pont Straiteliej. Comunica l'illa Vasilievski amb l'illa Petrograd

El Camp de Mart (Marsovo Pole), anomenat antigament el prat de la tsarina. Alexandre I li va canviar el nom. A partir de 1920 es transformà en un símbol de la Revolució d'Octubre. Aquí es troben enterrades les 180 persones mortes en aquest lloc el 17 de març de 1917

La flama eterna, dedicada als morts durant la Revolució i la posterior Guerra Civil, és, encara ara, un lloc de pelegrinatge per a nuvis, joves i turistes

La part on es troba el monument de granit i la flama eterna comunica amb el pont Troitski

Al fons, les barraques Pavlovski, construïdes pel tsar Pau l'any 1796

Les làpides que envolten el monument recorden als herois de la Revolució:
Uritski, Volodarski, Tolmachev, Ràkov, Gaza...

Quatre banderes roges envolten el conjunt monumental

Imatge del Camp de Mart corresponent possiblement als anys 70, abans de la reconstrucció. La fotografia està presa des del Castell dels enginyers (Castell Mijailovski)

A banda i banda de cada pas al centre del monument hi ha cubs de granit en els quals es poden llegir vuit epitafis. Un d'ells diu el següent:

Desconocemos los nombres
De todos los héroes de la lucha
Por la libertad,
De todos los que vertieron su sangre,
Pero el género humano
Honra a sus héroes anónimos.
Por muchos años
Pusimos
Esta piedra
En su memoria
Y honor.

A. Lunacharski (primer comissari del poble d'educació i instrucció pública)

Traducció de la guia "Leningrado" (Ed. Progreso, 1982)

Rússia: estiu de 2007 (I)

RÚSSIA: ESTIU DE 2007

Entre el 30 de juny i el 9 de juliol de 2007 vaig realitzar un segon viatge a Rússia, després de la visita a Moscou i Volgograd de l'any anterior. En aquesta ocasió el pla de viatge fou el següent:

- Dissabte 30 de juny: Vol Palma-Sant Petersburg, via Frankfurt
- Diumenge 1 fins dimecres 4 de juliol : Visita a la ciutat de Sant Petersburg
- Dijous 5 de juliol: Trajecte San Petersburg-Moscou en tren diurn
- Divendres 6 fins diumenge 8 de juliol: Visita a la ciutat de Moscou
- Dilluns 9 de juliol: Vol Moscou-Palma, via Dusseldorf
 

Ploshchad Pobedi (Plaça de la Victòria) de Sant Petersburg

Entrada al monument dedicat als herois defensors de Leningrad, a la Ploshchad Pobedi
 

Camp de Mart, amb la flama eterna dedicada als herois de la Revolució

Durant els cinc dies de visita a la ciutat de Sant Petersburg (Petrograd-Leningrad), el meu objectiu era reconstruir la història arquitectònica, política i escultòrica dels 305 anys d'existència d'aquesta ciutat, des de la seva fundació per Pere el Gran fins a l'actualitat. Volia incidir, fonamentalment, en el període comprés entre 1900 i 1950, quan aquest lloc va canviar de nom dues vegades i va ser testimoni de la Revolució d'Octubre de 1917 i el Setge de 900 dies durant la Segona Guerra Mundial. Aquest és el documental fotogràfic de la meva ruta per la ciutat. En el plànol següent es pot veure, en el requadre inferior, la zona on es troba l'Hotel Rossia i el Moskovskaia Park Pobedi i en el requadre superior la zona històrica que vaig visitar el primer dia. L'enorme distància que separa l'hotel del centre de Sant Petersburg la podia recórrer a diari sense cap dificultat gràcies a la proximitat de l'estació Park Pobedi i a la gran eficàcia del metro rus.

