dissabte, 30 d’octubre del 2010
Projecte Berlín 2011: Berlin Olimpiastadium
BERLIN OLIMPIASTADION
Una visita que pot resultar molt interessant.
A destacar: La torre reconstruïda (1960-62) del Glockenturm, el Reichssportfeld (Werner March, 1934-36), El Langemarchhalle, el Maifeld, el Waldbühne, l'Sportforum i l'Estadi Olímpic (la construcció més coneguda).
By S-Bahn: S 5 or S 75 to "Pichelsberg"-station and 3 min.walk
.jpg)
Olimpíades de 1936
Joseph Goebbels and Adolf Hitler - Speech in Olympia Stadion 1937
.jpg)
La Campana Olímpica, maltractada durant els darrers dies de la Segona Guerra Mundial i amb posterioritat
.jpg)
El Langemarck, memorial dedicat als joves alemanys que van morir durant la Primera Guerra Mundial
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Tres vistes aèries de la zona de l'Olimpiastadion. Al primer mapa es pot observar (a la dreta de la imatge) la Porta de Brandenburg.
Projecte Berlín 2011: Stasimuseum Berlin - Gedenkstätte Normannenstraße
STASIMUSEUM BERLIN
Stasimuseum Berlin - Gedenkstätte Normannenstraße
Haus 22, Ruschestraße 103, 10365 Berlin, Alemanya
Fax: +49 (0)30 - 553 68 53
eMail: info@stasimuseum.de
Però, alerta:
Relocation of our Museum
Because House 1, where our museum was located for the past 20 years will be reconstructed and renovated over the next one and a half years, the Stasimuseum has moved to a temporary quarters.
Now the museum is situated in house 22 on the opposite side of house 1. The new location is a historical place, too: it was the former general’s canteen, also called “General’s Hill” by the Stasi employees.
Unfortunately Erich Mielke’s offices can’t be visited during the reconstruction of house 1. But in order to provide an impression of the rooms from which Erich Mielke controlled the Stasi we show the original furnishing of his office. Other offices and the conference room can be seen on photographs.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
Amb la lletra A, lloc on es troba l'Stasimuseum
Tradition-work in MfS
In this part of the exhibition items are shown that were used in the framework of "tradition work" and that were used as gifts on several occasions within the Stasi or between Stasi and the state security services of the other Eastern Bloc countries or between Stasi and it's "partners of political-operative cooperation".
Tradition work was part of the ideological education in the Stasi and aimed at the creation of a "Chekist personality" with traits like an "unconditional loyalty to the working class and its Marxist-Leninist party".
The political-ideological education was a key part of the East-German educational system too. In all subjects children and juveniles were indoctrinated. As "socialist personalities" the SED wanted them to internalize the belief system of the communist ideology and to support the political system by any means.
dijous, 28 d’octubre del 2010
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Singulars: Entrevista a Francisco Mora, neurocientífic
Singulars - 25/10/2010 Francisco Mora, neurocientífic
El convidat és Francisco Mora, doctor en Medicina per la Universitat de Granada, doctor en Neurociències per la Universitat d'Oxford i catedràtic de Fisiologia a la Universitat Complutense de Madrid. Però, sobretot, el professor Mora és un entusiasta de la ciència, un divulgador d'aquells que aconsegueixen transmetre la seva passió pel coneixement i el saber. Un defensor de mantenir viva la curiositat al llarg de tota la vida.
Dotze consells per mantenir en bon estat la salut del nostre sistema nerviós:
- Menjar poc
- Fer exercici físic aeròbic
- Fer exercici mental cada dia
- Viatjar molt
- No viure tot sol
- Adaptar-se als canvis socials
- No patir estrès amb desesperança
- No fumar: en un fumador les malalties s'avancen 14 anys. La vida d'un fumador es reduiex en 7 anys. El fumador té petits infarts cerebrals silents
- Gaudir d'un bon son amb poca llum: la melatonina (hormona antioxidant) és molt sensible a la llum
- Evitar l'apagada emocional
- Trobar un sentit a la vida amb agraïment
- Gaudir de la felicitat que donen les petites coses
Article de Rosa Massagué sobre l'Anschluss alemany
Anàlisi
Els paisatges no floreixen en 20 anys
Els paisatges no floreixen en 20 anys
ROSA MASSAGUÉ
Fa poques setmanes moria la pintora alemanya Bärbel Bohley, una dona que ha merescut el qualificatiu d'heroïna moral. Va viure a la República Democràtica Alemanya (RDA). Va lluitar contra aquella dictadura i va ser fundadora del Neues Forum, un moviment de dissidència que va ser la contribució interna i popular més important a la caiguda del Mur de Berlín. Aquells opositors, i Bohley la primera, volien una RDA democràtica i socialista. Contràriament, van considerar que havien estat objecte d'una annexió, un Anschluss, per part de la República Federal. La postura d'aquella pintora, totalment crítica amb la forma com es va dur a terme la reunificació, no és un cas aïllat.
