"The Social Network" (2010) [20/03/2013]

La red social (David Fincher, 2010)

Nota: 10(!)

Una pel·lícula sobre la vida de Mark Zuckerberg i la història del naixement de Facebook es podia haver convertit en un típic producte amb universitaris hiperhormonats, festes amb borratxeres i noies "pijes" pul·lulant pel campus de Harvard. Però en mans del genial David Fincher -probablement un dels millors directors de cinema contemporanis- esdevé una obra mestra. Per començar, el trencaclosques temporal que construeix Fincher -amb salts entre els dos judicis contra Facebook i els seus primers dies com a universitari- ens permet conèixer la psicologia del personatge amb escreix, un més que probable Síndrome d'Asperger que lluita per materialitzar la seva obsessió per les dones i l'èxit social. Gràcies a això sabem que la teranyina de codis informàtics que va generant des del primer minut (com si la pel·lícula fos un programa informàtic) respon a la necessitat d'alliberar tot el ressentiment que acumula fruit de la seva frustració per no pertànyer a l'elit de Harvard i per la manca d'habilitats socials. Crida l'atenció que més del noranta per cent de l'acció succeeix a l'interior d'habitacions, despatxos i oficines, amb una fotografia fosca i claustrofòbica que no deixa indiferent (la primera seqüència a l'aire lliure passa de nit, amb Zuckerberg travessant el campus). Aquesta foscor suggereix que som a l'interior d'un ordinador, formant part dels circuits, cables, plaques i pastilles de silici que l'integren. O dins del mateix cervell malalt del protagonista, una mena de computadora amb neurones que processen bé els sentiments. Si a tot plegat hi afegim l'excel·lent guió de l'irreverent Aaron Sorkin ("The Newsroom"), que va guanyar un Oscar amb aquest film, tenim una obra sòlida, emocionalment potent (en dues hores tenim temps d'odiar i sentir llàstima per l'autista Zuckerberg) i que no es perd en frivolitats (té molt mèrit no fer-ho en un món tan frívol).  

Resulta sorprenent que Fincher s'hagi atrevit a fer una pel·lícula sobre fets tan recents (Facebook es va crear al 2003) i que parli sense embuts sobre el costat més fosc de personatges com ara el trepa Sean Parker -un delinqüent informàtic creador de Napster i possiblement el major pirata dels primers temps d'internet- i el desgraciat Eduardo Saverin -traït per Zuckerberg de la manera més menyspreable-. Les interpretacions de Eisenberg, Garfield, Timberlake i companyia són senzillament genials. Segurament a partir d'aquest film la percepció que tenim dels personatges reals es confon amb les caracteritzacions de la pel·lícula. En definitiva, una obra mestra sobre un fenomen de màxima actualitat i que, amb els anys, serà recuperada a mesura que les xarxes social creixin, es facin grans i desapareguin. Sobretot Facebook, que va nàixer de la més pura repressió psicològica i, per què no dir-ho, de la més elemental mala hòstia d'un jove barallat amb la humanitat.

"Black Water" (2007) [16/03/2013]

Black Water (David Nerlich; Andrew Trauki, 2007)

Nota: 8

Black Water és la bestreta de la memorable The Reef, estrenada tres anys més tard i dirigida en solitari per Andrew Trauki. Basada en fets reals succeïts als manglars australians, la senzillesa de la posada en escena afavoreix la sensació claustrofòbica i de pur terror que transmet l'argument. Sense arribar a assolir les escenes adrenalítiques de The Reef, aquesta pel·lícula té el mèrit afegit de dotar d'un ritme intens a unes situacions aparentment inversemblants que podrien haver enfonsat la producció amb la mateixa probabilitat que aconsegueix finalment un producte molt interessant i emocionant. 

