Instituts segregadors

30/10/2008 ENSENYAMENT

El 30% dels centres separen a l'ESO bons i mals alumnes

Catalunya lidera la llista d'autonomies que fan més ús d'aquest sistema
L''informe PISA' prova que aquesta pràctica va associada als baixos resultats

JORDI CASABELLA
BARCELONA

Tres de cada 10 centres públics i concertats catalans on s'imparteix l'ESO separen els alumnes de 15 anys en funció de les seves capacitats de manera sistemàtica en totes les matèries, una pràctica que el 2002, quan el PP la va incloure de forma normativitzada en l'avui derogada llei de qualitat de l'educació (LOCE), va sublevar la comunitat educativa perquè es va considerar segregadora i perniciosa per a les expectatives d'èxit dels alumnes que obtenen més mals resultats.

La denúncia figura en la segona entrega de l'últim estudi de la Fundació Jaume Bofill sobre el sistema educatiu català que es basa en l'encreuament de dades extretes de l'informe PISA de l'OCDE del 2006, en què Catalunya va participar amb una mostra ampliada. El treball, presentat ahir, conclou que en l'últim tram de l'educació obligatòria (15 anys, l'edat en què la majoria de l'alumnat cursa quart d'ESO), el model educatiu comprensiu o inclusiu que defensa la legislació actual --aquell que obliga que tot l'alumnat segueixi el mateix currículum i disfruti de condicions idèntiques d'escolarització amb independència de les seves capacitats-- "apareix seriosament debilitat".

Els autors de l'estudi, dirigit pel catedràtic de la UAB Ferran Ferrer, han pogut constatar, sempre a partir de les dades recopilades per l'informe PISA, que la pràctica d'agrupar bons i mals alumnes no és sinònim de bons rendiments. En la prova estrella de l'informe del 2006, la de cultura científica, el resultat del 30% dels centres catalans que recorren al sistema de dividir l'alumnat, 477 punts, es va situar per sota del 34% d'aquells que només ho fan en determinades matèries (490) i molt més enrere del 36% que mai separa l'alumnat (510 punts).

SECRET A CRITS
El director de la Fundació Bofill, Jordi Sànchez, va qualificar l'exercici del professorat d'agrupar de manera permanent els estudiants a partir de l'avaluació de les seves capacitats d'exercici de "pràctica coneguda, almenys en els ambients professionals, però no reconeguda" per l'Administració. I va disculpar el professorat per haver-la adoptat per "instint de supervivència bàsica" per fer front a l'escassetat de recursos per enfrontar-se a grups heterogenis d'alumnes. "No es tracta de buscar culpables", va afegir. Això no va impedir que qualifiqués aquesta forma d'actuar com "una anomalia" que reflecteix un mal funcionament del sistema educatiu.

Ferrer va afegir que, segons la seva opinió, es tracta d'"una mala pràctica pedagògica contrària als principis de l'escola inclusiva" que "estigmatitza i redueix les expectatives futures" dels alumnes que estan més mal dotats.

L'estudi crida l'atenció sobre el lideratge que exerceix Catalunya en la classificació d'autonomies que separen permanentment els estudiants en funció de les seves capacitats al final de l'ESO. Si a Catalunya es tracta d'una pràctica estesa al 30% dels centres públics i concertats, encara que és més comú en els primers que en els segons, a Andalusia només afecta el 3%, i a Aragó i Navarra, el 2%. A Castella i Lleó, la comunitat més procliu a això després de Catalunya, afecta el 10% dels instituts i les escoles.

El Periódico 30/10/08

L'empremta soviètica a Ost-Berlin (X): Palast der Republik

L'antiga seu de la Cambra del Poble de la República Democràtica Alemanya (el Palast der Republik) està sent demolida des de fa uns quants mesos. Es tractava d'un edifici neo-constructivista dels anys 70 amb unes enormes sales polivalents al seu interior.  Podia agradar més o menys, però sens dubte era una obra colossal. A la seva façana lateral es reflexava la Dom, la catedral de Berlín, tota una picada d'ull al cristianisme (el cristianisme reflexat a una façana comunista!). Molts artistes, després de la desaparició de la RDA, van reclamar que aquest lloc fos destinat a actes culturals, com ara exposicions o concerts. Però quan als polítics se'ls posa alguna cosa entre cella i cella, no hi ha res a fer. Fins i tot alguns exparlamentaris del SED -ara demòcrates de tota la vida- han insistit en la seva demolició. D'aquí a poc temps, en lloc d'un palau hi haurà la gespa més cara del món. Demolir peça a peça aquest edifició està costant uns 100 milions d'euros. Al seu lloc, pretenen reconstruir l'antic palau prussià que la guerra va destrossar i que la RDA va acabar demolint l'any 1950. Tot plegat a una de les ciutats més endeutades d'Europa... 

Trobarem algun despropòsit més bèstia en algun altre lloc?

L'empremta soviètica a Ost-Berlin (IX)

Comentaris d'amics de casarusia.com:

Cuando estuve en Berlín un amigo que vive allí, me contó que el grupo escultórico estaba custodiado por soldados soviéticos, y que curiosamente estos estaban protegidos a su vez, por policías de la alemania capitalista para evitar actos vandálicos. Uno de las cosas que más me gustó de Berlín fueron los semáforos de la RDA, cuando los veía pensaba, mira ahora estoy en el lado comunista. Por cierto Juli interesantes fotografías y comentarios de las mismas. (barvarroja)

Un hilo excelente, Juli, tanto por las fotos como por los textos, muchas gracias. Lo que sí veo es que, a diferencia de lo ocurrido en otros países, los alemanes no se han dejado llevar por ninguna furia revanchista y han preservado en muy buen estado bastantes huellas de su pasado en el bloque del este. Creo que es toda una lección de civismo y respeto por la Historia. A ver si otros toman nota. Un cordial saludo. (Kozhedub)

La verdad es que cuando estuve en Berlín la huella de la RDA estaba por todas partes, recuerdo las estatuas de Karl Marx y Engels, también unas planchas de metal donde estaban grabados momentos históricos del socialismo mundial; también es verdad que cuando visitas Berlín palpas el devenir histórico, de hechos esa sensación le he tenido en muchos lugares de Europa; Finlandia, Berlín, Francia, Italia incluso en Sant Petersburgo por mucho que algunos se empeñen en lo contrario, lo soviético ha dejado una huella indeleble; donde no noto la historia por ningún lado es en España; parece como si la realidad hubiera salido de la nada; desde luego el catolicismo ha hecho mucho para desvincularnos del devenir histórico y quizá sea también la verguenza de sentirnos lo que somos¡¡¡ (barvarroja)

Por lo que me contaban, todo era surrealista; habían calles que entraban y salían de la zona occidental a la oriental cada cuatro pasos, habían metros del este que tenían paradas en el oeste, pero que evidentemente pasaban de largo, y lo mismo a la inversa. Vamos todo un show que culmina en el hecho de que Berlín Occidental era un trozo de ciudad metida en aquel entonces en pleno bloque comunista, alimentada en un principio por cientos de aviones que aterrizaban en aeropuertos situados en medio de la ciudad. (barvarroja)

L'empremta soviètica a Ost-Berlin (VIII)

Nikita Khrusxov va visitar Berlín a l'agost de 1957. A la foto, amb Walter Ulbricht, primer ministre de la RDA...

L'empremta soviètica a Ost-Berlin (VII)

Naturalment, tots els líders soviètics visitaren Berlin. En aquesta imatge, Mijail Gorbachov amb Erich Honecker, el darrer mandatari de la RDA...

... I en aquesta altra, Leonid Brezhnev i Honecker, de nou petonejant-se. 'El petó de la mort' és el títol d'un mural que hi ha pintat a una part del Mur de Berlín que avui dia encara es manté dret, anomenada East Side Gallery.

 

Agressió d'un pare a un alumne

16/10/2008 10:34 h L'AGRESSOR HA QUEDAT EN LLIBERTAT

El pare d'un alumne pega amb un martell a un company del seu fill en un IES de Manresa

El pare va venjar l'agressió que el menor havia patit al pati del centre

ACN
MANRESA

Un home de 44 anys va agredir dimarts passat un menor amb un cop de martell a l'interior de l'institut de secundària SEP-Lacetània de Manresa.