Vint anys després de la firma del tractat d'unificació entre les dues alemanyes, el resultat no són aquells «paisatges florents» que va prometre el llavors canceller Helmut Kohl en aquells moments d'eufòria històrica. L'RDA, amb la seva economia planificada, antiquada i ineficaç, partia en desavantatge. Avui les diferències segueixen existint i hi ha qui considera que són fins i tot més grans.
Un sondeig d'opinió publicat pel Frankfurter Allgemeine Zeitung indica que el 69% dels orientals consideren arrogants els occidentals, mentre que a aquests els molesta haver d'ajudar l'economia de l'est i creuen que els seus parents pobres són uns desagraïts.
Potser 20 anys són massa pocs per tancar totes les ferides i les desavinences entre alemanys. I també per esborrar la memòria. Deu ser així quan Angela Merkel revela en una entrevista que segueix acumulant coses. Vivint entre l'escassetat de l'Alemanya de l'Est, deia, «un agafava tot el que podia». Encara és més revelador el fet que la cancellera esmenti com algunes de les seves preferències culinàries la sopa russa solianka i el lecso hongarès, plats tots dos que formaven part de la dieta habitual a la RDA. Per cert, Merkel és una de les escassíssimes personalitats d'aquella extinta república que ha aconseguit fer el salt a la política de l'Alemanya reunificada.
diumenge, 24 d’octubre del 2010
La nova Alemanya: més identificada però més desigual
Commemoració d'un TOMBANT històric per a europa
Una, gran i complicada
Alemanya celebra el 20è aniversari de la reunificació amb llums i ombres
La identitat nacional es consolida, però la bretxa econòmica segueix sense tancar-se
RUBÉN GÓMEZ DEL BARRIO
BERLÍN
Avui fa 20 anys, el president Richard von Weizsäcker proclamava la reunificació alemanya davant del Reichstag, a escassos metres d'on solament un any abans hi havia el mur de Berlín. Alemanya tornava a ser una i milers de ciutadans es van llançar als carrers a celebrar-ho amb la mateixa alegria que desprenien els titulars de premsa de llavors, però també amb la inquietud compartida amb els mateixos editorials que, sense ànim d'entenebrir un nou moment històric, no podien fer altra cosa que preguntar-se quins i com serien els designis del país unificat. Dues dècades després, les pàgines dels diaris irradien un efluvi que no dista gaire del que es podia respirar aquell 3 d'octubre de 1990 i que, com abans, se situa a mig camí entre l'alegria i l'escepticisme.
La premsa alemanya fa dies que està fent anàlisi i balanç d'aquest tombant. És el moment: 20 anys és temps suficient per preguntar-se fins a quin punt la reunificació ha complert el seu objectiu. Encara que amb la consciència del fet que, per molt que es recorri a enquestes o estudis, la resposta exacta -si n'hi hagués- ha de venir carregada amb la mateixa dosi d'incògnita que les d'aquells editorials de diaris de fa dues dècades. La finalitat dels mitjans tampoc és amargar les festes -cosa que explica que totes les capçaleres diguin a l'uníson el ja famós «som un sol poble»-, però ¿es pot definir la reunificació com un èxit?
«DIFERÈNCIES ESTRUCTURALS» / Atenent-nos al sentiment conjunt de la premsa i a la vista de les importants bretxes que encara existeixen entre l'est i l'oest, sembla que no. L'esfera política així ho sent; fins i tot la mateixa cancellera, Angela Merkel, ho reconeixia aquesta setmana al declarar que «segueix havent-hi diferències estructurals, com ho demostren cada mes les xifres d'ocupació».
Tot i que amb tarannà optimista, la cancellera va deixar clar que l'Alemanya reunificada segueix dividida en l'àmbit econòmic, com ho testifica el fet que, dues dècades després, els estats de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA) se segueixen caracteritzant per una falta de rendiment econòmic i de productivitat, així com per una escassetat d'empreses importants i, per tant, lucratives. Per molts, de poca cosa han servit els 1,4 bilions d'euros que l'oest va regalar a l'est a manera d'impuls econòmic. I és que, en el dia d'avui i segons les xifres oficials, el salari mitjà dels ciutadans de la part oriental és un 20% inferior al dels occidentals. Per posar un altre exemple sobre la situació alemanya, la taxa de desocupació a la part oriental continua sent gairebé el doble.
Amb aquestes dades, i moltes altres sempre en detriment de l'est davant de l'oest, no és estrany que malgrat que el producte interior brut als cinc länder (regions) orientals va pujar en els últims anys del 43% al 73% respecte a l'occidental, el percentatge de necessitats d'ajudes socials sigui més del doble a l'antiga RDA. Tot i així, lluny del que es podria desitjar, les previsions no vénen sinó a donar motius per al pessimisme: segons alguns economistes, els estats orientals no assoliran el nivell econòmic dels occidentals fins d'aquí 50 anys. Així, els ossies -alemanys que van néixer a l'est- fugen a l'oest com si fossin immigrants dintre del seu propi país a la recerca de millors oportunitats laborals, com ho prova el fet que des de l'any 1990 la població oriental s'ha reduït en gairebé dos milions de persones.