"The Reef" (2010) [16/03/2013]

El arrecife (Andrew Traucki, 2010)

Baixada d'internet (vista prèviament a La Sexta 3)

Nota: 10

Una càmera, quatre actors en vestits de neoprè i l'immens oceà Pacífic. De vegades no cal res més per fer una veritable obra mestra. Una pel·lícula senzilla i austera, amb una posada en escena necessària i suficient per provocar una sensació de terror i impotència insuportables (a l'estil de Paranormal Activity). Aquesta austeritat -la càmera acompanya als quatre protagonistes dins de l'aigua- dota al film d'un realisme que amb una fotografia diferent l'hagués convertit en l'enèsima producció mediocre sobre monstres marins. Basada en fets reals (la qual cosa la fa més terrorífica), The Reef és una de les poques pel·lícules dels darrers temps que aconsegueixen introduir-nos en la història, fins al punt de sentir com les dents del tauró freguen les nostres cames. Imprescindible per a amants del gènere.

"Forrest Gump" (1994) [14/03/2013]

Forrest Gump (Robert Zemeckis, 1994)

Nota: 9

  

Una bona manera d'estudiar i entendre la Història (en majúscules) és fer-ho a través de personatges anònims. Amb les tragèdies gregues -algunes d'elles portades a la pantalla- hem pogut esbrinar com era la societat en aquella època. I ho hem fet d'una manera entretinguda i poètica. Forrest Gump no és una tragèdia grega i probablement no passarà a la història del cinema (de la Història en majúscules ja ni en parlem). Vint anys després de la seva estrena, la nova generació de joves gairebé no coneix la seva existència i molts adults l'han oblidada. I si els joves en tinguessin coneixement, la posada en escena i el ritme d'aquest film no seria del seu agrad. És una llàstima, perquè podria substituir perfectament a les avorrides classes d'història dels instituts, amb pàgines i pàgines de noms indesxifrables, conceptes que no lliguen i fets que els alumnes no arriben a visualitzar. Guanyadora de sis Oscar i un dels fenòmens cinematogràfics de la dècada, el principal mèrit d'aquest film és la seva originalitat i el fet d'haver esdevingut icònica. Algunes frases del seu guió (la que fa referència a la capsa de bombons, per exemple) encara se senten avui dia en les converses entre cinèfils madurs. Robert Zemeckis no va poder estar-se de caure en alguns llocs comuns molt típics de les pel·lícules dels vuitanta i noranta. Per exemple, la vida extremadament fàcil i confortable que porta el seu protagonista discapacitat, en aquella casa enorme amb gespa impecable i sense hipoteca (pobre Gump si hagués d'enfrontar-se als temps actuals). Però el director va incloure aquests tòpics d'una forma innocent, sense malícia ni afany propagandístic. Forrest "corre" a través de mig segle d'història, coneix personalment a personatges històrics i viu intensament esdeveniments capdals de totes aquelles dècades (guerra del Vietnam, revolució hippy, el final de la guerra freda, la epidèmia de la SIDA). I, mentrestant, Zemeckis ens explica una història tendre de discapacitació, família i amor. Amb ingenuïtat i convertint a Forrest en un personatge ingenu i entranyable. És la pel·lícula ideal per tenir a la filmoteca domèstica i fer, de tant en tant, viatges emocionals als anys de la nostra joventut, tot repassant les nostres històries individuals. "Corre, Forrest, corre...!"  

"Martin Clunes: Islands of Britain" (2009-2010) [09/03/2013]

Islas Británicas [mini-sèrie 3 episodis] (Barbie MacLaurin et al., 2009-10)

Nota: 10

Extraordinària sèrie de tres documentals ("The North", "The West" i "The South") que ens permet descobrir la bellesa de les petites illes que envolten a les més conegudes, "oficials" i enormes 'Illes Britàniques'. La sèrie s'enriqueix infinitament amb la presència -com a narrador i acompanyant- de l'actor anglès Martin Clunes que amb el seu bon humor es converteix en el protagonista del documental, descobrint ell mateix les meravelles d'aquestes nombroses illes de somni, plenes de gespa verda, aigues fredes cristal·lines, paisatges naturals increïbles i personatges sorprenents. Ovelles banyudes, gats sense cua, defraudadors, gaiters, víkings, grangers i pescadors solitaris, tots plegats formen part de la fauna de les "altres" illes britàniques. Una fauna que Martin ens presenta de la manera més didàctica possible: amb intel·ligència i grans dosis d'humor.