1r dia (diumenge 1 de juliol de 2007)

 

El meu hotel: Rossiya o Rossia, situat a prop de la Moskovski prospekt, un hotel de l'època de Khruixtxov ara reformat i prou confortable. Construït l'any 1962, pot acollir fins a 600 hostes en les seves 414 habitacions. El disseny fou de Zhuravliov, Aréshev i Struzman
 

La Moskovski prospekt, una immensa avinguda de 10 km de longitud. A la dreta de la imatge es troba l'Hotel Rossia, a la Chernishevskogo Pl.
 

Moskovskaia Park Pobedi (Parc de la Victòria). Al fons, l'hotel Rossia. Aquest parc s'anomena així (Moskovskaia) per diferenciar-lo de l'altre Park Pobedy que es troba al nord-oest de la ciutat

La mateixa imatge en temps soviètics, possiblement presa als anys setanta. Durant el Setge de Leningrad, els cadàvers dels civils morts de gana i fred eren incinerats en els forns d'una fàbrica de maons que es trobava en aquest mateix lloc, abans de la Segona Guerra Mundial. Les cendres dels morts eren escampades sobre la superfície del que posteriorment es va convertir en el Parc de la Victòria Moskovskaia
 

L'avinguda dels herois, en el Park Pobedi
 

Monument en el Park Pobedi dedicat a la batalla de Leningrad durant la Segona Guerra Mundial
 

Diverses imatges de l'Església de la Sang Vessada. Fou construïda per Alexandre II com a lloc de celebració de funerals i va ser aquí, precisament, on ell va morir tirotejat l'any 1881. En l'època de Stalin va ser utilitzada com a magatzem de patates i de decorats de teatre 

Imatges retrospectives de la Catedral de la Sang Vessada:
La primera fotografia va ser presa entre 1900 i 1905. Les aigues del Canal Griboiedova semblen congelades
La segona fotografia és del 1907
La tercera foto correspon a l'any 1989. La bastida que hi ha dalt de les cúpules de la catedral apareixia a una escena de la pel·lícula La Casa Rússia (Fred Schepisi, 1990)
(Font: http://oldsp.ru) 

Carrer Bolshaya Morskaya. Comunica la Nevski prospekt amb la Plaça del Palau a través dels dos arcs de l'antic edifici de l'Estat Major. A sobre d'un dels arcs hi ha un carro que commemora la victòria contra les tropes napoleòniques
 

La columna d'Alexandre, just enmig de la Plaça del Palau. Fa 47,5 metres d'altura i fou dissenyada per Montferrand en honor a Alexandre I, l'any 1834

El Palau d'Hivern (Zimni Dvorets). Residència dels tsars des de l'any 1767 fins a l'enderrocament de Nicolau II. Amb la presa d'aquest palau per part de les tropes bolxevics, la nit del 25 d'octubre de 1917, va començar la Revolució Russa
 

Una de les places més belles del món. El palau alberga el museu de l'Hermitage

 Els mateix lloc en una data indeterminada abans de la Revolució d'Octubre. Al fons, l'edifici i els arcs de l'Estat Major

 La Plaça del Palau en temps soviètics. Enmig, la imponent 'Alexandrinski Stolp'
 

Aquesta darrera imatge és idèntica a un pla que apareix a la pel·lícula Octubre, de Sergei Eisenstein (1928)

Un vídeo meu de la Plaça del Palau (Sant Petersburg):

8/7/2008 00:15 h EDUCACIÓ, RESPONSABLE PARCIAL

El TSJC condemna la Generalitat a pagar 100.000 € a una jove agredida en un institut de Badalona

• La víctima pateix coixesa i ferides al maluc a causa de l'atac d'unes alumnes el 1999

EFE
BARCELONA

La Generalitat haurà d'indemnitzar amb 100.000 euros una adolescent que va patir una agressió per part d'altres alumnes en un centre d'ensenyament secundari de Badalona, segons una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

En la sentència, feta pública avui, l'alt tribunal fa responsable en part el departament d'Educació del dany sofert per la jove, ja que es va produir "en el curs de la prestació d'un servei públic" que va tenir un funcionament "clarament anormal", a l'existir "absència total de vigilància i control del professorat" en el moment de l'agressió.