PREJUDICIS PERSISTENTS / Però al costat d'aquestes diferències econòmiques n'hi cohabiten d'altres d'índole social, tant o més importants -però menys visibles- per a la comunitat. Encara queden molts perjudicis; així, alguns orientals es queixen que els occidentals -o wessies- els tracten com a ciutadans de segona, mentre que els occidentals a vegades es queixen de la ingratitud dels ossies i de l'alt cost de la reunificació. Com en l'aspecte econòmic, sobren els exemples: segons un estudi publicat pel diari Die Welt, un de cada cinc alemanys que han nascut a l'oest no ha posat mai un peu a l'est, fet que evidencia -segons aquest diari- un clar desinterès per aquesta zona. I només hi ha tres universitats de l'est que siguin considerades com a centres educatius d'elit, davant de les nou de la zona occidental.
En conjunt, factors que en les seves dues variants -econòmica i social- han generat un sentiment similar a la xenofòbia encara perceptible i que fa que només una minoria dels que van ser habitants de la RDA se sentin ciutadans plens de la república unificada. I han fet ressorgir el que s'ha definit com a ostalgie, la melancolia d'alguns ciutadans de l'est que creuen que es vivia més bé abans d'una reunificació que, com va assegurar Merkel, encara no s'ha acabat.
La identitat nacional es consolida, però la bretxa econòmica segueix sense tancar-se
RUBÉN GÓMEZ DEL BARRIO
BERLÍN
Avui fa 20 anys, el president Richard von Weizsäcker proclamava la reunificació alemanya davant del Reichstag, a escassos metres d'on solament un any abans hi havia el mur de Berlín. Alemanya tornava a ser una i milers de ciutadans es van llançar als carrers a celebrar-ho amb la mateixa alegria que desprenien els titulars de premsa de llavors, però també amb la inquietud compartida amb els mateixos editorials que, sense ànim d'entenebrir un nou moment històric, no podien fer altra cosa que preguntar-se quins i com serien els designis del país unificat. Dues dècades després, les pàgines dels diaris irradien un efluvi que no dista gaire del que es podia respirar aquell 3 d'octubre de 1990 i que, com abans, se situa a mig camí entre l'alegria i l'escepticisme.
La premsa alemanya fa dies que està fent anàlisi i balanç d'aquest tombant. És el moment: 20 anys és temps suficient per preguntar-se fins a quin punt la reunificació ha complert el seu objectiu. Encara que amb la consciència del fet que, per molt que es recorri a enquestes o estudis, la resposta exacta -si n'hi hagués- ha de venir carregada amb la mateixa dosi d'incògnita que les d'aquells editorials de diaris de fa dues dècades. La finalitat dels mitjans tampoc és amargar les festes -cosa que explica que totes les capçaleres diguin a l'uníson el ja famós «som un sol poble»-, però ¿es pot definir la reunificació com un èxit?
«DIFERÈNCIES ESTRUCTURALS» / Atenent-nos al sentiment conjunt de la premsa i a la vista de les importants bretxes que encara existeixen entre l'est i l'oest, sembla que no. L'esfera política així ho sent; fins i tot la mateixa cancellera, Angela Merkel, ho reconeixia aquesta setmana al declarar que «segueix havent-hi diferències estructurals, com ho demostren cada mes les xifres d'ocupació».
Tot i que amb tarannà optimista, la cancellera va deixar clar que l'Alemanya reunificada segueix dividida en l'àmbit econòmic, com ho testifica el fet que, dues dècades després, els estats de l'extinta República Democràtica Alemanya (RDA) se segueixen caracteritzant per una falta de rendiment econòmic i de productivitat, així com per una escassetat d'empreses importants i, per tant, lucratives. Per molts, de poca cosa han servit els 1,4 bilions d'euros que l'oest va regalar a l'est a manera d'impuls econòmic. I és que, en el dia d'avui i segons les xifres oficials, el salari mitjà dels ciutadans de la part oriental és un 20% inferior al dels occidentals. Per posar un altre exemple sobre la situació alemanya, la taxa de desocupació a la part oriental continua sent gairebé el doble.
Amb aquestes dades, i moltes altres sempre en detriment de l'est davant de l'oest, no és estrany que malgrat que el producte interior brut als cinc länder (regions) orientals va pujar en els últims anys del 43% al 73% respecte a l'occidental, el percentatge de necessitats d'ajudes socials sigui més del doble a l'antiga RDA. Tot i així, lluny del que es podria desitjar, les previsions no vénen sinó a donar motius per al pessimisme: segons alguns economistes, els estats orientals no assoliran el nivell econòmic dels occidentals fins d'aquí 50 anys. Així, els ossies -alemanys que van néixer a l'est- fugen a l'oest com si fossin immigrants dintre del seu propi país a la recerca de millors oportunitats laborals, com ho prova el fet que des de l'any 1990 la població oriental s'ha reduït en gairebé dos milions de persones.