Els fets es van produir després que un alumne expliqués al seu pare que un company li havia pegat al pati. L'home va trencar els vidres de l'entrada de l'IES i es va dirigir al lloc on hi havia l'agressor del seu fill i el va atacar amb el martell, segons fonts dels Mossos.

El ferit es recupera de lesions d'escassa gravetat. Mentre que l'agressor, Faustino D. M., veí de Sant Salvador de Guardiola, va ser posat ahir a disposició judicial i després va quedar en llibertat sense fiança.

El Periódico 16/10/08

Satisfacció del professorat novell

08/10/2008 17:13 h ESTUDI AMB MÉS DE 1.500 EDUCADORS

Més de la meitat dels professors pensen que els alumnes són pitjors ara que fa anys

EFE
MADRID

Més de la meitat dels professors espanyols consideren que els alumnes actuals són pitjors que els de fa uns anys, tot i que aquesta dificultat no els impedeix manifestar-se majoritàriament satisfets amb la seva feina docent.

Aquestes són algunes de les conclusions d'un estudi sobre La situació dels professors novells, que dóna a conèixer l'opinió del professorat sobre la situació dels nous professors i les iniciatives que consideren més idònies per millorar la seva situació professional.

L'estudi ha estat realitzat a nivell nacional, a través d'un qüestionari tancat a gairebé 1.700 professors d'infantil, primària i secundària (obligatòria i batxillerat) de centres públics, concertats i privats.

En la presentació, Álvaro Marchesi, secretari general de l'Organització d'Estats Iberoamericans per a l'Educació, la Ciència i la Cultura (OEI), ha assenyalat que una de les principals conclusions és que "els professors estan satisfets de la seva docència però preocupats per les dificultats que tenen per ensenyar".

Dificultats amb la disciplina

Un 55,5% opinen que els alumnes d'ara són pitjors --tant en coneixements com en comportament--, en el sentit que "els costa més aprendre, estar atents i estar-se quiets", segons Marchesi, que ha precisat que "tenen altres valors que abans no tenien" com més capacitat de treball en equip o el control de les noves tecnologies.

Per la seva part, el director de la Fundació SM, Leoncio Fernández, ha destacat que "la més gran dificultat dels professors novells és la disciplina i el control a l'aula". Tots dos han coincidit que per als docents sempre "qualsevol temps passat va ser millor", i han assegurat que aquesta apreciació sobre els alumnes es repeteix a tots els estudis i a tots els països.

Recolzar els novells

Encara que recorden els primers anys com a fonamentals per a la continuïtat en la seva tasca, una gran majoria (més del 85%) no s'ha plantejat deixar l'escola ni ha perdut la il·lusió. Els nous professors es valoren millor a si mateixos i es consideren més il·lusionats, més actius i més dedicats.

Els seus companys amb més experiència també els valoren positivament, en general, ja que la majoria (56,4%) creuen que tenen una bona preparació professional, si bé consideren que el punt feble està en la capacitat dels nous per mantenir l'ordre a la classe.

Fernández ha destacat que l'estudi suposa una primera aproximació al col·lectiu de professors novells, que pot servir perquè les autoritats educatives i les institucions els tinguin més en compte. "S'ha de cuidar la saba nova que arriba als centres", ha dit.

"Crear ponts" entre pares i l'escola

Pel que fa a l'accés a la docència i l'estabilitat, el 56% es mostra contrari a l'actual sistema d'oposicions i un 62,7% creu que hauria de canviar per tenir en compte les noves funcions que s'exigeixen al professorat.

Segons Fernández, els professors consideren que les famílies no col·laboren prou, motiu pel qual un aspecte que s'ha de reforçar en el sistema educatiu és "crear ponts" entre els pares i l'escola.

El Periódico 08/10/08

Una síntesi de la crisi 2008

27/9/2008 LES CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI GLOBAL

ARTICLE DE JOSEP OLIVER: 'Wall Street i la butxaca de l'espanyol'
Malgrat la llunyania del mercat nord-americà, el que passa allà ens afecta i no per bé


JOSEP Oliver*
La crisi financera internacional està amenaçant els fonaments del sistema financer nord-americà. I les excepcionals mesures que s'han pres confirmen la importància del que ha passat. L'origen es remunta a l'agost del 2007, amb l'emergència d'una contundent sequera dels mercats internacionals de crèdit i diners. Així, per a bancs i institucions financeres de tot el món, des d'aleshores ha estat molt més difícil obtenir fons, per la falta de confiança sobre qui tenia pèrdues i de quin volum es tractava.

A partir de llavors, els bancs centrals van començar a injectar diners per ampliar la seva oferta i reduir el seu cost. I aquest procés de notables tensions financeres es va allargar fins que el que apareixia com una crisi de liquiditat va començar a derivar en una altra de molt més seriosa, de solvència.

AIXÍ, LA Setmana Santa del 2008, la fallida del banc de negocis Bearn Stearns, al qual la Fed americana va haver de recolzar amb més de 30.000 milions de dòlars, va destapar la caixa dels trons. Després d'aquesta fallida va venir, al setembre, la nacionalització de facto dels gegants hipotecaris Fannie Mae i Freddie Mac (amb actius de més de 5 bilions de dòlars), la fallida de Lehman Brothers, la venda de Merril Lynch per evitar-ne la suspensió i la compra d'AIG per part del Govern federal (amb actius que superen els 1,3 bilions de dòlars).

Finalment, la garantia del Govern sobre els mutual funds (1,4 bilions de dòlars), i la dotació de 700.000 milions de dòlars per a la creació d'un banc dolent que compri els actius tò- xics al sistema financer americà, els aparqui i els revengui quan pugui, han estat els capítols --¿finals?-- d'aquesta dramàtica història.

En síntesi, el Govern americà, amb un deute que s'acosta als 6 bilions de dòlars, ha adquirit compromisos que el superen llargament. I el dèficit inicial de 450.000 milions de dòlars s'acabarà situant en el bilió.

El lector que hagi arribat fins aquí segur que manifesta sentiments contradictoris. Una mica atònit per l'envergadura de les xifres. Confús perquè no acaba d'entendre en què l'afectarà aquest enorme forat. I segur que el que passa als Estats Units no és bo. I té tota la raó. Malgrat la llunyania del mercat immobiliari nord-americà, el que passa allà ens afecta, i ens afectarà, molt, i no pas per a bé.

¿Quins són els canals pels quals circulen aquestes negatives conseqüències del col.lapse americà?

El primer, i el més important de tots per a les famílies, l'estan patint en aquests moments, o el patiran ben aviat, aquells que hagin de revisar pròximament les hipoteques. Observaran que l'euríbor ha tornat a pujar, fins a cotes màximes, per sobre del 5,6%. En realitat, les pujades des de l'estiu passat reflecteixen directament l'escassetat de crèdit que la crisi financera americana ha generat.

Una segona conseqüència, vinculada a l'anterior, és l'agudització de la crisi immobiliària espanyola, generada inicialment pels nostres propis excessos comesos. La falta de fons per finançar l'activitat immobiliària en reforça l'ensorrament i, a més a més, l'estén a la resta de l'economia.

EL NEGATIU efecte sobre el finançament de les nostres empreses i famílies apareix com un tercer, i potencialment molt preocupant, efecte del col.lapse financer americà. I ja comencem a sentir les conseqüències contractores d'aquesta falta de liquiditat empresarial i familiar, tant en forma de descens de la inversió com del consum.

Un quart impacte procedeix de la caiguda del dòlar, parcialment vinculada als temors que genera l'excessiu endeutament americà. I les conseqüències de la pèrdua de valor de la divisa dels Estats Units són clarament negatives per a nos- altres. En primer lloc perquè la fortalesa de l'euro és una mala notícia per a treballadors i empresaris de la indústria, encara que l'agraïm com a turistes. I, en segon terme, per la vinculació entre pèrdua del dòlar i alça del petroli, encara que no tot l'augment derivi d'aquella caiguda. Per a mostra, el botó del que va passar divendres de la setmana passada: el descens del dòlar va causar l'augment més important contemplat en un dia del preu cru Texas (de 89 dòlars per barril a 107).