"Aldarull abans de classe"

Els fets es van produir el 20 d'octubre del 1999, quan la víctima, que comptava amb 14 anys d'edat, va ser abordada per dues alumnes "que tenien fama de conflictives" i que alguna vegada ja havien estat expulsades del centre. Segons la sentència, les escolars van empènyer la víctima contra la paret al passadís de l'institut, on esperava per entrar a classe.

En el moment de l'agressió, "no hi havia cap professor al passadís que pogués posar ordre entre els alumnes, malgrat que era conegut que abans d'entrar a classe solien formar-se aldarulls", segons destaquen els magistrats del TSJC. Com a conseqüència de l'agressió, la jove, Miriam B.R., va patir diverses ferides al maluc, del qual ha hagut de ser operada en tres ocasions, i presenta seqüeles com coixesa, fins al punt que requereix una alça compensatòria al peu esquerre.

El Periódico 08/07/07

Em sembla molt fort que en la sentència es faci esment de "l'absència total de vigilància i control" per part dels professors. Els jutges només en saben de policia i presons, això està molt clar. Estic d'acord amb que les guàrdies de pati és una obligació i una necessitat que tenen els centres educatius. Els esplais són uns períodes no lectius en els que cal estar a disposició dels alumnes tant o més que quan som a l'aula. Però d'aquí a fer responsables directes de l'agressió als professors de guàrdia em sembla, amb el respecte degut, una bestiesa. El que li va passar a aquesta noia és repugnant, un veritable crim. Però els responsables són les agressores I ELS SEUS PARES. Si això hagués passat al carrer, aquestes noies hores d'ara ja serien a la presó, però tot el que succeeix a l'escola és responsabilitat dels mestres, i això em penso que resta punts a la poca credibilitat que ens queda. No conec més detalls del cas. Si es pot demostrar que els professors eren fent un cafè enlloc d'estar complint amb les seves respectives guàrdies d'esplai aleshores se'ls ha d'expedientar. Però aquesta sentència fa perdre encara més prestigi a l'escola.

Volen més seguretat en els patis de les escoles? Doncs que els ajuntaments es moguin i utilitzin les seves policies locals en les tasques de vigilància. Una agressió és qüestió d'uns pocs segons. Si dos o tres professors haguessin estat atents a uns quants metres de distància de la víctima, dubto molt que haguessin pogut evitar l'empenta que li donaren. Ens hem de començar a fer a la idea que cada vegada més adolescents estan per sobre de les amenaces, els càstigs i les prohibicions. Si volen cometre una malifeta, la cometran igualment. Per a molts serà una forma de cridar l'atenció i obtenir una mica de protagonisme que els aïlli de la soledat que pateixen.

Espero que aquesta noia pugui dur una vida normal i que els diners li serveixin per començar una vida plena de projectes de futur. Tot i que ja sabem que els diners donen una certa d'estabilitat material, però no garanteixen una feina digne ni un habitatge en condicions.

Curs 2004/2005

Endreçant un calaix a casa meva, m'he trobat amb un tros de paper molt interessant. Es tracta d'un comiat per escrit que em van donar els meus alumnes de matemàtiques de 3r d'ESO del curs 2004/2005, a l'IES Llorenç Garcías i Font d'Artà. Suposo que aquest retall de full de quadern s'ha passat tres anys en aquest mateix lloc, oblidat. Ara que em prendré una temporada de descans (un any de llicència d'estudis), retrobar-me amb aquests detalls m'omplen de satisfacció. Em recorden altres èpoques viscudes a l'escola, els patiments, les malhumorades, l'estrès i les estones divertides. En un primer moment em va semblar un regal barroer, però ara adquireix un significat més transcendent que aleshores. Fent càlculs, tots aquells alumnes ja deuen ser a la universitat, fent un cicle formatiu de grau superior o treballant. O potser repetint curs. Gairebé no me'n recordo d'ells, només em ve al cap el nom de na Sandra, na Maria Rosa... el temps esborra els records...

