dissabte, 30 d’abril del 2011

"Operación Gladio", novel·la de Benjamín Prado sobre terrorisme d'estat



'Operació Gladio': la guerra bruta de la CIA contra la Unió Soviètica i el moviment comunista internacional


Després de la II Guerra Mundial, la CIA va utilitzar el terrorisme i mètodes feixistes com a eina per lluitar contra la URSS mitjançant mentides i atemptats atribuïts a grups d'estrema esquerra. Article aparegut el 17 d'abril de 2011 al suplement Dominical número 448.


 








De nou el mateix discurs: formació i avaluació... bla, bla, bla...


diariodemallorca.es > Mallorca

Una plataforma de 24 entidades pide mejorar la formación de los profesores y evaluar todo el sistema educativo

Antich, Bauzá, Barceló, Melià y Font acudieron al acto de presentación - Este organismo está conformado por varios colegios profesionales, el Círculo de Economía, la Cámara de Comercio, las APAs y la UIB, entre otros - ANPE y USO son los únicos sindicatos docentes que se han adherido


MAR FERRAGUT. PALMA El nombre de la plataforma deja claro su objetivo: ´Reclamamos a los partidos políticos un gran acuerdo para la reforma del sistema educativo de las Illes Balears´. Un total de 24 entidades conforman este organismo, que ayer presentó su lista de propuestas, entre las que destaca mejorar la formación del profesorado y fomentar la evaluación de alumnos, docentes y directivos.

Esta plataforma nació el pasado mes de febrero, impulsada por el Círculo de Economía, la Cámara de Comercio, el colegio de Abogados y el de Arquitectos, la patronal Escola Catòlica, la confederación de Asociaciones de Padres (COAPA) y la Federación de Asociaciones de Directores de Instituto (FADESIB). Desde entonces, se han sumado 17 entidades más, incluyendo varios colegios y asociaciones de profesionales y la Universitat de les Illes Balears (UIB), entre otros.

La plataforma busca ahora que se sumen todos los partidos políticos para llegar así a un pacto social por la educación. De momento, lo que sí han logrado es su atención, pues al acto de presentación asistieron los candidatos de todos los partidos: el socialista Francesc Antich; José Ramón Bauzá, del PP, Biel Barceló de PSM-IV-ExM; Josep Melià, de Convergència per les Illes, y Jaume Font, de la Lliga Regionalista.

"Buscamos un cambio radical del sistema educativo", explicó Alejandro Forcades, presidente del Círculo de Economía. Entre las propuestas, hay una que hace referencia al profesorado. Manel Perelló, presidente de FADESIB, apuntó que "es necesario mejorar la formación de los profesores" así como "modificar los procesos de acceso a las plazas docentes para facilitar la incorporación de los mejores". Asimismo, Perelló abogó por crear la carrera docente para poder incentivar a los profesores y valorar su implicación en los proyectos educativos.

Otro punto que figura en el texto presentado por la plataforma hace referencia a la evaluación del sistema educativo: de alumnos, profesores y equipos directivos. La evaluación de los docentes es un tema que intentó sacar adelante la anterior consellera de Educación, Bárbara Galmés, y que siempre genera controversia sobre cómo llevarla a cabo. Para Forcades, "la evaluación es un método para ver cómo mejorar el sistema y cambiar cosas", según indicó para recordar a continuación las palabras del presidente estadounidense en este sentido: "Obama lo dijo: ´¿Cómo puedo mejorar el sistema educativo si no puedo premiar a un profesores o no lo puedo despedir?´".
 
 


Poca adhesión sindical
 
USO y ANPE son de momento los únicos sindicatos de profesores que se han adherido a la plataforma. El STEI-i, sindicato mayoritario en la enseñanza pública, se mostró desde el principio en desacuerdo con este organismo. En este sentido, Biel Barceló opinó que a su parecer la participación de los sindicatos en esta iniciativa es "absolutamente necesaria".

Otra de las propuestas destacadas por Perelló hace referencia a la "descentralización de la gestión", es decir, dar autonomía a los centros educativos para que puedan desarrollar su proyecto según su realidad y sus necesidades específicas. También se incluye entre las sugerencias la profesionalización de los equipos directivos y un aumento de sus competencias. Manel Perelló recordó que nadie se ha querido presentar a director en 39 centros de los 75 que necesitaban un candidato para el próximo curso.
Introducir medidas en Primaria para atajar el fracaso escolar (el 40% de los jóvenes baleares no acaban la ESO), diversificar itinerarios en Secundaria para prevenir el abandono y potenciar la Formación Profesional son aspectos que figuran también en este pacto; todo "medidas muy obvias", señaló el presidente de FADESIB, para que "todos puedan reconocerlas".

Y es que en el texto no se hace mención a otros puntos que pueden generar conflicto, como puede ser el de la lengua. "De manera muy inteligente no lo han incluido", señaló el nacionalista Barceló, quien expresó su deseo de que queda claro que el problema del sistema educativo es el fracaso escolar "y no un tema lingüístico".

José Ramón Bauzà por su parte recordó que hace ya más de un año que él expresó su intención de "impulsar pactos" como el que se planteaba ayer. El líder del PP aseguró que la educación será "una prioridad absoluta" para su partido ya que es "un valor añadido en una sociedad próspera".