UN ÚLTIM aspecte que també ens afecta és el generat per la pèrdua d'activitat que es produeix a la resta d'Europa i als països emergents. Una part, no pas menor, del nostre benestar ve de fora, perquè la nostra economia està molt oberta a l'exterior. Per exemple, la sequera de crèdit i l'alça del petroli han afectat negativament el turisme estranger (l'agost passat ha caigut en 800.000 persones), alhora que l'ocupació hotelera també disminuïa amb una certa intensitat. Qualsevol pèrdua d'activitat fora de les nostres fronteres la paguem, tard o d'hora, aquí.

Problemes de disponibilitat i de preu del crèdit, crisi immobiliària aguditzada, dificultats de finançament per a les empreses, pèrdua de competitivitat exterior, alces del petroli i d'altres primeres matèries i reducció de l'activitat per la caiguda global en el creixement del PIB són, entre altres, les més importants conseqüències d'aquell desgavell.

¿Ens interessa el que passa a Wall Street? Per bé o per mal, el que passa allà és més que rellevant per al nostre benestar.

* Catedràtic d'Economia de la UAB.

El periódico 27/09/08

Marx, Keynes, Friedman

27/9/2008 LA CRISI FINANCERA I LA CAMPANYA ELECTORAL DELS ESTATS UNITS

ARTICLE DE MATEO MADRIDEJOS: 'Efectes polítics del naufragi'

Els dos candidats han estat suplantats en la seva visió centrista i moderada pels radicals de tots dos partits al Capitoli

Ni les rebaixes d'impostos de McCain ni l'augment de la despesa pública d'Obama es podran aplicar

MATEO Madridejos*

La crisi que ha col.locat el sistema financer al caire de l'abisme ha tingut uns efectes polítics immediats quan, almenys aparentment, el poder de reflexió i decisió s'ha traslladat urgentment des de Wall Street, on s'ubica el sancta sanctorum del capitalisme nord- americà, a l'avinguda de Pennsilvania, a Washington, on s'alcen les seus del Departament del Tresor i de la Reserva Federal, sobre les quals ha recaigut la responsabilitat d'organitzar l'operació de salvament més vasta de les estrelles financeres en caiguda lliure.

"Estem sota el govern de Paulson-Bernanke", es lamentava a The Washington Post el columnista conservador George Will, fustigador implacable de l'intervencionisme, per referir-se a la diarquia formada pel secretari del Tresor i el president de la Reserva Federal. "Wall Street ha posat una pistola al cap dels polítics i els commina: doneu-nos els diners ara mateix o ateniu-vos a les conseqüències", va replicar implícitament William Greider des del setmanari The Nation, "vaixell insígnia de l'esquerra", en un article sarcàsticament titulat El socialisme de Goldman Sachs.

LA REPERCUSSIÓ en la campanya electoral ha estat decebedora, potser perquè no existeix des de fa més de 20 anys una alternativa global per al sistema. Cap semblança amb la caiguda del mur de Berlín del 1989, símbol de l'ocàs irremeiable d'un comunisme incapaç de reformar-se, o de l'apostasia de la Xina. El retorn de Marx no és un pronòstic per demà, malgrat que la seva requisitòria adquireix un interès innegable davant del procés de globalització en curs i la lacerant qüestió social, l'abisme creixent entre rics i pobres, que afligeix Occident quan la crisi colla i que afecta tres quartes parts de la humanitat.
El debat s'estableix entre liberals a ultrança, que denuncien la invasió de les hordes burocràtiques (big government), i tímids socialdemò- crates, persuadits que el col.lapse financer no és una venjança de John Maynard Keynes, que considerava la injecció de diners públics com una mesura estrictament temporal, perquè "a llarg termini tots estarem morts". Els seguidors de Milton Friedman, propulsors del retorn a l'economia clàssica, en la versió menys dog- màtica, tenen un gran avantatge acadèmic i entre els assessors de la classe política.

Els planificadors de l'economia i fins i tot de la llibertat que van proliferar després de la victòria del 1945, predicadors d'una utòpica convergència entre els dos blocs de la guerra freda, van fer mutis a l'escenari polític. La controvèrsia és pragmàtica i segueix centrada en la decadència de l'imperi, en la necessitat d'adequar els fins als mitjans, com s'infereix de la patètica carta que el prestigiós columnista Thomas L. Friedman dirigeix, com si fos Bush, als líders de l'Iraq: "Mentre els nord-americans perden casa seva i s'enfonsen en el deute no poden entendre per què estem gastant mil milions de dòlars diaris per fer que els iraquians se sentin més segurs a casa seva".

DESAPAREGUT en el combat sumàriament ideològic el president Bush, en els seus últims quatre mesos, el dinamisme del secretari del Tresor i del president de la Reserva Federal ha desbordat els aspirants a la Casa Blanca, els senadors John McCain i Barack Obama, que ni s'esperaven aquest desastre ni tenien preparat un protocol de primers auxilis, encara que la crisi econòmica ha desplaçat la guerra de l'Iraq com la qüestió més rellevant. Per això han firmat un comunicat conjunt i patriòtic, després de ser requerits per Bush, per enterrar les seves reticències davant l'amenaça del cataclisme, malgrat l'escepticisme del públic i els reductes de la rebel- lió populista al Congrés.

La campanya ha prosseguit sense força, superficial i cautelosa, com si els candidats tinguessin por de dir el que pensen o només pensessin per procuració, més pendents de l'error de l'adversari que de l'encert propi. "La mort de la política", deploren a The Wa- shington Post. Els seus programes han estat sacsejats per la crisi. Ni les rebaixes d'impostos de McCain, en el programa republicà, ni l'augment de la despesa pública en els serveis socials d'Obama, com correspon a uns demòcrates identificats amb la voracitat fiscal, podran ser aplicats després de la sagnia multimilionària per redimir dels seus pecats l'aristocràcia de les finances en bancarrota.

La desimboltura de Bush per abandonar la seva última trinxera ideològica --l'aversió a l'intervencionisme-- és la penúltima derrota dels neoconservadors i ultraliberals que van inspirar la seva presidència o que, si més no, van atraure les crítiques més virulentes per les seves quimeres d'expandir la democràcia sense reparar en els dispendis. Bush actua ara sota la pressió dels fets, delega en el tàndem Paulson-Bernanke, s'oblida del dogma i es troba sota la influència dels pragmàtics, als quals s'ha passat amb armes i bagatges la secretària d'Estat, Condoleezza Rice.

EL NAUFRAGI de Wall Street potser no simbolitza el retorn de la història amb els seus conflictes permanents, però contribueix a polaritzar les posicions. Els dos candidats han estat suplantats en la visió inevitablement centrista i moderada pels radicals de tots dos partits al Capitoli. Per això no se sap si la política s'esfuma o torna a la càrrega, malgrat la penúria ideològica dels principals contendents.

* Periodista i historiador.

El Periódico 27/09/08

La veritable història

Títol: Espejos
Autor: Eduardo Galeano
Any: 2008
Editorial: Siglo XXI
Edició: 2a
ISBN: 978-84-323-1314-11
Nº de pàgines: 365

Extraordinari trencaclosques de fets històrics que ens presenta, en dosis ben mesurades de poètica reivindicació i irònica compassió, la lluita pel poder i els diners que ha caracteritzat a totes (o gairebé totes) les civilitzacions que han poblat aquest món. Aquesta història de petites històries gira sobretot al voltant de la totpoderosa i etnocèntrica civilització occidental, la primera en moralitzar i jutjar les altres. Culpable de la febre imperialista i responsable/còmplice de les grans injustícies i matances dels darrers segles, tot sembla encaixar per donar resposta (i no justificació) a un món que fomenta la mort i la gana com a forma de perpetuar l'ordre social. Fent un repàs a les cultures que han nascut, s'han barrejat i s'han extingit al llarg dels segles, Galeano desvela les mentides que hi ha darrera de totes les històries oficials. Un llibre imprescindible, per tenir a la tauleta de nit i repassar abans d'anar a dormi. Sens dubte, el millor que he llegit aquest estiu. Com diu el mateix Galeano, "la humiliació no és cap destí".

Article de Luís De Sebastián

14/9/2008 NO EM DIGUIS...

El problema de l'educació

LUIS De Sebastián

El problema de l'educació a Espanya no és que s'hi dediquin pocs diners. Un 4,2% del PIB, encara que sigui menys que el 4,6% que es va gastar en anys passats, són molts diners. Amb això es poden fer moltes coses i posar el sistema educatiu espanyol a nivells europeus. El problema de l'educació a Espanya és que la societat, la gran majoria, no se l'estima. Són pocs els que creuen seriosament que l'educació enriqueix les persones i es converteix en capital humà per al sistema productiu. Milers de persones s'han fet riques, i molt riques, sense estudis. N'han tingut prou amb vista i audà-cia per als negocis.

