Commemoració d'un TOMBANT històric per a europa
Una, gran i complicada
Alemanya celebra el 20è aniversari de la reunificació amb llums i ombres
La identitat nacional es consolida, però la bretxa econòmica segueix sense tancar-se
RUBÉN GÓMEZ DEL BARRIO
BERLÍN
Avui fa 20 anys, el president Richard von Weizsäcker proclamava la reunificació alemanya davant del Reichstag, a escassos metres d'on solament un any abans hi havia el mur de Berlín. Alemanya tornava a ser una i milers de ciutadans es van llançar als carrers a celebrar-ho amb la mateixa alegria que desprenien els titulars de premsa de llavors, però també amb la inquietud compartida amb els mateixos editorials que, sense ànim d'entenebrir un nou moment històric, no podien fer altra cosa que preguntar-se quins i com serien els designis del país unificat. Dues dècades després, les pàgines dels diaris irradien un efluvi que no dista gaire del que es podia respirar aquell 3 d'octubre de 1990 i que, com abans, se situa a mig camí entre l'alegria i l'escepticisme.
La premsa alemanya fa dies que està fent anàlisi i balanç d'aquest tombant. És el moment: 20 anys és temps suficient per preguntar-se fins a quin punt la reunificació ha complert el seu objectiu. Encara que amb la consciència del fet que, per molt que es recorri a enquestes o estudis, la resposta exacta -si n'hi hagués- ha de venir carregada amb la mateixa dosi d'incògnita que les d'aquells editorials de diaris de fa dues dècades. La finalitat dels mitjans tampoc és amargar les festes -cosa que explica que totes les capçaleres diguin a l'uníson el ja famós «som un sol poble»-, però ¿es pot definir la reunificació com un èxit?
«DIFERÈNCIES ESTRUCTURALS» / Atenent-nos al sentiment conjunt de la premsa i a la vista de les importants bretxes que encara existeixen entre l'est i l'oest, sembla que no. L'esfera política així ho sent; fins i tot la mateixa cancellera, Angela Merkel, ho reconeixia aquesta setmana al declarar que «segueix havent-hi diferències estructurals, com ho demostren cada mes les xifres d'ocupació».
Tot i que amb tarannà optimista, la cancellera va deixar clar que l'Alemanya reunificada segueix dividida en l'àmbit econòmic, com ho testifica el fet que, dues dècades després, els estats de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA) se segueixen caracteritzant per una falta de rendiment econòmic i de productivitat, així com per una escassetat d'empreses importants i, per tant, lucratives. Per molts, de poca cosa han servit els 1,4 bilions d'euros que l'oest va regalar a l'est a manera d'impuls econòmic. I és que, en el dia d'avui i segons les xifres oficials, el salari mitjà dels ciutadans de la part oriental és un 20% inferior al dels occidentals. Per posar un altre exemple sobre la situació alemanya, la taxa de desocupació a la part oriental continua sent gairebé el doble.
Amb aquestes dades, i moltes altres sempre en detriment de l'est davant de l'oest, no és estrany que malgrat que el producte interior brut als cinc länder (regions) orientals va pujar en els últims anys del 43% al 73% respecte a l'occidental, el percentatge de necessitats d'ajudes socials sigui més del doble a l'antiga RDA. Tot i així, lluny del que es podria desitjar, les previsions no vénen sinó a donar motius per al pessimisme: segons alguns economistes, els estats orientals no assoliran el nivell econòmic dels occidentals fins d'aquí 50 anys. Així, els ossies -alemanys que van néixer a l'est- fugen a l'oest com si fossin immigrants dintre del seu propi país a la recerca de millors oportunitats laborals, com ho prova el fet que des de l'any 1990 la població oriental s'ha reduït en gairebé dos milions de persones.
PREJUDICIS PERSISTENTS / Però al costat d'aquestes diferències econòmiques n'hi cohabiten d'altres d'índole social, tant o més importants -però menys visibles- per a la comunitat. Encara queden molts perjudicis; així, alguns orientals es queixen que els occidentals -o wessies- els tracten com a ciutadans de segona, mentre que els occidentals a vegades es queixen de la ingratitud dels ossies i de l'alt cost de la reunificació. Com en l'aspecte econòmic, sobren els exemples: segons un estudi publicat pel diari Die Welt, un de cada cinc alemanys que han nascut a l'oest no ha posat mai un peu a l'est, fet que evidencia -segons aquest diari- un clar desinterès per aquesta zona. I només hi ha tres universitats de l'est que siguin considerades com a centres educatius d'elit, davant de les nou de la zona occidental.
En conjunt, factors que en les seves dues variants -econòmica i social- han generat un sentiment similar a la xenofòbia encara perceptible i que fa que només una minoria dels que van ser habitants de la RDA se sentin ciutadans plens de la república unificada. I han fet ressorgir el que s'ha definit com a ostalgie, la melancolia d'alguns ciutadans de l'est que creuen que es vivia més bé abans d'una reunificació que, com va assegurar Merkel, encara no s'ha acabat.