Forcades deseó que las fuerzas políticas firmen esta lista de propuestas para lograr así traer estabilidad al sistema educativo, cuyas malas cifras suponen "el mayor problema de esta comunidad".
Diario de Mallorca 30/04/2011

Partit de Champions. 27/04/2011. La falsificació d'imatges


El vídeo falsificat de la falta de Pepe a Alves








'Intereconomía' utilitza tècniques propagandístiques pròpies de Goebbels per falsificar les imatges del partit Real Madrid-Barça.

'Intereconomía' utiliza técnicas propagandísticas propias de Goebbels para falsificar las imágenes del partido Real Madrid-Barça.

'Intereconomía' uses propaganda techniques of Goebbels to fake own images of the match Real Madrid-Barça.


"The Hill" (1965)

La Colina (Sidney Lumet, 1965)










Nota: 10


Documental del C33: "L'hora zero: la catàstrofe de Txernòbil"

Documental - 29/04/2010 49.56


Reactor nuclear número 4 de la central nuclear de Txernòbil, a Ucraïna. El 26 d'abril de 1986 una combinació d'errors humans i un disseny erroni del reactor van provocar la catàstrofe nuclear més gran de la història. Aquell desastre, que va provocar un nombre de morts que mai s'ha pogut precisar, seria també determinant per a l'acceleració del final de la Unió Soviètica. El documental va ser enregistrat dins del reactor número 3 de Txernòbil, bessó i veí del número 4, el que va esclatar.

Fotografia d'Anatoli Diàtlov, cap adjunt de la central i responsable aquella nit del fatal experiment:
 

dimecres, 27 d’abril del 2011

Partit d'anada de la Champions

Alguna cosa més que una victòria futbolística...

Real Madrid 0 - Barça 2



Montilla aportava solucions, Mas amplifica els problemes

Opinió 26/04/2011
 
Enyorant Montilla
 
Jaume Reixach
 
Parlo amb molta gent i de tota mena: professors, metges, petits empresaris, funcionaris, directius de grans empreses, botiguers, advocats, pagesos, bancaris, gent de la cultura… La feina de periodista-editor té això: et dóna la possibilitat de tenir una visió panoràmica i plural de la societat, de dalt a baix.

El diagnòstic que em fan és, des de totes bandes, nefast. Tant pel que fa a la marxa de l’economia, com de les perspectives a mig termini; tant dels polítics amb responsabilitats de govern (el PSOE, a Madrid; CiU, a Catalunya) com de l’alternativa que es prefigura l’any vinent (Mariano Rajoy). Porto anys fent aquest ofici i mai, mai com ara he vist la gent amb qui parlo tan fotuda, tan preocupada, tan espantada, tan perduda.


Certament, l’horitzó que tenim per davant és, tal i com ens el pinten, paorós: més empreses tancades, més atur, severes retallades del precari Estat del Benestar que tenim, rebaixa de salaris, esclat de la inflació, crisi cardíaca del sistema financer, increment de la pressió fiscal per tal de paliar l’oceà de deute públic que ens aclapara…


El nou president de la Generalitat, Artur Mas, no ha contribuït, precisament, a apaivagar els neguits de la ciutadania. Al contrari, ha entrat al Palau de la plaça de Sant Jaume com un elefant en una terrisseria i es dedica a “terroritzar” amb l’anunci de mesures draconianes i impopulars l’astorada i indefensa societat catalana. Un polític ha de dir la “veritat” (la seva), sí, però, per sobre de tot, ha d’aportar solucions factibles. Per això se’l vota i per això se’l paga.


En aquest context, molta gent amb la que parlo –independentment de la seva condició econòmica i ideologia política- comença a rememorar, amb nostàlgia i admiració, el “petit” president José Montilla. Amb Montilla, la Generalitat feia escoles i hospitals. Amb Montilla, la Generalitat feia carreteres i aeroports. Amb Montilla, les empreses es veien obligades a negociar els ERO i l’ICF feia viables molts projectes empresarials. Amb Montilla, empresaris i treballadors eren escoltats i es donava resposta als seus problemes. Amb Montilla, el món de la cultura rebia suport i subvencions. Amb Montilla, i malgrat la crisi, Catalunya bategava i tenia horitzons de prosperitat.


Des del 28-N del 2010, tot això s’ha acabat. Artur Mas ha tret la destral –més que no les estisores- i ha començat a trinxar-ho tot a tort i a dret: escoles, hospitals, metro, carreteres, aeroports, empreses, treballadors, professionals de la cultura, mitjans de comunicació (tret de “La Vanguardia”), etc., etc.


Què ha canviat entre el mes de novembre de l’any passat i aquest mes d’abril de 2011? A nivell macroeconòmic europeu -l'àmbit de Catalunya-, no gaire cosa, tret del naufragi de Portugal i de la revisió a l’alça de les previsions de creixement d’Alemanya. Per tant, no hi ha cap raó objectiva per la qual la Generalitat de Catalunya hagi experimentat aquest tomb tan traumàtic en la seva estratègia econòmica.