Milers de joves han escalat l'altura de la fama amb molt pocs estudis: esportistes, cantants, artistes, toreros, nòvios i nòvies de famosos. Aquestes persones són el model de persona que molts joves volen ser. Per escalar aquestes altures, els estudis no són necessaris; més aviat destorben. Per a certa joventut, que busca amb afany satisfaccions immediates, diners fàcils, consum intens i diversions, l'espera que impliquen la formació primària i secundària és una pèrdua de temps. En una època d'ocupació abundant, els salaris presents tempten més que no pas els títols i els salaris futurs que aquests fan possible. Gaudi avui i frustració demà.
Un prova contundent que la societat espanyola no estima l'educació és el mal tracte que dóna als educadors. No només perquè estan mal pagats, sinó perquè estan considerats uns servidors menors dels alumnes i dels seus pares, a qui aquests confien els fills per aparcar- los durant unes quantes hores al dia. Se'ls tracta com vigilants de pàrquing, i a vegades pitjor. Els educadors estan sotmesos als maltractaments que tant pares com alumnes els donen sense que ningú els defensi.

El Periódico 14/09/08

______________________________________________________________
Un article sicer i directe, dels que fan mal. No hi ha res més a afegir, això es tot... Els que es complaguin a ells mateixos cercant defectes en les lleis o en la tasca educativa dels pares i dels professors, endavant... Però el que es diu en aquest article és l'essència del problema, tot i que pugui semblar massa simple, massa breu...

El misteri del gastrònom desaparegut (4a part)

15/9/2008 FOTOS DEL GASTRÒNOM DESAPAREGUT A EL BULLI

L'última pista del gurmet

MAYKA NAVA RRO
MADRID

Segur que es llepava els dits amb el record dels 32 plats que la nit del 12 de juny es va cruspir a El Bulli sense pagar quan a penes sis dies després va treure diners en un caixer de Ginebra. Les càmeres de seguretat del banc van gravar aquell dia Pascal Henry amb bon aspecte, relaxat i somrient. El mateix aspecte de bon rotllo que s'aprecia en les nou instantànies que Interpol de Berna va enviar a Interpol de Madrid per donar fe que el suís presumptament desaparegut i a qui es buscava estava ben viu i, com a mínim, traient diners dels seus comptes. EL PERIÓDICO DE CATALUNYA ha tingut accés a les fotografies d'aquest estrany personatge que es va convertir en el protagonista del culebró de l'estiu i que, gairebé tres mesos després d'esfumar-se de Cala Montjoi, segueix sense passar per casa seva.

A Ginebra ningú en sap res, d'ell. El 12 de juny, Henry abordava l'etapa número 40 de la seva gens digestiva ruta pels 68 restaurants del món amb tres estrelles Michelin quan se'l va empassar la nit de Cala Montjoi. Va menjar com un rei, sol i amb aigua, i xerrava amb una periodista quan es va aixecar de la taula amb l'excusa d'anar a buscar una targeta de visita. A Ferran Adrià li va deixar com a herència un barret, un quadern i el compte sense pagar. No va tornar i, com és normal, alguns es van preocupar. Havia recorregut 8.892 quilòmetres de vuit països, alguns triestrellats que van cuinar per a ell el van invitar, però no va tenir inconvenient a pagar la majoria de les factures en efectiu. ¿Un simple simpa? Costava de creure.


HI TÉ TOT EL DRET

Juli Soler, copropietari d'El Bulli, es va dirigir l'endemà a la comissaria dels Mossos a Roses i els va explicar l'estranya desaparició. Els agents el van buscar, van fer gestions en hotels, fins i tot van cotejar la seva foto amb la d'un parell de cadàvers i ja el 18 de juliol van rebre un ofici d'Interpol fent saber que Jean Briffod, oncle del gastrònom, n'havia denunciat la desaparició. El 2 d'agost la història d'Henry va saltar als mitjans de comunicació. Durant una setmana, la fotografia del gastrònom al costat del xef Paul Bocuse va fer la volta al món. ¿Què va fer Henry a l'agost? ¿Va saber que mig món el buscava? No se sap. Com va recordar la policia de Berna en el missatge electrònic que acompanyava les fotografies del desaparegut, "monsieur Henry és major d'edat" i té "tot el dret de desaparèixer". Si li ve de gust.

Les fotografies pertanyen a les cintes de les càmeres de seguretat de dues entitats bancàries de Ginebra. Henry apareix en la majoria amb una camisa negra que sembla la mateixa amb què va assaborir la copa de xampany Gosset Grande Réserve de benvinguda a la desfilada de plaer a El Bulli. En altres instantànies porta una camisa de color bordeus, arremangada. Les imatges són dels dies 18, 19, 23 i 29 de juny, i del 3, 7 i 9 de juliol.
Dos dies abans que els Mossos fessin una espectacular batuda a Cala Montjoi per buscar-lo, Interpol Berna va enviar un correu electrònic a Interpol Madrid on deia que Henry estava viu. En una comunicació següent, també per e-mail, la policia de Ginebra va enviar les fotos i el text assegurant que el gurmet havia desaparegut voluntàriament i que, per tant, es tancava el cas.

El més curiós és que en aquests dies que han passat, Henry segueix sense donar senyals de vida. I hi té tot el dret. Jean Briffod, l'oncle que va presentar la denúncia encara que sempre va pensar que "el boig" del seu nebot s'havia esfumat voluntàriament com ja va fer en la seva joventut quan se'n va anar sense avisar als Estats Units, no ha tornat a saber-ne res. Henry no ha tornat a casa seva, ni a la seva feina de missatger de peces delicades per a les fàbriques de rellotges que abunden a Ginebra.

Henri della Casa, el periodista de La Tribune de Genève que va investigar la seva vida, va dir divendres que segueix sense saber-ne res. "Però ni tan sols l'exdona ni els seus amics en saben res", va dir, reconeixent que el personatge l'apassiona i que pretén recuperar la seva pista fins a trobar-lo. Una cosa semblant li passa al periodista Arnau Bedat que col.labora en el setmanari de Lausana L'Illustré i que també promet seguir la pista del misteriós gastrònom. Per a molts menjar a El Bulli és el més semblant a morir de gust. Les fotos demostren que, com a mínim, Henry va ressuscitar després de l'experiència.

El Periódico 15/09/08

La Salle, curs 1976-77

És curiós com passen els anys (més de 30 en aquest cas) però la memòria segueix fidel als moments claus de la nostra vida. Aquest fou el meu primer grup de companys a l'EGB. Era el curs 1976/77 i el tutor del grup de 1rC era D. Pedro Estela, un d'aquells professors que no s'obliden mai i que creen vocació. Encara recordo els cognoms de molts dels meus companys, amb els que mai més he tornat a tenir cap contacte: Amengual, Fernández, Sansó, Mejías, Jiménez, Forteza, Cabrera, Benítez, Llull, Balaguer, Quintana, Rosselló, Ortiz, Perelló, Segura, Marcús, Estela, Sieiro, Mir, Orro, Alarcón, Pol, Borràs, Bonet, Rodríguez... Que em perdonin aquell de qui he oblidat el nom. La memòria no és infalible.

Espanya, amb una de les poblacions pitjor formades de l'OCDE

9/9/2008 14:15 h 'PANORAMA DE L'EDUCACIÓ 2008'

La meitat dels espanyols d'entre 25 i 64 anys només tenen estudis obligatoris, segons l'OCDE

La taxa de graduats en batxillerat i FP de grau mitjà a Espanya se situa a 13 punts de l'objectiu europeu del 2010

EUROPA PRESS
MADRID

El 50% dels espanyols d'entre 25 i 64 anys només tenen estudis obligatoris, és a dir, primària i la primera etapa d'educació secundària, segons es desprèn de l'estudi Panorama de l'Educació 2008, realitzat per l'Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE) i que ha estat presentat avui. Així, el nivell de formació a Espanya és netament inferior al de la mitjana de l'OCDE i de la Unió Europea, que se situen 20 punts per sobre.