El final del batxillerat nocturn

30/6/2008 REPÀS HISTÒRIC D'UNA MODALITAT D'ENSENYAMENT QÜESTIONADA

El batxillerat vilipendiat

• El règim franquista va intentar eliminar les classes nocturnes el 1974, però va fracassar

SARA GONZÁLEZ
BARCELONA

La història es repeteix. Potser per diferents motius, però es repeteix. La supressió parcial del batxillerat nocturn que va anunciar la Conselleria d'Educació a finals d'abril era una notícia polsegosa treta d'un calaix que ja es va obrir a Catalunya just un any abans de la mort de Franco.

El 1974, el batxillerat nocturn era l'única oportunitat d'estudiar que tenien molts joves fills de famílies modestes, ja que la majoria havien de començar a treballar als 14 anys, un cop finalitzaven l'escolarització obligatòria. També era en aquestes classes nocturnes i d'ambient juvenil obrer on es forjaven les idees revolucionàries dels moviments estudiantils clandestins, una de les principals raons per les quals aquesta modalitat despertava determinats recels en el règim.

Carme Almar estava fent sisè de batxillerat en horari nocturn a l'IES Infanta Isabel de Barcelona quan es va comunicar als alumnes la notícia de la reducció del nombre de places d'aquesta modalitat. Va ser anunciat el mes de juny del 1974, just abans de començar les vacances estivals, data que podia ser clau per evitar més protestes. Però els estudiants del nocturn eren molts i no estaven disposats a claudicar. A l'institut de Montcada i Reixac, per exemple, 600 dels 1.050 alumnes que estudiaven al centre ho feien en l'horari que anava de les 18.45 a les 22.15 hores.

La pressió de la premsa
En una època en què la porta de la informació era molt opaca, que sortís a la premsa era un dels principals elements de pressió amb què comptaven aquests joves. Almar coneixia el periodista Josep Maria Huertas i a través d'ell va ser com el diari Tele/eXprés es va fer ressò de la notícia. El cas es va personalitzar a l'Infanta Isabel, però a mesura que la notícia es publicava en altres mitjans, s'evidenciava que la reducció del nocturn pretenia fer-se també en altres instituts de la província de Barcelona.

La dimensió que adquiria a poc a poc la notícia va obligar la llavors inspectora d'Enseñanza Media, Roser Pujades, a donar una explicació mitjançant un escrit publicat a la premsa. "Si en un institut es concentren molts centenars d'alumnes nocturns, el descens del nivell acadèmic i els altres inconvenients s'agreugen extraordinàriament", va afirmar la inspectora en el seu comunicat. Pujades es basava en el fet que la quantitat d'hores de classe impartides al nocturn era gairebé la meitat del diürn. També destacava el nombre de faltes d'assistència dels professors i alumnes.

La reducció de places del batxillerat nocturn a més de la meitat pretenia, en un principi, que només entressin en aquest horari els estudiants amb l'expedient més brillant, per això els opositors a la mesura la qualificaven de "selectivitat encoberta". A més, el fet d'oferir menys places suposava que molts professors no numeraris, els ara denominats interins, es quedessin sense feina.

La protesta unànime d'estudiants i altres col.lectius per la retallada del batxillerat nocturn i la pressió mediàtica van ser del tot determinants perquè la mesura fos descartada. Ho van aconseguir en tan sols tres mesos, de tal manera que el curs següent va començar a l'octubre amb tota normalitat. Ara, 34 anys després del primer intent de retallar aquesta modalitat, Educació s'ha plantejat reduir el nombre d'instituts que imparteixen el batxillerat nocturn, així com el nombre de places, per "l'elevat absentisme" i per poder potenciar els estudis a distància. La història es repeteix.