PREJUDICIS PERSISTENTS / Però al costat d'aquestes diferències econòmiques n'hi cohabiten d'altres d'índole social, tant o més importants -però menys visibles- per a la comunitat. Encara queden molts perjudicis; així, alguns orientals es queixen que els occidentals -o wessies- els tracten com a ciutadans de segona, mentre que els occidentals a vegades es queixen de la ingratitud dels ossies i de l'alt cost de la reunificació. Com en l'aspecte econòmic, sobren els exemples: segons un estudi publicat pel diari Die Welt, un de cada cinc alemanys que han nascut a l'oest no ha posat mai un peu a l'est, fet que evidencia -segons aquest diari- un clar desinterès per aquesta zona. I només hi ha tres universitats de l'est que siguin considerades com a centres educatius d'elit, davant de les nou de la zona occidental.
En conjunt, factors que en les seves dues variants -econòmica i social- han generat un sentiment similar a la xenofòbia encara perceptible i que fa que només una minoria dels que van ser habitants de la RDA se sentin ciutadans plens de la república unificada. I han fet ressorgir el que s'ha definit com a ostalgie, la melancolia d'alguns ciutadans de l'est que creuen que es vivia més bé abans d'una reunificació que, com va assegurar Merkel, encara no s'ha acabat.
Però tot i així, la unitat sí que s'ha vist consumada en una de les aspiracions que defineixen més bé un país: la seva identitat. Alemanya, malgrat les seves diferències, s'uneix -sense embuts- per celebrar els seus èxits, presumir del seu recuperat pes en l'escena internacional... en essència, per mostrar el seu recuperat orgull nacional.
El Periódico 03/10/2010
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Article de Ramón Chao (La Voz de Galicia, Febrer de 2007)
Artículo aparecido en La Voz de Galicia. Febrero de 2007
Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: 'Es igual', contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetario se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! 'Es igual', volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: 'Siéntese, señora'. La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: 'No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo'. Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: 'Para Manu y Antoine, afectuosament'. Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: 'Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra'.
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista, Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés
Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.
Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.
Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.
Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.
Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa. El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: 'Es igual', contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetario se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! 'Es igual', volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza. Al seny le responde la rauxa, asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: 'Siéntese, señora'. La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: 'No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo'. Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: 'Para Manu y Antoine, afectuosament'. Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: 'Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra'.
Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny . Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco.
Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.
Ramón Chao
Músico, escritor y periodista, Padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés
Projecte Berlín 2011: Berliner Unterwelten
Berliner Unterwelten e.V.
Brunnenstraße 105
13355 Berlin
13355 Berlin
.jpg)
The Berlin Underworlds Museum
One of the goals of the Berlin Underworlds Association is to offer the public the possibility to have a broad look into our city’s underground. With this in mind we rented the “Bunker B” in the Gesundbrunnen underground station from the BVG (Berlin Transit Authority). Because of the structures authenticity and good condition – for Berlin’s standards, we were able to have this historical site listed as a protected structure in 1999. Since then, our members have volunteered a total of around 10,000 hours into its reconstruction and refurbishment. All costs have been carried by the association, without public support.
In line with our goals, we have used these rooms, which stretch out over four subterranean levels, to set up our “Berlin Underworlds Museum”. Under this name we were able to take part in the “Long Night of the Museums” for the first time in 2005. Our exhibition, which is continuously being added to and improved, deals with the development of Berlin from an underground perspective. The main focus, however, is civil defence in the Second World War, the effects of bomb war and modern archaeological finds of the twentieth century. Further rooms deal with the removal of rubble from the streets in the post-war period, and another with story of a card catalogue of forced labourers that was discovered by members of the association in a forgotten bunker in the year 2000. As a result of our investigations a number of former forced labourers were able to receive reparation money. In an additional section of the museum, we have exhibitions that deal with the subjects: pneumatic postal system, brewery cellars and the underground railway system. Additionally we have a large museum archive and many items in storage that have in the past been lent out to other museums and film productions. The workgroup “Building, Technic and Exhibition” supports the association’s efforts by recovering and, when necessary, restoring historical technical equipment.
Should you, as a visitor to this website or our museum, have any artifacts (old suitcases, relevant documents, etc.) or historical photographs (from Gesundbrunnen, Humboldthain, the U-Bahn, tunnels, etc.) that you are willing to part with, please contact us by telephone: +49 30 4991 0517 or via our contact form. We are happy about every item that can help to improve our exhibition and that we can preserve for the coming generations.
Enllaç amb la llista de visites i fotos panoràmiques: http://berliner-unterwelten.de/maps.355.1.html
.jpg)
Situació del museu ('A' i 'B') en relació al centre de Berlín (a la part inferior de la imatge es pot localitzar perfectament la Alexanderplatz)
.jpg)
Vista ampliada de la zona, amb el Humbolthain Park
Projecte Berlín 2011: The Story of Berlin
The Story of Berlin
| Kurfürstendamm 207-208 10719 Berlin | Telephone: +49 (0) 30 / 887 20 100 Telefax: +49 (0) 30 / 887 20 230 E-Mail: info@story-of-berlin.de |
| Ivona Bakovic Head of marketing / distribution | Telephone: +49 (0) 30 / 887 20 156 E-Mail: i.bakovic@story-of-berlin.de |
| Rebekka Belan Head of communication / events | Telephone: +49 (0) 30 / 887 20 131 E-Mail: r.belan@story-of-berlin.de |
| Stephanie Taube Head of visitor service | Telephone: +49 (0) 30 / 887 20 157 E-Mail: besucherservice@story-of-berlin.de |
| We are looking forward to your inquiries. You are welcome to reach our service hotline from 10 am to 8 pm: Telephone: +49 (0) 30 / 887 20 100 | |
Opening hours
Open daily from 10 am to 8 pm.