Es poden veure sencers a: http://www.youtube.com/watch?v=IxiwG1cTRW4&list=PL069C168FCBB96657
 

"Elefante Blanco" (2012) [09/03/2013]

Elefante Blanco (Pablo Trapero, 2012)

Nota: 9

Drama social sobre capellans compromesos amb les dificultats socials dels més desafavorits i un grup de veïns que malviuen a una barriada marginal de Buenos Aires. Aquesta història tan colpidora es nodreix de l'estil "naturalista" dels actors i actrius argentins, en aquest cas dels tres protagonistes (Darín, Renier i Gusman). La pel·lícula ens endinsa en el dia a dia de l'Elefante Blanco, l'edifici inacabat on malviuen el grup d'exclosos socials coprotagonistes del film, on hi destaquen la figura d'un policia decebut, els capos de les màfies de la droga i els joves enganxats als estupefaents. L'argument s'inspira parcialment en la vida i mort del pare Carlos Mujica, assassinat l'any 1974 per l'extrema dreta argentina. Ricardo Darín, extraordinari com sempre, convenç i emociona com a transsumpte de Mújica, imprimint -aquí més que mai- la força que tenen totes les seves interpretacions. Una pel·lícula que no deixa indiferent, que ens fa prendre consciència d'un problema ben conegut però sobre el que ens estimem més mirar cap a una altra banda. Molt recomanable.

 

El Govern Balear prohibeix per llei portar llaços amb la senyera a les escoles

http://www.diariodemallorca.es/mallorca/2013/07/26/govern-aprueba-proyecto-ley-simbolos/863215.html

Aguiló, diputada del PP, ex-professora i ex-sindicalista diu a Twitter que "els directors dels centres educatius no saben llegir"

http://dbalears.cat/actualitat/balears/diputada-aguilo-carrega-twitter-contra-professorat.html

"Limónov", de Emmanuel Carrère

LIMÓNOV

Títol: Limónov
Autor: Emmanuel Carrère
Any: 2011
Editorial: Anagrama (Panorama de narrativas), 2013
Edició: 1a
ISBN: 978-84-339-7855-4
Nº de pàgines:396

El subgènere narratiu que és producte d'una hibridació entre el biopic i l'article periodístic va nàixer probablement amb Truman Capote i la seva obra "A sang freda". Malgrat que el geni creatiu no sempre troba l'estil literari -i, en general, artístic- més adient per posar de manifest la seva genialitat creativa (com sí va passar amb Capote), aquesta coincidència es torna a produir amb Emmanuel Carrère i el seu llibre "Limónov", la historia biogràfica d'un personatge gairebé únic que és la història del seu país, la Unió Soviètica i Rússia. Fill de txequista ucranià, militant de l'underground soviètic quan era jove, estalinista convençut, disident en temps de Brèjnev, sensesostre i majordom a Estats Units, poeta a París, contrari (des de la distància) a la Perestroika de Gorbachov, neofeixista en l'època de Ieltsin, mercenari a Sèrbia, anti-Putin en l'actualitat, empresonat a Moscou i Engels aquesta darrers anys, amic i enemic de Kasparov... Aquest és Eduard Limónov, una gran contradicció, un reflex de la història del segle XX, amb mols grisos i moltes veritats que fan mal, perquè són veritat però alhora són causa i efecte del patiment humà. Una gran obra que es recordarà durant molt temps.

"French Connection II" (1975) [06/03/2013]

French Connection II (John Frankenheimer, 1975)

