Manifest dels acampats a la Plaça del Sol
DEMOCRÀCIA REAL JA!
Ningú us va obligar a ser polítics. Cap de nosaltres us va demanar que servíssiu al país. Va ser-ne la vostra decisió, lliure i sobirana. Així que no baixarem el llistó de la nostra exigència, ans al contrari, el pujarem com mai abans ho havíem fet i convertirem la nostra determinació en el motor d'una revolució pacífica que ni en somis l'aturareu.
Nosaltres sustentem la nació amb el nostre treball i sostenim l'estat amb els nostres impostos. Nosaltres parim els fills, els eduquem perquè continuïn mantenint la nació quan els arribi el torn de fer-ho a ells i els allotgem a les nostres cases més temps del necessari abans de què se'n vagin del niu. Vosaltres no heu fet la vostra part del treball.
Ara no tenim pa per alimentar a molts dels nostres. Ara una generació sencera, més ben preparada que cap altra, està agonitzant sense futur. Per culpa vostra.
Ara ho sabem: amb la vostra fam de prebendes i la vostra esparverada intemperància heu venut el nostre país i ens heu venut a nosaltres. El pitjor és que també voleu que paguem la factura de les vostres paoroses martingales.
Nosaltres cuidem de la gent gran, mantenim el ritme econòmic del país i fem que el progrés sigui una realitat per a tothom. Inventant internet, descobrint els principis actius dels medicaments, aportant ajuda per tal de pal·liar qualsevol desgràcia col·lectiva, viatjant a llocs remots per dur consol o coneixements, creant els llocs de treball i netejant el "chapapote" mental amb què la vostra negligència ens roba vides, hisendes i esperances.
Som nosaltres els que morim per les vostres decisions, massa vegades equivocades: i és que nosaltres posem els morts en els accidents, en els atemptats, en les guerres i en les catàstrofes. Vosaltres només ens mireu des de dalt, insaciables, demanant més i més i més.
Ara, quan les coses van malament, individual o col·lectivament, seguim essent nosaltres els que lluitem per sortir del forat que vosaltres heu cavat. I de pas us traiem també a vosaltres, ingrats, que a sobre somrieu i us poseu la medalleta que només pertany a la massa, a la gent, a la multitud. A la ciutadania. És nostra. I ja hem arribat al final de la nostra paciència.
Fins avui us hem demanat poc, molt poc. Només que no fiquéssiu mà a la caixa, que no us baralléssiu per una cadira amb prou feines uns centímetres més alta que l'altra, de conèixer i respectar la Constitució, que entenguéssiu les nostres necessitats com a societat, que fóssiu demòcrates en el més estricte sentit de la paraula i que protegíssiu als més dèbils. Els servidors públics sou vosaltres i esteu a la nostra disposició, però això ho oblidàreu fa dècades venent molt barates les nostres vides, les nostres hisendes, les nostres esperances.
Us demanàrem moltes vegades que ens respectéssiu com a iguals, que deixéssiu de perdre el temps en nímies controvèrsies sobre la mida dels vostres egos. I és que us penseu que són enormes. Us vàrem cridar que fóssiu més constructius, capaços i tolerants, que no donàreu tan mal exemple a tots els que us hem estat mirant, atònits.
Ha arribat el moment de recordar una cosa molt important: aquest país és nostre, no vostre. I us ho farem saber amb tota la determinació i esforços que siguin necessaris.
Ha arribat el moment. Anem a recuperar les nostres vides, les nostres hisendes i, per sobre de tot, les nostres esperances que mai més ens tornareu a robar.
Ha arribat el moment. Som més i cada un de nosaltres val més que tots vosaltres junts. Perquè a nosaltres ens mou la confiança en el nou temps al qual pertanyem i no la vostra por a perdre un temps que ja va morir fa temps.
Ha arribat el moment. Anem a recuperar la societat d'una nació a la qual volem més que vosaltres, amb més seny i millors capacitats. Una societat que sap el que vol, com ho vol i quan ho vol, una societat segura de si mateixa i que sap ben bé el que no vol: a vosaltres.
Ha arribat el moment d'obrir la caixa de Pandora: ara només resta que us n'aneu i que deixeu el camp lliure perquè puguem fer les coses ben fetes, amb la participació de tots i amb la bella bandera de la Democràcia Real hissada en els nostres pavellons. No ho poseu difícil entestats en la vostra arrogància.
Aneu-vos-en a casa, politiquets. Aneu-vos-en ara quan encara us cal l'honor de la retirada silenciosa. Després no hi haurà temps i serà molt dolorós.
Esteu acomiadats. Sense 45 dies. Ni atur.
Democràcia Real Ja!
