"Stalingrado", de Stephen Walsh

STALINGRADO

Títol: Stalingrado (1942-1943). El cerco infernal
Autor: Stephen Walsh
Any: 2001
Editorial: Libsa, 2002

Edició: 1a

ISBN:84-662-0259-5

Nº de pàgines:175

Excel·lent llibre il·lustrat sobre la Batalla d'Stalingrad escrit per Stephen Walsh, catedràtic d'estudis bèl·lics a la Reial Acadèmia Militar de Sandhurst, on va estudiar també Antony Beevor, autor d'obres de temàtica idèntica sobre la Segona Guerra Mundial. "Stalingrado" és un text històric que, amb ajuda de mapes i fotografies, explica pas a pas el desenvolupament d'aquells fets, des dels primers dies d'invasió alemanya a la Unió Soviètica fins a la rendició nazi i les batalles que es produïren posteriorment durant la llarga marxa del Exèrcit Roig cap a la seva victòria a Berlín. Escrit amb un estil molt senzill, que prova de fer fàcil la sempre complicada narrativa sobre temes bèl·lics, el llibre aclareix conceptes com Blitzkriek (guerra llampec) i Kesselschlacht (batalla d'anihilació), estatègia i tàctica militars, operacions Barbarossa i Urano, Vernichtungschlacht (victòria en una sola campanya) i Lebensraum (espai vital). Ens parla també dels mariscals Zhukov, Txuikov, von Manstein i Paulus. De Hitler i Stalin. 

Tanmateix, l'autor no aprofundeix en les vivències de tots aquests personatges (potser perquè no era el seu objectiu) i es troben a faltar més fets anecdòtics (que sí s'expliquen al llibre de Beevor sobre Stalingrad), tot i que certs esdeveniments quotidians que s'hi relaten son prou interessants. A destacar, per exemple, els ratolins que es menjaren els cables dels Panzers, els problemes de salut de Txuikov i Paulus o el duríssim patiment final dels soldats alemanys. 

Les descripcions sobre el posicionament dels diferents exèrcits, cossos, batallons, divisions i unitats durant les nombroses confrontacions entre els dos exèrcits resulten molt complexes, tant en aquest llibre com en tota la bibliografia que tracta sobre les guerres modernes. En primer lloc, perquè sempre és complicat descriure la col·locació física d'un grup de persones en un lloc desconegut per a la majoria dels lectors, amb constants referències a ciutats, pobles, ponts i rius. En segon lloc, perquè l'estratificació i estructuració dels dos exèrcits fou diferent en el cas dels soviètics i els alemanys. 

En definitiva, es tracta d'un llibre fonamental per tal d'endinsar al lector en un dels capítols de la història del segle XX més sagnant i, alhora, més interessant i definitiu. Una lectura, per cert, que resulta imprescindible abans de viatjar a l'actual Volgograd.

"Romancing the Stone" (1984)

Tras el corazón verde (Robert Zemeckis, 1984)

Nota: 8

"Océans" (2009)

Océanos (Jacques Perrin i Jacques Cluzaud, 2009)

  

Nota: 10

Heribert Barrera i el III Reich

Opinió 30/08/2011

Barrera i jo
Jaume Reixach
 

He volgut deixar passar unes hores després de la mort i les exèquies institucionals d'Heribert Barrera abans d'escriure aquestes ratlles. Consti públicament que jo vaig votar-lo a les primeres eleccions democràtiques espanyoles de 1977, en suport explícit a ERC, partit que pel seu ideari republicà va ser exclòs d'aquells comicis i que va haver d'aixoplugar-se sota el paraigües que li va donar el Partit del Treball per poder concórrer a les eleccions. Gràcies a aquesta aliança, Heribert Barrera va ser escollit diputat a les Corts generals.

A l'any 1983, jo treballava al Diari de Barcelona, aleshores autogestionat pels seus treballadors, i vaig ser convidat a participar a una tertúlia a Ràdio 4, amb la presència de qui era en aquells moments el president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. En aquella època jo havia encetat una investigació periodística sobre un dels episodis més foscos i desconeguts de la història de l'exili català. A través de diversos testimonis i documents, vaig poder constatar que, en plena II Guerra Mundial, un grup d'exiliats catalans a Montpeller van fantasiejar amb la idea que Catalunya podria esdevenir un Estat independent sota la bóta del III Reich.