Revisitant la Filmoteca

Gene Hackman ofereix en aquesta pel·lícula una de les millors interpretacions de la història del cinema. La d'un policia enganxat al consum d'heroïna i el consegüent procés d'abstinència i desintoxicació. Malgrat formar part d'una ficció, són imatges esfereïdores que commocionen a l'espectador. I si a tot plegat hi afegim els carrers bruts de Marsella, els equívocs humorístics d'un nord-americà perdut pels carrers d'una ciutat francesa i una trama intensa i molt ben elaborada, obtenim la segona part de French Connection, una de les millors pel·lícules d'acció policial i, sens dubte, la millor dels anys 70 en el seu gènere (per davant de l'excel·lent primera part dirigida per William Friedkin). Perquè aquesta vegada no es tracta només de persecucions entre policies bons i lladres dolents. Sinó del seguiment d'un ésser humà, amb totes les seves febleses, que es dedica a anar darrera dels malfactors. Un policia que prioritza la seva ètica professional en detriment del sentit comú, la qual cosa genera en l'espectador una identificació empàtica alhora que planteja uns dilemes morals com poques vegades es veu en el cinema. L'estil "càmera en mà" i els escenaris naturals contribueixen a la sensació d'estar contemplant una obra de cinéma vérité, un tipus de producte que tant costa trobar en les pel·lícules-videojoc actuals. La persecució memorable pel port de Marsella i uns trets finals que saben a glòria -sense manipular la moral de l'espectador- queden gravats per sempre a la nostra memòria cinematogràfica. I què cadascú carregui amb la seva mala conciència. Una obra mestra imprescindible.

El PP de Sant Llorenç des Cardassar es manifesta en contra del TIL

http://dbalears.cat/actualitat/balears/llorenci-rebutja-til-aposta-per-unitat-llengua.html

La Conselleria d'Educació "reserva" places d'interins per a antics càrrecs del Govern Balear

http://dbalears.cat/actualitat/balears/educacio-amaga-places-professorat-per-beneficiar-exdirigents-del-pp.html

El GOB: 40 anys de lluita pel medi ambient a les Illes Balears. Felicitats i gràcies!

"Spokoynyy den v kontse voyny" (1970) [05/03/2013]

Un día tranquilo al final de la guerra (Nikita Mikhalkov, 1970) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: UN DÍA TRANQUILO AL FINAL DE LA GUERRA (Спокойный день в конце войны)

Nota: 4

Tesi de graduació de Nikita Mikhalkov a l'escola de cinema VIGK, aquest curtmetratge és un exemple paradigmàtic d'allò que en el futur es convertirà en el segell cinematogràfic d'aquest director rus. Un cinema ple de llocs comuns i efectismes que han convertit a l'oportunista i polititzat realitzador moscotiva en un dels cineastes més sobrevalorats de la història. Deixant de banda la recurrent història d'amor i la presència d'un alter ego del director, ja en aquest producte apareix el típic personatge amb semblant imbècil que es dedica a pegar saltironets pel camp i la muntanya. Una bona forma de no molestar a les autoritats soviètiques i de guanyar-se la confiança i l'apreci dels mandataris i oligarques postcomunistes. Un cinema buit, un bluf, que només destaca per l'etiqueta "dirigit per...".
 

"Safe House" (2012) [04/03/2013]

El invitado (Daniel Espinosa, 2012)

Nota: 5

Gràcies a la influència d'autors com ara el desaparegut Tony Scott, ens arriben periòdicament pel·lícules carregades d'efectes sonors que destrossen els timpans i subratllen de forma redundant unes escenes d'acció molt explícites. A més, les imatges filmades i muntades amb estètica de videojoc semblen un metrallament d'estimuls visuals més pròpia de les tortures psicològiques de A Clockwork Orange. Per arrodonir la feina, els seus protagonistes solen sempre ser els mateixos, en aquest cas un Denzel Washington que es repeteix més que l'all i que ha perdut el carisma forjat en els seus primers anys com a actor. En definitiva, un policia bo, tonto i novell que s'enfronta a un dolent molt llest però que resulta no ser tan dolent. Al final, gir argumental amb polítics i comandaments corruptes a qui la justícia cau com una llosa a sobre dels seus caps, triumfant d'aquesta manera el bé absolut. Quantes vegades ho hem vist? Infinites. Quantes vegades ocorre a la realitat? Mai. Per passar l'estona i menjar crispetes.