No entry after 6 p.m. The last guided tour through the nuclear shelter starts at 6 pm.
Information and booking:
Monday to Friday from 9 am to 8 pm
Phone: +49 (0) 30 / 887 20 100
Monday to Friday from 9 am to 8 pm
Phone: +49 (0) 30 / 887 20 100
On weekends and public holidays you can reach our service hotline from 10 am to 8 pm:
Phone: +49 (0) 30 / 887 20 100
Phone: +49 (0) 30 / 887 20 100
All texts in the exhibition are displayed in either German or English.
The guided tour through the nuclear bomb shelter is in German and English. The tours start in the foyer every hour on the hour. Other languages on request.
For groups of more than 10 persons a reservation is required.
Exhibition
The interactive exhibition THE STORY OF BERLIN enables you to experience the development of the city from its beginnings to today in 23 theme rooms, equipped with up-to-date animation technology and walk through sets.
The museum is more than just an exhibition - it is an exciting journey through 800 years of Berlin history. Instead of the mere display of dates and facts about historical personalities, the priority is given to the Berliners and their lifestyle at certain points in history.
Part of your visit to the exhibition is a guided tour through an original nuclear bomb shelter underneath the busy street Kurfürstendamm.
Amb la lletra 'A', lloc on es troba el museu, a la part occidental de la ciutat. Es pot veure clarament la Porta de Brandenburg i el Tiergarten
dijous, 21 d’octubre del 2010
Projecte Berlín 2011: Volkspark Schönholzer Heide
Memorial Soviètic al Volkspark Schönholzer Heide
Atès que ja conec el Sowjetisches Ehrenmal in der Treptower Park i el Sowjetisches Ehrenmal in der Tiergarten, em falta visitar el Memorial en el Volkspark Schönholzer Heide.
.jpg)
.jpg)
The Soviet War Memorial in Schönholzer Heide (Sowjetisches Ehrenmal in der Schönholzer Heide) in Pankow, Berlin was erected in the period between May 1947 and November 1949 and covers an area of 30 000 m².
Schönholzer Heide was in the 19th century a popular recreation area. During the Second World War the place was turned into a work camp. After the war the north-western part of the area was used to build the third large Soviet war memorial in Berlin, together with the memorials in Treptower Park and Tiergarten.
A Soviet group of architects consisting of A. Solowjew, M. Belarnzew, W. D. Koroljew and the sculptor Iwan G. Perschudtschew made the sketch for the cemetery, where 13 200 of the 80 000 Soviet soldiers that had fallen during the battle of Berlin, should be buried. On a wall around the memorial there are 100 bronze tablets where the names, ranks and birth dates of the soldiers it was possible to identify, are written. This group constitutes about one fifth of the fallen soldiers.
On both side of the main axis, which at its end one finds a 33,5 meter tall obelisk made of syenite, there are placed 8 burial chambers where 1182 soldiers are buried. Under the Honor Hall inside the obelisk there are buried two Soviet colonels.
A statue of the Russian Mother Earth is situated in front of the obelisk and constitutes the main point of the memorial. On the statue's base, which is made out of black porphyry, one finds 42 bronze tablets on which the names of fallen officers are inscribed.
(Font: Wikipedia)
.jpg)
Amb la lletra 'A', situació del Memorial al Volkspark Schönholzer Heide. A la part inferior de la imatge (on diu Berlin) es pot veure una part del Mitte
.jpg)
Imatge ampliada de la zona, molt a prop del barri de la Nomenklatura del SED en temps de la RDA. Es pot llegir perfectament el nom 'Schloss Schönhausen', lloc oficial de residència dels mandataris estrangers que anaren a Berlín durant aquell període (visitat al 2005)
The Soviet War Memorial in Schönholzer Heide (Sowjetisches Ehrenmal in der Schönholzer Heide) in Pankow, Berlin was erected in the period between May 1947 and November 1949 and covers an area of 30 000 m².
Schönholzer Heide was in the 19th century a popular recreation area. During the Second World War the place was turned into a work camp. After the war the north-western part of the area was used to build the third large Soviet war memorial in Berlin, together with the memorials in Treptower Park and Tiergarten.
A Soviet group of architects consisting of A. Solowjew, M. Belarnzew, W. D. Koroljew and the sculptor Iwan G. Perschudtschew made the sketch for the cemetery, where 13 200 of the 80 000 Soviet soldiers that had fallen during the battle of Berlin, should be buried. On a wall around the memorial there are 100 bronze tablets where the names, ranks and birth dates of the soldiers it was possible to identify, are written. This group constitutes about one fifth of the fallen soldiers.