El treball, que fa referència a les dades del curs 2005-2006, permet la comparació amb els sistemes educatius dels països del nostre entorn, i situa Espanya en antepenúltim lloc, només al davant de Portugal i Mèxic, on la xifra d'adults que no tenen el graduat en educació secundària postobligatòria arriba al 72% i al 78%, respectivament.

Entre els més avançats de l'OCDE, hi ha els Estats Units, on només el 12% de la població entre 25 i 64 anys no té estudis superiors als obligatoris, seguits del Regne Unit (14%), Suècia (16%), Alemanya (17%), Finlàndia (20%) i Països Baixos (20%). En la mitjana de l'OCDE i la UE (31%), s'hi situen França (33%) i Irlanda (34%) i, per sota, Grècia (39%) i Itàlia (48%).

Estudis secundaris superiors

Així mateix, pel que fa a la població que té almenys el nivell de la segona etapa de secundària, és a dir, batxillerat i formació professional de grau mitjà, l'informe reflecteix que el 36% dels adults espanyols d'entre 25 i 34 anys no hi arriba, una xifra que augmenta fins al 73% quan es refereix als espanyols d'entre 55 i 64 anys. Aquest indicador sobre el percentatge d'adults que han completat almenys estudis secundaris superiors situa Espanya a 14 punts de la mitjana de l'OCDE i a 15 punts de la UE.

Pel que fa a la taxa de graduats en la segona etapa de l'educació secundària --percentatge d'estudiants que es titula en un determinat any, en relació amb l'edat teòrica a la qual s'obté aquesta titulació (20-24 anys)-- Espanya arriba al 72%, és a dir, 11 punts menys que la mitjana de l'OCDE (83%) i 14 menys que la UE (86%). Per tant, la taxa espanyola se situa encara a 13 punts de l'objectiu europeu per al 2010, que pretén assolir el 85% de graduats.

Universitaris espanyols per sobre de l'OCDE

Respecte al percentatge d'adults de 25 a 64 anys que han completat estudis universitaris o cicles formatius de grau superior, Espanya arriba al 28% de graduats i se situa per sobre de la mitjana de l'OCDE (27%) i de la UE (24%). Aquesta diferència augmenta si es limita el grup d'edat de 25 a 34 anys, on Espanya té el 39% de titulats en ensenyances superiors en comparació amb el 33% i 30% de l'OCDE i la UE, respectivament. No obstant, entre el grup d'espanyols de 55 a 64 anys, únicament el 15% tenen un títol en educació terciària, en contraposició amb el 19% de la mitjana de l'OCDE i el 18% de la UE.

Així, l'informe reflecteix que, tant a Espanya com en el conjunt dels països de l'OCDE, entre la població de 25 a 64 anys que ha arribat al nivell més alt de formació es donen les taxes d'ocupació més elevades, així com els percentatges més baixos de desocupació i els sous més elevats. No obstant, Espanya és un dels països de l'OCDE amb les diferències salarials menys acusades segons els nivells de formació més alts i més baixos.

Un altre dels aspectes del sistema educatiu espanyol sobre els quals alerta aquest informe és l'elevada equitat, és a dir, la proporció d'estudiants en educació superior amb pares que desenvolupen treballs manuals, que se situa en el 40%, seguida de Finlàndia i Portugal, totes dues amb un 29%.

L'estudi recull també l'evolució de la despesa pública en educació que, si bé a Espanya registra un increment similar i en alguns casos superior a la mitjana de l'OCDE, la despesa en relació amb el producte interior brut (PIB) és menor, és a dir, que Espanya hi inverteix el 4,6% del PIB, i la mitjana de l'OCDE i la UE és del 5,3%.

El Periódico 09/09/08

______________________________________________________________
En resum, aquest és un país on, per una banda, la meitat de la població adulta només ha assolit els estudis bàsics i, per l'altra, gairebé una tercera part de les persones que tenen entre 25 i 64 anys té estudis universitaris. És a dir, patim una carència de població amb estudis mitjans (batxillerat i cicles formatius de grau mitjà) i un excés de professionals amb estudis superiors (respecte a les dades de l'OCDE). Com a vingut succeint al llarg d'aquests darrers anys, pequem de tenir una proporció molt minsa de personal tècnic: una bona part d'aquesta societat sap una mica de tot, però molt poc de temes molt concrets...

El preu del petroli

Els vaivens del petroli

Luis De Sebastián

És bo o és dolent que baixi el preu del petroli? Depèn. És bo en la mesura que suposa una reducció del preu d'una matèria primera estratègica, que influeix en el preu de gairebé tots els béns finals. És a dir, és bo per reduir la inflació. Bo per deixar la stagflation (estancament amb inflació) reduïda a estancament només, és a dir, un objectiu a combatre en lloc de dos. Això és una millora, entre altres coses, perquè deixa el tipus d'interès lliure per promoure la inversió i el consum. ¿Però és bo que baixi tant? ¿Que baixi un 25% en un mes i mig, de 147 a 108 dòlars el barril? Els que solen fer servir paraules dramàtiques per descriure moviments bruscos de variables econòmiques ho anomenarien caiguda, enfonsament o daltabaix.

Sense exagerar, es pot dir que és una baixada considerable, que delata l'existència d'un altre problema greu: la reducció de la demanda de petroli, causada al seu torn per la reducció de l'activitat econòmica en una mesura apreciable en les economies més grans del món. Als Estats Units, la demanda de petroli ha baixat un 6% en un mes. Això suposa quantitats enormes. La caiguda de la demanda global és un problema molt seriós, dependent de la crisi financera, que té una magnitud i un abast que sembla que encara ningú coneix. En aquest sentit, la baixada del preu del petroli, que bé pot continuar fins a un preu natural de 100 dòlars el barril, és un símptoma d'estancament o de recessió de l'economia mundial, i això no és bo per a ningú. Únicament és bo per al medi ambient i per a la salut de l'atmosfera terrestre. Per desgràcia, la salut mediambiental no entra en el càlcul del PIB, com si no comptés per al benestar dels mortals. Limitacions de la ciència humil.

El Periódico 07/09/08

Em crida l'atenció que...

... que l'església catòlica estigui fent tant d'enrenou amb l'escultura de la granota crucificada que s'exposa aquests dies en un museu de Bolzano, al nord d'Itàlia. Quan els islamistes es queixaven de les caricatures de Mahoma publicades en un setmanari europeu, tothom els va qualificar de radicals i extremistes. Els occidentals, com sempre, tenim dues vares a l'hora de valorar la moral dels altres.

L'autor de l'obra és l'alemay Martin Kippenberg. Un artista catòlic que, per cert, ha perdut la fe...

Em crida l'atenció que...

Em criden l'atenció unes xifres que he escoltat per la televisió: al món hi ha ara mateix 800 milions de cotxes, els quals consumeixen el 70% de la producció total de petroli i són responsables del 21% de les emissions de CO2 (les quals provoquen l'efecte hivernacle). Amb aquesta estadística, no m'estranya que s'hagi encetat la guerra del petroli contra el biodièsel. El problema, com ha dit el president de Veneçuela Hugo Chávez, és que no podem deixar d'alimentar les persones per alimentar els vehicles. Si continua la proliferació de conreus de cereal per a ús exclusiu de la indústria del biodièsel, els preus dels aliments augmentaran enormement i els que ja són pobres ara, ho seran molt més en el futur...

Em crida l'atenció que...

... que el rei Joan Carles I no aparegui enguany entre els monarques més rics del món (El Periódico, 23/08/08) quan fa cinc anys era la sisena fortuna reial, segons la revista Forbes. Una de dues: o les dades d'aquesta font són incorrectes o el monarca espanyol ha perdut una gran quantitat de diners amb els seus negocis. Sigui com sigui, també em crida l'atenció que el rei segueixi gaudint del beneplàcit de l'opinió pública espanyola que veu en ell al seu representant internacional legítim i imprescindible. Malgrat l'actual crisi econòmica i la nul·la implicació del monarca en assumptes tan greus com són el conflicte amb ETA o la guerra de l'Iraq, sembla ser que molts espanyols de classe mitjana segueixen considerant que els mals que afecten al país provenen dels nacionalismes "excloents" i de la política de Zapatero. I quan parlo d'aquesta "implicació" em refereixo a una implicació pública, de cara a la galeria, una opinió del monarca que pugui ser escoltada per tots els espanyols i que demostri que el rei fa alguna cosa més que venir a Mallorca de vacances o assistir a actes protocolaris.

