Revisitant la Filmoteca
.jpg)
Gene Hackman ofereix en aquesta pel·lícula una de les millors interpretacions de la història del cinema. La d'un policia enganxat al consum d'heroïna i el consegüent procés d'abstinència i desintoxicació. Malgrat formar part d'una ficció, són imatges esfereïdores que commocionen a l'espectador. I si a tot plegat hi afegim els carrers bruts de Marsella, els equívocs humorístics d'un nord-americà perdut pels carrers d'una ciutat francesa i una trama intensa i molt ben elaborada, obtenim la segona part de French Connection, una de les millors pel·lícules d'acció policial i, sens dubte, la millor dels anys 70 en el seu gènere (per davant de l'excel·lent primera part dirigida per William Friedkin). Perquè aquesta vegada no es tracta només de persecucions entre policies bons i lladres dolents. Sinó del seguiment d'un ésser humà, amb totes les seves febleses, que es dedica a anar darrera dels malfactors. Un policia que prioritza la seva ètica professional en detriment del sentit comú, la qual cosa genera en l'espectador una identificació empàtica alhora que planteja uns dilemes morals com poques vegades es veu en el cinema. L'estil "càmera en mà" i els escenaris naturals contribueixen a la sensació d'estar contemplant una obra de cinéma vérité, un tipus de producte que tant costa trobar en les pel·lícules-videojoc actuals. La persecució memorable pel port de Marsella i uns trets finals que saben a glòria -sense manipular la moral de l'espectador- queden gravats per sempre a la nostra memòria cinematogràfica. I què cadascú carregui amb la seva mala conciència. Una obra mestra imprescindible.