La identitat nacional es consolida, però la bretxa econòmica segueix sense tancar-se
RUBÉN GÓMEZ DEL BARRIO
BERLÍN
Avui fa 20 anys, el president Richard von Weizsäcker proclamava la reunificació alemanya davant del Reichstag, a escassos metres d'on solament un any abans hi havia el mur de Berlín. Alemanya tornava a ser una i milers de ciutadans es van llançar als carrers a celebrar-ho amb la mateixa alegria que desprenien els titulars de premsa de llavors, però també amb la inquietud compartida amb els mateixos editorials que, sense ànim d'entenebrir un nou moment històric, no podien fer altra cosa que preguntar-se quins i com serien els designis del país unificat. Dues dècades després, les pàgines dels diaris irradien un efluvi que no dista gaire del que es podia respirar aquell 3 d'octubre de 1990 i que, com abans, se situa a mig camí entre l'alegria i l'escepticisme.
La premsa alemanya fa dies que està fent anàlisi i balanç d'aquest tombant. És el moment: 20 anys és temps suficient per preguntar-se fins a quin punt la reunificació ha complert el seu objectiu. Encara que amb la consciència del fet que, per molt que es recorri a enquestes o estudis, la resposta exacta -si n'hi hagués- ha de venir carregada amb la mateixa dosi d'incògnita que les d'aquells editorials de diaris de fa dues dècades. La finalitat dels mitjans tampoc és amargar les festes -cosa que explica que totes les capçaleres diguin a l'uníson el ja famós «som un sol poble»-, però ¿es pot definir la reunificació com un èxit?
«DIFERÈNCIES ESTRUCTURALS» / Atenent-nos al sentiment conjunt de la premsa i a la vista de les importants bretxes que encara existeixen entre l'est i l'oest, sembla que no. L'esfera política així ho sent; fins i tot la mateixa cancellera, Angela Merkel, ho reconeixia aquesta setmana al declarar que «segueix havent-hi diferències estructurals, com ho demostren cada mes les xifres d'ocupació».
Tot i que amb tarannà optimista, la cancellera va deixar clar que l'Alemanya reunificada segueix dividida en l'àmbit econòmic, com ho testifica el fet que, dues dècades després, els estats de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA) se segueixen caracteritzant per una falta de rendiment econòmic i de productivitat, així com per una escassetat d'empreses importants i, per tant, lucratives. Per molts, de poca cosa han servit els 1,4 bilions d'euros que l'oest va regalar a l'est a manera d'impuls econòmic. I és que, en el dia d'avui i segons les xifres oficials, el salari mitjà dels ciutadans de la part oriental és un 20% inferior al dels occidentals. Per posar un altre exemple sobre la situació alemanya, la taxa de desocupació a la part oriental continua sent gairebé el doble.
Amb aquestes dades, i moltes altres sempre en detriment de l'est davant de l'oest, no és estrany que malgrat que el producte interior brut als cinc länder (regions) orientals va pujar en els últims anys del 43% al 73% respecte a l'occidental, el percentatge de necessitats d'ajudes socials sigui més del doble a l'antiga RDA. Tot i així, lluny del que es podria desitjar, les previsions no vénen sinó a donar motius per al pessimisme: segons alguns economistes, els estats orientals no assoliran el nivell econòmic dels occidentals fins d'aquí 50 anys. Així, els ossies -alemanys que van néixer a l'est- fugen a l'oest com si fossin immigrants dintre del seu propi país a la recerca de millors oportunitats laborals, com ho prova el fet que des de l'any 1990 la població oriental s'ha reduït en gairebé dos milions de persones.
PREJUDICIS PERSISTENTS / Però al costat d'aquestes diferències econòmiques n'hi cohabiten d'altres d'índole social, tant o més importants -però menys visibles- per a la comunitat. Encara queden molts perjudicis; així, alguns orientals es queixen que els occidentals -o wessies- els tracten com a ciutadans de segona, mentre que els occidentals a vegades es queixen de la ingratitud dels ossies i de l'alt cost de la reunificació. Com en l'aspecte econòmic, sobren els exemples: segons un estudi publicat pel diari Die Welt, un de cada cinc alemanys que han nascut a l'oest no ha posat mai un peu a l'est, fet que evidencia -segons aquest diari- un clar desinterès per aquesta zona. I només hi ha tres universitats de l'est que siguin considerades com a centres educatius d'elit, davant de les nou de la zona occidental.
En conjunt, factors que en les seves dues variants -econòmica i social- han generat un sentiment similar a la xenofòbia encara perceptible i que fa que només una minoria dels que van ser habitants de la RDA se sentin ciutadans plens de la república unificada. I han fet ressorgir el que s'ha definit com a ostalgie, la melancolia d'alguns ciutadans de l'est que creuen que es vivia més bé abans d'una reunificació que, com va assegurar Merkel, encara no s'ha acabat.
Però tot i així, la unitat sí que s'ha vist consumada en una de les aspiracions que defineixen més bé un país: la seva identitat. Alemanya, malgrat les seves diferències, s'uneix -sense embuts- per celebrar els seus èxits, presumir del seu recuperat pes en l'escena internacional... en essència, per mostrar el seu recuperat orgull nacional.
El Periódico 03/10/2010