On both side of the main axis, which at its end one finds a 33,5 meter tall obelisk made of syenite, there are placed 8 burial chambers where 1182 soldiers are buried. Under the Honor Hall inside the obelisk there are buried two Soviet colonels.
A statue of the Russian Mother Earth is situated in front of the obelisk and constitutes the main point of the memorial. On the statue's base, which is made out of black porphyry, one finds 42 bronze tablets on which the names of fallen officers are inscribed.
(Font: Wikipedia)
dimecres, 20 d’octubre del 2010
Projecte Berlín 2011: Deutsches Technikmuseum
Una visita possiblement interessant:
.jpg)
.jpg)
The Museum
Trebbiner Straße 9
D-10963 Berlin-Kreuzberg
Phone: +49 30 90254-0
Fax: +49 30 90254-175
Email
D-10963 Berlin-Kreuzberg
Phone: +49 30 90254-0
Fax: +49 30 90254-175
Opening hours:
Tuesday - Friday: 9.00 am - 5.30 pm
Saturday / Sunday: 10.00 am - 6.00 pm
Monday: closed
Public holidays: check information
Saturday / Sunday: 10.00 am - 6.00 pm
Monday: closed
Public holidays: check information
Deutsches Technikmuseum
The Deutsches Technikmuseum, founded in 1982, stands in a long tradition of scientific and technical collections. Many of these had their home in Berlin for more than 120 years, and some of these collections have been taken over by the Deutsches Technikmuseum. A great deal, however, was destroyed during the Second World War, or moved elsewhere.
Close to Potsdamer Platz, the museum occupies a historical industrial site dating back to 1874: the site of the former goods yard of Anhalter Güterbahnhof.
Close to Potsdamer Platz, the museum occupies a historical industrial site dating back to 1874: the site of the former goods yard of Anhalter Güterbahnhof.
The large museum park – containing two windmills, a water mill, a smithy and a brewery – is also an oasis of green.
The contemporary architecture of the new extension for the aviation and maritime collections fits perfectly into these surroundings to form a fascinating ensemble. The “raisin bomber” suspended from the façade makes the extension a prominent urban landmark.
The museum presents a broad spectrum of old and new technology and demonstrates the various historical connections to culture and everyday life. Daily demonstrations, visitor activities and guided tours make the Deutsches Technikmuseum an interactive learning experience.
The contemporary architecture of the new extension for the aviation and maritime collections fits perfectly into these surroundings to form a fascinating ensemble. The “raisin bomber” suspended from the façade makes the extension a prominent urban landmark.
The museum presents a broad spectrum of old and new technology and demonstrates the various historical connections to culture and everyday life. Daily demonstrations, visitor activities and guided tours make the Deutsches Technikmuseum an interactive learning experience.
The museum also has a well-stocked library on the history of technology as well as historical archives.
.jpg)
Amb la icona amb la lletra 'A', lloc on es troba el Deutsches Technikmuseum. A la part superior es veu la Potsdamerplatz
.jpg)
Una imatge ampliada de la zona on es troba el museu
dissabte, 16 d’octubre del 2010
Projecte Berlín 2011: Hitler und die Deutschen. Volksgemeinschaft und verbrechen
Hitler und die Deutschen. Volksgemeinschaft und verbrechen
15 d'octubre de 2010 fins al 06 de febrer de 2011
Deutsches Historisches Museum
Ausstellungshalle von I. M. Pei
Unter den Linden
Hinter dem Zeughaus
10117 Berlin
Info-Telephone:
+49 - (0)30 - 20304 - 444
Opening hours
Daily 10 am – 6 pm
24 und 25 December closed
Admission
6 Euro, free up to 18 years
Annual ticket 30 Euro
Public transport
S-Bahn Hackescher Markt or Friedrichstrasse
U-Bahn Französische Strasse, Hausvogteiplatz or Friedrichstrasse
Bus 100, 200, TXL Lustgarten or Staatsoper
Parking
Underground car park below Bebelplatz, entrance Behrenstrasse
City-Quartier Dom Aquarée entrance Spandauer Strasse
Hitler and the Germans. Nation and Crime
An Exhibition of the German Historical Museum
Curators: Prof. Dr. Hans-Ulrich Thamer, Dr. Simone Erpel, Klaus-Jürgen Sembach
Curators: Prof. Dr. Hans-Ulrich Thamer, Dr. Simone Erpel, Klaus-Jürgen Sembach
Sixty-five years after the end of the Second World War Hitler and National Socialism still remain explosive issues. Every generation poses similar questions:
How was Hitler’s rise possible? How could Hitler and National Socialism, which were responsible for war, crimes and genocide, count on widespread acceptance by German society until the very end? Why were so many Germans willing to align their conduct with the »Führer« and thus actively support the Nazi dictatorship?
The exhibition seeks answers to these questions by examining not only the phenomenon of Hitler, but also German society and its significance for the rule of National Socialism.