El Periódico 30/06/08

L'empremta soviètica a Ost-Berlin (VI): Karl-Marx-Allee i Alexanderplatz

La Karl-Marx-Allee. L'abril de 1945 les tropes soviètiques van travessar Berlín per la que més tard esdevindria l'avinguda més important de la capital de la RDA. Des d'allà van conquerir la Cancelleria d'Hitler i el Reichstag. En l'actualitat, recórrer a peu aquesta avinguda és un viatge en el temps, és com avançar amb l'Exèrcit Roig cap a la victòria contra el feixisme de Hitler. 

Fins l'any 1961 va ser anomenada Stalinalle. Es tracta d'un bulevard de 90 metres d'ample amb edificis dissenyats per un equip de sis arquitectes dirigits per Hermann Henselmann. La part més propera a l'Alexanderplatz està construïda amb 'prefabricats', uns elements que amb el temps es van fer molt famosos a la RDA. Més enllà de la Strausberger Platz, els edificis (volkspaläste) són veritables 'palaus del poble'. S'aixequen com a moles enormes construïdes segons una barreja entre l'estil "pastís de casament" (igual que a Moscou i Leningrad) i el classicisme de Schinkel. Es tracta d'un carrer odiat per aquells que reneguen del passat i venerat pels 'ostàlgics' de la RDA. Tanmateix, cada dia desperta més curiositat i respecte en els àmbits acadèmics: "The boulevard later found favour with postmodernists, with Philip Johnson describing it as 'true city planning on the grand scale', while Aldo Rossi called it 'Europe's last great street.' Since German reunification most of the buildings, including the two towers, have been restored". (Wikipedia: Karl-Marx-Allee)

Hi ha alguns barris a Moscou i Sant Petersburg amb edificis molt semblants. La influència soviètica va ser, en el cas de la Karl-Marx-Allee, més que evident. Per exemple, el barri on es troba el Parc de la Victòria a Moscou sembla que tingués els plànols pràcticament calcats. Un règim una mica megalòman com va ser el de la RDA va superar l'URSS en aquestes desproporcions del realisme socialista arquitectònic. Sigui com sigui, avui en dia resulten una curiositat i un lloc de moda per viure a Berlín (ironies de la vida!). A més, el poc trànsit que circula pel bulevard, i els pocs comerços que hi ha instal·lats actualment, li donen un aire soviètic realment encantador...

Immediacions del Park Pobedy a Moscou

La devastació a l'Alexanderplatz després de la guerra demostra la violència d'aquells enfrontaments. El pas dels soldats de l'Exèrcit Roig per allà de ben segur que va ser un infern, per a ells mateixos i per a la població civil...

Aquesta foto és de 1903...

En aquesta foto els nazis ja havien arribat al poder (1933)...

En aquesta altra fotografia el conflicte bèlic entre els nazis i la resta de països tot just havia començat (1940)...



I en aquesta altra foto la guerra havia finalitzat (1945)...

Actes conmemoratius a Berlín: Bebelplatz

11/5/2008 LA CAPITAL ALEMANYA MIRA AMB REPROVACIÓ EL NACIONALSOCIALISME

On es cremen llibres...

• Alemanya rememora el ritual anomenat 'acte de fe' que va tenir lloc al Berlín nazi fa 75 anys
• Intel.lectuals, escriptors i cantants de diversos països assisteixen als actes