O sí: el president José Montilla ja no hi és i el seu lloc l’ocupa, democràticament, el president Artur Mas. Han passat només cinc mesos des del 28-N i constato que moltíssima gent –inclosos antisocialistes primaris i patològics- ja enyora els vells, bons temps del president Montilla i del “maleït Trispartit”. Montilla aportava solucions, Mas amplifica els problemes. Heus ací la diferència.
 

dimarts, 26 d’abril del 2011

dilluns, 25 d’abril del 2011

Els lligams de la CDU alemanya amb el nazisme

L'Anàlisi. El desgast de Merkel.

La CDU, les contradiccions de la dreta alemanya

L’organització liderada per la cancellera Angela Merkel aplega des de sindicalistes cristians fins a nacionalistes reaccionaris
Pep Martí

El desgast que la gestió de la crisi econòmica comporta per al Govern alemany de coalició entre la democràcia cristiana i els liberals ha fet aflorar les divisions internes en el si del primer partit de la República Federal, la CDU, que lidera Angela Merkel. Membres destacats d’aquesta formació han criticat que la cancellera ha marginat el sector més conservador a favor d’una línia massa desideologitzada i centrista.

Angela Merkel sempre ha estat vista com un element heterodox en l’interior de la CDU. Filla de l’antiga República Democràtica Alemanya, on no va destacar per la seva oposició al règim comunista, divorciada sense fills, luterana, no quadra massa amb la imatge més estereotipada d’un dirigent tradicional de la CDU: majoritàriament catòlic (això cada vegada menys), de família tradicional i perfil conservador i clàssic.

La Unió Cristiana Democràtica va ser fundada pel llegendari Konrad Adenauer a finals dels anys quaranta. Adenauer, un gat vell, provenia de la clase política de la República de Weimar (1918-33), uns anys en què ell va ser alcalde de Colònia i dirigent del Zentrum, partit centrista i catòlic. Després del trauma del nazisme i la Guerra Mundial, el polític renà tenia clar que calia agrupar el gruix de les forces conservadores en una única organització. L’experiència del Zentrum li feia rebutjar la idea de ressuscitar la formació catòlica. Alemanya era un país de diverses confessions religioses i calia evitar la divisió entre catòlics i luterans. Per tant, la CDU va definir-se en la línia democristiana però oberta als protestants. Calia reunir també els supervivents dels partits conservadors que havien estat forts en els lands d’influència (els antics Partit Nacionalista del Poble i Partit Popular, el primer, monàrquic i tradicionalista, el segon, liberal de dreta).

Hi havia també el problema bavarès. La dreta de Baviera, nostàlgica de la Casa de Wittelsbach, profundament confessional, s’havia adherit durant la monarquia al partit Bavarès. Amb la fundació de la República Federal el 1949, els conservadors de Baviera es van aglutinar entorn la Unió Cristiana Social (CSU). Adenauer va tancar aleshores un acord (anomenat formalment la Unió) CDU-CSU que implicava que a Baviera, la CSU era la força sobirana, però a nivell federal, els vots de totes dues sigles se sumaven.

Finalment, en els rengles de la CDU s’hi van enrolar molts quadres que havien prosperat en els rengles de l’administració alemanya durant el nazisme. Una franja del que podem considerar el “nazisme sociològic”, format per dirigents i funcionaris dels anys del Tercer Reich, es van refugiar en la nova formació d’Adenauer. Un dels més propers col·laboradors d’Adenauer, Hans Globke, havia estat un funcionari lleial del règim nacionalsocialista. I la cúpula de la CDU sempre va incloure –fins ara– en els seus llocs de decisió personatges de tendència ultranacionalista.

El partit sempre ha mimat l’ala dreta
 
Tant Adenauer, en el transcurs de la seva llarga etapa de govern (1949-63) com els dirigents que l’han succeït en la cúpula de la CDU, han mimat sempre l’ala més ultra i nacionalista de la dreta alemanya. Helmut Kohl, canceller entre 1982 i 1998, també ho va fer. Kohl, un conservador de Renània com Adenauer, va tenir l’habilitat d’aglutinar els sectors tradicionals del partit, dels quals n’era un exponent fidel, al costat de perfils més progressistes (com el seu “etern” ministre de Treball, Norbert Blum, lligat al sindicalisme cristià) i també a personatges de línia ultranacionalista. En els anys de lideratge de Kohl van fer carrera en el partit figures com Alfred Dregger, que fou líder dels democristians al Bundestag i que deia que l’any 1945 va ser una derrota. O com Hans Filbinger, obligat a dimitir com a president de Baden Wurttemberg al descobrir-se que havia estat jutge militar en els moments finals del Tercer Reich, i havia fet executar soldats desertors.

L’arribada d’Angela Merkel al lideratge de la CDU va ser vista com un petit xoc per l’ànima més conservadora del partit, que mai l’ha acabat de fer “seva”. A més, els anys de govern amb l’SPD van forçar als democristians a fer més visible el seu centrisme. Ara, la coalició amb els liberals ha resituat la CDU a la dreta però la cancellera s’ha resistit a cap gir antisocial acusat. Ambiciosos dirigents de la dreta dura del partit, com Roland Koch, o més moderats com Christian Wulff (a qui Merkel ha “engarjolat” en la presidència federal del país), han intentat fer-la trontollar, però sense èxit.