Com que considero que el paper institucional del monarca és una qüestió de gran complexitat, i que qualsevol opinió s'ha de formular amb dades demostrables, copio aquí mateix un article que he trobat en un fòrum d'internet. Ni em crec ni deixo de creure en aquestes dades. Tant si això que s'explica és cert com si només són especulacions, tota aquesta turbulència financera en la vida d'un monarca em sembla, si més no, impròpia d'algú que està al capdavant d'un Estat. I la manca d'opinió per part de la gent d'aquest país crec que és un bon diagnòstic del nul esperit comunitari que regna entre nosaltres. Segurament podem dir allò de que tenim el rei que ens mereixem...

LOS NEGOCIOS DE JUAN CARLOS I: 30 AÑOS A CUERPO DE REY

Decio Machado

Los intereses financieros del jefe de Estado se han visto envueltos en numerosas irregularidades. Los negocios del rey, así como su relación "carnal" con la clase empresaria, contrasta con la figura mediática de "el rey de todos los españoles". Su intermediación a favor de los intereses de las multinacionales españolas y de las cúpulas de la CEOE han marcado su labor como máximo representante del Estado en el exterior.

Con inmunidad penal ante cualquier delito y sobreprotegido como una delicada planta de invernadero, se han publicado muy pocas cosas con un mínimo de objetividad sobre el monarca y sobre sus actuaciones políticas. En el artículo 490.3 del Código Penal se puede leer: "el que calumniare o injuriare al Rey (...), será castigado con la pena de prisión de seis meses a dos años si la calumnia o injuria fueran graves, y con la de multa de seis a doce meses si no lo son".

Esto generó procesos por injurias al rey en varias ocasiones. Los artículos y un dibujo de Jesús Zulets llevaron a la revista El Cocodrilo al banquillo en 1987. También Javier Madrazo tuvo que vérselas con la justicia por decir: "ya que le pagamos policías, yates, viajes a esquiar y a montar a caballo, no habría estado de más que, por una vez abandonase sus ocupaciones y compartiese con la sociedad su preocupación por la guerra de Iraq"; o Arnaldo Otegi, por referirse al rey como el "jefe de los torturadores", así como Soziedad Alkohólica, Eskorbuto o Manolo Kabezabolo por el contenido de sus canciones.

A pesar del silencio mediático, la figura del rey dista mucho de ser incuestionable: desde su falta de legitimidad democrática a la construcción de su importante fortuna personal, pasando por una nunca bien aclarada actuación en el 23-F, el rey nunca ha tenido que rendir cuentas de sus acciones. La intermediación del rey en los intereses de las multinacionales españolas y de las cúpulas de la CEOE han marcado su labor como máximo representante del Estado en el exterior. Numerosos medios latinoamericanos no han dejado de denunciar sus actuaciones en beneficio del Santander Central Hispano o de Repsol en Argentina, ante la ofensiva española por hacerse con YPF.

Al mismo tiempo que la popularidad de la monarquía desciende en los sondeos, un nuevo movimiento republicano emerge con fuerza al cumplirse los 75 años de la proclamación de la II República. 

 

Juan Carlos I, un as de los negocios

Las tramas financieras del monarca y el rico prosperar de su familia y de toda una subcorte que utiliza la imagen real para optimizar sus inversiones, señala a uno de los asuntos más oscuros de la Casa Real.

Se suele decir que la corte española es "una corte sin cortesanos", y es cierto que los monarcas no han sido amigos de aliarse con la aristocracia. En su lugar han preferido empresarios, banqueros y élites del poder económico y jet set en general.

Juan Carlos I llegó al trono literalmente con lo puesto. Se dice por cronistas del momento que incluso tenía que pedir el dinero a su padre, para visitar a su novia en Atenas. 

 

Labrándose un futuro

El comienzo de su autosuficiencia económica, se remonta a 1962 (coincidiendo con su boda con Sofía), cuando el banquero Luis Valls Taberner comenzó a administrar una "suscripción popular" que aportaría liquidez económica a los recién casados. En aquella "renta básica real" colaboraban además de otros banqueros, muchos nobles y empresarios del franquismo, según indica Patricia Sverlo (seudónimo del autor) en su libro Un rey golpe a golpe.

Otro de los que ha declarado haber hecho transferencias importantes al monarca fue Ruiz Mateos. Tras la expropiación de Rumasa, siendo prófugo de la Justicia en Londres, acusó al rey de haber aceptado "miles de millones" no solo de su propio bolsillo, sino del de diversos empresarios. El Fiscal General del Estado le acusó de un delito de injurias: lo que podría haberse convertido en un sumario comprometedor quedó reducido a nada. En su libro El negocio de la libertad, Jesús Cacho habla de las vías de financiación personal del rey, según señala "una de las primeras formas conocidas fue el petróleo, las comisiones del crudo que importaba España para cubrir sus necesidades de energía. Nada más ocupar Juan Carlos I el trono a la muerte del dictador, Manuel Prado [y Colón de Carvajal, el hombre de confianza del rey] se dedicó a remitir varias misivas reales a otros tantos monarcas reinantes, especialmente del mundo árabe, para pedirles dinero en nombre del rey de España". 

Hay constancia documental de una carta firmada por Juan Carlos I y dirigida al Sha de Persia, el 4 de julio de 1977, donde el monarca tras una descripción de la situación política dice: "me tomo la libertad, con todo respeto, de someter a tu generosa consideración la posibilidad de conceder 10 millones de dólares como tu contribución personal para el fortalecimiento de la monarquía española". Dos años después el Sha de Persia, títere de EE UU en la zona, cayó tras la revolución islámica.

Sus buenas relaciones con los dictadores árabes también quedó patente en la respuesta favorable de la monarquía saudí a la petición de un crédito de 100 millones de dólares. Exactamente la misma cantidad pagada por la empresa kuwaití KIO a Colón de Carvajal, indica Cacho. Y prosigue: "los pagos se justificaron en Kuwait por la necesidad de que, durante la llamada 'Tormenta del Desierto', la aviación estadounidense pudiera disponer a su antojo de las bases aéreas españolas de Rota y Torrejón, para lo que era preciso 'untar' a los políticos".

El último escándalo real llegó de Francia, donde en la instrucción del caso Elf (2003) por apropiación indebida, su ex presidente Le Floch- Prigent declaró sobre la compra de Ertoil "haber entregado 55 millones de francos en España a numerosos hombres políticos; en particular a los próximos a Felipe González y del entorno del rey Juan Carlos", con el que Le Floch-Prigent aseguraba haberse visto en múltiples ocasiones.

Según José García Abad, autor del libro La soledad del rey: "Felipe González hizo la vista gorda ante los negocietes y escapadas reales e incluso llegó a realizar alguna importante negociación en beneficio de la Familia Real: envió a su hombre de confianza, Julio Feo, a gestionar cerca del Gobierno griego la devolución de los bienes de la familia de doña Sofía, que habían sido confiscados cuando el rey Constantino fue destronado".

Próximos a Juan Carlos I aparecen además nombres como Mario Conde, Alfonso Escámez, los Albertos... Destaca en sus relaciones el conocido como "clan de Las Cuatro Estaciones", nombre del restaurante del que Miguel Arias, Joaquín Vázquez Alonso, Jaime Cardenal Pombo y el propio rey son socios. Algunos aparecieron implicados en la trama de Ibercorp. Entre ellos se tejió una tupida trama de negocios. Cardenal Pombo fue socio de Borja Prado (hijo de Manuel Prado) en el sector armamentístico. Este último también coparticipa, junto a su madre Paloma Eulate y la Infanta Elena en la empresa Micos Mi Primer Cole, SL. Borja Prado fue requerido como testigo por parte de la Audiencia Nacional en la instrucción del caso Banesto y se ha visto relacionado con traficantes de armas.

Joaquín Vázquez Alonso fue el constructor que remodeló en su día el Palacio de la Zarzuela, y socio de Cardenal Pombo y Arias en varios negocios inmobiliarios.

La desaparecida revista de investigación Kalegorría indicaba que próximo a este grupo estaba Francisco Sitges, ex presidente de Asturiana de Zinc y ex propietarios de los astilleros Mefasa. Esta empresa fue la encargada de construir el yate Fortuna, tras una adjudicación estatal. Sitges acabó en el banquillo de los acusados del caso Banesto.