Els meus gats: la paret [03/11/2012]

Seguim al dia 3 de novembre. És admirable la capacitat dels gats de grimpar per les parets amb una facilitat extraordinària. La que separa el corral de sota de casa meva del solar buit del costat serveix de talaia per guaitar tot allò que pugui resultar interessant, perillós, curiós o...  llaminer (el menjar que jo li llenço). D'aquí la mirada inquisidora d'"orelles tacades".

 

"Andrei Rublev [o Rubliov]" (1966) [28/02/2013]

Andrei Rublev (Andrei Tarkovsky, 1966) [V.O. rus]

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a ReberldeMule.org: Andrei Rublev [Андрей Рублёв (фильм)] (Andrei Tarkovsky, 1966)

Nota: 9

Andrei Rublev és la pel·lícula que va enemistar definitivament Tarkovsky amb el règim soviètic (Àlex Gorina dixit). Si tretze anys més tard, el director crearà amb Stalker una fàbula sobre una "zona" prohibida on diuen que es compleixen tots els somnis (la metàfora amb la URSS serà massa evident), la biografia d'aquest pintor explica com era la societat russa del segle XV -salvatge, tirànica, bruta-, amb massa paral·lelismes amb l'entorn social contemporani, sobretot des del punt de vista de certes ments paranoiques de la nomenklatura. Artistes perseguits, traïcions, lluites pel poder, tot resultava estranyament familiar. Tarkovski aconseguix transportar-nos a aquella època, perillosament propera a la d'Ivan el Gran, tsar del segle XVI vanagloriat a la Unió Soviètica. De nou el director utilitza tot el simbolisme del seu imaginari cinematogràfic: l'aigua, la natura, un personatge isolat del seu entorn (transssumpte d'ell mateix), la dona com a objecte de desig (amb uns nus femenins molt agosarats), els estats d'èxtasi contemplatiu. Cent vuitanta minuts de viatge crític al passat històric i, per damunt de tot, a l'interior de l'ésser humà.

"C'était mon rêve" (2008) [28/02/2013]

Todo por un sueño (Daniel Künzi, 2008)

Nota: 9

Emotiu documental sobre l'aviador suís Ernst Schacht, heroi durant la Segona Guerra Mundial al costat de la Unió Soviètica i represaliat després per Stalin. El documental serveix per fer una repassada al paper dels aviadors estrangers -entre ells alguns espanyols i catalans- que es formaren a l'URSS i lluitaren a favor de la causa aliada. Un gran homenatge als veterans antifeixistes.

 

"The Russia House" (1990) [26/02/2013]

La casa Rusia (Fred Schepisi, 1990)

Revisitant la Filmoteca

The Russia House no és només una pel·lícula fictícia però rigorosa sobre el món de l'espionatge. Ni tampoc és només un producte intens, sensible i estèticament bellíssim. No, The Russia House és alguna cosa més: és una part de la història. Perquè fou la primera gran producció nord-americana filmada a la Unió Soviètica amb total llibertat creativa (res ha transcendit que contradigui aquesta afirmació). La pel·lícula, una trama d'espionatge en la qual es veu involucrat un editor de llibres britànic, va ser rodada entre el punt àlgid de la Perestroika de Gorbatxov i la desaparició de l'URSS l'any 1991. Es podria dir que fou una pel·lícula filmada en temps real i "in situ", perquè el nucli de la narració rau en els canvis produïts a la Unió Soviètica a finals dels anys 80. S'agraeix infinitament que el seu director, el poc prolífic Fred Schepisti, deixés de banda el discurs maniqueu de la Guerra Freda i s'atingués a la novel·la de John le Carré i el guió de Tom Stoppard, per plantejar-nos així una trama complexa, emocionant i amb una posada en escena impecable on destaquen els escenaris més emblemàtics de Moscou (el VDNJ, la plaça Roja, l'hotel Ucraïna, els GUM) i Leningrad (el Camp de Mart, l'hotel Pribaltiskaya, el riu Neva, el Pont del Banc). Fins i tot la història d'amor, que a priori podria semblar un afegit "mandatory" per part de la nomenklatura hollywoodiense, lliga perfectament amb la soledat de Barley, la bellesa de la "russa" Katya i la història de traïcions i dobles jocs que planteja l'argument. A tot plegat, i per arrodonir-ho, s'hi afegeix una banda sonora esplèndida composada pel sempre genial Jerry Goldsmith. Una obra que, segons algunes fonts que circulen per internet, fou descartada per a altres dues pel·lícules fins que va trobar el seu lloc a The Russia House. Una pel·lícula imprescindible per doble motiu: és història i resulta fascinant.