Darrerament, des dels sectors més nacionalistes i “nostàlgics” del passat alemany (i no precisament d’Adenauer) també han plogut les discrepàncies envers una cancellera pragmática i que se sent més una centrista liberal que no pas una tradicionalista. Erika Steinbach va dimitir de l’executiva del parti. Steinbach és la presidenta de la Federació dels Expulsats Alemanys, que reuneix diverses entitats d’expulsats de territoris que avui formen part de Polònia o Txèquia. Steinbach va fer unes declaracions dient que Polonia havia provocat Alemanya el 1939 quan va decidir mobilitzar el seu exèrcit. Va haver de plegar, però Merkel es troba cada cop més assetjada dins del seu partit. No es rendirà fàcilment, però la dirigent democristiana està obligada a conviure amb males companyies dins d’un partit que, en una part, la continua veient com un element aliè.

El Triangle 07/10/2010

Justin Bieber o com fer campana amb total impunitat

Rigau: "És un escàndol que els nens fessin cua amb els pares per veure Justin Bieber en hores de classe"

La consellera d'Ensenyament creu que la Guàrdia Urbana ho hauria d'haver notificat perquè "lluitar contra el fracàs escolar és la seva obligació". Qualifica els pares de "col·legues" per deixar els fills fer campana

JORDI NICOLÁS SOLER
Barcelona | Actualitzada el 12/04/2011 10:22

És un escàndol que els nens facin cua amb els pares en hores lectives per veure un concert per a adolescents". Així de contundent s'ha mostrat la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau, en referència al concert de Justin Bieber al Palau Sant Jordi de Barcelona el 6 d'abril. En declaracions a RAC1, la consellera ha assegurat que "la Guàrdia Urbana hauria d'haver notificat els alumnes que hi havia perquè han de lluitar contra l'absentisme escolar, i fins i tot els podrien multar", ha afegit. Rigau ha qualificat els pares que feien cua amb els seus fills de "col·legues". "Imagini's com han canviat els models", ha dit.

Desenes de nens acompanyats pels seus pares van fer cua davant del Palau Sant Jordi per veure l'estrella adolescent del pop, des de cinc dies abans del concert, divendres 1. El concert era un dimecres.



Supressió de la sisena hora
 
D'altra banda, la consellera d'Ensenyament ha assegurat que la supressió de la sisena hora de la jornada escolar als centres públics "no suposa un risc per al rendiment educatiu". "A la majoria de països són 25 les hores lectives, a França en són 23", ha afegit. Pel que fa a les demandes d'estabilitat per part de diferents col·lectius educatius, Rigau ha admès que "és difícil aconseguir uniformitat en el sistema educatiu català". En aquest sentit, la consellera ha recordat que "la llei d'educació va crear un marc estable, i estableix que la jornada lectiva és de cinc hores i que es pot allargar". "D'això molts ja no se'n recorden. Nosaltres apliquem la llei", ha dit. "La sisena hora, no lectiva, es garantirà en aquells entorns amb condicions socioeconòmiques desfavorables i servirà per fer allò que abans anomenàvem 'repàs' o per acollir el nou alumnat", ha assegurat.

Retallades

Tanmateix, Rigau ha volgut tranquil·litzar els mestres: "No perilla cap lloc de treball, tenim 15.000 alumnes més". En aquest sentit, ha assegurat que "no hi ha retallada". El tema és, segons la consellera, que "amb els mateixos que som ara atendrem 15.000 alumnes més". Per tant, la reducció econòmica es concentrarà "en les obres, la substitució de barracons i, en conseqüència, en el calendari de construcció de nous centres escolars". "Nosaltres hem preservat la docència", ha sentenciat.

Ara 12/04/2011
  

Col·lecció de Bitllets


              
             República de Weimar








Gener de 1922. Deu mil marcs alemanys
Januar 1922. Zehntausend Mark 
Enero de 1922. Diez mil marcos





Catalunya








 
Setembre de 1936. Dues pessetes i cinquanta cèntims
Septiembre de 1936. Dos pesetas y cincuenta céntimos




Segona República Espanyola










1937. Cinquanta cèntims
1937. Cincuenta céntimos




1937. Una pesseta
1937. Una peseta
 


1938. Dues pessetes
1938. Dos pesetas

"Billy Elliot" (2000)

Billy Elliot (Quiero bailar) (Stephen Daldry, 2000)


Nota: 7


 

"The Fisher King" (1991)

El rey pescador (Terry Gilliam, 1991)







Nota: 8


"A River Runs Through It" (1992)

El río de la vida (Robert Redford, 1992)








Nota: 7


dissabte, 23 d’abril del 2011

La dona a la universitat del segle XXI



diariodemallorca.es » Mallorca

Muchas alumnas pero pocas catedráticas

La mujer es mayoría entre los estudiantes de la Universitat y va ganando peso entre el profesorado, pero el ámbito investigador y los puestos de gestión aún parecen muy lejanos para ellas

MAR FERRAGUT. PALMA Alumnas, muchísimas. Profesoras, alrededor de un tercio. Investigadoras, pocas. Catedráticas, muy pocas. Vicerrectoras, tres de once. Gerente, una. Rectora, una.
 
Ése es, a grandes rasgos, el balance de las féminas en la Universitat de les Illes Balears. Ellas ganan en las aulas y por holgada mayoría. Pero en general los puestos de gestión y mando, las cátedras y la investigación siguen estando lejos para las mujeres. Aunque sea más fino que en las otras universidades debido a su juventud, la UIB también tiene un techo de cristal. Las estudiantes se estampan contra él, a pesar de que está comprobado que rinden y se titulan más.