 
El paraíso mallorquín

Mallorca ha sido el otro espacio de ilustres amistades del monarca, en este caso mucho más aristocráticas. Allí, el rey Juan Carlos intimó con el príncipe Zourab Tchokotua, un aristócrata georgiano que fue procesado por un juzgado mallorquín en 1978 y en 1992 en relación con presuntas estafas inmobiliarias. En la última instrucción figuraba también su socio Oliver Mateu, otro hombre cercano al rey. Según Kalegorría, el clan Mallorca se completaba con un grupo selecto de empresarios hosteleros.

El rey fue fotografiado el 7 de agosto de 1990 en Puerto Portals, junto a sus amigos Giovanni Agnelli (dueño de FIAT) y Raul Gardini, ex presidente de Montedison, la empresa química a la cual Juan Abelló vendió su laboratorio Antibióticos con un beneficio de 450 millones de dólares. Tanto Agnelli como Gardini se vieron implicados en casos de corrupción en Italia. Este último se suicidó en 1994.

Es público que el Fortuna II fue financiado por un grupo de empresarios mallorquines, los cuales juntaron 17,5 millones de dólares para hacer el regalo real. Hoy el monarca navega en el Fortuna III, valorado en más del doble que el anterior.

Mallorca es una buena fuente de ingresos para el rey en patrocinios, ropa y equipamientos deportivos, bebidas y relojes para la familia real, convertida en un atractivo modelo publicitario a veces subliminal y otras descarado.

 

¿Qué dinero tiene el rey?

La partida de los Presupuestos Generales del Estado para los gastos de la Casa Real no esta sometida por ley al control del Tribunal de Cuentas. La Constitución de 1978 permite al monarca disponer de él sin dar más explicaciones. En 1980, el Gobierno le asignó 200 millones de pesetas. Hasta entonces, el rey apenas cobraba un sueldo de Capitán General. Actualmente, la partida del Presupuesto General del Estado asciende a los 7,78 millones de euros.

Debido a la opacidad de la casa real, la fortuna del rey es difícil de cuantificar. La revista Forbes (abril 2003) incluye a Juan Carlos I en el sexto lugar de los monarcas más ricos de Europa con una fortuna de 1.790 millones de euros, el puesto 134 entre los más ricos del planeta.

 

Una familia como cualquier otra

La hermana: Pilar de Borbón y Borbón, duquesa de Badajoz. Presidenta y consejera delegada de Labiernag 2000 SA. Administradora única de Labiernag SL, y de San Jacobo SL, y consejera de Plus Ultra Seguros, Plus Ultra Vida, Boga SA y Vendome LG Ibéric.

 

El primo hermano: Carlos de Borbón-Dos Sicilias y Borbón-Parma, duque de Calabria. Consejero accionista de Grupo Dragados, Inmobiliaria Urbis, Cepsa, Viajes Marsans y de Sociedad Española del Acumulador Tudor, entre otras.

 

La prima hermana: Teresa de Borbón-Dos Sicilias y Borbón-Parma Vinos, duquesa de Salermo. Presidenta de San Dimas SL. Su hija Clara Moreno de Borbón es administradora de Salubre Consulting SL, y propietaria de Bodegas Tarsus y de Navamayor SA

 

El primo segundo: Alfonso de Borbón y Escasany. Presidente de Ahorro Familiar SA. Consejero de Axa Aurora Ibérica. Presidente de Ildefonso SL y de Keka SL. Consejero delegado de Gilgamesh Inmoinversión SL, y de ZRZ SL. Preside Data Rent SA BRIBÓN. Numerosas firmas patrocinan las actividades deportivas del monarca.

El yerno: Jaime de Marichalar y Sáez de Tejada, duque de Lugo. Esposo de la infanta Elena, miembro de la comisión ejecutiva de Pórtland Valderrivas, empresa perteneciente a Fomento de Construcciones y Contratas, presidida por Marcelino Oreja. Marichalar además preside la Fundación Winterhur, del grupo asegurador del mismo nombre, integrada en el grupo Crédit Suisse. Fue director gerente de Crédit Suisse First Boston en Madrid. Dado su dominio de la moda, el ocio y el gran lujo, fue nombrado consejero de Loewe. Un genio de la promoción por sus relaciones con Volvo, Hérmes o los modistos Christian Lacroix o Charles Jourdan.

 

El otro yerno: Iñaki Urdangarín, duque de Palma de Mallorca. Esposo de la infanta Cristina, director de planificación de Octagon Esedos S.L., de la multinacional Interpublic. Preside el Instituto Noos de Estudios Estratégicos. Vinculado también al Instituto Noos S.L y a Motorpress Ibérica. Participó en Dentipartnes SL, Odont Mad S.L., Sport e Rormaczione S.L., Enveitg XXI S.L. y Aizoon S.L. Nóos ha sido la adjudicataria de eventos de promoción turística y deportiva en Palma de Mallorca y en Valencia, ambos cuestionadas por sus costos desproporcionados. Actualmente también forma parte de la imagen patrocinadora del Govern Balear.

 

Los amigos del rey

 

Manuel Prado y Colón de Carvajal

Hay constancia documental de que "el administrador privado del rey", Manuel Prado, utilizaba cartas con membrete real en las que pedía apoyo para determinados negocios. Hizo una fortuna a la sombra del monarca. Fue condenado por sus trapicheos con Javier de la Rosa en el caso KIO, donde recibió 100 millones de dólares del empresario catalán. Gracias a la intervención de la monarquía kuwaití, Prado logró evitar la orden de búsqueda de la Corte Comercial de Londres, ciudad donde se encuentra la sede de las operaciones internacionales de KIO. Las Cintas en posesión de De la Rosa que implicaban al rey en conversaciones telefónicas con importantes personalidades árabes, dan credibilidad a la tesis de que esos 100 millones de dólares salieron de KIO para premiar los servicios del monarca en la guerra del Golfo.

 

Marc Rich

Considerado el evasor de impuestos más importante en la historia de los EE UU. Le han calificado en diferentes medios como "el gran dragón de la corrupción", "monsieur pétrole" o "el delincuente más inescrupuloso de la era moderna". Cuando en 1983 se fugó de EE UU, el FBI lo perseguía por 65 delitos, como fraude, ganancias de 105 millones de dólares por venta ilícita de petróleo, simulación de precios, cotizaciones falsas y evasión fiscal por 48 millones de dólares. Rich adquirió la nacionalidad española y se estableció en Suiza. Organizó su red de empresas e hizo suculentos negocios con la mafia rusa, con Milósevic y con la Halliburton de Cheney. En 1998 fue indultado por Bill Clinton, tras financiar la campaña para senadora de Hillary. El rey Juan Carlos I figura entre los solicitantes del indulto, junto a Shabtai Shavit, ex jefe del Mossad; Camilo José Cela, ex presidente de la Fundación Marc Rich en el Estado; y por el ex vicepresidente del Real Madrid, el empresario Fernández Tapias.

 

Mario Conde

Este personaje no encaja exactamente en la sección de la economía golfa. El dinero y el éxito fue fomentado como estrategia de fuerte carisma sobre la realeza. Mario Conde aspiraba a que la monarquía le diera su respaldo para alcanzar el poder político, indican varios de sus biógrafos. El que llegó a convertirse en el "banquero de la monarquía" fue una de las amistades más peligrosas del rey. Cuando Banesto fue intervenido, aparecieron al menos dos cuentas a nombre del monarca (la cuenta 8317-172 y la 148963-172) vinculadas con operaciones en Asturiana de Zinc, Sindibank, y Banesto, así como opciones para la gran ampliación de capital que no llegó a realizarse, según denuncia Ernesto Ekaizer en su libro Vendetta. Revela Jesús Cacho que fue el rey quien intercedió entre Alfonso Escámez y Gustavo Villapalos para que el banquero fuera investido doctor honoris causa. Conde fue condenado por un "agujero" de 605.000 millones de pesetas y por apropiación indebida.

 

La familia real en cifras

• 800 millones de pesetas aumentó el presupuesto de la Casa Real entre 2002 y 2005
• 29 millones de pesetas fue el gasto en gasolina de la Casa Real en 1994. En 1995 el dato ya no figuraba en ese mismo informe.
• 1.790 millones de euros es la fortuna del rey, estimada por la revista Forbes en 2003.
• 6 millones de euros es lo que ha costado la nueva casa de los duques de Palma en el barrio de Los Pedralbes en Barcelona.