És conegut que els nazis, per tal d'afeblir els seus enemics i guanyar-se simpaties en els països que anaven ocupant, van fer oferiments a diversos grups nacionalistes, prometent la independència de llurs territoris a canvi de donar suport al règim totalitari d'Adolf Hitler. En aquest parany hi van caure alguns bretons, flamencs, irlandesos, palestins... i també catalans, segons van denunciar, en aquells terribles anys, algunes publicacions de l'exili català a Mèxic. Aquesta predisposició a escoltar els "cants de sirena" del III Reich -en què, per exemple, no van caure els bascos- ha estat un dels motius de fons que més han llastat el desenvolupament ulterior d'alguns moviments nacionalistes.

Qui eren aquests catalans de l'exili de Montpeller que van caure en la "temptació" dels nazis? Entre els noms esmentats pels meus informants hi havia el d'Heribert Barrera, que hi afegien que això va ser el motiu de la traumàtica ruptura de relacions amb el seu pare, Martí Barrera, conseller de Treball a la Generalitat republicana. Com és obvi, tota aquesta fantasia d'una Catalunya independent sota el III Reich va quedar en no res després de l'ensulsiada final de l'Alemanya nazi.

Tornem a l'any 1983 i a la tertúlia de Ràdio 4. Jo li vaig preguntar a Heribert Barrera què en sabia d'aquesta història i si podia aportar-hi dades, tota vegada que ell era a Montpeller durant l'ocupació alemanya. La reacció del president del Parlament va ser insòlita. En comptes de contestar la pregunta que li feia, es va adreçar al moderador de la tertúlia radiofònica i li va dir:

-O aquest senyor se'n va d'aquí o jo m'aixeco de la cadira i me'n vaig.

Com és lògic, la situació que es va crear a l'estudi de Ràdio 4 va ser d'una gran tensió. Finalment, per no complicar més les coses, vaig decidir abandonar la tertúlia. Amb posterioritat, he participat en moltíssims programes de ràdio i mai m'he trobat amb cap actitud tan intolerant com la d'Heribert Barrera.

Deixant de banda les seves opinions profundament reaccionàries sobre la immigració o l'energia atòmica, aquest episodi que he explicat ja em va "retratar" qui era Heribert Barrera. Per això, aquests dies he quedat astorat en escoltar els ditiràmbics elogis que alguns líders polítics han dedicat al primer president del Parlament de la Generalitat restaurada. Jo continuo tenint el màxim respecte per la persona i la figura d'Heribert Barrera, però mai gosaria qualificar-lo de "model a seguir" ni de "patriota exemplar".

En nom de Catalunya, no tot s'hi val. En nom de la independència, no tot s'hi val. Com tampoc en nom d'Espanya, no tot s'hi val. Ni en nom d'Europa, no tot s'hi val. En nom del socialisme, no tot s'hi val. Ni tampoc en nom de l'Església, no tot s'hi val. Hem de mirar endavant i el futur que hem de construir s'ha de basar en la tolerància, la democràcia, la solidaritat i la fraternitat. Només des d'aquests principis afermarem la llibertat i la identitat de la societat catalana (altrament dita Catalunya).

Ho sento: Heribert Barrera, exponent d'un catalanisme intolerant, autoritari, xenòfob i excloent, no és el camí a seguir. Descansi en pau.

El Triangle 30/08/2011

"All the President's Men" (1976)

Todos los hombres del presidente (Alan J. Pakula, 1976) [V.O. anglès]

VHS gravat a Canal+ (analògic)
Nota: 10(!)