Según los datos de matrícula de este curso, el alumnado está feminizado, ya que las jóvenes representan el 60,15% de los estudiantes de grados, diplomaturas, licenciaturas y títulos propios. Y no es algo de este año, ni del anterior. Hace doce años que las alumnas son mayoría, tendencia más acusada en los últimos cinco años. 

En 1840, Concepción Arenal iba a la universidad de Madrid disfrazada de hombre. En 1910, hace justo un siglo, se emitió una orden para que las mujeres pudiesen estudiar (sin trasvestirse). En 1970, las mujeres ya eran el 31% de los universitarios. Ocho años después, nacía la UIB.

"Antes de los 70 las chicas sólo iban a la universidad a buscar marido y a culturalizarse un poco, ya que hacían estudios que no estaban vinculados al mundo profesional, con excepción de magisterio", explica Victoria Ferrer, responsable en materia de género de la Oficina de Igualdad de Oportunidades de la Universitat, "pero aquí fue diferente, porque la UIB nació a hombros de la Transición". 

A pesar de que no hay datos concretos de las matrículas de 1978, Ferrer razona que la mujer tuvo un peso relativamente importante en la UIB desde el principio ya que en aquellos años había "muchos estudios de Humanidades y nada de Ingenierías, que son los estudios más masculinizados". Aún así, sí que había chicas que estudiaban ciencias cuando se creó la UIB según recuerda su primer rector, Antoni Roig. "En la Facultad de Ciencias donde yo era decano eran entre el 30 y el 40%", rememora. Luego puntualiza: "Aunque bueno, hablamos de que había 15 ó 20 personas por curso...". Profesoras había "muy pocas", explica: "La incorporación de las mujeres se ha ido haciendo poco a poco".

Diez años más tarde de la configuración de la UIB, las mujeres ya eran mayoría en las aulas. Hoy ocupan el 90% de los pupitres en varios estudios. Por ejemplo, en todos los relativos a Educación. En Maestro de Infantil, sólo hay un 2% de varones; en Psicopedagogía y Educación Especial no llegan ni al 12%. ¿La excepción? Maestro de Educación Física, donde se invierten las cifras y apenas un 32% son mujeres. Ferrer explica que el informe realizado por la Oficina de Igualdad hace referencia al periodo 2007/2008, pero que las proporciones no han variado mucho. Lo único a tener en cuenta es que este año, cuando ya se hará el balance de género de los grados adaptados a Plan Bolonia, los porcentajes de magisterio se diluirán porque ya no se separan por especialidades. 

Las carreras masculinizadas siguen siendo las Ingenierías. El caso más exagerado es el de Informática de Sistemas, donde sólo el 5,8% de los estudiantes son chicas. Según el informe, esta segregación horizontal se relaciona con factores como "los estereotipos de género, la división sexual del trabajo o la falta de modelos de referencia alternativos". Por ello, insiste Ferrer, "hay que trabajar para que cada persona elija lo que cuadra con sus intereses, sin dejarse influenciar por prejuicios".
 
Acerquémonos al techo de cristal. Actualmente, el 37,8% del personal docente e investigador son mujeres. Y sólo dos de cada diez cátedras están ocupadas por féminas. "Y estamos por encima de la media española, porque la UIB es joven y en el momento en que se han ido creando las cátedras había mujeres formadas preparadas para ocuparlas". 

El Informe de la Oficina dirigida por Esperança Bosch recoge además que las alumnas se presentan a más créditos, los superan en mayor proporción y se titulan en un porcentaje mayor. ¿Por qué? El trabajo recoge un combinado de causas: "Mejores hábitos de trabajo, motivación intrínseca más fuerte y más consciencia de las discrimnaciones que sufrirán en el mercado laboral".
 
Así lo indicaba la Síndic de Greuges del año 2000: "A un hombre siempre se le supone que que va a trabajar, en cambio una mujer lo tiene que demostrar". Estas palabras son de Montserrat Casas, actual rectora de la UIB; una de las nueve mujeres que defienden los intereses de su universidad en un mundo copado por 74 rectores varones.

 Diario de Mallorca 07/01/2011

"Novecento" (1976)

Novencento (Bernardo Bertolucci, 1976)










Nota: 10



"No pienses en un elefante", de George Lakoff


NO PIENSES EN UN ELEFANTE




Títol: No pienses en un elefante (Lenguaje y debate político)
Autor: George Lakoff
Any: 2004
Editorial: Ed. Complutense, 2010 Edició: 6a
ISBN: 978-84-7491-813-7
Nº de pàgines: 174


 "Els marcs són estrucutres mentals que conformen la nostra manera de veure el món (...) No poden veure's ni ser sentits, formen part d'allò que els científics cognitius anomenen 'l'inconscient cognitiu' (...) Totes les paraules es defineixen en relació a marcs conceptuals". Són afirmacions del lingüísta i professor de Ciència Cognitiva per la Universitat de California George Lakoff. En aquest llibre, obra de capçalera del president espanyol José Luís Rodríguez Zapatero, Lakoff relaciona les polítiques conservadores nord-americanes amb la figura d'un pare estricte que premia l'esforç i la disciplina individuals amb la reducció del nombre de plans socials "immorals" i la rebaixa d'impostos ("alleujament fiscal", en paraules de G.W. Bush). Per contra, el programa demòcrata emmarca el seu discurs en la figura del pare protector que defensa els valors americans de democràcia, prosperitat i llibertat. Segons l'autor, el veritable error de l'esquerra és polemitzar amb els 'neocons' dins dels seus propis marcs cognitius. Un llibre amè i de fàcil lectura per reflexionar sobre la incapacitat de l'esquerra del segle XXI per fer arribar a l'electorat el seu missatge anti-populista.
 

divendres, 22 d’abril del 2011

Rellotge de paret. Quina és la seva història?

