Entrevista amb Eric Debarbieux
«En alguns barris, l'escola i els mestres també són l'enemic»
Juny de 2012 / Per Àngels Doñate
Eric Debarbieux, professor de la Universitat de Bordeus II i president de l'Observatori Internacional de la Violència a l'Escola, va participar en l'última sessió de Debats d'Educació, organitzats per la Fundació Jaume Bofill i la UOC. Debarbieux, que es defineix com investigador i no com polític, mesura les seves paraules en parlar, conscient que el seu tema, la violència escolar, desperta moltes pors entre els ciutadans. Es mostra prudent: les agressions extremes han decrescut però les friccions i la violència verbal hi continuen. Avui, un grup ataca un sol alumne o, cada vegada més, el professor o l'escola. La seva recepta per a combatre aquestes situacions conté ingredients com el treball de les actituds i els comportaments o l'augment de la implicació dels pares. El càstig, descartat. Proactivitat enfront de reacció.
Com definiria violència escolar?
La violència escolar no és una violència espectacular sinó un conjunt de petites agressions que es repeteixen. No afecta tothom, sinó un de cada deu alumnes durant l'etapa escolar. Tanmateix, al nostre cap l'associem a les massacres com les dels Estats Units, en què un jove entra disparant contra els seus companys i professors. Aquestes situacions són molt escasses. A més, des del 1994, s'ha detectat que aquest tipus brutal de violència ha descendit.
La violència escolar, és una qüestió social, escolar, familiar o personal? Quines conseqüències té?
Principalment, té tres tipus de conseqüències. D'una banda, conseqüències escolars. Influeix directament en l'absentisme escolar. Un de cada quatre dels alumnes que practiquen l'absentisme crònic ho fan per por. Afecta sobretot els bons alumnes. De fet, pateixen la violència justament perquè són bons. El 1994, en una enquesta a víctimes de violència escolar, el 29% reconeixia que es reien d'ells perquè eren bons.
Només afecta en l'àmbit acadèmic?
No, la violència té un segon tipus de conseqüències, les emocionals. He parlat amb persones de cinquanta anys, que en el seu moment van ser víctimes a l'escola, i encara en pateixen les conseqüències. Les persones que hi han estat exposades essent nens o joves tenen més risc de patir depressió, problemes psicosociològics o, fins i tot, quatre vegades més tendències suïcides que les que no. I això per anys! El tercer tipus de conseqüències de la violència escolar estan relacionades amb la seguretat pública. El 75% dels que disparen són víctimes: s'armen per protegir-se i, més tard, per venjar-se. No s'ha de confondre violència escolar amb delinqüència, en un primer moment. No obstant això, molts dels assetjadors escolars acaben essent delinqüents. S'ha comprovat que, quaranta anys després, ells són els que més atur pateixen o exerceixen treballs pitjor considerats i pagats. A llarg termini, la llei del més fort és una llei de perdedors. Perden tant les víctimes com els agressors. Tots pateixen per molt temps les conseqüències.
En els últims anys, ha augmentat aquest tipus de violència?
He realitzat estudis en països com el Brasil, Xile, Espanya o, sobretot, França. Globalment, no crec que hagi augmentat. Hi ha pocs països que tinguin dades fiables comparatives dels últims anys per a poder constatar aquests canvis. Els Estats Units són potser qui en té, i en aquestes dades es demostra que la gran violència no ha augmentat. Les friccions o petites agressions, una mica més. El que sí que ha ocorregut és que n'ha canviat la naturalesa, almenys al meu país. Cada vegada hi ha més agressions verbals i espais com internet han obert més possibilitats. Però a més, actualment la violència escolar és una violència col·lectiva. Abans, la víctima s'enfrontava a un agressor. Ara, set o vuit alumnes actuen en grup contra un altre.
Són els únics canvis que ha detectat?
Crec que és interessant destacar també com, sobretot als barris conflictius, també han augmentat les agressions contra els professors i les institucions educatives. Són barris sensibles, en els quals s'ataca la policia o es destrueixen infraestructures. És paradoxal però els professors i les escoles són també l'enemic. He participat en la realització d'una enquesta a 14.000 professors de primària a França -pendent de ser publicada- i a 3.000 professors de secundària -ja publicada- i puc dir que els docents no són víctimes de cops o violència física greu. Només un 2 o 3% viuen aquesta violència, i és en instituts i zones molt concretes. Però és cert que el 10% més o menys, sobretot en aquests barris que hem comentat, estan sotmesos a violència verbal. Estan sotmesos a un clima escolar difícil diàriament. La relació entre violència, clima i victimització és molt important. Sense treballar sobre el clima, no aconseguirem canvis en les situacions de violència.
