He volgut deixar passar unes hores després de la mort i les exèquies institucionals d'Heribert Barrera abans d'escriure aquestes ratlles. Consti públicament que jo vaig votar-lo a les primeres eleccions democràtiques espanyoles de 1977, en suport explícit a ERC, partit que pel seu ideari republicà va ser exclòs d'aquells comicis i que va haver d'aixoplugar-se sota el paraigües que li va donar el Partit del Treball per poder concórrer a les eleccions. Gràcies a aquesta aliança, Heribert Barrera va ser escollit diputat a les Corts generals.
A l'any 1983, jo treballava al Diari de Barcelona, aleshores autogestionat pels seus treballadors, i vaig ser convidat a participar a una tertúlia a Ràdio 4, amb la presència de qui era en aquells moments el president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. En aquella època jo havia encetat una investigació periodística sobre un dels episodis més foscos i desconeguts de la història de l'exili català. A través de diversos testimonis i documents, vaig poder constatar que, en plena II Guerra Mundial, un grup d'exiliats catalans a Montpeller van fantasiejar amb la idea que Catalunya podria esdevenir un Estat independent sota la bóta del III Reich.
És conegut que els nazis, per tal d'afeblir els seus enemics i guanyar-se simpaties en els països que anaven ocupant, van fer oferiments a diversos grups nacionalistes, prometent la independència de llurs territoris a canvi de donar suport al règim totalitari d'Adolf Hitler. En aquest parany hi van caure alguns bretons, flamencs, irlandesos, palestins... i també catalans, segons van denunciar, en aquells terribles anys, algunes publicacions de l'exili català a Mèxic. Aquesta predisposició a escoltar els "cants de sirena" del III Reich -en què, per exemple, no van caure els bascos- ha estat un dels motius de fons que més han llastat el desenvolupament ulterior d'alguns moviments nacionalistes.
Qui eren aquests catalans de l'exili de Montpeller que van caure en la "temptació" dels nazis? Entre els noms esmentats pels meus informants hi havia el d'Heribert Barrera, que hi afegien que això va ser el motiu de la traumàtica ruptura de relacions amb el seu pare, Martí Barrera, conseller de Treball a la Generalitat republicana. Com és obvi, tota aquesta fantasia d'una Catalunya independent sota el III Reich va quedar en no res després de l'ensulsiada final de l'Alemanya nazi.
Tornem a l'any 1983 i a la tertúlia de Ràdio 4. Jo li vaig preguntar a Heribert Barrera què en sabia d'aquesta història i si podia aportar-hi dades, tota vegada que ell era a Montpeller durant l'ocupació alemanya. La reacció del president del Parlament va ser insòlita. En comptes de contestar la pregunta que li feia, es va adreçar al moderador de la tertúlia radiofònica i li va dir:
-O aquest senyor se'n va d'aquí o jo m'aixeco de la cadira i me'n vaig.
Com és lògic, la situació que es va crear a l'estudi de Ràdio 4 va ser d'una gran tensió. Finalment, per no complicar més les coses, vaig decidir abandonar la tertúlia. Amb posterioritat, he participat en moltíssims programes de ràdio i mai m'he trobat amb cap actitud tan intolerant com la d'Heribert Barrera.
Deixant de banda les seves opinions profundament reaccionàries sobre la immigració o l'energia atòmica, aquest episodi que he explicat ja em va "retratar" qui era Heribert Barrera. Per això, aquests dies he quedat astorat en escoltar els ditiràmbics elogis que alguns líders polítics han dedicat al primer president del Parlament de la Generalitat restaurada. Jo continuo tenint el màxim respecte per la persona i la figura d'Heribert Barrera, però mai gosaria qualificar-lo de "model a seguir" ni de "patriota exemplar".
En nom de Catalunya, no tot s'hi val. En nom de la independència, no tot s'hi val. Com tampoc en nom d'Espanya, no tot s'hi val. Ni en nom d'Europa, no tot s'hi val. En nom del socialisme, no tot s'hi val. Ni tampoc en nom de l'Església, no tot s'hi val. Hem de mirar endavant i el futur que hem de construir s'ha de basar en la tolerància, la democràcia, la solidaritat i la fraternitat. Només des d'aquests principis afermarem la llibertat i la identitat de la societat catalana (altrament dita Catalunya).