Aquest rellotge el va rebre el meu avi com a pagament per una feina de tapisseria. Possiblement algun client arruïnat li va fer aquest donatiu en alguna data compresa entre 1925 i 1940. Un rellotger em digué fa molts anys que la capsa era francesa. Però desconec l'origen i la història d'aquesta peça de museu. Algú em pot ajudar?

Este reloj lo recibió mi abuelo como pago por un trabajo de tapicería. Posiblemente algún cliente arruinado le hizo este donativo en alguna fecha comprendida entre 1925 y 1940. Un relojero me dijo hace muchos años que la caja era francesa. Pero desconozco el origen y la historia de esta pieza de museo. Alguien me puede ayudar?

My grandfather received this watch as payment for work of tapestry. Perhaps a bankrupt client gave him this gift in any date between 1925 and 1940. A watchmaker told me many years ago that the case was French. But I know the origin and history of this museum piece. Anyone can help me?

Mein Großvater erhielt diese Uhr als Bezahlung für die Arbeit der Tapisserie. Vielleicht ein Konkurs-Client gab ihm dieses Geschenk in jedem beliebigen Datum zwischen 1925 und 1940. Ein Uhrmacher sagte mir vor vielen Jahren, dass der Fall war Französisch. Aber ich weiß, die Herkunft und Geschichte dieses Museumsstück. Wer kann mir helfen?

Mon grand-père a reçu cette montre à titre de paiement pour un travail de tapisserie. Peut-être un client en faillite lui a donné ce don dans n'importe quelle date entre 1925 et 1940. Un horloger m'a dit il ya plusieurs années que l'affaire était le français. Mais je sais que l'origine et l'histoire de cette pièce de musée. N'importe qui peut m'aider?
 
Nire aitona jaso watch hau tapiz lan ordainketa gisa. Beharbada porrot bezero bat eman zion data edozein opari hau 1925 eta 1940 artean. Erlojugile batek esan zidan urte askotan Duela kasu zen frantsesa. Baina jatorri eta historiaren museo pieza hau ezagutzen dut. Inork lagunduko dit dezake?

Meu avó recibiu este reloxo como pago por un traballo de tapicería. Quizais un cliente falida lle deu ese don en calquera data entre 1925 e 1940. Un reloxeiro me dixo hai moitos anos que o caso era francés. Pero eu sei a orixe ea historia desta peza de museo. Alguén me pode axudar?

Mio nonno ha ricevuto questo orologio come pagamento per i lavori di tappezzeria. Forse un cliente fallito gli ha dato questo dono in qualsiasi data tra il 1925 e il 1940. Un orologiaio mi ha detto molti anni fa che il caso era francese. Ma io conosco l'origine e la storia di questo pezzo da museo. Qualcuno mi può aiutare? 
 
Мой дед получил эти часы в качестве платы за труд гобелен. Может быть банкротом клиент дал ему этот подарок в любую дату в период между 1925 и 1940 гг. часовщик рассказал мне много лет назад, что случай был французский. Но я знаю, происхождении и истории этого музейного экспоната. Любой человек может мне помочь?
 
 











 

dimecres, 20 d’abril del 2011

Iuri Gagarin, 60 anys del vol de la Vostok-1

Iuri Gagarin (Klúshino, Unió Soviètica, 9 de març de 1934 - Novosyolovo, Unió Soviètica, 27 de març de 1968)



12 d'abril de 1961...
 

"Everybody's Fine" (2009)

Todos están bien (Everybody's Fine) (Kirk Jones, 2009)







Nota: 3


dimarts, 19 d’abril del 2011

Demà dimecres 20/04/2011, pitada a Mestalla contra l'himne nazional


Adéu a Walter Womacka, un pintor fidel a la RDA

Obiuaries

Walter Womacka: East German painter who remained loyal to communism all his life


Friday, 24 September 2010

Walter Womacka, one of the best-known East German artists, was lionised by the Communist state, the German Democratic Republic (GDR). In the years that followed the breakdown of the state in 1990, Womacka, aged 64, saw some of his major works destroyed or dismantled. Naturally somewhat embittered, he remained loyal to the GDR's ideals, politics and policies. The Berlin Wall really was for him the "Anti-fascist, defensive wall", and the invasion of Czechoslovakia in 1968 really was a necessary defensive measure.

Walter Womacka was born in the German village of Obergeorgenthal, in the Sudetenland of Czechoslovakia, in 1925. In 1927 the family moved to Brüx (Most), where Womacka attended school. The industrial and mining town was incorporated into Hitler's Reich in accordance with the Munich Agreement of 1938. After repeated wartime bombing, all the German inhabitants were expelled in 1945.