"Master and Commander: The Far Side of the World" (2003) [23/02/2013]

Master and commander: Al otro lado del mundo (Peter Weir, 2003)

Nota: 9

Master and Commander és la combinació perfecta entre una road movie (canviant la carretera per l'oceà i el cotxe pel vaixell), un film clàssic d'aventures amb pirates i una història social sobre mariners. És a dir, la barreja impecable de Duel d'Spielberg (la cara de l'enemic pràcticament no és veu al llarg del film), The Crimson Pirate de Siodmak i Mutiny on the Bounty de Milestone. Si a aquests ingredients li afegim la força d'un dels millors actor de l'actualitat (Russel Crowe) i la moderació de Peter Weir per no convetir aquest film en un producte de focs artificials amb efectes especials, el resultat és una de les millor pel·lícules de la dècada. D'aquelles que fan mala pinta només veure la caràtula (ummm... pirates, mariners, patriotisme, ...?) però que resulten ser una obra rotunda, sense fissures. 

"The Omen" (1976) [23/02/2013]

La profecía (Richard Donner, 1976)

Nota: 8

Al llarg de la història del cinema han aparegut obres que podríem denominar 'pioneres'. Hi ha les pioneres del western, de films sobre monstres aquàtics, del gènere catastrofista... The Exorcist fou la pionera en el tema de les possessions demoníaques i aquesta, The Omen, (estrenada tres anys després) va inaugurar el gènere sobre dimonis vinguts a la Terra, amb permís de Rosemary's Baby de Polanski. El problema és que, a diferència de la pel·lícula de William Friedkin, The Omen no ha envellit bé. L'estètica del film i la fotografia es veuen una mica ràncies, el ritme és massa lent i la posada en escena se salva per les interpretacions dels seus actors. En definitiva, no arriba a pel·lícula de por, ni tampoc a thriller de misteri, ni a drama familiar. El problema és que pretenia ser tot això i molt més. Tanmateix, és innegable que és una pionera, i com a tal se l'ha de valorar (d'aquí la seva nota). Però acostumats a ensurts i girs argumentals sorprenents en les pel·lícules actuals del mateix genère, The Omen és només un relat lineal que val la pena veure per les actuacions dels immensos Gregory Peck i Lee Remick. Una peça de museu per recuperar de tant en tant.

"Almost famous" (2000) [21/02/2012]

Casi Famosos (Cameron Crowe, 2000)

Nota: 10

Excepcional pel·lícula iniciàtica que aprofita una història fictícia ambientada en el món de la música dels anys 70 per parlar-nos de l'amor, el sexe, la fidelitat, l'èxit, la fama i les relacions familiars. Un adolescent melòman escriu crítiques musicals sobre grups de rock per a revistes minoritàries. Casualment, un editor de la revista "Rolling Stones" el confon amb un escriptor adult i el contracta per telèfon perquè segueixi la gira musical d'un grup pràcticament desconegut. Allà es farà amic de les seves groupies i conviurà amb els músics de la banda en un ambient marcat per les drogues, els excessos i la sensació de llibertat absoluta. Una gran pel·lícula sobre un adolescent a qui tots ens agradaria haver-nos semblat de joves.
 

"Séraphine" (2008) [20/02/2013)

Séraphine (Martin Provost, 2008) [V.O. francès]

Nota: 10(!)