Ho sento: Heribert Barrera, exponent d'un catalanisme intolerant, autoritari, xenòfob i excloent, no és el camí a seguir. Descansi en pau.
El Triangle 30/08/2011
A l'any 1983, jo treballava al Diari de Barcelona, aleshores autogestionat pels seus treballadors, i vaig ser convidat a participar a una tertúlia a Ràdio 4, amb la presència de qui era en aquells moments el president del Parlament de Catalunya, Heribert Barrera. En aquella època jo havia encetat una investigació periodística sobre un dels episodis més foscos i desconeguts de la història de l'exili català. A través de diversos testimonis i documents, vaig poder constatar que, en plena II Guerra Mundial, un grup d'exiliats catalans a Montpeller van fantasiejar amb la idea que Catalunya podria esdevenir un Estat independent sota la bóta del III Reich.
És conegut que els nazis, per tal d'afeblir els seus enemics i guanyar-se simpaties en els països que anaven ocupant, van fer oferiments a diversos grups nacionalistes, prometent la independència de llurs territoris a canvi de donar suport al règim totalitari d'Adolf Hitler. En aquest parany hi van caure alguns bretons, flamencs, irlandesos, palestins... i també catalans, segons van denunciar, en aquells terribles anys, algunes publicacions de l'exili català a Mèxic. Aquesta predisposició a escoltar els "cants de sirena" del III Reich -en què, per exemple, no van caure els bascos- ha estat un dels motius de fons que més han llastat el desenvolupament ulterior d'alguns moviments nacionalistes.
Qui eren aquests catalans de l'exili de Montpeller que van caure en la "temptació" dels nazis? Entre els noms esmentats pels meus informants hi havia el d'Heribert Barrera, que hi afegien que això va ser el motiu de la traumàtica ruptura de relacions amb el seu pare, Martí Barrera, conseller de Treball a la Generalitat republicana. Com és obvi, tota aquesta fantasia d'una Catalunya independent sota el III Reich va quedar en no res després de l'ensulsiada final de l'Alemanya nazi.
Tornem a l'any 1983 i a la tertúlia de Ràdio 4. Jo li vaig preguntar a Heribert Barrera què en sabia d'aquesta història i si podia aportar-hi dades, tota vegada que ell era a Montpeller durant l'ocupació alemanya. La reacció del president del Parlament va ser insòlita. En comptes de contestar la pregunta que li feia, es va adreçar al moderador de la tertúlia radiofònica i li va dir:
-O aquest senyor se'n va d'aquí o jo m'aixeco de la cadira i me'n vaig.
Com és lògic, la situació que es va crear a l'estudi de Ràdio 4 va ser d'una gran tensió. Finalment, per no complicar més les coses, vaig decidir abandonar la tertúlia. Amb posterioritat, he participat en moltíssims programes de ràdio i mai m'he trobat amb cap actitud tan intolerant com la d'Heribert Barrera.
Deixant de banda les seves opinions profundament reaccionàries sobre la immigració o l'energia atòmica, aquest episodi que he explicat ja em va "retratar" qui era Heribert Barrera. Per això, aquests dies he quedat astorat en escoltar els ditiràmbics elogis que alguns líders polítics han dedicat al primer president del Parlament de la Generalitat restaurada. Jo continuo tenint el màxim respecte per la persona i la figura d'Heribert Barrera, però mai gosaria qualificar-lo de "model a seguir" ni de "patriota exemplar".
En nom de Catalunya, no tot s'hi val. En nom de la independència, no tot s'hi val. Com tampoc en nom d'Espanya, no tot s'hi val. Ni en nom d'Europa, no tot s'hi val. En nom del socialisme, no tot s'hi val. Ni tampoc en nom de l'Església, no tot s'hi val. Hem de mirar endavant i el futur que hem de construir s'ha de basar en la tolerància, la democràcia, la solidaritat i la fraternitat. Només des d'aquests principis afermarem la llibertat i la identitat de la societat catalana (altrament dita Catalunya).
Ho sento: Heribert Barrera, exponent d'un catalanisme intolerant, autoritari, xenòfob i excloent, no és el camí a seguir. Descansi en pau.
El Triangle 30/08/2011