From 1940 to 1943, Womacka trained as a painter and decorator at the State School for Ceramics in the historic spa town of Teplitz-Schönau in Bohemia. He was then called up for militaryservice, during which he was wounded and captured by the Americans. On his release, he worked as an agricultural labourer.

From 1946 he studied at the School for Creative Handwork, Braunschweig, West Germany. Because his family had been "resettled" in Thuringia, in the Soviet zone of Germany, he moved to Weimar's College of Technology for Architecture and Visual Arts. The GDR was founded in that year and was searching for young artists who would promote its cause.

From 1951 to 1952 Womacka studied at the Hochschule für Bildende Künste, Dresden, tutored by Fritz Dähn and Rudolf Bergander, both emerging "giants" in terms of the ruling cultural orthodoxy of the GDR. That orthodoxy was, especially after 1952, Socialist Realism. The enforcement of Stalinist norms in all spheres of life led to a massive flight from the GDR, especially of the intelligentsia and the young; more left after the failed revolt of 17 June 1953.

Womacka stayed, an act which was recognised by the state. He was able to travel on scholarships to Bulgaria, Italy, Egypt and Greece and his oil paintings inspired by these visits were exhibited. Awards followed: in 1957, he travelled to Moscow for the first time and gained a prize for his painting, The End of the War.

His second prize was awarded to him in 1958 by the Society for German-Soviet Friendship, a body which had millions of members who sought to prove their regime loyalty by nominal membership. The prize was for Rest from Harvesting, depicting five happy peasant girls and two boys eating their picnic lunch. In 1959, he received a GDR prize for the same work.

In 1960, when farms were being forcibly collectivised and there was a flight from the land, Womacka was awarded a prize by the official trade union organisation for his painting of a young collective farm woman. Backed by the ruling SED party leader, Walter Ulbricht, he worked hard and made rapid progress, and other prizes were awarded to Womacka throughout Ulbricht's reign until his removal from power in 1971.

Of Womacka's many oil paintings, perhaps Am Strand (On the Beach, 1962) was best-known, depicting a young couple relaxing. The painting was reproduced on calendars, postcards and, in 1969, on a stamp.

In 1952, Womacka joined the SED, and in the following year was appointed lecturer at the Kunsthochschule Berlin-Weissensee. By 1963 he headed the Department of Painting at the Kunsthochschule; two years later he was appointed professor, and, in 1968, he took over from Dähn as rector, holding this position until 1988. From 1959 until 1988, he was vice-president of the VBK, the official body that all painters had to belong to in order to work. Among those expelled and arrested for their "dangerous" painting were Roger Loewig and Bärbel Bohley (obituary, 15 September).

In retirement, Womacka continued travelling and painting. In 1988 he spent time in Syria and was asked by President Hafez al-Assad to paint his portrait. Womacka was best-known for his huge murals on public buildings, including the Humboldt University (Berlin, 1962) and the Council of State building (1963-64). His frieze on the Haus der Lehrer ("teachers' house", Berlin, 1964), is one of Europe's largest murals at 125 metres long. 

 "Der Mensch gestaltet seine Welt" ("L'home va fer el seu món"), mural a l'antic Außenministerium de la RDA

After the fall of the GDR, Womacka concentrated on painting still life, but he continued to defend the GDR and denounce the US and Nato. He expressed these views in his autobiography, Farbe Bekennen ("Show Your Colours", 2004), when he wrote: "Capitalism remains the dictatorship of big money." His supporters founded a society to preserve his public works.


David Childs



The Independent 24/10/2010 


Mosaic a la Gemeinschaftsarbeit ("Comunitat de Treball") de la localitat de Eisenhüttenstadt

 Finestra al Staatsratsgebäude, l'edifici del Consell d'Estat de la RDA





Walter Womacka, el pintor germano-oriental que va romandre fidel al comunisme al llarg de tota la seva vida

 
Walter Womack, un dels artistes més coneguts de l'Alemanya Oriental, va ser molt respectat per l'estat comunista, la República Democràtica Alemanya (RDA). En els anys que van seguir al col·lapse de l'Estat en 1990, Womack, de 64 anys, va veure destruïdes o desmantellades algunes de les seves principals obres. Tot i mostrar-se una mica frustrat, es va mantenir fidel als ideals de la RDA, a la seva ideologia i les seves polítiques. El Mur de Berlín va ser per a ell el "mur de defensa anti-feixista" i la invasió de Txecoslovàquia el 1968 fou una mesura defensiva necessària.

 "Wenn Kommunisten Träumen" ("El somni dels comunistes"), quadre de Walter Womacka pintat l'any 1975. Va romandre durant molts anys al Palast der Republik i que actualment es troba al Deutsches Historisches Museum de Berlin

Walter Womack va néixer a la localitat alemanya de Obergeorgenthal, en els Sudets de Txecoslovàquia, el 1925. El 1927 la família es va traslladar a Brux (Most), on Womack assistí a l'escola. Ans més tard aquesta ciutat industrial i minera va ser incorporada al Reich de Hitler, de conformitat amb l'Acord de Munic de 1938. Després de repetits bombardejos durant la guerra, tots els habitants alemanys van ser-hi expulsats l'any 1945.