Decio Machado. Iblnews.com

Un llibre de contes

Títol: Tokio cancelado
Autor: Rana Dasgupta
Any: 2008
Editorial: Almuzara
Edició: 1a
ISBN: 978-84-96968-11
Nº de pàgines: 459

Interessant llibre de contes: tretze passatgers queden atrapats a l'aeroport d'un país indeterminat per culpa de la cancel·lació del seu vol cap a Tòquio. Com que no els queda més remei que passar la nit a la mateixa terminal, decideixen explicar històries (una cadascun d'ells) per fer més suportable l'espera. Lligant amb l'estil literari encetat per Els contes de Canterbury de Chaucer o el Decameró de Boccaccio, l'autor indi Rana Dasgupta ofereix un ventall d'històries originals, trepidants i ben escrites (tot i que a mi m'han agradat unes més que altres) que desborden la imaginació i donen, a més, un aire de multiculturalitat a cadascun dels relats. N'hi ha que m'han impactat molt, sobretot les que es perden en universos de fantasia desbordants, com la del capítol que comença amb un alemany extraviat en un desert i acaba amb aquest mateix personatge clonant animals dins una casa intel·ligent en la que martiritza i manté segrestada a una sensual i misteriosa noia. O la del japonès que s'enamora d'un maniquí al que dota de personalitat mitjançant un ordinador. Totes les històries estan escrites amb un estil directe i elegant que no donen cap treva al lector, i venen farcides d'element relacionats amb l'amor, el sexe i l'existencialisme. Un gran llibre per deixar volar la imaginació.

Rússia: estiu de 2007 (XIII)

Continuant amb el vuitè i darrer dia de visita per Rússia, aquella tarda tocava visitar llocs concrets que m'havien cridat l'atenció en els llibres i guies que havia consultat després de la meva primera visita a Moscou...

Per començar, la Casa-Museu de Maksim Gorki...
 

El Museu Gorki està situat a la Malaia Nikítskaia, a prop del barri de l'Arbat. L'entrada a la casa és de franc

Placa commemorativa amb les dates entre les quals l'escriptor va viure en aquesta casa: des del 1931 fins al 1936. El 26 d'octubre de 1932 Gorki, Stalin, Voroshilov i Kaganovich es van reunir en aquest mateix lloc

En alguna d'aquestes cambres es va fundar la Unió d'Escriptors de la URSS. I aquí es van reunir Bernard Shaw i Romain Rolland amb el seu amfitrió i col·lega soviètic

La famosa escala-onada. A la foto només són visibles les potes de la làmpada-medusa que hi ha a la part inferior de l'escala

Tota la casa (per dins i per fora) està envoltada de detalls ornamentals que fan referència a la natura i, més en concret, al mar. Onades de ferro forjat recorren els racons d'aquesta acollidora llar

La fantàstica escala-onada amb làmpada-medusa porta el visitant cap a el saló-vaixell. És una casa on regna la més estricta fantasia modernista

Un quadre de l'escriptor i teòric del realisme socialista

A l'entrada del Museu és obligatori calçar-se aquestes incòmodes espardenyes que recorden unes enormes avarques menorquines

Els motius mariners són presents per tot arreu

La casa fou dissenyada per l'arquitecte Fiódor Shéjtel, amic de Txèjov, per a la família Riabushinski (una família d'industrials i polítics). Curiosament, l'any 1918 Gorki va salvar a un dels germans Riabushinski de morir a una Txekà

Vista de lluny, la casa passa desapercebuda. No m'hi vaig entendre gaire amb el vigilant que hi ha a la porta. Em sap greu no haver contribuït amb una donació a la conservació d'aquest museu, ni haver pagat el tiquet per poder fer fotos. L'idioma és una maleïda barrera

Club obrer de la fàbrica Kavtxuk

Encara que no ho sembli, també és un club obrer constructivista. Es troba al carrer Pliushtxikha número 64

Fou dissenyada per Konstantin Melnikov entre els anys 1927 i 1929, seguint la mateixa forma triangular que té el Club Rusakov

Fa alguns anys va acollir un restaurant xinès. La destrossa ha estat considerable. En el moment de la meva visita tota la façana es trobava en obres. En desconec el motiu

La forma circular de la façana i de les escales genera el fals efecte que l'edifici és molt més gran del que ho és en realitat

Els arbres no permeten contemplar amb claretat tot el conjunt constructivista, ni les alteracions que malauradament ha patit l'estructura original

"L'eix de l'estructura transcorre directament cap a la part posterior de l'escenari, en el centre de l'arc de la circumferència que forma el quadrant del teatre". Així ho explica Richar Pare al llibre The Lost Vanguard [N.Y.: Monacelli Press (2007)]

El Club Kavtxuk als anys trenta (Font: http://vintage-everyday.blogspot.com)

El Monument al Cosmonauta Iuri Gagarin, situat a la Gagarina Ploschad. A aquelles hores la llum començava a minvar. Era el capvespre del darrer dia de viatge i això suposava haver-me d'acomiadar dels fantasmes que encara volten per aquesta gran ciutat i dels quals no em volia separar. Fantasmes com el de Iuri Gagarin. M'havia d'afanyar, només em quedaven uns minuts de claror...

El monument fa 40 metres d'alt i està fet de titani

Khrusxov va dir que "Gagarin ha anat a l'espai, i no ha vist a cap Déu"

Per casualitat vaig descobrir l'imponent edifici del Presídium de l'Acadèmia de les Ciències. Es troba a uns dos-cents metres de l'estàtua dedicada a I. Gagarin...
 

Des d'un mirador situat molt a prop de l'edifici del presídium de l'Acadèmia de les Ciències es pot contemplar una de les vistes més impressionants de la ciutat de Moscou...

La Universitat de Lomonósov, als Turons dels Gorrions (antics Turons Lenin)

El monòlit del Park Pobedy, envoltat de noves construccions (la majoria, de luxe)

L'estadi Luzhniki

La catedral de Crist Salvador i el monument a Pere I

Estructures fantàstiques amb edificis soviètics de fons

El nou skyline moscovita (la City) amb les xemeneies d'antigues centrals tèrmiques que es troben al bell mig de la ciutat

I més fotos del Presídium, de l'antic Presídium més ben dit (no crec pas que avui dia encara es digui així). Les seves formes són molt suggerents, les fotografies no mostren realment la grandiositat d'aquest lloc...

Els moscovites gaudeixen d'aquests llocs d'esbarjo i descans

Els edificis gegants de Stalin també formen part del panorama que es pot contempler des d'aquest mirador

El surrealista rellotge que hi ha a sobre de l'edifici del Presídium és un homenatge tridimensional a la tècnica, al temps i a la ciència

Vaig agafar el metro a l'estació que hi ha al costat del monument dedicat a Iuri Gagarin. Em vaig aturar a la següent estació, Oktiabrskaia, i des d'allà vaig començar a caminar cap a la Plaça Roja. Començava a fer-se fosc...

Baixant per Krimskii Ul. (davant del Park Gorki) i travessant el pont del mateix nom, es pot veure aquest edifici a la banda esquerra...

... i aquest paisatge a la banda dreta

Seguint per la riba esquerra del riu Moscova, en direcció cap a la Plaça Roja, ens trobem amb el Gran Palau del Kremlin...

... i amb les catedrals i el campanar d'Ivan el Terrible

Des del mateix punt, mirant cap al riu, observem el Moskvoreckii Most i la Torre Beklemisevskaia del Kremlin...

... mentre deixem enrera la Catedral de Crist Salvador i la Torre Vodovzvodnaia (o de l'Aigua)

I la Krasnaia Ploschad, la Plaça Roja, gairebé de nit, com mai l'havia vista. A l'esquerra, els GUM. Al fons, la catedral de Sant Basili

Les rierades de gent a la Plaça Roja no s'aturen ni a aquelles hores de la nit. La perspectiva corba de la plaça augmenta la sensació d'onada humana

El Mausoleu de Lenin, la Necròpoli i, al fons, ...

... la Torre Spasskaia, marcant les deu i set minuts de la nit

De nou els Magatzems GUM, ben il·luminats...

Da svidania, Moscou... Adéu, Rússia! I gràcies per tot