L'ESCOLA A FINLÀNDIA (2a part)
EL PAÍS - 16.12.2004
El cel i Finlàndia
Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Barcelona
Després de publicar l'Informe PISA de l'OCDE, hem travessat uns quants dies de autoflagel·lació en relació amb la situació del nostre sistema educatiu. Els diversos protagonistes de la història no s'acaben de posar d'acord sobre les responsabilitats de cadascú en l'aparent disbarat final. I tampoc són freqüents les resolucions sobre què hauríem de fer. Uns diuen que el problema són les famílies, que no fan el que haurien. de fer. Altres diuen que els professors estan desanimats o que no saben com adaptar els tradicionals mètodes educatius a la nova realitat social. Bastants professors i diversos comentaristes al·ludeixen, en proporcions variables, a la pèrdua de la "cultura de l'esforç", la manca de referents, els dèficits d'autoritat, o la confusió generada pel doctrinarisme integrador de la LOGSE, que no permet diferenciar entre bons i mals estudiants. Tots coincideixen a assenyalar que si l'Administració incrementara el seus recursos tot aniria millor.
I mentrestant, en el panorama de les bones pràctiques (manera contemporània de referir-se a les històries exemplars d'abans), ens apareixen Finlàndia, Corea o el Japó com els països que millors resultats educatius aconsegueixen. En moments com els actuals, de males notícies, confusió i de nou canvi normatiu, és bo tenir models als quals recórrer per copiar allò que sigui copiable. El problema dels exemples de referència és que t'agraden parts d'aquest, però no vols copiar ni en pintura altres aspectes del model que et semblen francament evitables. Em pregunto quanta gent voldria acostar-se al model educatiu finlandès o coreà si això impliqués assumir tots els aspectes no estrictament educatius que probablement són determinants per explicar el bon rendiment acadèmic dels estudiants. No crec que, per exemple, les taxes de suïcidi, especialment entre joves adolescents dels tres països esmentats, sigui una cosa a la que vulguem apropar-nos. Em costa imaginar que les pautes culturals que encara predominen en les relacions home-dona a Corea o Japó, o els models d'autoritat familiar encara vigents en aquests països, siguin directament exportables. És evident que no podem parlar d'educació sense parlar de societat. A la pregunta sobre quina educació volem, hauríem d'anteposar la pregunta sobre quina societat volem.
Si el que volem és una societat que s'orienti a la cohesió social, a la reducció de les desigualtats, l'enfortiment de l'autonomia individual en un context de solidaritat i implicació social, que reconegui la diversitat en les seves múltiples facetes, i la dignitat de totes les persones que la componen, llavors necessitem complementar l'Informe PISA amb altres indicadors que ens ajudin a veure si anem bé o malament. En aquest sentit no em sembla malament que parlem de Finlàndia com a referent, no només educatiu, sinó també social. I de fet en aquest país no crec que ningú dubti de la impossibilitat de separar educació de democràcia, educació de societat, o educació d'equitat. Els principis de l'educació finlandesa són clars: igualtat d'oportunitats educatives per a tots sense distinció, no separació de sexes, gratuïtat absoluta, cap separació per nivells en cap nivell educatiu, gran pes dels governs locals en la gestió educativa, fort procés de cooperació entre nivells educatius i altres agents socials, suport individualitzat educatiu i social als alumnes amb dificultats d'aprenentatge, una avaluació pensada en termes de desenvolupament personal (que no inclou ni classificacions d'alumnes ni tests per seleccionar), professors amb gran autonomia (però també gran responsabilitat) i permanentment en formació, i una aproximació socioconstructivista a la tasca d'ensenyar (vegeu www.edu.fi). Els alumnes estan dels 6 als 16 anys a la mateixa escola. Les escoles primàries són propietat i responsabilitat dels municipis en un 99%. Les escoles secundàries també ho són en un 91%. L'educació especial i la formació professional està també en mans dels municipis o de la federació de municipis en un 78%. Les coses que he llegit aquests dies de l'educació finlandesa no mostren un sistema sense problemes. Allà també és difícil mantenir l'atenció de la mateixa manera d'alumnes molt diversos. També hi tenen la sensació que els falten recursos. I és habitual que els problemes de les famílies, del treball o del barri, traspassin les portes i finestres dels centres i generin dificultats en les aules.
Els avantatges essencials de Finlàndia deriven de la seva grandària (sis milions), de la seva descentralització política, que la distància entre rics i pobres no sigui molt significativa, que els problemes no siguin vistos com una desgràcia sinó com a senyals als quals anticipar-se (si és possible) o buscar solucions col·lectives. I, sobretot, deriven d'un país que ha entès que la millora d'educació no és un problema exclusiu de les autoritats, sinó de tota la societat. La declaració de la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya sobre l'Informe PISA afirma una cosa que comparteixo plenament: "Si busquem l'experiència de països propers que de manera sostinguda treuen bons resultats en aquest tipus d'estudis, veurem que la inversió en educació és més alta que la nostra des de fa dècades, que les polítiques d'atenció a la infància posen a disposició de les famílies molts serveis bàsics gratuïts, que la descentralització de les competències educatives és un fet... i que no es tracta de manera diferent a els alumnes brillants que als que tenen més dificultats...". I ja que en aquest últim aspecte no anem tan malament a Catalunya com podria semblar, insistim en aquesta línia i reforcem i millorem en tota la resta. Finlàndia no és el cel ni probablement un model a seguir cegament, però mostra una manera raonable de construir una societat més justa i cohesionada. Ni més ni menys.
Traduced by