El biopic és un gènere cinematogràfic molt perillós. Una pel·lícula biogràfica pot esdevenir fàcilment en una simple enumeració de fets personals -i sovint coneguts- explicats en primera o tercera persona. O pot caure també en la caricatura absurda del personatge, a partir d'imitacions exagerades i molt maquillatge (és el cas de les vides portades a la pantalla de Hoover, Thatcher o Nixon). El millor argument biogràfic és aquell que ens parla del personatge però també del seu entorn i dels diferents punts de vista sobre la realitat de les persones properes. Séraphine compleix amb escreix amb aquesta segona condició i no cau en la trampa de la imitació fàcil o del relat pautat. Perquè el veritable protagonista d'aquest film és el seu descobridor, Wilhelm Uhde (magníficament interpretat per Ulrick Tukur). Des del primer minut esbrinem que Séraphine Louis (pintora enquadrada dins del moviment del 'primitivisme modern') és una dona gran, solitària, treballadora domèstica i amb una personalitat molt especial a qui li agrada pintar. El descobriment, per part de l'espectador, de la seva genialitat succeeix alhora que el galerista Uhde s'instal·la com a llogater a la casa on ella treballa. La relació d'amistat, respecte i admiració que s'estableix entre ells dos és el punt àlgid d'un film que commou fins a la compassió més dolorosa. Però també sap treure de l'espectador un somriure relaxant davant certes situacions esperpèntiques. Perquè malgrat la tragèdia de la seva vida, Séraphine Louis (o de Senlis, localitat on treballava de minyona) té un projecte personal, inspirat per Déu, que l'aïlla de l'entorn social dels primers anys del segle XX. Un entorn social que, al capdavall, resulta més patètic i esquizofrènic que la seva pròpia psicologia (quedaven pocs anys pel desencadenament de la I Guerra Mundial). El personatge interpretat per l'extraordinària Yolande Moreau convida a la reflexió més íntima sobre el sentit de les nostres existències, la bellesa, la soledat, el lliurament a una causa vital i l'amor més profund per la vida. La banda sonora, un tema inspirat en els músics de l'antiguitat, lliga a la perfecció amb l'estic pictòric (i de vida!) d'aquesta genial pintora. Un film imprescindible.

"Shapoklyak" (1974) [20/02/2013]

Shapoklyak (Roman Kachanov, 1974)

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: SHAPOKLYAK (Шапокляк)

Nota: 9

Tercera part de les aventures de Cheburashka, el cocodril Gena i, com a nouvinguda en aquesta pel·lícula, la vella Shapoklyak. Seguint l'estil de Kachanov, Shapoklyak ens transporta a una excursió per la muntanya en la qual Cheburashka i Gena s'hauran d'enfrontar a uns lladres i a un riu contaminat. Aquest darrer detall resulta del tot curiós: la pel·lícula denuncia els problemes mediambientals produïts per una fàbrica. La caricatura del funcionari inexpressiu i robotitzat resulta del tot insòlita en una producció soviètica. Com en el cas de la primera part, un producte divertit, pedagògic i molt original al servei de l'educació dels petits pioners.

Els personatges d'aquest sèrie de pel·lícules compten amb un conjunt escultòric instal·lat en un parc de la ciutat de Khabarovsk (o Jabarovsk):

 

"Kto skazal myau?" (1962) [20/02/2013]

¿Quién dijo "miau"? (Vladimir Degtyaryov, 1962)

Baixada d'internet

Enllaç i fitxa a Cine Rusia: ¿QUIÉN DIJO "MIAU"? (Кто сказал «мяу»?)

Nota: 9

Producte tendre, delicat i pedagògic provinent de la factoria soviètica de dibuixos animats, aquesta pel·lícula -feta amb la tècnica d'stop motion- ens ofereix un altra obra senzilla i molt ben elaborada que de ben segur va fer les delícies dels seus petits espectadors. El missatge de fons -cal investigar per tal de trobar les respostes a qualsevol dilema- resulta si més no curiós i interessant en un país que es trobava en ple 'desgel' i amb unes estructures socials que convidaven als joves a potenciar el desenvolupament científic i cultural de la URSS.

