Dia 9 de setembre de 2011, Moscou.
L'Eduard ens mena al seu caprici pels carrers de la ciutat, tal com farà al llarg de tot el viatge. Jo ja li havia comentat mesos enrere que l'única cosa que volia fer durant els dos dies que romanguéssim a Moscou era visitar la gran obra de l'escultora Vera Mújina 'Obrer i Koljoziana' (o 'Obrer i la dona del Kolkhoz'). Una escultura restaurada i acabada de reinaugurar feia dos anys. La resta del viatge era cosa seva. Tamateix, l'egolatria i egocentrisme de les persones no té límits. Després d'estar-me tot el dia llençant indirectes més o menys diplomàtiques, l'Eduard s'avè a què els porti fins a la Prospekt Mira (l'Avinguda de la Pau), a l'exterior del VDNJ (veure visites a l'agost de 2006 [I i II] i juliol de 2007).
Hi arribem al capvespre. La tarda és fosca, està ennuvolat i plou una mica. Surto de l'estació de Metro amb la vista ben atenta cap al lloc on sé del cert que, ara sí, hi ha instal·lada l'estàtua de Mújina. Vaig el primer del grup, guiant a la resta de companys. I, en efecte: allà hi és! Majestuosa, imponent, magistral: Рабочий и колхозница ('Rabochi i koljóznitsa', en la seva transliteració del rus), 'Worker and Kolkhoz Woman', 'Obrero y Koljosiana'. Tornen a la meva ment les visites anteriors a aquest lloc i l'aspecte que tenia aleshores aquell descampat abandonat i depriment ara convertit de nou en un indret artístic.
Fotografia del mes d'agost de 2006, presa des de la part de darrera de la -aleshores- desapareguda estàtua. A la dreta encara es pot entreveure, tapat amb una tela verda, el petit pedestal que la sostenia
Imatge presa onze mesos després (juliol de 2007). El pedestal ha desaparegut i les herbes, encara més crescudes, sobresurten entre les esquerdes del carrer fantasma per on mai més tornaran a circular cotxes. Al fons, davant de l'edifici de pisos i perpendicular a aquest carrer abandonat es troba la Prospekt Mira
Fotografia del mes de setembre de 2011. L'arbre que apareix a l'esquerra de la imatge també apareix a les altres fotografies. Substituïda el carrer fantasma per un petit camí per a vianants, l'arbre és l'unic element que relaciona l'antic espai amb la nova construcció: l'estàtua a sobre de l'immens pedestal que reprodueix l'exposat a París l'any 1937
La foto anterior és una repetició gairebé exacta d'una altra que vaig fer durant el viatge de l'any 2006, on encara s'aprecien els primitius fanals que il·luminaven el carrer i que ara ja no existeixen. Tant de bo n'hagin guardat alguna d'aquestes relíquies de l'època soviètica, tot i que no són els que hi havia originalment (veure les dues imatges que hi ha a continuació). Els primers fanals foren veritables obres d'art. Em pregunto per què els van substiuir...
Arribats a la nostra destinació, l'Eduard i l'Enric comencen a fer gravacions amb les seves càmeres de vídeo digital. L'Ivo es perd en algun racó de l'exterior del monument per mirar de connectar-se a internet i enviar missatges als seus amics de Barcelona. La veritat és que no li recordo ni una frase d'admiració envers aquesta gran obra del realisme socialista stalinià. Mentrestant, començo a fer fotografies compulsivament, copsant cada detall, cada angle d'aquesta megaconstrucció. No només es tracta de la mítica estàtua de Vera Mújina, sinó que estem contemplant la reproducció sencera del pavelló soviètic de 1937 que es trobava ubicat, a París, just enfront del pavelló alemany. Cinc anys més tard els nazis provarien de destruir aquest monument -i la ciutat sencera-, sense aconseguir-ho.
Decideixo voltar tot el pedestal en sentit antihorari. No tinc ganes de parlar amb ningú, estic molt excitat. Segueixo fent fotos una darrera de l'altra. Soc conscient de què es tracta d'una oportunitat única dificilment repetible en el futur. Desitjo que la passejada estigui interessant als meus companys. A tothom li agrada sentir-se una mica protagonista en les excursions que organitzem a partir dels interessos personals més íntims, els quals sempre volem que siguin compartits per tal d'intensificar les nostres pròpies emocions. Tanmateix, no els veig gaire entusiasmats, tot i que sí una mica encuriosits. De forma espontània em segueixen per un senderó que s'obre cap a la dreta, un camí improvisat a través de la gespa que els anteriors visitants han anat traçant des de la inauguració d'aquest lloc. Allà intercanviem alguns comentaris.
Els explico que aquell edifici de teulada estranya que hi ha darrera del monument és el pavelló soviètic exposat a Montréal l'any 1967. No em fan ni cas. Els conto la llegenda que va circular per Moscou als anys 30 segons la qual els plecs de roba que hi ha representats al voltant de l'obrer i la koljoziana amaguen (observant-los des d'un cert angle) el rostre de Troski, la qual cosa no li va fer molta gràcia a Stalin. Tampoc no em fan gaire cas. Em sento decebut per la fredor d'un moment importantíssim a la meva vida. Només li trec a l'Eduard un raonament molt encertat sobre aquests plecs: són les arrugues d'una bandera que subjecta la noia i que s'enreden amb les cames de l'obrer.
Els explico que aquell edifici de teulada estranya que hi ha darrera del monument és el pavelló soviètic exposat a Montréal l'any 1967. No em fan ni cas. Els conto la llegenda que va circular per Moscou als anys 30 segons la qual els plecs de roba que hi ha representats al voltant de l'obrer i la koljoziana amaguen (observant-los des d'un cert angle) el rostre de Troski, la qual cosa no li va fer molta gràcia a Stalin. Tampoc no em fan gaire cas. Em sento decebut per la fredor d'un moment importantíssim a la meva vida. Només li trec a l'Eduard un raonament molt encertat sobre aquests plecs: són les arrugues d'una bandera que subjecta la noia i que s'enreden amb les cames de l'obrer.
A aquella hora només nosaltres tres estem visitant el monument. De fet, al llarg de l'estona que passarem en aquest lloc (potser una hora, aproximadament) no vindrà ningú més. Tampoc no en surt ningú de l'interior del museu, que deu romandre tancat des de fa estona. Ja es va fent de nit i s'encenen els llums groguencs que il·luminen els dos personatges de l'estàtua. Faig la volta completa al recinte, atansant-me i allunyant-me del pedestal per tal d'aconseguir diferents perspectives. Vull que l'estona s'allargui el màxim possible, però els meus companys de viatge ja s'han reunit als peus de l'escala, a l'entrada del recinte, d'on pràcticament no s'han mogut.
Ens n'anem. De camí de tornada cap a l'estació de Metro giro el coll un parell de vegades i li dic adéu a l'estàtua, com si fos una enamorada amb qui no tinc res a fer i que m'ha concedit una única oportunitat per conèixer-nos. Adéu, Vera Mújina! Adéu Obrer i Koljoziana! Per fi us han retornat al lloc que us pertoca. Un lloc a la història d'on no us en moureu mai més.