Young Hitler was an unprepossessing character. There was nothing about him that seemed to predestine him to rise to power. Nonetheless he was soon surrounded by devout followers and came to be the most powerful man in Europe. His power can therefore not be explained simply on the basis of his personal characteristics. More important are the socio-political conditions and the mindset of the German people at this time. He mobilized their social fears and hopes and utilized them for his own purposes. The dictatorship rested on mass enthusiasm and approval, but also on violence, murder and physical annihilation.
Young Hitler was an unprepossessing character. There was nothing about him that seemed to predestine him to rise to power. Nonetheless he was soon surrounded by devout followers and came to be the most powerful man in Europe. His power can therefore not be explained simply on the basis of his personal characteristics. More important are the socio-political conditions and the mindset of the German people at this time. He mobilized their social fears and hopes and utilized them for his own purposes. The dictatorship rested on mass enthusiasm and approval, but also on violence, murder and physical annihilation.
The exhibition shows the interconnection between Hitler’s personal power and the hopes and interests of large sections of German society. Hitler could not have consolidated his dictatorship without the population’s acceptance of his role as »Führer«. In the process, German society became more and more deeply enmeshed in the politics of the »Führer State«, which promised the people work, advancement, prosperity and the reinstatement of former national grandeur. National Socialist politics packaged these enticements in the rhetoric of the »Volksgemeinschaft«, the myth of a »national community«. Its societal practice comprised the seeming integration of the »Volksgenossen«, the members of this nation, as well as the exclusion of the »Gemeinschaftsfremden« – those »alien« to the community. The Nazi politics led to the erosion of state structures and moral values. It ended in destruction and annihilation.
MÉS DE 1.000 OBJECTES NAZIS
Berlín repassa la figura històrica de Hitler en una controvertida exposició
La mostra pretén explicar la fascinació que el Führer va causar en la societat alemanya i el culte al dictador fins al final de la segona guerra mundial
Efe (Berlín)
Berlín repassa la figura d'Adolf Hitler mitjançant una controvertida exposició que pretén explicar la fascinació que el Führer va causar en els alemanys i que es tem que es pugui convertir en un centre de pelegrinatge per als neonazis davant la quantitat d'objectes exposats.
Sota el títol de Hitler i els alemanys. Comunitat i crim, la mostra pretén reflectir com pràcticament tots els nivells de la societat alemanya van contribuir a crear un culte al dictador fins als últims dies de la segona guerra mundial.
Uniformes de les SS i la Gestapo, bustos i fotografies de Hitler i una col·lecció de medalles nazis, entre altres, es combinen amb textos i vídeos explicatius en un espai que supera els 1.000 metres quadrats al Museu d'Història d'Alemanya.
Dividida en tres parts, l'exposició recull per ordre cronològic, i a través de més d'un miler d'objectes, els factors que van portar Hitler al poder, les estructures del seu règim i les seves polítiques d'extermini, així com les d'expansió, que van desencadenar la segona guerra mundial i el resultat de la postguerra després del final de la seva dictadura.
L'exposició, que s'obrirà demà al públic i durarà fins al 6 de febrer, ha causat controvèrsia a Alemanya ja que alguns mitjans assenyalen que es pot convertir en un lloc de pelegrinatge per a grups neonazis, perquè no es tracta d'una crítica explícita a les seves polítiques.
Distància crítica
En una trobada amb la premsa estrangera, un dels seus comissaris, Hans-Ulrich Thamer, ha assenyalat que les persones amb ideologia neonazi "no són públic de museus", i ha afegit que l'exposició "no tracta Hitler com un heroi", sinó que s'analitza la seva figura "des d'una distància crítica".
Segons els responsables de l'exposició, més de sis dècades després del final de la segona guerra mundial i del règim nazi, les noves generacions consideren que hi ha moltes preguntes per respondre sobre la figura del Führer i que amb l'exposició es podrien aclarir. Així, a Hitler i els alemanys s'assenyala com la figura carismàtica del Führer no va poder per si sola tirar endavant els seus plans i consolidar la seva dictadura, sinó que va comptar amb l'acceptació de la majoria de la població alemanya, incloses les classes acabalades.
Les explicacions indiquen com, davant una època de crisi, els alemanys van veure en Hitler i les seves promeses, recolzades per un important aparell propagandístic, una possibilitat de trobar feina i prosperar.
Precisament l'extensa propaganda nazi mostrava Hitler sempre com un aclamat i exitós líder nacional i, encara que mai es negaven els ideals defensats pel règim, la publicitat no incloïa el fanatisme i brutalitat que s'amagaven darrere de les polítiques del Führer.
Propaganda generalitzada
En l'exposició, el visitant se submergeix en un món de propaganda nazi, amb cartells i fotos amb Hitler com a protagonista i on el símbol de l'esvàstica apareix en paquets de tabac i fanalets festius, passant pels carrets per repartir el diari del partit Völkischer Beobachter.
L'exhibició també mostra tapissos gegants regalats a Hitler i brodats a mà per grups juvenils i eclesiàstics, soldadets nazis de plom, àlbums de fotos privats i jocs de taula de l'època.