"Drive" (2011) [19/02/2013]

Drive (Nicolas Winding Refn, 2011)

Nota: 8

Després d'un començament prometedor que ens remet a les millors pel·lícules sobre persecucions de vehicles dels anys 70 -amb Steve McQueen, Gene Hackman i companyia-, Drive esdevé un thriller sense pretensions ni girs argumentals amb personatge solitari, tendre i amb doble vida que es defensa dels seus enemics assassinant-los d'un en un. No falten ni l'història d'amor ni el pobre nen vulnerable que, suposo, proven de fer més digerible una segona part que s'allarga en excès fins a desembocar en un final previsible. Pel·lícula molt sobrevalorada en el seu moment, no deixa de ser un producte agradable per a una nit de pizza, en solitari o no.
 

Els meus gats: jugant amb un ratolí mort [03/11/2012]

Dia 3 de novembre. Ha arribat la tardor. El petit va desaparèixer un dia a la darreria de l'estiu i mai més l'he tornat a veure. Qui sap, potser va trobar una altra família d'adopció o potser va morir com solen morir la major part dels gats, sota les rodes d'un cotxe o en un descampat.

Sigui com sigui, en "cua rossa" ha caçat un ratolí molt petit. I ho celebra jugant i barellant-se amb el cadàver com si encara fos viu. Tot un espectacle.

"American Beauty" (1999) [18/02/2013]

American Beauty (Sam Mendes, 1999) [V.O. anglès]

Nota: 10

Mai una veu en off havia encaixat tan encertadament en una pel·lícula com en el cas d'American Beauty. Acostumats a monòlegs de fons que subratllen allò que és evident -tractant d'estúpid a l'espectador-, el relat inicial de Lester Burnham contribueix a generar falses espectatives i girs argumentals que són la clau de la narració. En el seu moment tots els espectadors occidentals de classe mitjana es van sentir identificats amb el personatge interpetat per un genial Kevin Spacey - qui no ha desitjat acomidar-se de la feina amb un taló a la butxaca obtingut mitjançat extorsions a l'imbècil del cap? Qui no ha somiat amb enamorar-se i tenir relacions sexuals amb una lolita amiga de la seva filla?-. I moltes dones van mirar-se al mirall amb por de semblar-se a Carolyn (espectatucar Annette Bening-Beatty). Infidelitats, cobdícia, fanatisme, consumisme, distanciament entre pares i fills... American Beauty és un relat càustic i sense concessions sobre una classe mitjana nord-americana amb problemes greus d'identitat i autoestima fet molt abans de l'esclat de la crisi econòmica i financera. Com diria el poeta, tots portem un Lester Burnham dins nostre.

  

"Boardwalk Empire T3" (2012) [novembre/2012-febrer/2013] [17/02/2013]

Boardwalk Empire T3 [mini-sèrie 12 capítols] (Terence Winter, 2012)

Nota: 10

Aquesta sèrie representa allò somiat alguna vegada pels aficionats al gènere del cinema negre: una barreja -amb temps il·limitat- entre The Godfather, Goodfellas, Casino i Miller's Crossing. Només un desig: que no s'acabi mai. Gran descobriment de l'actor Michael Shannon i una direcció artística realment fascinant. Ideal per a una marató nocturna etiqueta Martin Scorsese.
  

"Antichrist" (2009) [14/01/2013]

Anticristo (Lars von Trier, 2009)

Nota: 6

A Lars von Trier li agrada provocar. I per tal de provocar utilitza tots els mitjans possibles, des de les seves declaracions filo-nazis al Festival de Cannes fins a pel·lícules com aquesta. Tanmateix, no n'hi prou mostrant a Dafoe i Gainsbourg fornicant com a possessos davant d'un arbre ple d'ànimes en el purgatori. O fent que un penis ejaculi sang. Antichrist és un producte típic de la factoria Trier -continuació sens dubte de la perturbadora Melancholia- amb una posada en escena molt "dogma" però un guió que sembla anar a la deriva des del mateix inici del film. Més que un guió, sembla l'adaptació cinematogràfica del diari del director danès, conegut pels seus excessos i per la depressió que pateix des de fa molts anys. L'únic que se salva d'aquesta producció són les interpretacions, sobretot la de Willem Dafoe, especialista -des de Body of Evidence- en personatges perturbats pel món del sexe. El doblatge a l'espanyol és horrorós. És recomanable mirar-se-la en V.O.