Entre
1940 i 1943, Womack es va formar com a pintor i decorador a l'Escola Estatal de Ceràmica de la històrica ciutat-balneari de Teplitz-Schönau, a Bohèmia. Va ser aleshores quan va realitzar el servei militar, durant el qual fou ferit i capturat pels nord-americans. Abans del seu alliberament va treballar com a obrer agrícola.


A partir de 1946 va estudiar a l'Escola de Treball Manual i Creatiu a Braunschweig, Alemanya Occidental. A causa de que la seva família havia estat "reubicada" a Turíngia, a la zona soviètica d'Alemanya, Womack es traslladà a la Universitat de Tecnologia
de Weimar per a l'Arquitectura i les Arts Visuals, el mateix any en què es fundà la RDA. A partir de llavors el nou Estat va anar a la recerca de joves artistes que promoguessin la seva causa.

Entre
1951 i 1952 Womack estudià a la Facultat de Belles Arts de Dresden, sota la tutela de Fritz Dahn i Bergander Rudolf, nous "gegants" de l'ortodòxia dominant a la cultura de la RDA. Aquesta ortodòxia va consistir, a partir de 1952, en el realisme socialista. L'aplicació de les normes estalinistes en totes les esferes de la vida germano-oriental va portar com a conseqüència una fugida massiva de població de la RDA, sobretot de la intel·lectualitat i dels joves situats més a l'esquerra després de la fallida revolta de 17 de juny de 1953.


Però Womack s'hi va quedar, un acte que va ser ben reconegut per l'Estat. Va rebre beques per viatjar a Bulgària, Itàlia, Egipte i Grècia. Les seves pintures a l'oli inspirades en aquestes visites van ser exhibides al seu país. L'any 1957 va viatjar a Moscou per primera vegada i va guanyar un premi per la seva pintura anomenada "La Fi de la Guerra".


El seu segon premi li va ser concedit l'any 1958 per la Societat per l'Amistat entre Alemanya i la Unió Soviètica, un organisme amb milions de membres afiliats que tractaven de demostrar la seva lleialtat règim. El premi va ser per al quadre "La Resta de la Collita", el qual representa cinc nenes i dos nens camperols feliços mentre dinen. L'any 1959 va rebre un premi de la RDA per la mateixa feina.


L'any
1960, mentre les granges i la terra eren col·lectivitzades per la força, Womack va ser guardonat amb un premi de l'organització sindical oficial per la seva pintura d'una dona jove a una granja col·lectiva. Amb el suport del líder del SED, Walter Ulbricht, va treballar dur i va fer un ràpid progrés. A Womack li van ser atorgats altres premis durant tot el regnat de Ulbricht fins a la seva expulsió del poder el 1971.


De les moltes pintures a l'oli de Womack potser "Am Strand" ("A la platja", 1962) va ser la més coneguda. Aquest quadre representa una jove parella descansant. La pintura va ser reproduïda en calendaris, targetes postals i, l'any 1969, en un segell.
 



L'any 1952 Womack es va afiliar al SED i l'any següent va ser nomenat professor a l'Escola d'Art de Berlín-Weissensee. El 1963 va dirigir el Departament de Pintura de la mateixa escola. Dos anys més tard va ser nomenat professor i  l'any 1968 va prendre el relleu de Dähn com a rector, mantenint aquest càrrec fins al 1988. Des de 1959 fins a 1988 va ser vice-president de la VBK, l'organisme oficial  al qual tots els pintors havien de pertanyer a fi de poder treballar. Entre els expulsats i detinguts per la seva "perillosa" obra pictòrica hi havia Roger Loewig i Bärbel Bohley (mort el 15 de setembre de 2010).

Durant la seva jubilació Womack va continuar viatjant i pintant. L'any 1988 va passar un temps a Síria on el president Hafez al-Assad el va convidar a pintar el seu retrat. Womack va ser més conegut pels enormes murals que va elaborar en edificis públics, entre ells el de la Universitat Humboldt (Berlín, 1962) i el mural de l'edifici del Consell d'Estat (1963-1964). El seu fris a la Haus der Lehrer ("Casa dels Mestres", Berlín, 1964), és un dels murals més grans d'Europa amb 125 metres de llarg.




Després de la caiguda de la RDA Womack es va concentrar a pintar bodegons tot i que va continuar defensant la RDA i denunciant els EE.UU. i l'OTAN. Va expressar totes les seves opinions a la seva autobiografia "Farber Bekennen" ("Show Your Colours", 2004) on va escriure: "El capitalisme segueix essent la dictadura dels diners." Els seus seguidors van fundar una societat per a preservar les seves obres públiques.
 

David Childs



"Brunnen der Völkerfreundschaft" ("Font de l'Amistat entre els Pobles"), obra de Walter Womacka construïda entre 1968 i 1970



De les obres arquitectòniques:
 
    Les obres de Walter Womack estan incloses en el fons de la Galeria Nacional (Berlín), a la col·lecció de Peter Ludwig , la Fundació de Berlín Museu de la Ciutat, l'Art Archive Beeskow, la Galerie Junge Kunst de Frankfurt (Oder), l'Oficina Federal de Serveis Centrals i qüestions de propietat no resolts, i a nombroses col·leccions particulars.