Si els experts i els estudis no detecten aquest augment i tanmateix la societat té la sensació que això és així... hi tenen alguna cosa a veure els mitjans de comunicació? Contribueixen a la dramatització d'aquesta situació?
Els mitjans necessiten atreure l'atenció del públic. Per això, es fixen en el pitjor, en el més dur. I així el que fan és donar una imatge falsa de la realitat. Per exemple, des del 1960 fins avui, a tot el món, el nombre de massacres -aquells fets en què hi ha més de tres morts- ha estat de quaranta. Això sí, han estat difoses per la televisió i també per internet. Sabia quines imatges són les que més visualitzem per la xarxa? Primer, les de terrorisme; en segon lloc, les de tsunamis, i en tercer, les de massacres escolars. Les de violència d'alumnes contra alumnes.
Contra la violència escolar, càstig?
Si el càstig fos eficaç, potser hi estaria a favor. Però no ho és! No hi estic a favor. Promoure determinades actituds, treballar per canviar el comportament, ajuda molt més a millorar la situació que el càstig. Aplicar la justícia restaurativa té efectes positius. Ho explicaré amb un exemple. Un xaval conflictiu va ser portat davant el jutge. I el jutge li va deixar triar «el seu càstig»: anar a presó o fer treball social. El noi va triar el treball social: va acompanyar la policia durant un temps en algunes tasques com per exemple, el recompte de rodamons sota els ponts del Sena. Això el va impressionar: es va adonar que, amb el temps i si no canviava, podia ser un d'ells. Viure en les seves condicions. Aquest xaval va reaccionar i ha refet la seva vida acadèmica. Funciona. Tendim a ser reactius on hauríem de ser proactius.
http://www.uoc.edu/portal/ca/sala-de-premsa/actualitat/entrevistes/2012/eric_debarbieux.html
Eric Debarbieux, professor de la Universitat de Bordeus II i president de l'Observatori Internacional de la Violència a l'Escola, va participar en l'última sessió de Debats d'Educació, organitzats per la Fundació Jaume Bofill i la UOC. Debarbieux, que es defineix com investigador i no com polític, mesura les seves paraules en parlar, conscient que el seu tema, la violència escolar, desperta moltes pors entre els ciutadans. Es mostra prudent: les agressions extremes han decrescut però les friccions i la violència verbal hi continuen. Avui, un grup ataca un sol alumne o, cada vegada més, el professor o l'escola. La seva recepta per a combatre aquestes situacions conté ingredients com el treball de les actituds i els comportaments o l'augment de la implicació dels pares. El càstig, descartat. Proactivitat enfront de reacció.
Com definiria violència escolar?
La violència escolar no és una violència espectacular sinó un conjunt de petites agressions que es repeteixen. No afecta tothom, sinó un de cada deu alumnes durant l'etapa escolar. Tanmateix, al nostre cap l'associem a les massacres com les dels Estats Units, en què un jove entra disparant contra els seus companys i professors. Aquestes situacions són molt escasses. A més, des del 1994, s'ha detectat que aquest tipus brutal de violència ha descendit.
La violència escolar, és una qüestió social, escolar, familiar o personal? Quines conseqüències té?
Principalment, té tres tipus de conseqüències. D'una banda, conseqüències escolars. Influeix directament en l'absentisme escolar. Un de cada quatre dels alumnes que practiquen l'absentisme crònic ho fan per por. Afecta sobretot els bons alumnes. De fet, pateixen la violència justament perquè són bons. El 1994, en una enquesta a víctimes de violència escolar, el 29% reconeixia que es reien d'ells perquè eren bons.
Només afecta en l'àmbit acadèmic?