PAOLA ÁLVAREZ
BERLÍN

"Era un dia plujós amb ambient d'enterrament. La caravana d'estudiants va recórrer els carrers de Berlín passant per Oranienburgerstrasse, la Porta de Brandenburg i Unter den Linden fins a arribar a la Bebelplatz. La caravana que recollia els llibres era escortada per la policia i els bombers, que van aportar gasolina extra perquè la pluja no apagués les flames", relata Christoph Markfphief, president de la Universitat Humboldt. Van ser els alumnes de la llavors Universitat Friedrich Wilhelm els que van encapçalar la sinistra crema de llibres a Berlín el 10 de maig de 1933, ara fa 75 anys. El ritual acte de fe --com se'l va anomenar-- es va repetir a 20 ciutats més d'Alemanya. Però és aquí, a la Bebelplatz del centre de Berlín, on un monument clavat a terra mostra les prestatgeries buides que simbolitzen la crema de les obres d'autors com Karl Marx, Sigmund Freud, Thomas Mann i de molts altres cèlebres lliurepensadors. On es cremen llibres, s'acaben cremant també persones, diu la frase de Heinrich Heine de la placa commemorativa.

Aquí, a iniciativa de l'Instituto Cervantes de Berlín, es van unir ahir personatges del món de la cultura, la política i les ciències socials per recordar aquests esdeveniments, perquè, com van anar repetint un rere l'altre, només a través del record es pot impedir que tornin els errors comesos en el passat. "La gent que va viure aquella època comença a desaparèixer i es corre el perill que els joves oblidin la importància del que va passar; a Alemanya torna a créixer la tendència cap a l'extrema dreta entre els joves, i actes com aquest han d'ajudar a recordar les terribles conseqüències que van seguir la crema de llibres", comenta Dorothea Knust.

Versos de Brecht

La cantant acaba de baixar de l'escenari, on ha cantat uns versos de Bertol Brecht. "Brecht continua sent un autor tan actual. Ell veia venir el perill molt abans que passés tot això", relata Dorothea per explicar l'elecció de la seva intervenció. Pel mateix escenari ahir també hi van passar figures com Sami Naïr, els escriptors catalans Jaume Cabré i Carme Riera o el politòleg Ignacio Sotelo. Aquest últim va finalitzar la seva intervenció contestant al públic la pregunta que ell mateix es va fer quan li van oferir participar en un acte així organitzat per un institut espanyol: "Els espanyols no hem creat encara la claredat suficient per poder-nos enfrontar a la nostra història i dir el que s'ha de dir de la Inquisició; la dreta segueix parlant de la llegenda negra i la llegenda negra és una part importantíssima de la nostra història; crec que actes com aquest han de servir perquè els espanyols tinguin consciència de la seva pròpia història".

Cremen els convents

Per als assistents també semblava que era comprensible. En els fullets que es repartien entre el públic se citen diversos exemples: "En el període de la Segona República espanyola, el 10 i l'11 de maig de 1931, es van cremar les biblioteques i arxius dels convents. L'octubre de 1934, Franco va fer destruir més de 257 biblioteques. La Comissió per a la Depuració de Biblioteques va incautar els llibres definits com a pornogràfics, revolucionaris i nocius per a la moral pública. El 1937 es va cremar la Biblioteca Nacional a Madrid". Altres cremes de llibres que també es recorden avui. "Els espanyols encara han d'aprendre molt de l'exercici de record que practica Alemanya. Espanya ni tan sols ha aconseguit encara enfrontar-se sincerament a la guerra civil", comenta un professor alemany.

Però no tot és relacionar Espanya amb el que va passar. L'acte va continuar amb intervencions de professors i actors alemanys. Hi són presents el record i la vergonya, però sorprèn que 75 anys després segueixi sense haver-hi cap aclariment. En una de les seves cròniques berlineses l'escriptor Joseph Roth escrivia sobre la crema de llibres la tardor del 33 (ja des de París): "L'Europa espiritual es rendeix; es rendeix per debilitat, per indecisió, per mandra, per inconsciència. Aquests dies en què la fumera dels nostres llibres cremats puja cap al cel, nosaltres, els escriptors alemanys de sang jueva, abans que res hem de reconèixer que hem sigut derrotats". Malgrat l'ambient i la corona de flors pels llibres assassinats, queda en l'aire la pregunta de si s'han trobat les raons de la rendició i si Joseph Roth pensaria que el món d'avui ha superat aquella derrota.