Però a més de documentar la construcció de l'Estat nazi, amb la seva indústria, autopistes i festivals, l'exposició també reflecteix el creixent odi racial i la discriminació que es portava a terme. Així, crida l'atenció algun dels cartells exposats, i que van ser de domini comú durant la dictadura, en què, comparant la foto d'un nen discapacitat i la d'un atleta, s'alerta sobre els perills demogràfics per a la raça si els "endarrerits" tenen més fills que els altres.
També inclou alguns uniformes utilitzats pels jueus als camps de concentració, les estrelles de tela amb què se'ls marcava i fins i tot una sèrie de dibuixos realitzats per nens reclosos al camp de concentració de Theresienstadt.
L'exposició, que segons els seus comissaris "no pretén ofendre a ningú", acaba amb un repàs a la figura de Hitler i del nazisme que s'ha realitzat a través de pel·lícules i de publicacions des de la segona meitat del segle XX fins als nostres dies.
Berlín repassa la figura d'Adolf Hitler mitjançant una controvertida exposició que pretén explicar la fascinació que el Führer va causar en els alemanys i que es tem que es pugui convertir en un centre de pelegrinatge per als neonazis davant la quantitat d'objectes exposats.
Sota el títol de Hitler i els alemanys. Comunitat i crim, la mostra pretén reflectir com pràcticament tots els nivells de la societat alemanya van contribuir a crear un culte al dictador fins als últims dies de la segona guerra mundial.
Uniformes de les SS i la Gestapo, bustos i fotografies de Hitler i una col·lecció de medalles nazis, entre altres, es combinen amb textos i vídeos explicatius en un espai que supera els 1.000 metres quadrats al Museu d'Història d'Alemanya.
Dividida en tres parts, l'exposició recull per ordre cronològic, i a través de més d'un miler d'objectes, els factors que van portar Hitler al poder, les estructures del seu règim i les seves polítiques d'extermini, així com les d'expansió, que van desencadenar la segona guerra mundial i el resultat de la postguerra després del final de la seva dictadura.
L'exposició, que s'obrirà demà al públic i durarà fins al 6 de febrer, ha causat controvèrsia a Alemanya ja que alguns mitjans assenyalen que es pot convertir en un lloc de pelegrinatge per a grups neonazis, perquè no es tracta d'una crítica explícita a les seves polítiques.
Distància crítica
En una trobada amb la premsa estrangera, un dels seus comissaris, Hans-Ulrich Thamer, ha assenyalat que les persones amb ideologia neonazi "no són públic de museus", i ha afegit que l'exposició "no tracta Hitler com un heroi", sinó que s'analitza la seva figura "des d'una distància crítica".
Segons els responsables de l'exposició, més de sis dècades després del final de la segona guerra mundial i del règim nazi, les noves generacions consideren que hi ha moltes preguntes per respondre sobre la figura del Führer i que amb l'exposició es podrien aclarir. Així, a Hitler i els alemanys s'assenyala com la figura carismàtica del Führer no va poder per si sola tirar endavant els seus plans i consolidar la seva dictadura, sinó que va comptar amb l'acceptació de la majoria de la població alemanya, incloses les classes acabalades.
Les explicacions indiquen com, davant una època de crisi, els alemanys van veure en Hitler i les seves promeses, recolzades per un important aparell propagandístic, una possibilitat de trobar feina i prosperar.
Precisament l'extensa propaganda nazi mostrava Hitler sempre com un aclamat i exitós líder nacional i, encara que mai es negaven els ideals defensats pel règim, la publicitat no incloïa el fanatisme i brutalitat que s'amagaven darrere de les polítiques del Führer.
Propaganda generalitzada
En l'exposició, el visitant se submergeix en un món de propaganda nazi, amb cartells i fotos amb Hitler com a protagonista i on el símbol de l'esvàstica apareix en paquets de tabac i fanalets festius, passant pels carrets per repartir el diari del partit Völkischer Beobachter.
L'exhibició també mostra tapissos gegants regalats a Hitler i brodats a mà per grups juvenils i eclesiàstics, soldadets nazis de plom, àlbums de fotos privats i jocs de taula de l'època.
Però a més de documentar la construcció de l'Estat nazi, amb la seva indústria, autopistes i festivals, l'exposició també reflecteix el creixent odi racial i la discriminació que es portava a terme. Així, crida l'atenció algun dels cartells exposats, i que van ser de domini comú durant la dictadura, en què, comparant la foto d'un nen discapacitat i la d'un atleta, s'alerta sobre els perills demogràfics per a la raça si els "endarrerits" tenen més fills que els altres.
També inclou alguns uniformes utilitzats pels jueus als camps de concentració, les estrelles de tela amb què se'ls marcava i fins i tot una sèrie de dibuixos realitzats per nens reclosos al camp de concentració de Theresienstadt.
L'exposició, que segons els seus comissaris "no pretén ofendre a ningú", acaba amb un repàs a la figura de Hitler i del nazisme que s'ha realitzat a través de pel·lícules i de publicacions des de la segona meitat del segle XX fins als nostres dies.
El Periódico 14/10/2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)