No, la violència té un segon tipus de conseqüències, les emocionals. He parlat amb persones de cinquanta anys, que en el seu moment van ser víctimes a l'escola, i encara en pateixen les conseqüències. Les persones que hi han estat exposades essent nens o joves tenen més risc de patir depressió, problemes psicosociològics o, fins i tot, quatre vegades més tendències suïcides que les que no. I això per anys! El tercer tipus de conseqüències de la violència escolar estan relacionades amb la seguretat pública. El 75% dels que disparen són víctimes: s'armen per protegir-se i, més tard, per venjar-se. No s'ha de confondre violència escolar amb delinqüència, en un primer moment. No obstant això, molts dels assetjadors escolars acaben essent delinqüents. S'ha comprovat que, quaranta anys després, ells són els que més atur pateixen o exerceixen treballs pitjor considerats i pagats. A llarg termini, la llei del més fort és una llei de perdedors. Perden tant les víctimes com els agressors. Tots pateixen per molt temps les conseqüències.
En els últims anys, ha augmentat aquest tipus de violència?
He realitzat estudis en països com el Brasil, Xile, Espanya o, sobretot, França. Globalment, no crec que hagi augmentat. Hi ha pocs països que tinguin dades fiables comparatives dels últims anys per a poder constatar aquests canvis. Els Estats Units són potser qui en té, i en aquestes dades es demostra que la gran violència no ha augmentat. Les friccions o petites agressions, una mica més. El que sí que ha ocorregut és que n'ha canviat la naturalesa, almenys al meu país. Cada vegada hi ha més agressions verbals i espais com internet han obert més possibilitats. Però a més, actualment la violència escolar és una violència col·lectiva. Abans, la víctima s'enfrontava a un agressor. Ara, set o vuit alumnes actuen en grup contra un altre.
Són els únics canvis que ha detectat?
Crec que és interessant destacar també com, sobretot als barris conflictius, també han augmentat les agressions contra els professors i les institucions educatives. Són barris sensibles, en els quals s'ataca la policia o es destrueixen infraestructures. És paradoxal però els professors i les escoles són també l'enemic. He participat en la realització d'una enquesta a 14.000 professors de primària a França -pendent de ser publicada- i a 3.000 professors de secundària -ja publicada- i puc dir que els docents no són víctimes de cops o violència física greu. Només un 2 o 3% viuen aquesta violència, i és en instituts i zones molt concretes. Però és cert que el 10% més o menys, sobretot en aquests barris que hem comentat, estan sotmesos a violència verbal. Estan sotmesos a un clima escolar difícil diàriament. La relació entre violència, clima i victimització és molt important. Sense treballar sobre el clima, no aconseguirem canvis en les situacions de violència.
Si els experts i els estudis no detecten aquest augment i tanmateix la societat té la sensació que això és així... hi tenen alguna cosa a veure els mitjans de comunicació? Contribueixen a la dramatització d'aquesta situació?
Els mitjans necessiten atreure l'atenció del públic. Per això, es fixen en el pitjor, en el més dur. I així el que fan és donar una imatge falsa de la realitat. Per exemple, des del 1960 fins avui, a tot el món, el nombre de massacres -aquells fets en què hi ha més de tres morts- ha estat de quaranta. Això sí, han estat difoses per la televisió i també per internet. Sabia quines imatges són les que més visualitzem per la xarxa? Primer, les de terrorisme; en segon lloc, les de tsunamis, i en tercer, les de massacres escolars. Les de violència d'alumnes contra alumnes.
Contra la violència escolar, càstig?
Si el càstig fos eficaç, potser hi estaria a favor. Però no ho és! No hi estic a favor. Promoure determinades actituds, treballar per canviar el comportament, ajuda molt més a millorar la situació que el càstig. Aplicar la justícia restaurativa té efectes positius. Ho explicaré amb un exemple. Un xaval conflictiu va ser portat davant el jutge. I el jutge li va deixar triar «el seu càstig»: anar a presó o fer treball social. El noi va triar el treball social: va acompanyar la policia durant un temps en algunes tasques com per exemple, el recompte de rodamons sota els ponts del Sena. Això el va impressionar: es va adonar que, amb el temps i si no canviava, podia ser un d'ells. Viure en les seves condicions. Aquest xaval va reaccionar i ha refet la seva vida acadèmica. Funciona. Tendim a ser reactius on hauríem de ser proactius.
http://www.uoc.edu/portal/ca/sala-de-premsa/actualitat/entrevistes/2012/eric_debarbieux.html