Tenir estudis superiors a les Illes Balears no és cap avantatge

Balears | Política

Tenir estudis universitaris no és cap avantatge a les Balears
 

L’Arxipèlag és la comunitat amb manco universitaris i on n’hi ha més que fan feina per sota de la seva qualificació. L’atur no creix tant entre els qui tenen estudis secundaris
 

E. Borràs 18/08/2011

Les Illes Balears són la comunitat amb manco titulats universitaris i, a sobre, on n'hi ha més que treballen en feines per sota de la seva qualificació. L'Anàlisi de l'ocupabilitat dels joves a les Balears a partir del seu nivell d'estudis, fet per l'Observatori del Treball del Govern, ho deixa ben clar. També indica que l'atur juvenil "augmenta més en els extrems, és a dir, en aquells que només gaudeixen d'estudis de Primària i en els que tenen estudis superiors, mentre que gran part dels demandants amb estudis de primera etapa de Secundària surten de l'atur amb més facilitat".

Els universitaris amb feina van passar de ser un 8% del total de joves treballadors, l'any 2005, a ser-ne un 7,5%, el 2010. Amb tot, un 69,3% dels joves amb estudis superiors tenien feina el 2010, per sobre dels que han acabat tots els estudis secundaris (45%), dels que només tenen l'ESO (44,2%) i dels que han completat l'Educació Primària o ni tan sols això (34,5%). Ara, si el 2007 les Illes Balears eren la sisena comunitat amb menys diferència entre el nivell de formació i la qualificació de la feina dels universitaris, el 2010 són a la coa de totes les altres comunitats. Un 38,3% dels universitaris illencs fan una feina per a la qual no calen estudis superiors.
 

L'estudi se centra, sobretot, en l'evolució del mercat laboral per als menors de trenta anys entre els anys 2005 i 2010. O sigui, compara la situació d'abans de la crisi amb la que hi havia quan va esclatar i la de l'any passat. Explica que, entre el 2005 i el 2007, quan l'economia creixia amb força, va créixer un 1,8% el número de menors de 30 anys amb feina. Aquest augment, però, es va notar sobretot entre els joves sense estudis o just amb l'Educació Primària: en aquest col·lectiu va augmentar un 95,9% el número de joves amb feina. També va créixer la xifra d'ocupats amb l'Educació Secundària Obligatòria (ESO) enllestida, van augmentar un 7,7%. Als grups dels qui tenien estudis superiors i la segona etapa de la Secundària, va passar a l'inrevés: va augmentar l'atur. El 2010, en què va augmentar l'atur entre tots els grups de joves, tinguessin la formació que tinguessin, els més estables varen ser els qui tenien estudis superiors: l'ocupació entre aquest grup just va baixar un 0,6%, però havia patit fortes davallades en tots els anys anteriors. De fet, l'estudi insisteix que cada vegada més universitaris de les Balears fan feines per sota de la seva formació.

L'informe deixa clar que, al mercat laboral illenc, on hi ha més llocs de feina és a la restauració, el comerç, l'hostaleria i per a feines no qualificades, com la de peó de la construcció i la neteja. Cap d'aquests grans sectors no necessita gaires treballadors amb formació superior, precisament. "La tendència a les Balears, com en el conjunt de l'Estat, és que baixa la demanda d'universitaris, alhora que augmenta l'oferta de títols", explica l'informe. I afegeix que "la crisi econòmica ha repercutit en un descens de l'ocupació entre els joves sense estudis o que només han assolit estudis de Primària, i han sortit reforçats els joves amb nivells de segona etapa de Secundària".

Les Illes Balears són la comunitat amb la taxa d'abandó escolar prematur més alta, però el document explica que els joves deixen els estudis "sabent" que, amb les feines que poden fer a l'Arxipèlag, "apreciaran pocs avantatges per haver augmentat el seu nivell d'estudis reglats, que, en realitat, s'adequa (tot i que per al nivell més baix) a les feines que desenvolupen". Per això, l'informe diu que cal treballar per canviar l'oferta de llocs de feina: n'hi ha d'haver de més qualificats "per poder influir en els joves amb l'objectiu que augmentin la formació".

dBalears 18/08/2011

"The Informant!" (2009)

¡El soplón! (Steven Soderbergh, 2009)

  

Nota: 9

"Wild at Heart" (1990)

Corazón salvaje (David Lynch, 1990)

Nota: 9